Demostracions en viu de vidre bufat

Amb motiu de la clausura de l’exposició El treball del vidre. La donació de Cristalleries Mataró (Can Serra. Museu de Mataró: del 28 d’abril al 25 de setembre de 2011), el proper dissabte 24 de setembre, a les 7 de la tarda, a la plaça de l'Ajuntament, podrem veure demostracions en viu de vidre bufat tradicional a càrrec Ferran Collado i Lluís Roca, vidriers artesans.  Ferran Collado i Lluís Roca són artistes vidriers utilitzen una tècnica, la de bufar vidre, que no es veu en públic habitualment, molt semblant a la que feien servir els cooperativistes de Cristalleries Mataró per crear peces artístiques com les que s’exposen al Museu de Mataró.

A propòsit del Forn del Vidre de Mataró

Ara fa mes d’un any, Miguel Garau i Rolandi, doctorand en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, em va escriure: ‘Ha estat una gran sort i un gran plaer trobar el seu bloc per internet’.

Garau, qui publicarà properament l’obra Joan Peiró i Belis, dins la col·lecció ‘Cooperativistes catalans’, de l’editorial Cossetània, m’agraïa els apunts sobre ‘Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró (juny, 2008), ‘Dos llibres de Joan Peiró i Belis’ (abril, 2009), ‘In memorian Rossend Dalmau i Graupera (abril, 2009), ‘Adéu, Germi’ (agost 2009).

Em demanava parlar del tema, tot prenent un cafè. Ja havia passat temps, des del 2007, any en què va fer la seva tesina L’obra cultural i pedagògica de la cooperativa Cristalleries de Mataró. 1920-36, i això li permetria conèixer la percepció sobre la cooperativa dels familiars dels cooperadors. El vaig posar en contacte amb la meva mare, filla de Jaume Bartrolí i néta d’Enric Bartrolí Nogués, i ella amb altres descendents de cooperadors.

Parlar del Forn del Vidre –perdoneu, però no m'agrada dir-ne Cristalleries de Mataró– és parlar de Joan Peiró, però Garau aposta per obrir el tema, expandir-lo, i parlar del món cooperativista, dels treballadors, dels seus familiars, de l’esperit cooperativista i sobretot del treball cultural de la cooperativa.

Enric Bartrolí i Nogués, el meu besavi, va ser director de fabricació del Forn del Vidre, abans que Joan Peiró, i aquest el va substituir en el càrrec en caure molt malalt Enric Bartrolí, a les darreries de la dècada dels anys vint. No va ser fins el 1933 que Joan Peiró va ser designat oficialment director de fabricació, en la mort d’Enric Bartrolí.

Més d’un cop he pensat que l’època del Forn del Vidre és, segur, una època que he idealitzat. Potser hi ha contribuït la passió amb què me n’ha parlat la mare, els petjapapers de vidre de damunt de l'estudi i els peixos de colors que sempre he vist a les lleixes de casa.

Foto del bloc de

http://joanantonibaron.blogspot.com/2008/09/peixos-de-vidre.html

Foto del bloc de http://fotojral.blogspot.com/

Però quan arriba un historiador i et confirma que va ser la cooperativa de vidre més forta que va existir a Catalunya als anys trenta i una de les primeres de tot l’Estat espanyol, em reafirmo en el que sempre he pensat: Mataró no ha estat només la ciutat de la indústria tèxtil, i potser ja seria hora que ho assumíssim tots plegats.

L’any 2009, Cristalleries de Mataró donà el seu fons documental de l’empresa a l’Ajuntament de Mataró, cedint-lo gratuïtament per a facilitar-ne la conservació i posar-los a disposició dels estudiosos (això és el que diu la notícia d’El Punt, setembre’09), i l’ajuntament es comprometé a ordenar i classificar tot el llegat.

Em pregunto si als estudiants de la ciutat, més enllà de la història de Catalunya, la història d’Espanya, la història d’Europa i la història mundial, se’ls explica què va significar la cooperativa del Forn del Vidre per a la ciutat, per la indústria, per la política i pel cooperativisme.

De moment, podrem començar per visitar la col·lecció de la donació del Forn del Vidre que s’exposarà en la nova sala d’exposicions del Museu de Mataró, des del 28 d’abril fins al setembre. Però caldria fer un pas més, perquè els fills i néts d’aquells que la van fundar i van treballar-hi tenen es troben ara prop de la setantena.

L’any 2007, Capgròs va produir el documental Teixint la ciutat, un film que mostrava la història del gènere de punt a Mataró. Jo, davant l’èxit dels productes que darrerament ha fet XarxaClack (Clack Produccions), correria a demanar a Joan Salicrú i Eloi Aymerich que si posin, que no esperin gaire més, no sigui que fem tard a l’hora de recollir testimonis orals.

Per a més informació, us deixo l’article que Miguel Garau va fer a la revista d’història cultural Cercles, núm. 13.

La Seu d'Urgell - Tuixent - Bóixols

La casa rural de Les Valls del Cadí ens ha acollit aquestes darreres nits. Llegir De què parlo quan parlo de córrer, de Murakami, després d’haver pujat al Coll de Mola, ha estat magnífic. Esforç de pujada i esforç de baixada. Un cel net, blavíssim, i unes muntanyes verdes, d’un verd entre clar i espès. Silenci al cim, silenci arreu. Bales de palla posen el repunt al paisatge.

He descobert la vall d’Adraén, Fórnols, Cornellana i Tuixent. El Museu de les Trementinaires, un petit tresor. És l’exemple que amb un espai menut i coquetó pot explicar-se molt bé la memòria històrica. La Sofia Montané, que va morir el 1996, va ser la darrera trementinaire, i l’audiovisual permet escoltar-la explicant els diferents indrets per on es desplaçaven a peu per tot Catalunya. En sortir, veig més clar que Mataró ha d’explicar al món que va ser capital del vidre, que el Forn del Vidre va ser una de les primeres cooperatives de l’Estat espanyola, i és que Mataró no va viure només del tèxtil.

Les coixineres amb herbes remeieres

La Sofia Montané

En baixar, ens hem desviat pel coll de Nargó, per arribar-nos a Bóixols. Per les cartes de l’avi, sé que s'hi va estar onze dies establert durant la guerra civil i volia trepitjar la mateixa zona, veure com era el poble de Bóixols. He pogut parlar amb Joan Morgó, un avi de 84 anys, a qui li falta un braç per culpa d’una metralla. Tenia 14 anys. No puc explicar tot el que m’ha arribat a transmetre. Ho recorda tot, vivament. El lloc on es canviaven els soldats, el telèfon que portaven els de Sanitat, els rierols de sang, els morts, els tancats a l’església... En Joan va veure com mataven la seva germana, i quan intenta explicar-m’ho se li fa un nus a la gola, i sanglota.

El pla de Bóixols, on explica en Joan que es

canviaven els soldats

La campana de l'església de Sant Roc,

de Bóixols

A Bóixols mateix, mentre en Joan era un nen, el meu avi va escriure aquestes ratlles, el 6 de novembre de 1938:

“Molt estimada Maria, el motiu d’aquesta és per desitjar-te una perfecta salut a tots, com ho és la meva fins al moment, això és avui, 6 de novembre, a les 12 del migdia, i també que aprofito l’avinentesa per dir-te que probablement entraré en combat. Si, com suposo, aquesta arriba a les teves mans, guarda-la, aquesta és la meva voluntat.

També he de dir-te que de Puigcerdà em varen portar al pla del Cadí, que hi vàrem estar 18 dies, i després ens varen portar a Bóixols, que hi vàrem estar 11 dies, i d’allà ens varen fer anar 45 quilòmetres a peu i hi vàrem estar 8 dies, i ara sóc sota de Lleida. Així és que del Pirineu quasi ja sóc a baix, a Tortosa. Et dic això perquè te n’adonis de l’estat en què estic, que per cert és molt nerviós. De totes maneres, bo i estant en el perill en què estic, jo tinc confiança i espero que tu faràs el mateix.

(...) I també he de dir-te que no he rebut cap paquet i que si no l’has enviat que no ho facis, perquè he hagut de deixar el poc que tenia a la motxilla i carregar-la de municions, que per cert vaig molt carregat.”

(...) Si pots fer-ho, prega per mi i si els teus precs no són escoltats pensa que Déu ho ha volgut així i que no cal que ens desesperem, no en trauríem res de bo. La vida és per morir i el mateix és morir avui que morir demà; sortosos aquells que ja fa 3 anys que ho són, que no han hagut de passar totes aquestes penes, que ho són de veritat. (...)"

Dies complets i aprofitats!

Adéu, Germi

Aquesta tarda hem anat a dir el darrer adéu a n’en Germinal Belis i Peiró (1932-2009), nebot de la Guillermina i nét de Joan Peiró. Ja feia dies que lluitava entre acabar de fer el pas o no i, ves per on, finalment ha decidir fer unes vacances eternes.
En Germi –com gairebé l’anomenava tothom– era discret, tranquil, sempre a un segon terme, fidel als seus ideals i coherent, sobretot coherent. Home de poques paraules, però contundents.
La cerimònia ha començat amb el Va pensiero, de l’òpera Nabucco, de Giuseppe Verdi, i sentir el fragment “Oh, mia patria si bella e perduta / Oh, remembranza si cara e fatal!” em posa la pell de gallina. Em fa pensar en l’exili que va haver de patir i com segurament devia pensar que potser havia perdut la seva pàtria, Catalunya.
No fa tant que ens trobàvem, si fa no fa els mateixos, per dir adéu a un company d’en Germi, en Rossend. És una generació que es va acabant, aquesta del Forn del Vidre, la que va viure els seus inicis, l’angoixa de la guerra, la postguerra i –ai, las!- la que ha assistit també al seu declivi imparable.
En el llibre Memòria de Joan Peiró i Belis, retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, de Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas, llegeixo: “El nét Germinal Belis, al seu torn, entrà al Forn del Vidre d’aprenent el 1946 als catorze anys, i s’hi jubilà. Fou meritori al despatx, adjunt a gerència i administrador general.”
Em lliguen moltes coses amb la família Peiró, totes molt personals. El meu avi, Jaume Bartrolí Leal, va ser escollit secretari de la primera Junta de Govern l’any 1934, any en què es dóna compliment a les aspiracions dels socis cooperadors constituint-se la cooperativa amb tots els requisits legals i oficials, i anomenant-se Cristalleries de Mataró, Cooperativa Obrera amb Responsabilitat Limitada (Fundació Ros Serra).
Veure a la néta del senyor Ros i Serra, que va ser el qui va posar el capital per tirar endavant aquesta aventura, a mi m'impressiona. D’aquí a uns anys no sé si hi haurà gaire gent que relacioni coses com aquesta.
Em vénen records intermitents a la memòria, com quan en Josep –en Pepitu- i l’Olga arribaven a principis d’estiu de París i venien a casa a saludar el meu avi. Quan en Germi, un diumenge qualsevol, al quiosc de la plaça Santa Anna, a punt de comprar el diari, em va dir que al meu avi se’l coneixia amb el sobrenom de pa tou, cosa que jo desconeixia.
La Guillermina, dona d’un coratge autèntic, no ha pogut més en veure la projecció de fotografies familiars i de les excursions que feia en Germi amb la colla de la UEC, amb el Que tinguem sort, d’en Lluís Llach, de fons. S’hi sentia molt i molt lligada, molt propera. On quedaran ara les vostres tertúlies de diumenge? En Germi sempre l'havia acompanyat a tot arreu en un munt d’actes, en presentacions de llibres i xerrades. El darrer, a Argentona, en la presentació del llibre Joan Peiró, afusellat, de Josep Benet.
Ens ha pres la mà ben fort, només entrar, i ha arrencat a plorar. “La Nuri és fora”, m’ha dit. I jo li he dit que ella ha fet tot el que ha pogut per estar amb ell tot aquest temps i que no passa res. La meva mare, que estava al meu costat, també ha arrencat a plorar. Se l’estima a la Guillermina, ho sé, i veure la mare plorar sempre em descol·loca, perquè sé com ajudar les meves filles, però amb ella no sé com fer-ho.
Són esbossos trencats els que rodolen per terra. Són uns sentiments de pertinença que no sé si ara també es donen. Són unes grans persones aquestes, de veritat, de pedra picada.

La vall del riu vermell ha clos la vetllada, mentre nosaltres rellegíem els versos d’en Josep Punsola del recordatori.

PD: Envio un petó ben fort, en direcció a Londres, a la Nuri, en Jordi, l’Anna i en Marc.

Si voleu saber-ne més, cliqueu damunt d'aquest enllaç. Podeu veure'l com a testimoni per a la comissió de memòria històrica de la gent gran del consell municipal de la gent gran de l’Ajuntament de Mataró.

In memoriam Rossend Dalmau i Graupera

Avui hem dit adéu a n'en Sendo, que és com tots els coneixíem.
De menuda, anava a comprar a l'economato de la Cooperativa del Forn del Vidre, perquè l'avi, en Jaume Bartrolí i Leal, havia estat company i amic d’en Sendo, d’en Salvador Cruixent, d’en Peiró i de tants d’altres.
Emotives han estat totes les paraules, recordant i parlant d’en Sendo, però que podríem adreçar-les a totes aquelles persones i famílies que van viure, tirar endavant i estimar la Cooperativa del Forn del Vidre, actualment força arraconada i oblidada per molts mataronins. I, malauradament, en trobades així t’adones del que va significar la fàbrica per a tots ells, de l’estima al vidre i als companys.
I aleshores em sorgeixen els dubtes. S’explica a les escoles de Mataró que a la nostra ciutat va existir una de les primeres cooperatives de tot l’estat espanyol? No es trasllada de cap manera als estudiants d’avui en dia la gran importància que va tenir el cooperativisme a Mataró? Jo puc dir, amb molt d’orgull, que a mi sí que se’m va explicar. En Ramon Salicrú era d’aquells professors que a partir de l’experiència local t’arribava a explicar la gran transformació industrial europea o al revés. Era una manera de fer-te més pròxima la història.
En Salvador Milà ha parlat d’un llibret titulat Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. La lluita per retornar les llibertats democràtiques en el Mataró de la postguerra, de Margarida Colomer, on s’explica la trajectòria d’en Rossend Dalmau. Jo no el coneixia, però he anat a buscar-lo de seguida.
I per homenatjar-lo, us recomano que el llegiu, i perquè és cert que qui fa fort un país no són els dirigents, sinó la seva gent, sovint desconeguda.

Descansa en pau, Rossend, home de consens, d’esquerres i fidel als teus ideals.
I a tu, Helios, un petó