Avui he estat mirant fotografies d'un dels primers àlbums de fotos que corren per casa i els ulls s'han aturat en aquesta fotografia, la d'un dia a la platja, de menuda, on surto acompanyada per la tieta Cristina -la madame Ballesteros- i el meu pare. La fotografia és en blanc i negre, però em retornen perfectament els color vermell de la galleda i el del vestit de bany de la meva tia.
He recordat que fa anys vaig escriure'n una cosa i avui ho vull compartir.
Madame
Ballesteros arribava sempre amb els coets de sant Joan i se n'anava amb el sol
suau de setembre. Quan ens ho confirmava, corríem a dir-ho als seus amics de
joventut, que per aquelles dates ja ens començaven a preguntar: «I què, quin
dia arriba la Cristina?»
La Cristina
Bartrolí era la germana del meu avi matern i havia marxat a França durant la
guerra civil, sense estalviar-se, però, la dura experiència dels camps de
concentració. Vídua de feia temps, retornava cada estiu a la que havia estat la
casa dels seus pares. Venia a prendre le soleil, que deia
ella, i també els banys de mar, indispensables per ajudar-la a suportar la
grisor i la fredor de Tours, on hi passava la resta de l'any.
El viatge el feia
en tren, però arribava en taxi a casa. Potser era l'únic taxi que jo veia
aturar-se davant la porta durant tot l'any. S’acomiadava del taxista en francès
i fins que no trepitjava el portal no començava a parlar en català. I quina
xerrameca, quan s'hi posava! I que coqueta que era madame
Ballesteros!
El seu primer
regal va ser una nina de palla, petita, delicada, com aquestes que després he
retrobat a la Provença, i un banderí per penjar-lo a la paret de l'habitació.
Amb el temps, n'he fet una bona col·lecció, i n’hi ha tants com anys va
venir-nos a veure.
La tieta Cristina
era l'anunci del bon temps i de les menges noves. De les cançons en francès i
de les creps de xocolata. Dels collarets llargs i els vestits extremats, que
els de casa es miraven amb sorna, però que a mi em semblaven dignes d'una
artista de París. Dels vestits de bany amb faldilletes, molt acolorits. Dels
francs amb què ens obsequiava d'amagat. Dels divendres de perruqueria, amb
l'olor de laca encastada al nas.
A les nits, però,
jo sempre l'espiava. Em fascinava la cotilla que portava al voltant de la
cintura, amb aquells cordills que sempre acabaven per embolicar-se. Tenia una
cura extrema a l'hora de despullar-se, de plegar-se la roba i d'untar-se amb
tot tipus de cremes. A les cames, oli d'ametlles; a la cara, crema de la casa
Rôc, comprada sempre a la farmàcia del carrer principal. No sé perquè, però per
anar a dormir es vestia amb una túnica que em recordava la de Demi
Roussos.
Però això no li
ho vaig confessar fins que ja vaig ser gran i vam poder riure una bona estona plegades.
