Autoservei Tarradellas tanca la paradeta

Autoservei Tarradellas (1966). Carrer Barcelona, núm. 24 , Mataró

Enguany, el 23 de juliol marcarà una fita al calendari de la gent que viu al centre de Mataró. A pocs dies de l’inici de les Santes, l’Autoservei Tarradellas, del carrer Barcelona, exemple i mostra del petit comerç de Mataró, tancarà la paradeta.

Des que els habituals en tenim notícia, anar-hi a comprar esdevé una sensació estranya, barreja d’alegria i de tristesa: alegria, perquè no tanquen perquè no tinguin clientela, no tanquen per cap condicionant greu, sinó que tanquen perquè es jubilen; i tristesa, perquè desapareixerà una manera de fer, una complicitat, una calidesa humana, un tracte de botiguer que cada cop trobes més a faltar, i perquè un cop més hi haurà una botiga de petit comerç menys, mentre anem veient com neixen noves botiges impersonals, sense esperit i sense ànima.

Per més que se’ns digui: ‘No, si que tanqui una botiga no té res d’estrany, és normal...’, a mi no me la juguen. Als primers a qui se’ls remou l’estómac amb aquesta mateixa sensació de barreja són l’Esteve, la Concepció, en Sebastià i la Nuri. A ells, abaixar la persiana els comportarà un munt de sentiments i de sensacions, que aquests dies t’expliquen mentre tallen el pernil o et serveixen el formatge.

L’Esteve i en Sebastià Tarradellas van arribar a Mataró el gener de 1955, quan els seus pares (Pere i Mercè) va comprar el Colmado Casals per convertir-lo en Colmado Tarradellas. Venien de Monistrol de Montserrat, marcats per l’ombra sempre fosca i enorme de la muntanya de Montserrat. Allí hi van passar la infantesa, al carrer Pla –que anomenaven així perquè era l’únic carrer pla d’aquell petit poble. D’escola de poble, a l’Escola Pia de Santa Anna, amb un munt de companys. L’Esteve tenia deu anys i en Sebastià, sis.

Ja fa dies que ho van comunicant als clients habituals i ja fa dies que van entomant les reaccions de tothom. Se senten estimats, segur. La gent no només els pregunta: ‘I ara on comprarem les botifarres de can Cruells?’ ‘On trobarem aquest pernil dolç?’, sinó que els fa arribar tota mena de reaccions: mentre a algunes iaies se’ls humitegen els ulls, perquè se senten com desemparades, altres els enumeren tots els records que tenen des que els van veure arribar.

I mentre els habituals que coincidim davant del mostrador de l’embotit i el formatge ens intercanviem mirades com preguntant-nos: ‘I ara, amb qui debatrem de política?’ ‘Qui seguirà regalant Sugus als menuts de Mataró?’ ‘Qui coneixerà com vull el tall de pernil, si prim o gruixut, o el formatge que m’agrada?’ ‘Qui m’explicarà com van els assajos de la Missa de les Santes?’, l’Esteve entre al darrere de la botiga i ens treu una caixa de llauna plena de fotografies, i ens explica tot el que va rescatant del darrere del magatzem. En una d’aquestes, la inauguració de la nova botiga, tal com la coneixem ara, de l’any 1966: Autoservei Tarradellas, i la va beneir mossèn Josep Colomer. 

Jo només fa vint anys que visc al centre, i us ben asseguro que us trobaré a faltar.

Pere Tarradellas i Mercè Clarà

mossèn Colomé inaugurant l'Autoservei Tarradellas (març de 1966)

L'Esteve i la Concepció

En Sebastià i la Nuri

I sembla tan clar que ens equivoquem..., amb els de PxC

Ahir, a l’edifici de la Riera 48, va començar una etapa complicada, complicadíssima. Els qui vam voler ser-hi –per mesures de seguretat, diuen, només vam poder apropar-nos-hi– ho vam poder constatar.

Pocs dies després de saber el resultat de les darreres eleccions municipals, i encara en estat de xoc de saber-nos amb tres regidors de Plataforma per Catalunya, un grup de mataronins i mataronines, volent fer ben visible el desacord amb aquesta situació, van estampar banderoles amb el lema ‘Mataró reacciona. Fora xenòfobs de l’ajuntament!’, perquè qui les volgués les pogués penjar als balcons. I la cadena humana que ahir encerclava l’ajuntament, amb tot de gent vestida de blanc, mostrava novament aquest desacord.

No he llegit encara la premsa d’avui, però és fàcil pensar que parlarà dels crits i amenaces que hi va haver al hall del vestíbul, entre uns i altres; del sant que la regidora Lora va deixar damunt la taula; del to de veu crispat del seu discurs –gens adequat per a una administració democràtica–, prepotent i manipulador; de les amenaces que va deixar anar als periodistes, i del fet que va haver de sortir del consistori escortada pel nou alcalde.

I també és fàcil pensar que allò que hauria de destacar, per l’exercici democràtic que representa, quedarà en un segon pla: que després de trenta-dos anys de la constitució dels nous consistoris, a Mataró hi havia canvi de color polític; que ERC deixa de tenir representació al consistori, i que la CUP manté el regidor.

Cal lluitar contra les mentides, cal lluitar contra la manipulació, cal posicionar-nos contra la xenofòbia, però potser ahir no ho vam fer del tot bé. Mentre ells siguin al centre dels nostres comentaris, la bola es farà més gran. I em fa por pensar si no serem tots nosaltres que el farem créixer. Ells juguen a això, a provocar-nos, i exactament això és el que va fer la nova regidora, quan va treure el cap per saludar-nos amb la mà i fotografiar-nos.

Juguen a la confrontació i nosaltres no ens hi hem de posar bé. Ells s’esperaven el xou d’ahir i jugaven a provocar-lo, i hi jugaran sempre. Si hi caiem, el seu joc prendrà més volada. 
No paga la pena posar en aquest apunt fotografies de la confrontació i de la provocació de la regidora. Només afegeixo les de fora el consistori, les que remarquen el civisme i al convivència, allò que hem estat fins a dia d'avui, i que hem de preservar com sigui.

Em pregunto si el seu discurs no deixarà de tenir sentit si els menystenim, si els ignorem. Què hauria passat si ahir, un cop escollit l’alcalde, tothom hagués marxat? O si –com algú proposava a peu d’escala–, s’hagués fet un passadís per donar-los l’esquena?

És difícil i és complicat, però hi hem de pensar. Ens esperen plens municipals tensos, provocadors i passats de volta. Però hem de ser més intel·ligents que ells, perquè ho som.

Us enllaço el manifest ‘Mataró, una casa per a tots’, de Francesc Amat (investigador), Miguel Guillén (politòleg), Toni Rodon (politòleg), Ramon Radó (periodista), Joan Safont (periodista) i Joan Salicrú (periodista)

Nit dels Museus a Ca l’Arenas

Afegint-se al Dia Internacional dels Museus, Ca l’Arenas va fer ahir una celebració completa en la seva Nit dels Museus 2010.

En primer lloc, es va presentar el catàleg de l’exposició Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil; l’exemple de Mataró, a càrrec d’Assumpta Montellà, comissària de la mostra, i dels descendents de Rafael Estrany i Marià Ribas. Vam seguir amb una visita guiada de l’exposició i vam cloure la Nit dels Museus amb un concert per la pau, a càrrec de la coral Primavera per la Pau.

Santi Estrany, seguint les explicacions d'A. Montellà

Un moment de la visita guiada

Coral Primavera per la Pau

El catàleg inclou dos regals a tenir en compte: el dietari La guerra civil a Mataró, de Rafael Estrany, i el dietari Història de Mataró, història d’un final tràgic, de Marià Ribas, els manuscrits dels quals es poden veure a l’exposició, dues edicions que segur que ens faran descobrir nous elements sobre què passava a la nostra ciutat en aquells anys tan difícils –i narrats en primera persona.

La resposta de la gent va ser magnífica, molts van seguir les explicacions i fins n’hi va haver que van dir que aportarien fotografies inèdites. Això és el que genera la participació.

Mataró, balla gitanes

L’última vegada que els encarregats del ball de gitanes van sortir de l’Aliança va ser l’any 1921. Avui, noranta anys després, han entrat a la plaça de Santa Anna, mentre el sol treia el nas discretament.

Ara Mataró balla gitanes. Colles d’arreu els han acompanyat: de Llinars, la Disfressada de Premià de Mar i els padrins, les gitanes de Sant Esteve de Palautordera.

La indumentària, dissenyada per Pau Fernàndez, porta els colors de la ciutat. Això sí, haurem d’esperar fins al proper Carnestoltes per tornar-los a veure.

Entrada a la plaça

A l'esquerra, gitanes de Mataró; al mig, gitanes de Sant Esteve

de Palautordera, i a la dreta, les de Llinars

Les gitanes de Llinars

Ball de les gitanes de Sant Esteve de Palautordera,

padrins de les de Mataró

Ball de gitanes i públic, amb el regidor de Cultura al mig

Detall dels picarols, amb els colors de Mataró

“La narrativa catalana actual”, conferència de Xavier Bosch

Mercè Colomer, presidenta d’Òmnium Cultural de Mataró, ha presentat el protagonista de l’acte institucional d’enguany. El darrer Premi Sant Jordi, Xavier Bosch, imposa. Alt i corpulent, té una mirada entre sorneguera i cínica.

Ha començat bé, presentant una visió optimista de la literatura catalana: “som una gran potència, tenim bona salut i estem com mai”. A Catalunya anem pels 100.000 exemplars de Les veus del Pamano, però saber que a Alemanya van pels 800.000, Déu n’hi do! També ha deixat clar que la nostra història és a la literatura catalana, tant l’època medieval, la guerra, postguerra...

Noms com Montserrat Roig, Jaume Fuster, Josep Albanell, Carme Riera, Pep Coll, Ferran Torrent, Jesús Montcada, Joan-Lluís Lluís, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Pere Calders, Sebastià Alzamora, Emili Teixidor, Joan Anton Baulenas, Jaume Cabré, Quim Monzó, Julià de Jòdar...

Com s’hi d’un vi parlés, ha dit que la collita del 2009-2010 és una bona collita: 9 de cada 10 llibres venuts en català, són d’autors catalans.

Xavier Bosch, però, també ha sigut molt clar quan ha dit que l’únic problema que hi ha és la llengua, el llenguatge que s’utilitza, i que en cada bugada hi perdem un llençol. Els escriptors opten massa pel llenguatge planer, entenedor, i el vocabulari es va empobrint.

Se sabrà tot, el seu darrer llibre, parla de la realitat emmanillada, de les relacions de poder i de la manca de llibertat dels periodistes. Ha fet somriure el públic assistent quan ha explicat que justament el dia que anava a portar, en cotxe, el llibre a relligar –per poder-lo presentar a Òmnium–, la ràdio explicava l’entrada dels mossos del Palau de la Música, pel cas Millet, i ell va pensar que potser la seva obra ja havia quedat desfasada i tot.

Amb paraules contundents ha dit: “El periodisme que fem és massa aborregat i cal fer-ho des d’una mirada més pròpia”. “La literatura catalana es troba en un moment magnífic. L’únic problema que té és Catalunya.” Ens cal més autoestima.

A Mataró, Xavier Bosch ha clos les xerrades que ha anat fent des que l’11 de desembre de l’any passat, a Terrassa, el premiessin amb el Sant Jordi 2009.

Twitter i els debats municipals

El passat dijous 8 d’abril, els usuaris de Twitter vam poder seguir el que passava dins del ple municipal –no em voldria equivocar, però crec que no s’havia fet mai abans–, gràcies a algunes piulades de la periodista i bloguera mataronina Judith Vives.

Acostumats com estem alguns twittaires a seguir els debats de les sessions plenàries del Parlament de Catalunya, gràcies als comentaris d’alguns diputats i diputades força actius a la xarxa que podeu seguir amb el tag #parlament, vaig aplaudir de forma 2.0 (és a dir, fent un tweet) el fet que també pogués seguir el debat municipal de la meva ciutat: “Si els regidors/ores de Mataró twittegessin durant el Ple municipal obririen el debat, com fa el #parlament” i “Com no podria ser d'altra manera, la periodista @judithvips també ens informa. Periodisme obert i al moment”.

Va sorprendre’m, però, la resposta obtinguda al moment per dos regidors de ciutats diferents, però del mateix grup polític: Ramon Bassas i Montserrat Capdevila. Els dos expressaven que ho havien intentat a les seves respectives ciutats, que sempre l’oposició ho havia vist malament i que els criticaven per no estar atents durant el debat. La política 2.0 no és política 2.0 a tot arreu?

Penso que Judith Vives va informar puntualment del que allí passava, sense comentaris personals, i això és periodisme també; periodisme obert i la moment. A més, oferia la possibilitat de retuitejar les seves piulades, i això és obrir encara més la informació a la xarxa.

La cuina del 2.0 vol temps. No estem preparats al canvis, i ara com ara els canvis van massa ràpid. Hi ha qui si llença de cap, i és pioner en moltes iniciatives, i hi ha qui vol que es cuini a foc lent, perquè en desconfia, perquè no l’acaba d’entendre. Amb el temps, però, penso que tothom acabarà entrant-hi.

Amb tot, un debat municipal al twitter sempre seria més ric amb piulades dels seus regidors i regidores, perquè donaria la possibilitat als seus conciutadans de respondre’ls, comentar-los o retuitejar la seva piulada.

Felicito, doncs, Judith Vives, per fer-nos partíceps del que passava dins la sala de plens de l’Ajuntament de Mataró. Si #política2.0 és una nova manera de fer política, el que ella va fer va ser una nova manera de fer periodisme, tal com feia quatre dies havia fet Valentí Sanjuan, director del programa Vist i no vist, de Catalunya Ràdio. I agraeixo les piulades dels regidors Alicia Romero i Ramon Bassas.

Ara caldria que els altres regidors que són al Twitter també s’hi afegissin en el proper ple. Ah, i no només a la meva ciutat.

Serra la vella, un plat d'escudella...

Fa goig veure la gentada que s’aplega cada diumenge, pels vols de la una del migdia, a la plaça de la Peixateria de Mataró. El motiu? Portar la quitxalla a veure com els membres de la Confraria de les Set Setmanes serren cada una de les potes de la Vella Quaresma, que va quedar entronitzada el passat Dimecres de Cendra.

No sé pas quants anys fa que a Mataró la gent assisteix a aquesta trobada, però el que és veritat és que els menuts canten la cançó amb unes ganes que no se les acaben i després tots corren a aconseguir un dibuix de la Vella Quaresma de l’any, per poder també serrat les potes de la vella a casa.

A Mataró sempre hi ha hagut gent disposada a donar-ho tot per mantenir aquestes tradicions, perquè els menuts gaudeixin d’aquests vint minuts, tot cantant el: “Serra la vella, un plat d’escudella; serra la velló, un plat d’escudelló. Que ja està?”, mentre els de dalt de l’escala van fent-los esperar dient: “No! Mestressa, porteu pa, que la serra no vol serrar” o bé “Mestressa, porteu vi, que la serra no vol seguir”. I així un diumenge rere l’altre, fins a acabar les set potes de Vella Quaresma.

Tres coets clouen la trobada, quan un dels serradors de la Confraria de les Set Setmanes mostra a la canalla que ja han aconseguit serra la pota.

Això és cultura i és tradició, però també és educació. Sé de molts mestres que prenen els dibuixos per a les aules de les escoles, i és una cosa fantàstica!

Pinzellades interiors, homenatge a Josep Novellas

Aquest matí m’he deixat caure al Casal Nova Aliança, al carrer Nou (Mataró), per veure l’exposició Pinzellades interiors. Són dibuixos d’alumnes del pintor Josep Novellas, del qual el proper 21 de febrer farà un any del seu traspàs.

Foto extreta del blog de Pere Pascual

He tingut la sort que en aquell moment es trobava a la sala en Jordi Santamaria, autor del quadre Què faràs avui per dinar?, que feia fotografies a les fotografies que penjaven del sostre de tots ells, els alumnes, a l’estudi amb en Pepe Novellas. Només ha fet falta que li preguntés si ell també era un d’aquells alumnes per començar-nos a explicar què ha significat per a ell tenir en Novellas de mestre.

Eren dotze i segueixen pintant tots dotze. Han llogat un estudi i allí comparteixen experiències i vivències tots junts. El seu quadre és real, el va pintar a Begur. Uns van compartir gairebé dos anys i mig amb en Novellas, d’altres només mig any, però tots s’adonen del que els va marcar. Diu que van crear una pinya, que van viatjar tots junts fins i tot a l’estranger. Que aprenien d’ell, però que ell també aprenia d’ells. Que era un artista, però que sobretot era bona persona.

Ensopegar-lo just allà en aquell precís moment ha estat el més bonic de l’exposició, de veritat. Ens ha parlat poc de pintura, però molt de vida, d'humanitat, de connexió...

Estaria bé intentar que aquestes experiències les poguessin fer arribar, almenys, als estudiants de batxillerat artístic. No ho sé, potser una visita a l’estudi que tenen actualment, a la plaça de Mossèn Blanch, els faria entendre moltes més coses i coneixerien més de prop en Novellas i el seu món.

Els Amics de les Arts

Ahir vam anar a sentir en directe el grup Els Amics de les Arts. Tot i que ja tenen tres treballs al mercat, fa poc que els hem descobert, i ens agraden.

Amb un Clap ple a vessar, i després d'haver assistir al darrer concert de la temporada dels Manel, al Palau de la Música, la seva música a casa s'ha convertit en una de les més escoltades.

Si en començar amb el Super Bon Noi, la sala plena ja va començar a cantar, amb L'home que treballa fent de gos i amb Jean-Luc ells ja devien flipar.

Estem davant d'una nova generació de nova cançó, amb grups que canten amb normalitat en català, fent música bona i lletres originals. Si els voleu seguir, tenen Facebook, bloc i Twitter.

Llàstima que no van fer ni l'Armengol ni la preciosa Reykjavik. Però com que el proper 19 de febrer tornen a Mataró, a la Sala Privat, potser aleshores...

PD: Eps, i de públic vam poder veure en Guillem, el cantant dels Manel, camuflat darrera d'unes ulleres. Tímid i reservat, ballava les cançons d'Els Amics de les Arts, tal com ho acostuma a fer ell dalt de l'escenari. 

Ja tenim Plataforma Mataró Decideix

La capital del Maresme ja té Plataforma Mataró Decideix. Un grup de gent, fins ara Pre-plataforma, són els que han aconseguit aplegar gairebé unes quatre-centes persones al Foment Mataroní gràcies a les convocatòries via Facebook, correu electrònic o de veu.

Així, avui el que s’ha fet és la constitució de la Plataforma, però ara toca treballar de valent per aconseguir poder presentar la proposta organitzativa de la Plataforma, que es farà el proper 1 de març, tot i que el lloc i l’hora encara està per determinar.

La Mercè Colomer deixa clar que la gent que fins ara s’ha organitzat ho ha fet a títol particular, tot i que pugui pertànyer a entitats concrets, però que si alguna entitat vol sumar-se a la Plataforma serà benvinguda.

“Quan parlem d’independència, parlem de futur”, diu en Cosme Varela, i reconeix que serà una tasca que no serà senzilla, però que ho provarem. Un periodista eslovè serà el que farà el seguiment de la consulta a Mataró.

Amb les butlletes que els assistents omplíem es pot saber si la gent s’ofereix per voluntari el dia de la consulta, per només adherir-se a la Plataforma, per treballar en l’organització o per ajudar econòmicament. A partir d’aquí crearan diferents grups de treballs o de comissions.

Així, tots els divendres del mes de febrer, al Casal de les Esmandies, a les 19:00, tothom qui s’hagi adherit a la Plataforma pot participar en els plenaris, i el proper 1 de març es presentarà el pla de treball i es dirà la data de la consulta.

Serà un repte, perquè Mataró és una ciutat gran i amb un teixit molt divers, però els qui sortíem del Foment ho fèiem contents.

Som-hi!

Muntatge de Pastorets’09

És un quart de dotze tocat i estic cansada, però immensament feliç. Ahir vam baixar, entre uns quants –pocs, tot s’ha de dir- la cinquantena de decorats dels Pastorets de Mataró. Durant l’any queden guardats, ben plegats, a l’altell que hi ha damunt dels vestuaris, i cal baixar-los per l’escala dels vestuaris, tot fent cadena, fins a deixar-los situats a l’escenari, a punt per penjar. Quatre piles: de roba, de paper, parells i senars. L’Antonio és la veu de l’experiència, i així ho vam fer ahir, començant per penjar-ne alguns dels de roba.

Avui, sopem d’hora i ens hi arribem a quarts de deu, amb l’afegitó que el meu pare, de setanta-dos anys, em diu que també hi vindrà. Fa anys i panys que no puja a l’escenari, un escenari que va trepitjar en l’època en què feia de Satanàs, juntament amb en Josep Maria Malé; o de quan va fer Ha fugit un cavall, Bestiari, El flautista d’Hamelin, i moltes altres obres de teatre que ara no recordo.
Suposo que el fet que les nétes hi estiguin implicades li provoca un no-sé-què, però mira que feia temps que jo li anava al darrere perquè hi vingués, que s’hi apropés una mica més, no només com a espectador –que jo ho fa-, i no me n’havia sortit! V., no saps com t’agraeixo el que has aconseguit, sense tu proposar-t’ho.
Recordo quan jo, menuda encara, l’ajudava a repassar els diàlegs entre el dimoni –ell- i Sant Miquel –jo-, la poca estona que teníem després de dinar i abans de retornar a l’escola. Recordo la camamilla que li havia d’anar a buscar al bar, tot travessant el pati, perquè després del pròleg ja estava afònic. Els ulls i les boques obertes dels menuts que veien com se li encenien les banyes, cada cop que el dimoni s’enfadava.
Quan tens deu o dotze anys i veus el teu pare allà, damunt l’escenari, fent el paper del dimoni gros, et marca d’una manera profunda, íntima, que no sé explicar amb paraules. El Satanàs era el meu pare i jo l'admirava embadalida... Però això també m’ha fet viure la passió pel teatre, pel compromís, per la responsabilitat, pel respecte a la gent que dóna hores i hores de la seva vida a canvi de res només perquè tot això rutlli com una seda.
Avui, després d’haver tornat a veure el pare damunt l’escenari, passant-nos les fustes, desplegant decorats, parlant amb en Miquel, l’Antonio, l'Encarnita, en Carles, en Jordi, en Quim, en Francesc, en Dídac i la Violeta, m’he adonat de com desitjava que això passés. Els ha parlat del senyor Ciutat, de les dues plataformes giratòries que havien construït, dels decorats d’aleshores, ha xiulat la música de l’apoteosi, i ha preguntat tot el que feia falta i no sabia.
Segur que demà no s’aguantarà i potser no hi tornarà, però m’és igual. Ell ha fet un petit pas, però ha estat un gran pas. És difícil explicar perquè, però avui me’n vaig a dormir feliç.

Annie torna a Sala Cabañas

Si no vau veure la representació d'Annie abans de l'estiu, ara no us la perdeu!



ANNIE, EL MUSICAL
26 de setembre, a les 9 del vespre
27 de setembre, a les 6 de la tarda
3 d´octubre, a les 9 del vespre
4 d´octubre, a les 6 de la tarda

Reserva de localitats al telefon 93.790.12.13 (de 5 a 8 de la tarda)

Horari de taquilla:
divendres, de 8 a 9 del vespre
dissabte, de 8 a 9 del vespre
diumenge, de 2/4 de 1 a 2 del migdia
i una hora abans de cada representació.

L'orgue de la Basílica de Santa Maria, de Mataró

Avui ha tingut lloc, a les 9 del vespre, el concert que en Raúl Prieto havia de fer per les Santes. Era un concert pensat especialment per al lluïment de l’orgue més gran de Catalunya, amb 4.557 tubs de fins a 6 metres d’altura, 4 teclats manuals i un de peus.

L'orgue de la Basílica de Santa Maria, de Mataró, vist des de dalt

El programa:
Toccata, adagio i fuga en Do Major BWV 564, de Johann Sebastian Bach (1685–1750); Peça heroica, de César Franck (1822–1890); Fantasia en Fa menor KV 608, de W. A. Mozart (1756–1791), Paràfrasis sobre un poema de Nicolaus Lenau (transcripció de Raúl Prieto), de Franz Liszt (1811-1886)
La nau central de la basílica era plena, i això té mèrit, perquè al cap d’una hora de l’inici del concert hi havia el partit del Barça-Atlètic de Madrid.
El concert s’ha acompanyat, com d’altres vegades, amb un pantalla des d’on la gent que assistia al concert podia seguir la interpretació de l’organista. Amb tot, aquest cop la pantalla estava al davant de l’altar major i, per tant, la gent veia la pantalla, però no veia la magnificència de l’orgue, tot il·luminat. En els primers concerts que s’havien retransmès així, el públic donava l’esquena a l’altar major, però gaudia de l’orgue ben il·luminat, com poques vegades té la possibilitat de fer-ho, i no s’havia d’anar girant cada vegada que en Raúl ens oferia una petita explicació.
Que per molts anys l’Associació dels Amics de l’Orgue pugui muntar concerts com aquests. Tot i que no sóc una experta en la matèria, l’orgue ha sonat molt i molt bé, malgrat que es digui que li calen moltes reparacions.

I espero que qui hagi de prendre la determinació de reparar-lo triï la millor opció, perquè desmuntar-lo peça per peça i portar-lo a l’estranger potser és un pèl massa arriscat.

Adéu, Germi

Aquesta tarda hem anat a dir el darrer adéu a n’en Germinal Belis i Peiró (1932-2009), nebot de la Guillermina i nét de Joan Peiró. Ja feia dies que lluitava entre acabar de fer el pas o no i, ves per on, finalment ha decidir fer unes vacances eternes.
En Germi –com gairebé l’anomenava tothom– era discret, tranquil, sempre a un segon terme, fidel als seus ideals i coherent, sobretot coherent. Home de poques paraules, però contundents.
La cerimònia ha començat amb el Va pensiero, de l’òpera Nabucco, de Giuseppe Verdi, i sentir el fragment “Oh, mia patria si bella e perduta / Oh, remembranza si cara e fatal!” em posa la pell de gallina. Em fa pensar en l’exili que va haver de patir i com segurament devia pensar que potser havia perdut la seva pàtria, Catalunya.
No fa tant que ens trobàvem, si fa no fa els mateixos, per dir adéu a un company d’en Germi, en Rossend. És una generació que es va acabant, aquesta del Forn del Vidre, la que va viure els seus inicis, l’angoixa de la guerra, la postguerra i –ai, las!- la que ha assistit també al seu declivi imparable.
En el llibre Memòria de Joan Peiró i Belis, retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, de Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas, llegeixo: “El nét Germinal Belis, al seu torn, entrà al Forn del Vidre d’aprenent el 1946 als catorze anys, i s’hi jubilà. Fou meritori al despatx, adjunt a gerència i administrador general.”
Em lliguen moltes coses amb la família Peiró, totes molt personals. El meu avi, Jaume Bartrolí Leal, va ser escollit secretari de la primera Junta de Govern l’any 1934, any en què es dóna compliment a les aspiracions dels socis cooperadors constituint-se la cooperativa amb tots els requisits legals i oficials, i anomenant-se Cristalleries de Mataró, Cooperativa Obrera amb Responsabilitat Limitada (Fundació Ros Serra).
Veure a la néta del senyor Ros i Serra, que va ser el qui va posar el capital per tirar endavant aquesta aventura, a mi m'impressiona. D’aquí a uns anys no sé si hi haurà gaire gent que relacioni coses com aquesta.
Em vénen records intermitents a la memòria, com quan en Josep –en Pepitu- i l’Olga arribaven a principis d’estiu de París i venien a casa a saludar el meu avi. Quan en Germi, un diumenge qualsevol, al quiosc de la plaça Santa Anna, a punt de comprar el diari, em va dir que al meu avi se’l coneixia amb el sobrenom de pa tou, cosa que jo desconeixia.
La Guillermina, dona d’un coratge autèntic, no ha pogut més en veure la projecció de fotografies familiars i de les excursions que feia en Germi amb la colla de la UEC, amb el Que tinguem sort, d’en Lluís Llach, de fons. S’hi sentia molt i molt lligada, molt propera. On quedaran ara les vostres tertúlies de diumenge? En Germi sempre l'havia acompanyat a tot arreu en un munt d’actes, en presentacions de llibres i xerrades. El darrer, a Argentona, en la presentació del llibre Joan Peiró, afusellat, de Josep Benet.
Ens ha pres la mà ben fort, només entrar, i ha arrencat a plorar. “La Nuri és fora”, m’ha dit. I jo li he dit que ella ha fet tot el que ha pogut per estar amb ell tot aquest temps i que no passa res. La meva mare, que estava al meu costat, també ha arrencat a plorar. Se l’estima a la Guillermina, ho sé, i veure la mare plorar sempre em descol·loca, perquè sé com ajudar les meves filles, però amb ella no sé com fer-ho.
Són esbossos trencats els que rodolen per terra. Són uns sentiments de pertinença que no sé si ara també es donen. Són unes grans persones aquestes, de veritat, de pedra picada.

La vall del riu vermell ha clos la vetllada, mentre nosaltres rellegíem els versos d’en Josep Punsola del recordatori.

PD: Envio un petó ben fort, en direcció a Londres, a la Nuri, en Jordi, l’Anna i en Marc.

Si voleu saber-ne més, cliqueu damunt d'aquest enllaç. Podeu veure'l com a testimoni per a la comissió de memòria històrica de la gent gran del consell municipal de la gent gran de l’Ajuntament de Mataró.

Les Santes'09 (III)

Només hi ha temps per penjar quatre detalls de l’anada a l’ofici.
Acompanyen l’alcalde el president del Parlament i la consellera de Salut, la Marina Geli –sento que un pare diu al seu fill: “Aquesta és l’autèntica, Marc, no és la del Polònia”. Somric.

Saludo en Benet Maimí, d’Arenys de Mar; la Consol Prados, exregidora de Mataró i diputada socialista al Parlament, i en Salvador Milà, també exregidor, exconseller i actualment diputat per ICV-EUiA. Veig també el diputat Morell, alcalde de Pineda de Mar. Com és que en Joan Mora sempre esbossa un somriure mig sorneguer, mig murri?

El pas de tota la comitiva pel carrer Nou és una de les postals més belles de les Santes. Ho recomano.
Ara, mig a dins i mig a fora de la basílica, vaig seguint l’ofici. Marxo un moment cap a casa, perquè alguna cosa cal endreçar. Aquests horaris ens destaroten tots els moviments quotidians.
Bé, m’espavilo i torno cap a l’ofici, aquest cop des del Fossar Xic, com és tradició. M’agrada sentir el cor i veure’l al davant.
Després, dinar familiar i repòs fins a la Passada. A la nit, toquen Focs.

Les Santes'09 (II)

Amb els carrers encara adormits, preparant-se per rebre el so de les gralles (gralleres dels Capgrossos de Mataró, els Laietans de Mataró, els Vernets de Vilafranca del Penedès, els Marcets i dues colles de l’Escola de Grallers de Sitges i Grallers de Santa Madrona i Montònec) i el brogit de la gent que, al principi adormida, segueix els compassos de les Matinades, m’aixeco del llit. Avui, dia central de la festa major, m’espera un dia ben ple.
Ahir a la tarda vam poder veure el Ball dels Cavallets, Gegants i Mulassa de Sant Feliu de Pallerols, amb una plaça Santa Anna a rebentar de gent. L’anècdota, quan el consistori en Ple va ajupir-se com tothom i va seure a terra, mudats com anaven, la gent va posar-se a aplaudir, perquè el protocol establert feia tapar la visió a un bon grapat de gent. Glups, acabo de sentir les campanes que indiquen que són les set del matí i s’enlairen ja els primers coets! O vaig ràpid o no tindré temps de tot!
Va acompanyar-los la música de la Cobla Contemporània, que per cert al vespre van oferir al mateix lloc un concert ben peculiar de sardanes, demostrant que amb instruments de cobla es pot tocar qualsevol música i que, adaptant-les, es pot ballar com a sardana. Van agradar al públic.
Els menuts i no tan menuts van córrer al davant de les figures del Correguspira. Els convidats d’enguany eren la Vibrieta de Tarragona, en Xerric, el drac petit d’Igualada, el Drac petit de Vilafranca, la Colla infantil del Basilisc i el Drac petit de Montblanc.
Després d’un sopar ràpid, vam arribar-nos a can Marchal, on la Big Band Jazz del Maresme ens va fer gaudir d’un molt bon repertori de jazz. Com és que tot és tan ple de gent? Cap cadira buida, gent dreta a per tot, optem per enfilar-nos en una paret per veure-ho millor. A veure si passarà com d’altres escenaris de la ciutat i haurem d’afirmar que, a vegades, can Marchal ens queda petit. Veient l’espai sempre penso que és un lloc desaprofitat la resta de l’any i que no és just que només s’hi muntin concerts per Santes.
Bé, marxo a la dutxa, que sinó faré tard a Matinades i a l’anada a l’ofici, i enguany no m’ho vull perdre, perquè hi assisteix per segon cop el president del Parlament, un bon amic. Essent un gran activista de les xarxes socials, haurem d’estar amatents al seu Twitter, al seu blog i al seu Facebook.

Ah, i això de les xarxes socials és impressionant. Fixeu-vos com també l’alcalde i els regidors no deixen perdre l’ocasió per fotografiar el moment i pujar-lo a la xarxa.

Bones Santes!

Les Santes'09 (I)

Ja estem en plenes Santes. Tot i que ens semblin iguals cada any, no ho són pas.
La menuda de casa –que ja no ho és tant- enguany ha participat per primera vegada la ruixada del Parc Central, que es fa després de la Nit Boja (baixada, pujada, correfoc i tabalada). Total, que ha dormit tres hores, que s’ho ha passat pipa, que ara dorm una migdiada més llarga que mai, que s’ha saltat el dinar, que ens ha demanat saltar-se la Barram, etcètera.
Ja se sap. Per Santes no és pas que tot estigui permès, però és cert que tot va diferent de com acostuma a ser. La M. diu: “Aquests dies faré vida de mussol: dormiré de dia i sortiré a les nits”. I vés, què has de fer? Doncs, patir, com suposo fan la majoria dels pares dels adolescents que tasten els actes nocturns d’aquests dies.
Coses a destacar? Doncs, que tot i coincidir en dissabte la baixada de la família Robafaves, m’esperava que seria pitjor. Suposo que la no xafogor hi ajudava. Massa jovent amb ampolles abans de començar la festa, ja passats de volta. És una llàstima.
Avui, castells. Abans de la diada a la plaça Santa Anna, un pilar davant la gran porta d’entrada de la basílica de Santa Maria, en homenatge a la Mariona. Un acte senzill, sentit, amb una plaça amb la gent que la recorda. Un dia difícil avui per a tots, amb alguna que altra llàgrima encara, però sentint-nos forts. De bon matí, rebo un tweet que diu: "una abraçada a tota la família de Capgrossos i tota la sort del món avui a plaça, de part d'un de la Vella". M'emociono.
És una llàstima que davant les reiterades vegades que des de megafonia es demanava silenci a la plaça perquè les indicacions dels caps de colla arribessin prou clares, moltes vegades fossin els castellers de les altres colles els qui no callaven.
Després, amb els castells per acabar, els primers morterets anuncien l’inici de la Barram. Crec que no havia passat mai que coincidís. A l’ombra, a la banda dreta de la façana, descobreixo la Maria Salicrú, amb el dit polze alçat, que m’indica que està enregistrant la Barram. Em diu: “Jo penso en tu”. És una canya!
Saludo en Manel Cuyàs i li dic que, tot i que encara no l’he llegit, em recomanen el seu article del diari El Punt. Parla de l’ofici de les Santes. En Cuyàs és d’aquests MTV, que diuen alguns: Mataronins de Tota la Vida, que exerceixen de mataronins sempre que poden.

Retrobem els de sempre, els incondicionals, escoltant la Barram, aquesta mitja hora de tocs de campanes que ens embruixa.

Abans de marxar, encoratjo a n'en Francesc Cortès. Demà tindrà feina, perquè enguany és qui dirigeix l'ofici.
I res, que tot això continua.
Glòria les Santes!

Una nit amb nota

Va ser un concert diferent, el que vam fer ahir a la plaça de la Muralla, l’espai que es troba entre les modernors de l’edifici de l’Actua, la cooperativa d’Abacus i Robafaves, i la història d’anys i anys que ens recorda la part antiga de la muralla de Mataró.
La Coral La Nota, que ja ha fet deu anys, va convidar altres corals a participar en un concert commemoratiu, i la veritat és que ens ho vam passar d’allò més bé, tot i la solejada que vam haver d’aguantar a la tarda, mentre fèiem les proves de so per a poder enregistrar el concert en directe, gràcies a la gent de la Casa de la Música.
Ahir es feien un munt de coses a la ciutat, perquè a més del Dia de les Seleccions Catalanes –amb esports, correfoc i espectacles arreu– hi havia festa al carrer de Bonaire, activitats a les escoles, concerts, una altra representació de l’obra Annie, a la Sala Cabañes. Però a les nou del vespre, la plaça era plena i l’organització s’havia quedat curta amb les cadires per al públic. Dalt la muralla, una filera de gent treia els caps seguint el concert.
Com va dir la Gemma Sancho, la directora de la coral amfitriona, cada coral va oferir tres peces del seu repertori habitual, regalant al públic un repertori ben ampli de cançons. La part final del concert van ser quatre cançons interpretades conjuntament pels cantaires de les quatre corals. Molt encertada la informació que la veu en off anava oferint sobre cada coral, mentre una sortia i l’altra se situava a l’escenari.
Així, les diferents propostes van ser: per Primavera per la Pau, vam interpretar Jxulieto, una cançó en occità; el Cor Madrigalista va proposar Lloraré, una cançó harmonitzada per Carlos Guastavino; Gospel Sons ens va ensenyar a cantar Soon and very soon, i la Coral La Nota va proposar-nos interpretar Junts, de Carly Simon.
No trec mèrit a cap dels directors, però deixeu-me destacar –per la seva joventut i empenta– la força amb què la directora de Gospel Sons, la Georgina Blanch, marca el ritme, les pauses, la força i els silencis. Capaç de fer vibrar a la persona més apàtica, va fer participar el públic, el va fer aixecar de les cadires, i d’una manera admirable va crear la complicitat necessària per poder fer que petits i grans cantessin les respostes de Soon and very soon.
Esperant amb ganes el CD, demanant que iniciatives com aquestes es repeteixin, i suggerint que se’n tregui el màxim profit de la plaça de la Muralla, perquè penso que és un escenari natural al qual es podria treure molt de suc. La prova és que gent que sortia o entrava al pàrquing, es quedava a sentir el concert.

Llistes escolars

Un cop feta la rutina de cada matí, baixo al quiosc de sota de casa a comprar el diari. La quiosquera, que està indignada des de dilluns perquè ja van sortir les llistes del Departament d'Educació, m’explica que no està contenta amb l’assignació d’escola que li han fet, perquè ella es passa el dia al quiosc i allà mateix hi té una escola, que és la que ella havia triat. Però no, li han assignat una escola d'una barriada. Diu que es va plantat al davant de l’escola en qüestió, a l’hora de plegar, i que els nens de nou i deu anys –horror– surten fumant!
Jo l’escolto, tot i que no hi puc fer res. No ho entenc, però la gent segueix pensant que si treballes a l’administració els pots resoldre els problemes, i moltes vegades el que no saben és que no pots resoldre ni els teus propis.
Mentre trio el diari i li deixo les monedes d’euro i de deu cèntims damunt el taulell, li dic que pot arribar-se als serveis territorials d’Educació, que estan situats al Cafè de Mar, i que almenys exposi el que li passa.
Diu que té una amiga que té bessonada. Un nen l’han assignat a una escola del barri de Rocafonda i l’altre en una de l’eixample, que si parléssim de Barcelona és com si un l’assignessin a Sarrià i l’altre a Gràcia.
Ja podem anar fent polítiques de conciliació de la vida familiar i laboral! Em poso en la pell d’aquesta mare i, francament, penso que no podrà conciliar res aquesta pobra dona, perquè la seva estona extralaboral només li donarà per anar amunt i avall, corrent per arribar a tot arreu a temps.

PD: Jacme, si llegeix aquest apunt, no t’acollonis pel que et ve al damunt, d’acord? Una besaeta

Annie, el teatre de les Fires 2009

Després de gairebé quatre mesos assajant –o potser més, i deu ser que jo ja he perdut el compte–, i a només una setmana de l'estrena, m'agrada veure com aquestes menudes, i també els que no ho són tant, deixen la pell cada nit en els assajos després de la seva jornada habitual: escoles, deures, feines i maldecaps ...

Bé, "deixen" està mal dit –i segur que a algú que segueixi els Pastorets ara li ve al cap allò de "Ben dit / mal dit / Per què?–, més aviat hauria de dir "hi deixem la pell", perquè aquest cop també els he ajudat en el que modestament podia fer.

Com diu el bolero: "Teatro, lo suyo es puro teatro".

Si el lema que han fet servir per a la Mostra de Teatre Escolar 2009 a Palma és "Cuinam i servim emocions", doncs que la Sala Cabañes no deixi de cuinar ni de servir-nos-les.

Ànims, que ja esteu a la recta final!

PD: Si voleu més informació la trobareu al blog d'en Toni Blanch, el director