"Mandela i Gandhi han estat els millors polítics del món”, va dir Morgan Freeman en una de les presentacions que ha fet de la seva darrera pel·lícula. I ahir vaig anar a veure Invictus, de Clint Eastwood, just el dia que feia 62 anys que havien assassinat Mahatma Gandhi. Coincidència...
El millor de veure la pel·lícula és que, a més d’estar ben feta i d’haver-la encertat en el càsting (des dels principals protagonistes, els escortes, l’assessora del president o el nen que escolta el partit amb els policies), és que la gent està participant d’una història que sap real, que no és ficció.
Reconciliació, perdó, somriures i humanitat, són paraules i valors claus de la pel·lícula -i també del llibre El factor humà, de John Carlin-, massa cops invisibles al nostre voltant, al nostre dia a dia. Si el llibre em va emocionar, la pel·lícula m’ha ajudat a veure la immensitat humana de Mandela.
“Vosaltres m’heu escollit per dirigir, doncs deixeu que us dirigeixi”, diu Mandela als membres del Consell Nacional de l’Esport quan aquests volen abolir l’equip de rugby dels Springboks, i els diu que s’equivoquen.
Amb Mandela comprovem que pots ser un gran estrateg i un gran polític sense deixar de ser persona. “Ningú és invisible per al president Mandela”, sempre té un bon dia per a tothom i ho sap tot de tothom. Tracta amb el mateix respecte el jardiner que la Reina d'Anglaterra. Mira els ulls de la gent, escolta, s’aprèn els noms de la gent amb qui ha de parlar, i guarda sempre les formes. L’exemple de la clau humana de la política.
Hi ha escenes bellíssimes, que no vull descobrir. Aneu a veure la pel·lícula, però no deixeu de llegir el llibre, perquè els joves que vagin al cinema veuran la història des que Mandela surt de la presó, però no aprendran res sobre l’Apartheid.
I la cançó Nkosi Sikelele Afrika, l'himne oficial del moviment d'alliberament negre, cantada per tot l'estadi, posa la pell de gallina.
Mandela ens reconcilia amb la política, però amb la política en majúscules. I la prova és que feia temps que no veia el públic aixecar-se fins després dels crèdits, on veus que el Mandela real diu que allò no ho va aconseguir sol, i deu ser veritat: hi van haver complicitats. I d'això només fa 14 anys!!!
Però surto del cine i topo amb la crua realitat. La pantalla m’ha mostrat un sol home, amb una estratègia molt clara, i nosaltres tenim massa polítics barallant-se, sense cap estratègia comuna.
I ara l’abandonament de Carretero. Som un país de fireta..., que ens movem a ventades.
PD: La música d’Invictus és de Kyle Eastwood, fill de Clint Eastwoord.
Al llibre El factor humà, John Carlin diu que quan va preguntar a Desmond Tutu quin seria el llegat permanent d’aquell 24 de juny de 1995, dia en què es va jugar la Copa del Món de Rugbi, va contestar: “Saps una cosa? El millor de les coses bones és que poden repetir-se”.
I penso en aquest fragment perquè també és veritat que es diu el mateix, però a l’inrevés: que quan les coses van malament, a vegades s’ajunten i s’acumulen.
Ahir vaig rebre una notícia que no per veure-la a venir fa menys mal: la mort de Salvador Armendares i Sagrera, a qui vaig poder conèixer a finals del 2006, quan vaig acompanyar el meu marit a la presentació que va fer de la biografia del seu pare, Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Malgrat de Mar, 1964), a l'Orfeó Català de Mèxic.
Vam poder veure-li l’emoció als ulls mentre tenia a les mans el llibre que narrava la vida del seu pare, metge de Vilafranca del Penedès i diputat al Parlament per Esquerra Republicana de Catalunya (1932.1939). També mentre obria els presents que l’aleshores alcalde de Vilafranca del Penedès va voler que li féssim arribar, essent ell un vilafranquí que va marxar a l’exili amb només 14 anys. I encara més mentre llegíem a l'Orfeó les cartes que el president Benach, en Josep Benet, en Pep Cruanyes, la Núria Pi-Sunyer i molts d'altres ens van fer arribar per fer-los saber que, d'una manera o altra, també participaven de l'acte.
De nens com ell, dels que van haver de marxar de Catalunya essent petits, a Mèxic n’he conegut forces, molts dels quals eren fills de pares polítics. Dels primers, qui més qui menys se’n recorda, són els coneguts, els referenciats en els llibres. Els seus fills, però, penso que han estat els grans oblidats de la història i amb els quals nosaltres, com a catalans, hi tenim un deute.
En Salvador estudià medicina a Mèxic i després a Oxford, i s’especialitzà en pediatria i genètica. Des del 2002 era investigador emèrit de la UNAM (Universitat Nacional Autònoma de Mèxic) i té una obra publicada extensíssima, perquè era molt reconegut dins del món de la genètica.
En Salvador i la seva esposa, Montserrat Carrasco i Granados -filla del també metge Rossend Carrasco i Formiguera i neboda de Manuel Carrasco-, van acollir-nos amb el cor i van fer que els dies que vam passar a Mèxic els recordem força sovint.
Amb ells vam anar a passar uns dies a Valle de Bravo, en una casa que recorda les cases de la nostra Mediterrània, amb vistes a un llac immens. En tornar per la carretera, en Salvador ens explicava que justament passàvem pel camí que fan les papallones Monarques quan baixen del Canadà i s’endinsen en els boscos centrals de Mèxic. Tot i ser difícil de coincidir-hi, perquè passen milions de papallones en molt poc temps, la sort, l’atzar, l’agraïment o bé l’amor va fer de mica en mica el cel s’omplís cada cop més de papallones.
Salvador, et quedaré eternament agraïda per aquells cinc segons, i per ser en el lloc i en el moment precís.
Agafa’t amb força a les ales de la teva papallona, i vola!
Ja fa dies que els mitjans locals, la façana de la basílica, i ara també els mitjans nacionals, es fan ressò de la beatificació del Doctor Samsó, que tindrà lloc aquest proper dissabte, a les 11:30, a Santa Maria.
Uns ens expliquen que properament sortirà el llibre El pastor retrobat, de l’historiador mataroní Ramon Reixach i Puig; altres expliquen breument qui era el doctor Samsó, i altres corren a enumerar la llarga llista de convidats a la cerimònia, siguin eclesiàstics o polítics, cosa que farà que sigui una cerimònia molt seguida, però no per la gent de Mataró, que segurament quedarà relegada a fora de l’església. Però bé, no ens queixem, que han pensat posar unes pantalles gegants a la plaça, perquè ho puguem seguir...
El campaner Josep Pinart i Font
Jo també vull escriure sobre el doctor Samsó, perquè la seva vida va anar estretament lligada a la meva família. L’any 1924, quan ell passà a ser rector titular de la Basílica de Santa Maria, demanà ajut als Pinart d’Argentona –campaners de l’església de Sant Julià– per a poder portar a terme la dignificació del culte i de la litúrgia de les celebracions. Va ser aleshores quan el meu besavi, en Josep Pinart i Font, va instal·lar-se a Mataró, justament a la caseta de l’hort del campaner, acompanyat de la seva esposa Maria i els seus quatre fills, encarregant-se de les campanes i de l’església.
El meu avi Bartomeu tenia catorze anys quan va trepitjar Santa Maria i la menuda d’aleshores, la Carme Pinart m’explica que van baixar a peu per la riera d’Argentona, perquè encara no existia el tramvia que unia Mataró i Argentona. Diu que li donaven trossos de xocolata perquè no es cansés.
A l’igual que el Doctor Samsó, tots ells van viure des de dins de Santa Maria els anys més agitats, social i políticament parlant, tant els fets de 1934 com l’inici de la guerra civil el 1936, fins que el 21 de juliol de 1936 es van haver de lliurar les claus de la basílica, d’acord amb una ordre de la Generalitat.
En Pere Rigau l’any 1990 va publicar una colla d’articles titulats Ning, Nang al Crònica de Mataró, diari ja desaparegut, on anava desgranant aquesta relació entre el campaner Pinart i mossèn Samsó.
“Continuem desgranant records de la petita història basilical des de l’any 1939, amb la figura del campaner en Josep Pinart i Font. Deia que en Pinart es cuidava dels horts. Del que llavors anomenàvem l’hort de la rectoria i l’hort del campaner. Perfecte coneixedor del seu ofici, ambdós horts feien goig de veure. Collia pel senyor rector i per a ell.
A l’hort de la rectoria, junt amb els angles que fa la capella i edificacions del Roser, hi havia un raconet amb un banc de pedra, que en Pinart el cuidava amorosament. Em deia que era el racó preferit del Dr. Samsó, on hi anava a resar sovint el breviari i a llegir. Ni una fulla per terra, ni una herbota per arrencar. El racó era netíssim i acurat.”
O també: "Els dissabtes al matí s’escombrava la basílica de dalt a baix. Una cosa és escombrar una casa, però una altra aquells metres i metres de nau i de creuers. Els fills l’ajudaven. (...) A la tarda, era la petita i única estona que en Pinart tenia de lleure. Tocada la campana pel Catecisme, anava al primer pis del Foment a jugar una estona a la manilla, però a les sis, més o menys, ja tornava al temple, per tornar a posar els bancs al seu lloc, a fi que estigués tot a punt per a la funció parroquial, força abans de les 7."
Potser per això m’agradaria ser-hi, ni que fos en un raconet..., i quan voltegin les campanes segur que pensaré en ell, en el meu besavi
Aquesta tarda, a Ca l’Arenas (Mataró), l’Assumpta Montellà ha fet la conferència aquesta conferència, basant-se en el seu llibre El setè camió, la qual completava l’exposició que podem contemplar allà mateix sobre “Art i guerra”.
La xerrada, com sempre, ha estat molt amena, didàctica i planera. Té una manera d’explicar-se molt particular, l’Assumpta, amb uns canvis de to que fan que qui l’escolta estigui pendent de la següent frase.
Què ens ha explicat? Doncs, que la gent de la Vajol, un poble sencer que vivia de la mina de talc, aliens al destí del que feia voltar el món, un dia van rebre una visita que els va canviar la vida: Juan Negrín els va anar a visitar i els va dir que els confiscava la mina i tots el que hi havia al seu voltant, també els boscos. Van quedar sense feina, perquè no podien treballar ni el talc ni el suro.
Que a partir d’aquell dia, per uns camins on no hi passava ningú fins aleshores, van començar a veure com arribaven i marxaven camions i camions, amb ple de treballadors construint un edifici força singular. Com que els homes que hi treballaven van començar a arribar-se al poble, un dia van explicar que aquell edifici que construïen estava situat justs al damunt de la mina de talc, i que hi feien també una cambra cuirassada enorme.
Que allí hi va anar a petar bona part del tresor de la República, com també hi va anar a parar bona part de la pinacoteca del Museu del Prado, que va quedar repartit entre el castell de Sant Ferran, de Figueres; el Castell de Peralada i la mateixa mina de la Vajol.
El 5 de febrer de 1939, Negrín va manar sortissin set camions carregats d’or, que havien de passar entremig de la gent, de les corrues de gent que començaven a fer la retirada. Era molt difícil, perquè no podien deixar pujar a ningú als camions. Tots ho van aconseguir, tots menys un: el setè no va arribar a la frontera, va girar i va tornar a la Vajol.
Després d’intentar-ho un dia i un altre, i tornar-ho a provar el 8 de febrer, resulta que els bombardeigs d’aquells dies van esventrar el pont d’Agullana, que era el pont per on havia de passar per anar a la frontera. Que qui portava el camió va demanar catorze mules, les va carregar d’or i van començar a travessar la muntanya, però no en va arribar cap.
Diu que la gent de la Vajol li van explicar que quan això es va acabar i van anar a la mina, només van trobar-hi saques buides del Banc d’Espanya. Que la mina de talc va seguir funcionant fins als anys 90, que és quan es va tancar.
Després de visitar la néta de Negrín, a París, on hi ha el seu arxiu personal –potser que també el demanéssim aquest, no-, aquesta li va explicar algunes coses del seu avi, sempre amb més bons ulls que no pas els nostres. Negrín va morir sol, a París, el 12 de novembre de 1956. Com que va demanar que no se sabés fins quinze dies després d’haver mort, al funeral només hi van anar quatre persones, i dues eren els seus néts.
El millor de tot, el comentari que li va fer un pagès a l’Assumpta quan ella va preguntar-li pel setè camió: “Miri, senyora, aquest camió és l’únic que no s’ha perdut pel camí”.
Avui, cloenda de l’Any Joan Amades, i seguint les recomanacions que ha fet @jacme perquè la Catosfera se’n faci ressò, aquí va el meu apunt:
5 de febrer, Santa Àgata: “Santa Àgata havia estat la patrona de les campanes i dels campaners. Havia estat costum que a primera hora de la tarda de la vigília, els campaners fessin un gran repicament de campanes al seu gust i albir, per tal d’anunciar al veïnat llur festa i la de les campanes. Després del repicament, feien una capta per les cases de la parròquia, i del que recollien en feien una bona festa.”
Juliol, la vida al camp: “Durant el batre, passaven per les eres els campaners, i hom els donava una quantitat de blat, que variava segons la importància de la collita, en pagament del servei de tocar a bon temps i de ventar les campanes quan estava núvol i hom temia tempestats i pedregades. Hi havia indrets on, quan calia tocar a bon temps de nit, se n’encarregava el sereno en lloc del campaner, i en tal cas, també aquest passava a cobrar la dita feina.”
Setembre, la vida al camp: “En pagament de tocar a bon temps quan tempestejava i quan s’acostaven pedregades i, en alguns llocs, de brandar les campanes de bon matí per cridar els veremadors a la feina, als campaners, que passaven per les cases mentre hom trepitjava, se’ls donava una quantitat de vi, semblantment com per les messes els donaven gra del que batien. Portaven un setrot o una mesura, abans de terrissa i més tard d’aram, que la gent els omplia més o menys, segons que hom estigués més o menys satisfet de la seva conducta com a escampador de tempestes. La barreja de tanta diversitat de vins produïa com a resultat un vi estrany de gust, el qual va donar origen al qualificatiu de vi campaner, que hom aplica als vins de paladar estrany i indefinit i als fets amb barreja d’altres vins.”
1 de novembre, Tots Sants: “Des d’entrada de fosc, les campanes de totes les esglésies de la ciutat deixaven oir contínuament el toc de difunts, anunciant la festa litúrgica i la celebració de les vespres. El so planyívol de les campanes donava una sensació tètrica a la ciutat i convidava al recolliment familiar a la vora del foc. La gent retirava d’hora i poques persones corrien pel carrer després de sortir de les funcions de vespres. (...) Hom creu que mentre toquen les campanes dels difunts hom no pot mirar-se per res al mirall, perquè el qui ho fa es torna calavera. Es conten diversos casos de dones que s’hi ha mirat i al moment s’han convertit en esquelets, amb no poc esglai dels familiars.”
2 de novembre, dia dels Difunts: “La tradició parla d’un campaner una mica beverri que, enterbolit pel vi, no tocava amb prou respecte ni amb prou mirament, i que, afanyós per fer la castanyada, feia els tocs més curts. Un any, en sortir de casa seva per anar al campanar, va veure una ombra blanca que, proveïda d’un fanalet, li seguia les passes. Tot espantat, va seguir vies i carrers estranys per tal de veure si aconseguia desfer-se d’aquella ombra, però el va seguir fins al cim del campanar, i, mentre ell tocava, es va asseure a un dels finestrals. En baixar, l’ombra li manà que el seguís. El va conduir al bosc, on, amb una destral que li va donar, li va fer aterrar un arbre, fer-ne posts i construir-se un taüt, que li va dir que fóra per a ell. Després el va conduir al cementiri, li va fer cavar una fossa d’una bona fondària, i també li digués que era la seva. Llavors, van tornar al campanar. L’ombra va despenjar la campana i, en el seu lloc, va penjar el campaner, a qui va fer giravoltar a tall de campana, fent-li tocar a morts. Per tal que no els passi com al protagonista de la tradició, els campaners s’afanyen tant com poden per tocar bé.”
3 de desembre, Santa Bàrbara: “Santa Bàrbara és advocada dels campaners, els quals li invoquen especialment perquè els guardi d’ésser ferits pel llamp quan, per tal d’escampar i esbargir la tempesta, han d’anar a tocar a bon temps. S’han donat molts casos de caure llamps als campanars mentre les campanes voguen a bon temps, puix que el metall ha atret l’exhalació. D’ací que els campaners, els quals estan molt exposats a ésser víctimes de l’acció dels llamps, recorrin a la protecció de Santa Bàrbara.”
Havia d’haver estat el darrer concert de la gira d’Els millors professors europeus, dels Manel, al Palau de la Música, però el d’ahir es va convertir en el penúltim. Les entrades es van exhaurir ràpidament i, molt sàviament, en faran un altre el proper 18 de gener.
Em costa explicar un concert dels Manel, perquè el millor és ser-hi. Veure el silenci que es crea quan en Guillem, a poc a poc, comença a desgranar quatre notes amb el seu ukelele, amb frases curtes, però també veure com tothom es converteix en un quan des de dalt se sent: “quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans, giren contents al meu voltant, somriuen i piquen de mans” , i tot el Palau respon així, picant de mans a l’igual que el CD, amb una precisió inimaginable per qui no coneix la cançó.
I canta, canta, tot el Palau canta les lletres, creant una connexió brutal. La gent dels concerts dels Manel no només canta les lletres: xiula, fa els instruments, respon amb la seva millor entrega.
No sé si han tingut els millors professors europeus, però a casa nostra ha estat el grup que més i millor a sonat durant tot l’any 2009. No crec que els Manel s’arribessin a imaginar una consagració en el món musical en tan poc temps, però és que la seva particularitat, el seu folk català, la seva música ha estat la primera que ha unit pares i fills, com ningú s’hagués imaginat.
Un cor masculí de setze nois encorbatats van fer els cors d’acompanyament, i això va donar un toc diferent al concert, una cosa inesperada. Els qui ja els hem vist més d’un cop, ja sabem les presentacions de les cançons, la separació del públic per a fer l’acompanyament d’instrument d’una cançó, i la participació del públic en les corrandes no ens ve de nou. I n’hi va haver una d’esperada: “En Millet se n’ha endut coses / però això segueix sent bonic / ens ha costat Déu i ajuda / arribar fins aquí”, i una de molt aplaudida, fins i tot pel conseller Treserras, situat a la primera llotja de la platea: "Volem un referèndum / tenim dret a decidir / ens ha costat Déu i ajuda / arribar fins aquí"
Han deixat el llistó molt alt, ara cal fer noves lletres i no trigar gaire, perquè el seu públic ja les espera impacient.
A l’Arnau, en Guillem, en Martí i en Roger, gràcies!
El darrer dia de 2008 vaig rescatar l’agenda de paper per recordar, només girant els fulls, bona part de les coses fetes. Ara em proposo fer el mateix, mentre saborejo el primer cafè de l’any i un tros de brounie de xocolata. Si algun dia és millor que altre per repassar-ho, aquest és avui, quan toca fer balanç de tot l’any que acabem de tancar.
Gener. Comencem amb l’assaig de la cavalcada, perquè la Violeta va a la carrossa d’arlequins. Anem a passar uns dies a Martinet, a casa d’uns amics. Primer, Cap de Reg, i després el llac d’Orri, amb força neu. Banys termals a Dorres, enmig de la nit i el fred. Arribem a temps de veure el Barça-Mallorca (2-1). Passejada per la Cerdanya amb els cavalls de can Mateu, tota una delícia. Els pares assisteixen al Liceu per primer cop. Representacions dels Pastorets cada cap de setmana. Al Palau de la Música es presentar la reedició de l’únic disc que van fer junts els Setze Jutges, Audiència Pública. Concert de l’Orquestra de Mar, on toca la Violeta, a la Basílica de Santa Maria. Amb alguns divendres de festa, aprofito per tirar endavant el projecte dels campaners.
Febrer. L’Assumpta Montellà puja amb nosaltres a Montserrat. Ho hem de fer amb l’aeri, perquè no s’hi pot pujar d’altra manera, per l’esllavissada. No hi ha gent i el pare Castanyer ens regala un visita que no oblidarem. Seguim amb classes de reforç per la gran. Tornem al Palau, al concert de Manu Guix, Onze Llachs. Faig 45 anys. Assisteixo a la presentació del llibre que Josep Benet va deixar acabat abans de morir Joan Peiró, afusellat, al Parlament de Catalunya. A Mataró enterrem en Pellofa XXXI. Dos concerts de Primavera per la Pau: per Mans Unides, a l’església de Sant Josep, i un concert antològic a la Basílica de Santa Maria. La Violeta comença els assaigs del musical Annie, que s’ha d’estrenar a finals de maig. El Cafè de la Marina, que fa Sala Cabañes, m’agrada molt. Torno a rellegir un llibre de Baltasar Ragón, sobre la Terrassa dels anys de la guerra civil. Comencem l’enregistrament del nou CD de la coral, dissabtes tarda i diumenges al matí.
Març. Anem al TNC, a veure L’Inspector, de Nikolai Gógol. Setmana del crèdit de síntesi. Primera contractura de l’any. Ve la Patona, antiga companya de feina, i li muntem un dinar que la sorprèn. Al Lliure veiem Traïció, de Harold Pinter. La Violeta té assaig amb la pianista, per preparar l’examen de ballet. Els assajos d’Annie ja ens hipotequen tots els caps de setmana. Em faig ulleres noves. Assistim a la representació La Maternitat d’Elna, a Barcelona, una autèntica passada. La Rosa Galindo fa un paperàs.
Abril. Assistim al primer concert dels Manel, al Clap, però no serà l’últim de l’any. Assisteixo a alguna taula rodona del VII Seminari de Comunicació Pública a la Nau Gaudí de Mataró. Els nois d’història, d’Alan Bennett, la veiem al Teatre Auditori de Granollers. La Magalí segueix amb els assajos d’orquestra, per celebrar els 10 anys de l’escola el Carreró. STIC.cat ve al Parlament. La Violeta té l’examen de ballet. A la feina, acte amb motiu vint-i-cinc anys treballats al Parlament; els pares i les nenes vénen i jo estic contentíssima. A Canyelles, assistim al lliurament del I Premi Salvador Armendares, per l’Escola d’Estiu del Penedès. Repetim La Maternitat d’Elna, a Cardedeu, perquè ens convida l’Assumpta. 8 dones, dirigida per la Mercè Cabré, a la Sala Cabañes, molt entretinguda. La Violeta se’n va amb l’Orquestra del Mar a València, tres dies. En T. Cabré fa la presentació del llibre Olor de colònia, de Sílvia Alcàntara, al Robafaves, ignorant encara –suposo– el que en farà més endavant. Setmana del Llibre en Català a Sant Cugat. Voltafocs i fogonades per Sant Jordi, a Mataró. Cantem al Foment la Cantata de la Terra Sense Mal, de Pere Casaldàliga. Mor Rossend Dalmau i Graupera, treballador de la Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró. Presentacions del llibre Joan Peiró, afusellat, a Mataró i Argentona.
Maig. Es presenta l’Escola de Música Municipal de Mataró, i m’estranya que la sala de Can Palauet sigui tan buida. La Magalí participa en el seu darrer concert de l’Escola del Carreró, amb l’obra Viatge pel mar de les notes. Un molt bon concert el de la Cobla La Principal d’Amsterdam, a l’escola Valldemia. Després de la lectura d’Olor de Colònia, ens escapem un dissabte a visitar la Colònia Vidal, molt recomanable. Després de parlar-ho amb qui toca de la feina, ens arromanguem i comencem a treballar els papers trobats a Mas Perxés, d’Agullana. Concert de Primavera per la Pau al Casal. Ja fa un any que Guardiola substitueix en F. Rijkaard, i això és imparable. Dos anys del bloc. La Magalí fa setze anys. Gran conferència la que va fer el conseller Tresserras a can Palauet, sobre la cultura i Europa. Nova experiència: començo amb la meva primera parella lingüística. Les visites a l’Arxiu de Santa Maria comencen a ser constants. Ostres, deu anys ja de la mort d’en Lluís Varela! I comencen les representacions d’Annie. Barça-Manchester, no tothom podia anar a Roma, però tots hi érem!
Juny. L’Oriol Junqueres, a Canet de Mar. Segueixo fent entrevistes a gent d’Argentona. Anem a la presentació del treball Now!, de Pepper Pots, al Teatre Apolo. Es publiquen les llibres amb barems de la gent que entra a batxillerat. Diada castellera i eleccions al Parlament europeu. La Violeta es treu el Delf, al Liceu Francès. Un grup de diputats i diputades del Parlament visita la Maternitat d’Elna, i sense ells saber-ho jo he participat perquè així sigui. Primavera per la Pau canta amb la coral La Nota, per celebrar els seus deu anys. Sopar final de curs de la coral. Anem a veure El trencanous, del Ballet Imperial Rus, al Teatre Condal de Barcelona.
Juliol. Reunions preparatòries per als campaments de finals de mes (Ribes de Freser) i per la travessa de l’agost de la Magalí (pics d’Andorra). Fem un cine, Coco, al Foment. Els Manel -altre cop a Mataró-, al Cruïlla de Cultures. L’Albert Om i El Club s’acomiaden. Sant Jaume, Santes, però també ple del finançament. Impossible descriure totes les Santes aquí: això sí, el president Benach ens visita per segon cop.
Agost. Només començar les vacances, i un altre adéu: el d’en Germinal Belis, nebot de la Guillermina Peiró. A Arenys de Mar, visito les germanes de l’Antoni Subirachs i Poch, un funcionari del Parlament de 1932. Pugem a Montserrat, perquè la cosa no pita gaire a l’hora i necessitem un cop de mà. Quan encara no ens hem recuperat de l’Òscar, mor un altre company de feina, en Joan Chanzà. Anem al Clot de la Mora, a veure uns amics. També anem a Siurana de l’Empordà, a casa la Lola, osteòpata.
Setembre. Entrevistes amb l’alcalde de Mataró i l’alcalde d’Argentona, perquè tinguin coneixement del treball que estic fent. Primera de les consultes a Arenys de Mar, però no l’última. Una festassa! Els Manel al Calisay, i aquest cop amb les nenes! En Marc Grané marxa a Brussel·les, a estudiar. Contenta, perquè a l’Ester li tornen a encarregar fer ràdio en directe. La Violeta fa catorze anys. Reprenem els assajos de la coral, ara amb direcció de Xavier Rodon. Es reposa l’obra Annie, per començar la temporada teatral. Excursió al Puigmal, en memòria d’en Lluís Varela.
Octubre. Rebem un cop fort: diagnòstic d’Alzeihmer d’algú molt proper. Assisteixo als II Premis Blocs Catalunya, a Vic, on hi faig i hi tinc bons amics. Fotos d’SMS de diputats a la premsa. Inauguració de l’exposició Art i guerra, a Mataró, comissariada per l’Assumpta Montellà. Segueixo amb la batalla per ajudar la Magda, amb fatiga crònica: massa entrevistes, massa papers, massa decepcions, però sense tirar la tovallola. Sortida de traspassos. Parlo amb Maria Rahola, a Santiago de Xile, filla de Carles Rahola i esposa de Lluís Franquesa, funcionari del Parlament de 1932. Ens visita M. Teresa Castelltort, filla de l’oficial segon Rafael Castelltort, també del Parlament republicà. Comencem el muntatge de Pastorets, decorats amunt i avall i arranjaments que fan falta, i també els assajos.
Novembre. Panellets, castanyes i moniatos a Quart. 14a Diada Castellera a Mataró. Cantem a l’Església del Pi, de Barcelona, concert organitzat per la Fundació ADA, i enguany també formo part de la junta de la coral. Llegeixo La memòria de les formigues, de Iolanda Batallé, i encara no sé perquè, però m’entusiasma. Finalment, presentem el nou llibre i CD de la Coral, celebrant els 25 anys.
Desembre. Faig un correu a Carola Iñiguez, que acompanya per Europa a Adolfo Pérez Esquivel. Molt amable. Cinemes: Julia and Julie, El secreto de sus ojos, París, El baile de la Victoria i No es tan fácil. Fem un dels darrers concert de l’any a l’IES Miquel Biada, tancant el cicle Pau i Desarmament. Cosa inèdita: editorial conjunta de la premsa catalana. Llits, al TNC. Un dels diputats més actius a la xarxa, el diputat Donaire, deixa la política parlamentària. El Parlament queda ple com mai de premsa internacional..., per la ILP en defensa dels animals (altrament dita antitaurina). Festival de ballet de Nadal. Enceto un nou bloc, per recollir virtualment l’obra escampada de Carme Pinart, ara malaltona i a Olot. Acabo l’any tal com el començo, tancant definitivament la del 2009 i anotant els assaigs de la cavalcada i de les representacions de Pastorets a la nova agenda.