La xarxa té aquestes coses, que
quan la gent et veu interessada en un tema sempre hi ha algú altre a l’altra
banda que et dóna una nova pista per estirar.
Josep M. Torrent va fer-me saber
que quan estava a la revista El Maresme
havia anat a entrevistar Ovidi Montllor, a la casa que tenia a Canet de Mar.
Immediatament, vaig intentar buscar l’entrevista a la xarxa, però res. ARCA ofereix desenes de revistes
digitalitzades, però són antigues, la revista Repòrter –relat periodístic de l’Alt Maresme entre el juny de 1992 i
l’agost de 2001– també la trobem digitalitzat, però no hi ha manera que El Maresme o MataróEscrit les hi puguem trobar. Algú hauria de pensar-hi i
posar-hi remei.
Desconeixia la faceta de l’Ovidi a Canet, però llegint L’Ovidi, de Núria Cadenas –proposta de @llegimipiulem– n’he après algunes coses més: «Ara l'Ovidi se sentia serè i proper a la desitjada estabilitat. El somni s'havia d'acabar completant amb el seu trosset de paradís, Can Manau, la casa que van comprar, a Canet. Vora el mar, amb una mica d'hortet, amb una petita fusteria, i un galliner. El refugi de l'Ovidi, on podia sorprendre's de sentir-se ple per tenir els fills al voltant, el lloc que el convidava a la passejada sense pressa, trepitjant sorra a mitja tarda'. Com diu la Núria: ‘Podríem dir que el seu Reus-París-Londres va ser Alcoi-Barcelona-Canet’.
He anat fins a Canet. M'emocionà trobar-la. |
Desconeixia la faceta de l’Ovidi a Canet, però llegint L’Ovidi, de Núria Cadenas –proposta de @llegimipiulem– n’he après algunes coses més: «Ara l'Ovidi se sentia serè i proper a la desitjada estabilitat. El somni s'havia d'acabar completant amb el seu trosset de paradís, Can Manau, la casa que van comprar, a Canet. Vora el mar, amb una mica d'hortet, amb una petita fusteria, i un galliner. El refugi de l'Ovidi, on podia sorprendre's de sentir-se ple per tenir els fills al voltant, el lloc que el convidava a la passejada sense pressa, trepitjant sorra a mitja tarda'. Com diu la Núria: ‘Podríem dir que el seu Reus-París-Londres va ser Alcoi-Barcelona-Canet’.
Aquest dissabte, el Diari Ara va dedicar un especial Ovidi Montllor, d’aquells que cal guardar, però l’article de l’Albert Om ‘La veu aspra’ vaig trobar que reflectia la realitat en què es va trobar tant l’Ovidi com la gent que vam viure a finals del franquisme. Que aquell: «M’agradaria dir que vaig créixer amb les teves cançons...», que escrivia l’Albert, puguin dir-ho les noves generacions. La Discogràfica Picap ens ho ha posat fàcil.
Em sumo, doncs, a aquests petits
homenatges a Ovidi, intentant apropar-me a la seva persona, als seus poemes i a
les seves cançons. I ho faig recuperant íntegrament aquesta entrevista que
Josep M. Torrent va fer a Ovidi Montllor, a Canet, el gener de 1981, i
publicada a la revista El Maresme,
núm. 152. Ara ja la podeu/podem compartir.
L'ENTREVISTA: 'Per sobre de tot sóc cantant'
Ovidi Montllor neix a Alcoi
(Alacant) un 4 de febrer del 1942. Assisteix a l’escola fins als onze anys, i
quan tenia onze anys i mig es posa a treballar. Fa la mili a Palma de Mallorca
i al seu retorn a Alcoi es troba que el poble està ensorrat enmig d’una forta
crisi tèxtil i lògicament no troba feina.
«Arribo a Barcelona un dia a les
nou del matí amb el tren de València i afortunadament a les onze i mitja del
mateix matí estava muntant el menjador de l’Hotel Ritz com a cambrer. Per a mi
Barcelona ho ha estat tot. Totes les coses més importants de la meva vida han
estat donades per Barcelona, tret de l’hora de néixer i de la no renúncia al
meu poble, que és Alcoi, ni a la gent del meu poble.”
- Què comporta per tu la teva
arribada a Barcelona?
Doncs, comporta una sèrie de
coses. Primer de tot, trobar treball i treball ràpid. Després complir una de
les meves aspiracions, que era fer teatre i així m’enrotllo amb ‘La Pipironda’,
un grup de teatre independent on tothom treballa, però amb la sort que en ell convergeixen
gent com Guinovart, el pintor; Candel, escriptor; Àngel Carmona, escriptor i
director de teatre; Jordi Bayona, cineasta; Jordi Teixidor, actor i director de
teatre, tota la família Luchetti, l’Antoni, l’Alfred, tots actors; les seves
companyes, la Isabel Martínez, una gran actriu; Víctor Mora, creador de còmics
–El capitán Trueno-... i em trobo amb
un tinglado de gent de teatre que no
solament em donen l’oportunitat de fer-ne, sinó que comencen a obrir-me els
ulls a la cultura, que no tenia, dissortadament, idea de res. A partir d’aquí
es comença a obrir en mi tota la sensibilitat vers la cultura: pintura,
literatura, cinema, teatre, poesia...”
L’Ovidi, malgrat viure en una
ciutat totalment desconeguda per ell, no es troba mai sol, ja que agafa una
gran amistat amb la família Luchetti, amb qui conviu com si es trobés realment
a casa seva. L’afecció al teatre li arriba molt endins i mercès a l’ajut
d’Alfred Luchetti entra a grups independents com GTI, Club 49 i TEC.
“Jo no sóc mandra i m’agafo les coses
seriosament. M’ho vaig agafar tant seriosament que, després de les meves nou
hores de treball en diferents feines, assajava alhora amb cinc grups de teatre.
Això va ésser una cosa molt bèstia. Quasi no menjava ni dormia i a conseqüència
d’això vaig agafar una anèmia. Després vaig considerar més la cosa i ho feia
amb dos o tres grups com a màxim...
- Però de què et ve aquesta
afecció al teatre. Per què?
«La meva mare diu que jo de petit
he tingut totes les malalties que un nen pot tenir. Llavors, jo em passava tots
els hiverns tancat a casa. Allà hi havia un mirall gran i aquest era el meu joc
preferit i feia teatre. Em disfressava amb les robes dels pares o dels avis i
representava obres. Tenia set anys.»
Ja a Barcelona el seu bagatge ha
estat i és molt ampli i el nombre de peces interpretades per Ovidi es
converteix en una llarga llista amb noms com Ronda de mort a Sinera, Els
baixos fons, Les noces de Fígaro,
de Beaumarchais; El retaule del flautista...
també forma part del Grup de Teatre Adrià Gual i col·labora amb Núria Espert en
el muntatge Amics i coneguts.
Però Ovidi Montllor es fa popular amb la cançó. Amb un estil molt propi i de característiques molt acusades. Des del començament pren una postura de compromís cívic. Es dóna a conèixer l’any 1968 en ésser guanyador del II Festival de la Cançó Universitària.
“A la cançó, igual que al cinema,
hi entro perquè una sèrie de gent s’empeny que hi entri. Jo vaig començar a
cantar amb una guitarra vella que vaig comprar i la volia per omplir les
estones mortes. Per aquell temps a la Cova del Drac de Barcelona feien moltes
actuacions de cançó amb gent com Guillem d’Efak, la Guillermina Motta... Jo hi
anava amb un paper preparat per anotar on posaven els dits a la guitarra, m’ho
apuntava i quan arribava a casa assajava. Les lletres no eren problema, ja que
les cançons no pensava presentar-les en públic. D’aquesta afició a la cançó
n’estaven assabentats la gent del teatre amb qui de vegades els presentava les
meves cançons. Mentre estàvem assajant amb el GTI Les noces de Fígaro, al CIF, en una de les sales s’estava celebrant
el II Festival de la Cançó Universitària i al jurat hi havia Joan de Sagarra,
que en veure’m em va venir a fer el comentari del que l’havia semblat una
estrena que vàrem fer al Romea i del qual ell n’havia fet una crítica pel Correo Catalán... Amb aquestes l’Alfred
Luchetti va aprofitar per dir-li que jo cantava i així em van obligar a entrar
a l’escenari a cantar. Obligar tal com sona. Vaig agafar una guitarra i mira,
vaig guanyar el Festival.”
EL ‘CLAN SINATRA’
A partir d’aquest moment Ovidi
s’adona de la importància que social i políticament tenia la cançó i el que és
més, les seves possibilitats de comunicació i d’expressió. Una de les primeres
persones que l’animen i l’encoratgen a seguir és Guillem d’Efak, amb qui fa
cantades en conjunt. És a partir de tots aquests esdeveniments que l’Ovidi es
comença a prendre d’una forma seriosa la cançó. No tarda gaire temps que Quico
Pi de la Serra li ofereix la possibilitat de fer recitals amb ell, a l’igual
que després ho faria Raimon.
“La Montserrat Roig em va
presentar a la gent del Grup de Folk, concretament a Batiste i em diuen que
difícilment puc entrar a cantar amb ells. Que he de madurar moltíssim. Em donen
un dia la possibilitat de cantar en un Festival de Folk que se celebra al Parc
de la Ciutadella, canto un parell de cançons i me n’adono que el meu estil no
quadra en absolut fins del món que ells intuïen i que era el món de la gresca i
la xerinola, davant el meu estil crític.”
En aquells temps, però, Ovidi
acompanyava molt a Quico i Raimon i formaven pràcticament un trio que se’ls va
posar el nom de ‘Clan Sinatra’.
“Amb Quico i Raimon fem el primer
Palau, quan jo no portava encara ni un any cantant. I tot això comporta on he
arribat.
- Creus que has tingut
influències musicals de Quico i Raimon?
«Oi tant!... I tant que n’he
tingut, d’ells i d’altres cantants, com la Maria del Mar, Llach..., i n’he
tingut perquè per mi ells eren uns mestres i encara ho són. Suposo però que
també n’hauran tingut de meves.»
«Jo no sóc ningú per jutjar-me.
Ara bé, estic igual que sempre, gravant discos, fent actuacions...»
- ...però sembla que no fas tants
recitals com abans...
«Efectivament, avui en dia ningú
no en fa tants com abans. La cançó té una baixada, hi ha crisi. Suposo que se
superarà. I ho dic de veritat, ja que considero que els cantants que canten en
català, traient-me a mi, considero que són uns cantants extraordinaris, que les
cançons que fan tenen cara i ulls, cosa molt difícil de trobar, i que tenen una
categoria demostrada i que són cantants a nivell universal.»
- Per què creus que alguna gent
diu que Ovidi no canta, interpreta?
«Això és una cosa bastant
difícil. Mira, en aquest punyetero país hi ha molt pocs crítics que siguin
objectius. Aleshores, a la gent també li és difícil digerir diverses coses a la
vegada. Aquí tenim uns quants pintors de categoria universal i ens sembla que
són massa, tenim músics i també ens ho sembla... Jo vaig començar cantant i tot
anava bé, la gent deia que cantava i interpretava. Començo a cantar un tipus de
cançó satírica, després canvio i canto coses no satíriques, això ja és un
sotrac, perquè a l’Ovidi el volien encaixonar, com una fitxa: ‘Ovidi Montllor, cantant satíricón y cáustico’.
Si surts del caixó i comences a recitar poesia, actuar, fer teatre, resulta que
no pot ser. Si a sobre proves de fer cinema i les coses surten bé, com va ser
el cas de Furtivos, llavors ja diuen
que fas massa coses, que això no pot ser i et col·loquen l’etiqueta: ‘Ovidi
Montllor no és cantant, és actor’. Aquest és el cervell tant petit que tenim en
aquest punyetero país.»
Foto d'Enric Quintana |
- Quina creus que ha estat la
teva evolució musical des de La fera
ferotge fins ara?
«L’evolució musical i sobretot
l’evolució a nivell literari queda reflectida principalment en tot el meu
treball. Estic molt més madur, perquè ha estat un treball que me l’he pres molt
seriosament, que l’he treballada amb coratge i que m’he preocupat de polir-la.»
Un poeta que ha marcat i que és
present en l’obra de l’Ovidi és, sens dubte, Joan Salvat-Papasseit. No en va es
va editar tot un disc de llarga durada amb poemes seus i durant una temporada
va presentar al Teatre Romea, de Barcelona, un muntatge sobre textos i poemes
de Joan Salvat, amb un èxit desorbitant.
- Què significa per tu l’obra de
Salvat-Papasseit?
«L’obra de Joan Salvat-Papasseit és grandiosa i molt
important dintre de la poesia catalana. Per molts ha estat molt contradictòria.
N’hi ha que diuen que no era poeta, d’altres que sí... uns que no arribava
massa, d’altres que emprava mots estranys perquè no era una persona culta... La
pràctica és que et poses a recitar Salvat-Papasseit i la gent plora, la gent
s’emociona... Un gran poeta.»
Recitant Salvat-Papasseit o
cantant les seves pròpies cançons, Ovidi Montllor se’ns presenta a les vuit
edicions del Canet Cançó. I com a nota anecdòtica i important professionalment
és que és l’únic cantant que intervé en totes les edicions.
«Això va ésser fruit de l’atzar.
No hi havia cap concomitància ni amb els organitzadors ni amb ningú. Era una
cosa, com t’he dit, de l’atzar. Al final ja em deien ‘l’avi’.
Els meus projectes dins la cançó
són els de seguir treballant i plasmant el que jo penso a les cançons.»
L’AVENTURA I LA POESIA
L’AVENTURA I LA POESIA
Recordem que el darrer disc
editat per Ovidi, 4-2-42, és el
començament, per dir-ne d’alguna manera, d’una nova etapa. Hi trobem un nou
concepte, tant de la vida com de la política, amb elements molt nous com el
mar, la presència i la influència del Mediterrani. En definitiva, un disc que
per Ovidi marca una fita important.
- Fer poesia o dir poesia?
«Jo faig poesia, però tinc molta
vergonya d’ensenyar-la. De moment, prefereixo tenir-la en un calaixet.»
- Com va néixer en tu aquesta
vocació cap a la poesia?
«Això és una cosa molt llunyana.
Recordo que als vint i vint-i-un anys comprava llibres de poesia perquè allò
era cultura. Però jo llegia llibres i més llibres i no me n’assabentava, em
costava molt. Amb tot això recordo que va venir a Barcelona un poeta rus a fer
un recital privat de poesia a les Caputxines de Sarrià. En aquells temps Josep
M. Carandell i jo érem molt amics i ens vèiem sovint i em va engrescar a
anar-hi. Quan jo vaig escoltar de la manera que recitava aquelles poesies se’m
va obrir el món. Vaig entendre com s’havia de llegir poesia. Penso que si la
poesia té pocs seguidors és perquè els antics rapsodes es limitaven a fer
cantarelles no donant vivència al poema. L’any 1968 començo a treballar amb la
poesia i fins al 1975 no m’atreveixo a fer-ho públic amb el muntatge de
Salvat-Papasseit. Amb aquests recitals vaig iniciar la meva aventura amb la
poesia, malgrat sabia perfectament que el públic era molt limitat.»
- Quins són els teus poetes
preferits?
«És una llarga llista... però
preferentment els que ara recito: Joan Salvat-Papasseit, Estellés, Blai Bonet,
Xavier Bru de Sala, poeta jove que m’interessa moltíssim -el seu llibre Fràgil és un gran llibre de poesia;
l’Espriu, Brossa, Pere Quart, Ausiàs March...»
- En canvi hi ha un poeta que
darrerament és molt llegit i tu en els teus recitals no en parles, Miquel Martí
i Pol.
«Martí i Pol, per descomptat,
m’agrada. Mira, jo recitar com a actor ho puc fer, ara i aquí, amb qualsevol
llibre que em portis. Ara bé, jo per recitar un poeta necessito un parell d’anys
d’estudi. De cada poesia faig una fitxa en què apunto tots els sentiments,
girs... que fa el poema. Per això jo no puc agafar poetes ràpidament i
llegir-los. Necessito molt de temps per pair-los.
Però les seves activitats
professionals no s’acaben aquí. Ens sorprengué a tots fa uns quants anys quan
es presentà en una pel·lícula que a efectes de crítica especialitzada fou un
rotund èxit, Furtivos, de José Luís
Borau, i més tard amb Fúria espanyola,
de Paco Betriu. Des d’aquestes fins a la darrera, que actualment s’està passant
als cinemes, Amb el cul enlaire hi ha
un bagatge amplíssim de noms i títols.»
Ovidi Montllor, un noi que va
venir d’Alcoi en plena crisi amb moltes ganes de treballar, a qui se li va
obrir davant els seus ulls un món totalment desconegut a nivell cultural, ha
aconseguit en tots i cadascun de les seves vessants uns merescuts èxits. I és
que el més important de tot no és la quantitat, sinó la qualitat. I Ovidi, a
part de quantitat, té una reconegudíssima qualitat. Sempre ha estudiat tot el
que ha fet i fins que no ha tingut la certesa de la seva qualitat, no ho
presenta al públic.
La sinceritat de les seves
paraules i la seva amabilitat denoten el seu grau d’humanitat.
PD: Moltes gràcies, Josep M. Torrent, per facilitar-me l'entrevista. Ara que corri!
PD: Moltes gràcies, Josep M. Torrent, per facilitar-me l'entrevista. Ara que corri!