Antoni Comas i Pujol |
Els noms de
Salvador Espriu i Antoni Comas ja els trobem relacionats en la publicació Del
seu afm. Espriu: Correspondència de Salvador Espriu amb Antoni Comas, a cura de Mercè Comas Lamarca (Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 2007).
El 2013 és l’Any Espriu, però també será l’any de
la inauguració de la Biblioteca Antoni Comas, a Mataró, que tindrà lloc el
proper diumenge 3 de febrer.
L’any 1981, la ciutat de Mataró i els seus amics
van fer un homenatge pòstum a Antoni Comas al Foment Mataroní. Llegeixo en la
portada de la revista El Maresme: ‘Antoni
Comas féu Mataró capital de la llengua catalana’ i veient els homenatgedors
havia de ser-ho: Max Cahner, aleshores conseller de Cultura i Mitjans de
Comunicació; Miquel Coll i Alentorn, aleshores conseller adjunt a la presidència
de la Generalitat; Joan Triadú, aleshores secretari de la Junta Consultiva d’Òmnium
Cultural; Francesc Noy, secretari general del Departament d’Ensenyament de la
Generalitat, i Joan Ainaud, president de l’Institut d’Estudis Catalans.
De tot aquell especial Antoni Comas, però, els
ulls es fixen en la carta que Salvador Espriu envià a Lluís Terricabres:
‘TEXT ÍNTEGRE DE LA CARTA DE SALVADOR ESPRIU
Barcelona, vint-i-sis d’abril de mil nou-cents
vuitanta-u
Sr. Lluís Terricabres, Mataró
Molt estimat amic,
Vostè, en nom propi i com a portaveu d’altres
senyors, m’ha demanat unes paraules d’adhesió a l’homenatge que la ciutat de
Mataró, l’antiga, il·lustre i noble capital del Maresme, tributarà, en data
molt propera, a través dels que amb la màxima dignitat avui la representen, a
la memòria d’un dels seus fills més preclars –des d’ara goso assegurar-ho–, la
del meu estimadíssim Antoni Comas. Vostè em demana amb la seva petició, que
tant m’honora, un esforç que jo no puc gairebé acomplir, perquè la meva
aflicció fa emmudir qualsevol altre sentiment: tan prematura trobo i tan
irreparable per a tots judico la recent mort, la pèrdua d’Antoni Comas. Estic
segur, tanmateix, que vostè i tots vostès m’acompanyen en aquesta pena i hi
participen amb igual intensitat.
Coneixia Antoni Comas des de la seva primera
joventut, d’estudiant, d’ençà que em va venir a veure, més de trenta anys
enrera, en un d’aquells dies que passaven feixucs, llargs i tristos, durant un
dels període més difícils per a la nostra llengua i la nostra cultura. Que ell
va estar sempre al servei de l’una i de l’altra –i amb quina abnegació, i amb
quin complet lliurament, i amb quina brillant eficàcia! –, és una realitat viva
en l’ànima de tots vostès, i altres veus més atoritzades que la meva tindran
cura de subratllar-la i enaltir-la. Antoni Comas i jo vàrem ser de seguida
amics, ‘perquè ell era ell i jo era jo’, com deia Montaigne i li agradava de
repetir al doctor Riba. I vàrem ser tothoma amics, sense cap ombra de
desavinença, ni cap trenc, ni molt menys eclipsis. A pesar de pertànyer a
generacions distintes, malgrat les nostres diferències temperamentsl o de
caràcter, o tal vegada a causa d’elles, mai no vàrem topar en cap qüestió, ni
essencial ni tan sols de detall. Perquè Antoni Comas era la tolerància i la
comprensió personificades. Perquè Antoni Comas era, en la més radical accepció
del terme –almenys per a mi misteriosa i sovint esbalaïdora–, un cristià.
Antoni Comas era, sota una capa de vulnerable
timidesa, afectuós, cordial, generós, reservat però bon conversador, atent,
sol.lícit, deferent, equànime. És un gran mèrit, és una gran virtut la de la
ponderació, arreu i en particular en aquesta nostra terra no pas sobrada d’equilibri
i de seny. I era més estimable en Antoni Comas, que endevino que havia d’amagar
sota la seva serenor, que havia de combatre amb duresa, dominant-la, una
produnda angoixa vital. Aquesta angoixa, que no ens és lícit d’analitzar, si és
que de debò la patia, perquè pertany a la intimitat més inviolable de la seva
ànima, era atiada, sospito, per la seva extraordinària autoexigència, pel seu
insaciable afany d’estudi i d’informació, per la seva enorme capacitat de
treball. Antoni Comas va ser, tal volta per damunt de tot, un gran treballador,
en aquest nostre país on, sota una o altra disfressa, abunden tant els ganduls
envejosos. La lliçó de treball d’Antoni Comas és aclaparadora des de la seva
càtedra universitària, en els seus innombrables deixebles, des de la seva
copiosíssima bibliografia. Potser l’excés de treball va avançar l’hora de la
seva mort.
Antoni Comas ha deixat moltes feines inacabades,
entre les quals els dos últims difícils, arriscats volums de la Història de la Literatura Catalana, del
gran mestre Martí de Riquer, de la qual obra Antoni Comas era, per la tria i la
decisió del propi professor Riquer, no un simple col.laborador, sinó un
coautor. Espero que tots tindrem l’elemental decència de no tolerar que ni un
sol paper inèdit d’Antoni Comas es perdi. Espero que tots, i al capdavant de
tots nosaltres la insigne ciutat de Mataró, honorarem degudament la memòria d’Antoni
Comas, amb el record constant del seu alt exemple i amb la creació d’una
fundació, o com se l’hagi de designar, que no es limiti a la concessió anual d’algun
altre nou i inútil premiet –o premiàs– literari. Espero, estimat amic senyor
Terricabres, que comprendrà molt bé que aquí acabi aquesta senzilla carta, no
pas abruptament, sinó sota el dictat de la meva emoció, declarada des de l’inici
d’aqueste ratlles. Moltes gràcies i disposi del seu AFM
Salvador Espriu”