El darrer assaig de l’Elèctrica Dharma i Twitter #forçadharma (Palau de la Música, 24 d’octubre de 2011)

Aquests dies ja s’ha escrit molt sobre el darrer concert que l’Elèctrica Dharma va oferir el passat 24 d’octubre, al Palau de la Música Catalana. Ple de gom a gom, els qui no hi eren podien seguir-lo via Twittter amb l’etiqueta #forçadharma.

Si molts podran dir allò tan típic de: ‘Jo vaig ser al darrer concert de l’Elèctrica Dharma’, jo  podré afegir-hi que també vaig poder ser al darrer assaig de l’Elèctrica Dharma just abans del concert –un privilegi–, i tot gràcies al concurs que, via Twitter, va engegar @palaumusicacat. Endevinar ‘El Petit de Cal Eril’, com la banda que el seu estil musical és barreja de cançó popular i folk-rock acústic amb tocs de psicodèlia, em va permetre viure uns moments irrepetibles. Intentaré reflectir-ho amb les quatre notes que vaig prendre.

A les set de la tarda, a Barcelona queia un xàfec considerable. Un cop a la recepció del Palau, la Laia em rep i em diu que alguns dels grups que acompanyaran l’Elèctrica Dharma en el concert homenatge a Esteve Fortuny ja han provat el so, però que la major part encara ho han de fer, com també la Dharma.

Sense gairebé adonar-me’n, em trobo al bell mig de la sala del Palau, on només hi ha tècnics de so i de llum, mànagers, fotògrafs, els de la productora que enregistraran el concert i treballadors del Palau. La Glòria, representant de la Dharma, ens diu que podem fer tantes fotografies com vulguem.

Miro a banda i banda, miro el sostre i de sobte m’entra una sensació estranya. Se’m fa evident el moment, l’instant precís, l’excepcionalitat de tot el que m’entrarà per les ninetes dels ulls fins que el concert comenci. Estic completament sola asseguda a la platea i penso que això és impressionant!

En una llotja de la banda esquerra, veig Joan Reig i Roger Mas Solé comentant la jugada. Començo a penjar els primers tweets. Sóc conscient que d’aquí a unes hores aquesta sala rebentarà, la rauxa es farà més que evident. Ens diuen que hi ha previst que duri entre 2:30 i 3:00 hores, perquè són vuit grups els que acompanyaran la Dharma en aquesta ‘Nit col·lectiva’.

Sento en Roger Mas Solé que diu: ‘Aquest assaig s’allarga’..., i és que ell encara no ha pujat a provar el que hi ha de cantar. Això serà potent!

En Jordi Roigé em parla dels seus projectes. Enregistraran aquest darrer concert de la Dharma i ara mateix està acabant de muntar una pel·lícula sobre la vida: ‘Amor colateral’.

La veu d’en Roger Mas Solé i el Palau buit. Sembla que em canti. Sentir-lo cantar ‘Les aventures del petit príncep’ em corprèn.

El Petit de Cal Eril, amb la guitarra a les mans, és assegut a la llotja del costat. Diu que la seva versió de ‘Vesti la giubba’ de Pagliacci, emesa ahir en el programa Òpera en texans (min. 21:40), és força anterior al programa –per cert, una delícia. Quan puja ell a l’escenari a provar el so, amb ‘El testament d’Amèlia’, demana un cop i un altre que li pugin el so de la guitarra.

Ara és el torn de Jordi Molina. El so de la seva tenora embolcalla el Palau, és espectacular! Quin so tan bell!

Fotògrafs i més fotògrafs copsen els instants de la Dharma a l’escenari, provant el so, amb l’instrument a les mans, fent conya, empassant-se els nervis. En Joan Fortuny està impressionant, com sempre! Comencen els nervis, perquè ja falta menys per a les nou del vespre i sembla que el so no està ben ajustat. Volen provar-ho des de baix, des de la platea, perquè volen provar el so a tot el llarg de la sala. Els veig passar com si d’una cercavila es tractés i aleshores penso que la Dharma ha fet una gran feina amb els instruments propis, els tradicionals.

Chapeau! El meu reconeixement. Un plaer.

Fins aquí el que va ser l’assaig, però algunes cròniques del concert les podreu trobar a:

Enderrock: ‘Que no es perdi aquest so’

Vilaweb: ‘Música, màgia i rauxa per acomiadar laDharma’

LaMalla: ‘La Dharma s’acomiada 37 anys després’

ElPuntavui: ‘El sant sopar de la Dharma’

Diari Ara: ‘L’últim concert de la CompanyiaElèctrica Dharma esdevé un homenatge a Esteve Fortuny’

I la gent va piular amb l'etiqueta #forçadharma, tant públic com alguns dels grups participants  d'aquella 'Nit col·lectiva' (la mateixa @ElectricaDharma, @rogermassole, @ro_dutrus, @francescribera), tot i que el Palau de la Música Catalana acostuma a fer-ho amb l'etiqueta #ElPalau. La revista Enderrock va piular tot el concert. El resultat, #forçadharma va ser TT al www.twitpuntcat

Els Fets del Palau de la Música, 50 anys!

Per completar el desagreujament, el govern havia autoritzat un concert en homenatge a Joan Maragall al Palau de la Música, amb motiu del centenari del seu naixement. El repertori havia de ser interpretat per l’Orfeó Català però vam saber que El  cant de la senyera, autoritzat d’antuvi, corria el perill de ser suprimit. El governador civil era Acedo-Colunga.

En aquella sessió d’homenatge a Maragall, hi assistiren els ministres del govern, ja que coincidien amb l’estada de Franco a Barcelona. Sabíem que no tenien dret a prohibir El cant de la senyera i que, si el prohibien, calia cantar-lo. Això ho sabíem, era una presa de consciència; ara, una cosa és la consciència que ho has de fer i una altra cosa és poder-ho fer o veure-s’hi amb cor. (...) El cant de la senyera havia de cantar-se al començament de la tercera part del programa. Si l’Orfeó no el cantava, nosaltres havíem de cantar-lo al final del concert. Al galliner. Aquestes eren les consignes. (...)

El gran problema nostre era, com sempre, el temor de la policia. Jo aquell dia estava realment preocupat, havia seguit una mica de lluny tota la precipitada, per força, preparació d’aquest acte. Sabia la consigna i prou. Sabia que s’havien de produir unes desplegades de banderes, però ni com ni quan. Anàvem molt amb compte de preguntar i de voler saber coses que portessin cua i que comportessin massa gent implicada en l’afer. (...)

En una de les pauses del concert es va produir una mena d’incendi a l’escenari que de moment va semblar un curtcircuit. La fumera era densa. La tensió que hi havia en aquells moments al Palau de la Música no es pot explicar. A l’escenari havia de caure la bandera catalana, és a dir s’encenia una metxa que, en cremar-se, havia de deixar caure la bandera. El fet concret és que es va encendre alguna cosa, però la bandera no es va desplegar. (...)

“El cantarem”, havia sentenciat la Montserrat Martí. “Si no el deixen cantar a l’Orfeó, el cantarem nosaltres.” Li havia sortit de l’entranya més viva, del nacionalisme oprimit. Un poble vexat que es rebel·lava contra la ignomínia. (...) Catalunya cantarà! I la consigna saltava de boca en boca. I la consigna arribava a la policia. I la policia havia d’impedir-ho. I tant, si ho impediria! Amb en Franco a Barcelona, amb en Camilo al Palau, amb els ministres al Palau. La policia. Omnipotent i omnipresent. (...) La consigna ens tenallava. “Cantarem.” I nosaltres ficats dins la ratera. I a fora, els jeeps. (...)

Encara duraven els aplaudiments. Però com més duraven, més inquietants. El cap em bullia: és que no poden, no cantaran. Eren uns aplaudiments que amagaven coses. Amagaven la nostra vergonya col·lectiva. Són uns covards. No cantaran. Catalunya és un poble esquifit, miserable, cretí, mesell. Només saben aplaudir. Cada cop de palmell és una gorja que emmudeix. Ja n’hi ha prou, d’aplaudir. Han aplaudit, han aplaudit molt. Era ple de gom a gom, però no s’ha cantat.  Era ple de policia. Però no s’ha cantat. Aquest serà el balanç. Amb el cap cot. Amb el cor oprimit. Sense gosar mirar-nos els uns als altres. Si dèiem que estimàvem Catalunya no podíem fer-la quedar covardament.

Les mans ja no poden més. Els braços flaquegen. Algú gosa moure’s com si ja s’hagués acabat tot, com si ja se n’anessin. L’aplaudiment flaqueja, es debilita, s’extingeix. Silenci. Ja hi ha silenci. O ara o mai. O ara o tot perdut, o ara o res de res. Ningú no canta. Ara no és l’hora de cap silenci. Ara el silenci és indignitat. Foll de basarda i ebri. Marejat per una por irracional.

Però si tinc por és que vull cantar. Si no volgués ja no hi hauria qüestió. Vull. Tinc por perquè vull cantar. Com un llampec que em fa trontollar, l’ànima em rebenta. El pit agafa alenada. El meu crit ressona per tot el Palau. “Per damunt dels nostres cants.” L’entrada és secundada per un llarg centenar de veus disperses. A dalt, a baix, al costat. Totes al galliner. “Aixequem una senyera”.

Inútil continuar. Ja no he pogut acabar. Ja els tinc al damunt. M’han agafat. Un de cada braç. Em tenallen. Ens tenallen, a tots els que hem cantat. Els teníem al costat. Estàvem controlats.”

Amb C de Catalunya. Memòries 1936-1093, de J. Espar i Ticó