Divendres, dins la Nit de la República, a Vilafranca del Penedès, es va fer lliurament del X Premi Armendares.
Com que va ser una nit especial, i molt màgica, comparteixo el text que vaig llegir.
«Benvolguts,
en nom dels familiars de Salvador Armendares, sempre és
un plaer estar entre vosaltres la Nit de la República i, per poc que puguem, intentem no faltar-hi.
Un agraïment primer a tots els membres del Jurat, per
haver premiat els Músics per la
Llibertat Alt Penedès, que cada dia interpreten, a 2/4 de 10 del vespre, El Cant dels ocells per exigir la #LlibertatPresosPolítics
i el retorn dels exiliats –i que crec que, malauradament, hauran d’interpretar
encara força temps–, aquesta peça que Pau Casals va internacionalitzar tan bé,
coneguda arreu, i que ara és una cosa més que afegim a la llista entre la
relació de Pau Casals i Armendares.
L’any 1934, sota l’alcaldia de Fèlix Balaguer –a qui
l’any passat vau retre homenatge–, i essent Armendares tinent alcalde de
Vilafranca, i amb la presència de l’aleshores president de la Generalitat Lluís
Companys, es posà el nom de ‘Pau Casals’ al carrer de Sant Bernat. I ara que
tant parlem de candidats a la Presidència de la Generalitat, Salvador Armendares
també fou un dels que signà, el juliol de 1954, el telegrama que els diputats
residents a Mèxic enviaren al mestre Pau Casals, demanant-li que acceptés la
presidència de la Generalitat, proposta que ell va rebutjar.
L’altra cosa que tenen en comú és l’exili, per seguir treballant i defensant els seus ideals. Dels 83
diputats que tenia el Parlament del 32 al 39, corprèn saber que 59 –escolteu-ho
béؘ–, 59 diputats van haver d'exiliar-se. Salvador Armendares escollí la ciutat
de Mèxic, mentre que Pau Casals escollí Prada de Conflent, ciutat que acollí l’esdeveniment
musical més rellevant de la postguerra des del 1950. «Si Casals no pot sortir
de Prada, hi anirem nosaltres». Us sona, oi?
I podríem acabar aquí l’agraïment, però a títol personal sento
la necessitat de fer-vos a vosaltres, als premiats, un segon agraïment, i aquest
el faig com a servidora pública del Parlament de Catalunya que sóc, perquè la
casa del poble no és la mateixa d’un temps ençà.
Si alguna cosa no consta en tot aquest inventari de danys
de l’article 155 és el trasbals emocional que des del 20 de setembre vivim i
que no sabem o no podem gestionar, perquè després d’un embat ens en ve un
altre, sense deixar temps per a refer-nos. I tot això que ens passa tan íntimament
és perquè més enllà de polítics són persones que van saber donar a la
legislatura passada un toc d’humanitat increïble.
Jo, com tants dels que som aquí, el primer que faig al
matí és pensar en ells, en tots els que teniu al cap i al cor mentre toqueu El cant dels ocells cada nit, tant en els
presos com en els exiliats. I sabeu per què?
Perquè trobo a faltar en Carles Puigdemont, que abans que president, era el diputat amb qui
vam anar a dinar un dia del 2009, a partir de la coincidència del nom de la
nostra filla gran, començant així a teixir una bona amistat.
Perquè no em puc treure del cap que el dia que l’Oriol Junqueras havia de presentar la
llei més important del país, la dels pressupostos, va venir al Parlament acompanyat
amb els seus dos fills, en Lluc i la Joana. Un autèntic paràs!
I perquè trobo a faltar moltíssim trobar-me la Marta Rovira pels passadissos, el seu polze
enlaire indicant les votacions i la seva determinació en els discursos. Si va
ser dur saber-la fora el passat 23 de març, el ple de l’endemà encara va ser molt
pitjor –i això ho poden corroborar tant la Jenn com la Rut.
I perquè trobo a faltar la rialla sempre ampla i
lluminosa d’en Josep Rull.
I perquè m’estremeixo pensant en l’abraçada forta i
emocionada que ens vam fer amb el conseller Puig el 27 d’octubre, sense saber aleshores que dos dies després
ell ja seria a Brussel·les.
I perquè si algun dia la política va ser igual a dignitat
va ser gràcies al conseller Romeva. L’emoció
dels familiars que van viure al Parlament l’aprovació de la Llei que declara
nuls els judicis franquistes és indescriptible.
I perquè és totalment injust que en Carles Mundó, un home discret, bo i silent, que va deixar empremta
en tot el seu departament, després de tancar la presó Model de Barcelona hagués
de passar 33 nits a la presó d’Estremera. Esperpèntic!
I perquè la Dolors
Bassa, abans de retornar aquest darrer cop a la presó, em va dir que era
dur viure sabent que el pitjor encara havia d’arribar, i perquè en Jordi Turull, després de sortir-ne –i
abans de tornar-hi a entrar– ens deia que seguíssim fent coses, perquè això els
donava coratge als que encara hi eren. Ai las! Pocs dies després ell hi
tornava.
I penses que injust que és que l’Anna Gabriel, en Toni
Comín, la Meritxell Serret i la
Clara Ponsatí passin pel que estan passant en ple segle XXI, o que la Meritxell Borràs s’hagi casat perquè si
torna a entrar a la presó pugui tenir un vis a vis amb el seu home.
I perquè si algú va fer que se’ns mirés com un estat en
la gestió d’un atac terrorista aquest va ser en Quim Forn.
I dels dos Jordis
ja no us puc dir res, perquè encara ara em costa de creure que això sigui real
i que no ho estiguem somniant. I us ho dic avui, que el fill d’en Cuixart fa un
anyet.
I perquè trobo a faltar la Carme, la presidenta Forcadell, la vostra presidenta, la
meva presidenta, aquesta dona diminuta i fràgil d’aspecte, però forta i
valenta, que va trencar tòpics, que es va fer propera i estimada, i que se
sabia el nom de cada un dels treballadors de la institució que dirigia i al
lloc on treballàvem. A la carta que aquesta setmana m’ha escrit des de la presó
d’Alcalá Meco em diu: «Com m’agrada que parlis de la passada legislatura com la
legislatura de la humanitat!».
I aquests –diuen– que són dolents...
Per tant, us agraeixo infinitament Músics per la Llibertat Alt Penedès que sortiu cada dia, perquè
això vol dir que sou solidaris, constants,
perseverants, persistents, que no defalliu i que defenseu el que creieu,
pensant que allò que aporteu, per petit que sigui, pot tenir o té incidència
directa amb l’entorn més immediat. I perquè fer-ho en uns temps com els que
darrerament vivim vol dir exposar-se molt, massa.
Però seguiu fent-ho, si us plau! Seguim fent-ho i donem
el millor de nosaltres mateixos.
Per tot això, i tantes altres coses –que cantava en
Llach–, gràcies per posar música a aquesta mena de dol col·lectiu que tots estem
passant, perquè la necessitem per seguir tirant endavant.
Són temps difícils, però ens en sortirem.
Moltes, moltíssimes gràcies!»