Afegint-se al Dia Internacional dels Museus, Ca l’Arenas va fer ahir una celebració completa en la seva Nit dels Museus 2010.
En primer lloc, es va presentar el catàleg de l’exposició Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil; l’exemple de Mataró, a càrrec d’Assumpta Montellà, comissària de la mostra, i dels descendents de Rafael Estrany i Marià Ribas. Vam seguir amb una visita guiada de l’exposició i vam cloure la Nit dels Museus amb un concert per la pau, a càrrec de la coral Primavera per la Pau.
Santi Estrany, seguint les explicacions d'A. Montellà
Un moment de la visita guiada
Coral Primavera per la Pau
El catàleg inclou dos regals a tenir en compte: el dietari La guerra civil a Mataró, de Rafael Estrany, i el dietari Història de Mataró, història d’un final tràgic, de Marià Ribas, els manuscrits dels quals es poden veure a l’exposició, dues edicions que segur que ens faran descobrir nous elements sobre què passava a la nostra ciutat en aquells anys tan difícils –i narrats en primera persona.
La resposta de la gent va ser magnífica, molts van seguir les explicacions i fins n’hi va haver que van dir que aportarien fotografies inèdites. Això és el que genera la participació.
Aquesta tarda, a Ca l’Arenas (Mataró), l’Assumpta Montellà ha fet la conferència aquesta conferència, basant-se en el seu llibre El setè camió, la qual completava l’exposició que podem contemplar allà mateix sobre “Art i guerra”.
La xerrada, com sempre, ha estat molt amena, didàctica i planera. Té una manera d’explicar-se molt particular, l’Assumpta, amb uns canvis de to que fan que qui l’escolta estigui pendent de la següent frase.
Què ens ha explicat? Doncs, que la gent de la Vajol, un poble sencer que vivia de la mina de talc, aliens al destí del que feia voltar el món, un dia van rebre una visita que els va canviar la vida: Juan Negrín els va anar a visitar i els va dir que els confiscava la mina i tots el que hi havia al seu voltant, també els boscos. Van quedar sense feina, perquè no podien treballar ni el talc ni el suro.
Que a partir d’aquell dia, per uns camins on no hi passava ningú fins aleshores, van començar a veure com arribaven i marxaven camions i camions, amb ple de treballadors construint un edifici força singular. Com que els homes que hi treballaven van començar a arribar-se al poble, un dia van explicar que aquell edifici que construïen estava situat justs al damunt de la mina de talc, i que hi feien també una cambra cuirassada enorme.
Que allí hi va anar a petar bona part del tresor de la República, com també hi va anar a parar bona part de la pinacoteca del Museu del Prado, que va quedar repartit entre el castell de Sant Ferran, de Figueres; el Castell de Peralada i la mateixa mina de la Vajol.
El 5 de febrer de 1939, Negrín va manar sortissin set camions carregats d’or, que havien de passar entremig de la gent, de les corrues de gent que començaven a fer la retirada. Era molt difícil, perquè no podien deixar pujar a ningú als camions. Tots ho van aconseguir, tots menys un: el setè no va arribar a la frontera, va girar i va tornar a la Vajol.
Després d’intentar-ho un dia i un altre, i tornar-ho a provar el 8 de febrer, resulta que els bombardeigs d’aquells dies van esventrar el pont d’Agullana, que era el pont per on havia de passar per anar a la frontera. Que qui portava el camió va demanar catorze mules, les va carregar d’or i van començar a travessar la muntanya, però no en va arribar cap.
Diu que la gent de la Vajol li van explicar que quan això es va acabar i van anar a la mina, només van trobar-hi saques buides del Banc d’Espanya. Que la mina de talc va seguir funcionant fins als anys 90, que és quan es va tancar.
Després de visitar la néta de Negrín, a París, on hi ha el seu arxiu personal –potser que també el demanéssim aquest, no-, aquesta li va explicar algunes coses del seu avi, sempre amb més bons ulls que no pas els nostres. Negrín va morir sol, a París, el 12 de novembre de 1956. Com que va demanar que no se sabés fins quinze dies després d’haver mort, al funeral només hi van anar quatre persones, i dues eren els seus néts.
El millor de tot, el comentari que li va fer un pagès a l’Assumpta quan ella va preguntar-li pel setè camió: “Miri, senyora, aquest camió és l’únic que no s’ha perdut pel camí”.
Tot i que a partir del proper 15 d’octubre ja el podrem trobar a les llibreries, l’Assumpta Montellà em fa saber que el proper dissabte, 10 de novembre de 2009, presentarà el seu nou llibre Contrabandistes de la Llibertat, a la Biblioteca de Catalunya, de Barcelona, un marc excepcional per poder batejar-lo.
La presentació anirà a càrrec del Dr. Josep Maria Solé i Sabaté i estic convençuda que serà un bon llibre.
I si voleu anotar-vos altres presentacions de Contrabandistes de la Llibertat, aquí les teniu:
- 28/10 llibreria Carrer Major, de Sta.Coloma de Gramanet
- 29/10 llibreria L'espolsada, de Les Franqueses del Vallès
- 31/10 llibreria Mallart, de Figueres
- 06/11 Biblioteca Municipal, de La Roca del Vallès
(a l'espera de la fotografia d'avui, annexo una de les fotografies de la trobada d'Elnes al parc de la Ciutadella, que es va fer el 8 de juny de 2008, extreta del blog de l'Assumpta Montellà)
El 14 de juny del 2008, vaig visitar per primera vegada la Maternitat d’Elna, amb l’Assumpta Montellà. Feia un dia esplèndid, com avui, i en vaig fer un apunt perquè vaig dir-me que faria tot el possible per intentar explicar i fer conèixer aquesta història. Avui, just un any després, hi ha la trobada d’Elnes a Elna, tal com recull l'Assumpta en el seu blog . En la darrera edició de La Maternitat d’Elna, amb imatges, l’Assumpta escriu:
“Vaig estar a punt de passar pàgina abruptament en el tema de la Maternitat d’Elna. No fer més xerrades, no atendre més trucades ni contestar més cartes. Em feia patir massa. Però aleshores va arribar-me un petit regal. Una felicitació de Nadal amb una fotografia d’una nena menuda, petita, que es deia Elna. Els seus pares em deien que havien decidit posar-li aquest nom després d’escoltar-me en una conferència, perquè li volien explicar a la seva filla, quan fos gran, que el seu nom era sinònim de generositat i de solidaritat. Després vaig saber que hi havia més de quaranta petites Elnes pel mateix motiu. En vaig parlar amb l’Elisabeth i ella va confessar-me que aquest fenomen era el que més il·lusió li feia de tota la moguda mediàtica que s’havia fet de la seva història a casa nostra. El seu comentari era breu però carregat de simbolisme. Va dir-me: ...el fet que després de setanta anys hi hagi nenes que portin el nom d’Elna, vol dir que els nens continuen sent el motor d’aquesta història, i això és bo perquè ells són el “vostre” futur. Des d’aleshores he continuat explicant la història de la Maternitat d’Elna, allà on m’han volgut escoltar. He conegut un munt de petites Elnes, els seus pares, germans, avis..., tots sumant per una societat més solidària, com l’illa de pau que va crear fa setanta anys l’Elisabeth Eidenbenz a Elna, enmig d’un món d’entreguerres.”
Estic contenta, perquè allò que em vaig proposar ara fa un any ho he fet en la mesura de les meves possibilitats. He recomanar el llibre, l’obra de teatre que se n’ha fet, he explicat la història i recomanat la visita a Elna. I saber que avui hi ha alguns diputats i diputades del Parlament de Catalunya que acompanyen aquestes petites Elnes, m’agrada. Ells també han de conèixer aquestes realitats més emotives, de sentiments a flor de pell.
