Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges

dijous, 10 de maig del 2018

Margarida Xirgu i «La reina jove», d’Àngel Guimerà


«Margarida Xirgu, ara al Principal, ha fet plorar d’emoció a la meva estimada i a la seva mare amb Joventut de Príncep, deliciosa comèdia alemanya de caire sentimental.
(...)



»I va venir el millor. Àngel Guimerà, el dissabte de Glòria, ens va sorprendre al Principal amb La reina jove, obra que no podia arribar en millor moment per excitar el nostre republicanisme. Vet aquí la sorpresa de què hem parlat abans d’hora. Als vint anys i en ple fervor revolucionari, ens vam exaltar fora mida amb els amors romàntics de Margarida Xirgu –de nou en aquell teatre– i Alexandre Nolla, reina i republicà respectivament en el repartiment. Però el que va encendre el nostre entusiasme va ser l’adhesió del primer ministre liberal (Enric Giménez) que va fer al final del tercer acte al Comitè revolucionari, amb uns tocs de corneta entre bastidors. No exagero gens si dic que en abaixar-se el teló, Juvencio, Collantes, jo mateix i encara el prudent Luján hauríem anat a batre’ns amb qui fos en defensa de la República. El quart acte, menys vigorós, va servir perquè en sortir a la Rambla no féssim cap disbarat. Cinquanta anys després, l’obra que tinc molt present se m’apareix com un símptoma de decadència en el geni de l’autor de Mar i Cel.
»Amb motiu de l’estrena de La Reina Jove va circulà una xafarderia divertida. La mateixa nit, l’afamat barreter Brics, íntim d’Àngel Guimerà, que s’havia casat al matí, va acudí al teatre i va dir al gloriós dramaturg:
 Ja ho veu vostè. M’he casat avui i, no obstant això, aquí em té.
– Li ho agraeixo molt– va dir amb sorna el gloriós ancià–. Lamento no poder correspondre la seva assistència a la meva estrena, assistint també al seu.
(Memorias de un cero a la izquierda, de Josep M. Francès, pàgs. 244 i 269)

dissabte, 29 de gener del 2011

Fi de temporada dels Pastorets de Mataró (2010-2011)

Demà s’acaba la temporada 2010-2011 dels Pastorets de Mataró de Sala Cabanyes. Enguany han creat més expectació que l’habitual, atès que en la roda de premsa Josep Rodri els va presentar com uns Pastorets agnòstics.



Jaume  Calsapeu, a la revista El Maresme, va escriure al núm. 195 (desembre de 1981): ‘El text ingenu reprendrà el seu camí com si els pèndols oscil·lants dels rellotges d’una societat que viu marcada pel seu propi impuls de canvi accelerat s’haguessin deturat en el temps i les busques, invertint el moviment, volguessin recular al seu punt de partida. És aquesta la sensació que sorprèn cada any els nombrosos espectadors d’arreu de Catalunya que donen bo de sentir i de veure en el decurs del cicle nadalenc la representació 'naïf' i pregonament arrelada de Sala Cabanyes, que no ha pogut ser anihilada en nom de cap avenç social ni suposadament dramàtic. Aquesta transmissió escènica de pares a fills, avui Patrimoni Cultural de la Ciutat, conserva encara el seu efecte gràcies a un esforç col.lectiu que ha estat capaç de respectar fidelment l’espectacle en el seu estat original, lluny de dubtoses modernitats. Aquesta és, sens dubte, una de les contradictòries virtuts dels Pastorets de Mataró.”
En el mateix número es publicava un quadre amb els costos de l’espectacle d’aquella temporada 81-82. Veure’l ara, fa somriure.
                                                                                                     Pessetes
Orquestra i direcció musical                                                         718.000
Tramoies                                                                                    292.000
Personal de sala (porters, acomodadors, taquilleres)                     102.000
Propaganda                                                                                 515.000
Lloguer de l’ase                                                                            24.000
Llum                                                                                           120.000
Societat General d’Autors i Menors                                               230.940
Manteniment Sala (neteja i calefacció)                                           31.200
Assegurança d’accidents (actors, tècnics i públic)                           50.000
Cartelleres entrades i sortides de Mataró                                        45.000

dissabte, 11 de desembre del 2010

Apunt de rèplica a ‘Connexió arenyenca’

Llegeixo via Twitter l’apunt que en Joan Salicrú penja al seu bloc ‘Coses meves’, titulat ‘Connexió arenyenca’, on hi explica breument els darrers contactes i relacions amb gent d’Arenys . En llegir l’inici del seu darrer paràgraf: ‘Algun dia ens havíem de conèixer, Arenys’, m’afegeixo a contestar-li el Twitter: ‘Val més tard que mai, Joan, perquè jo sense Arenys seria una altra persona.’ Després d’aquests comentaris creuats, un dia ens trobem passejant tots dos per la Riera i em suggereix que faci un apunt de rèplica a les seves ratlles. Aquí va, doncs.
Fa anys que m’estimo Arenys de Mar, i dic ‘m’estimo’ perquè si digués ‘conec’ no seria prou exacte. A l’edifici del Xifré vaig cursar-hi el COU, a la branca de ciències. I per què? Doncs, perquè en aquells dies jo tenia al cap que volia fer la carrera d’exactes –valga’m Déu, penso ara!– i en Joan Radó, professor de matemàtiques, hi havia anat a parar. A Arenys, però, no només hi vaig estudiar, sinó que vaig fer-hi molts amics i m’hi vaig implicar culturalment.
Amb la coral Etzutzac, dirigida per l’Eulàlia Salbanyà, vaig aprendre i cantar moltíssimes cançons que m’han acompanyat sempre. Vaig viatjar amb la coral a Estrasburg, per l’Europa Cantat 9, el juliol de 1985, i encara ara prenc les partitures del Singet dem Hernn ein Neues Lied, de Johann Sebastian Bach, el motet a doble cor que vam interpretar sota la batuta de Erwin List, i canto tot escoltant el disc de vinil. Si no fos per la cançó que cantàvem a la coral, segurament la meva filla gran no es diria com es diu: ‘Oh, Magalí, ma ben amada! Guaiti ton cap al finestró!’ Un altre moment especial viscut amb la coral va ser el funeral de Salvador Espriu, però això ja ho he explicat en un altre apunt.
Als Seràfics no només hi cantàvem, sinó que també portàvem un grup de nois al CESF (Centre Excursionista Sant Francesc) –emblemàtica la sortida de la baixada del riu Vero, a la Sierra de Guara!– i hi fèiem teatre. Vaig participar en l'obra Cervells en la fosca, de Juli Manuel Pou i Vilabella, amb la música de Sacco e Vanzetti de fons, que fins i tot vam portar de bolos a Santa Coloma de Farners. En la meva segona etapa de Pastorets –perquè la primera havia estat a Mataró, a la Sala Cabanyes, essent adolescent–, la Mercè Pons, ara actriu professional, feia d’àngel i baixava penjada d’una corda per anunciar la bona nova. I del Grup Artístic Carles Xena vaig empassar-me obres i més obres, en un teatre acollidor, amb molt bon ambient i participant-hi quan m’hi convidaven.
Recordo la posada en escena de l’obra In paradisum, de Jordi Pons-Ribot, que posteriorment es va poder veure al teatre Casal Aliança, de Mataró, en la qual s’escenificava que el poble d’Arenys s’inundava i que l’aigua arribava fins dalt del campanar de l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar. Vés per on, les campanes ja m’acompanyaven... Per cert, què se n’ha fet d’en Joan de les ametlles?
En Joan diu en el seu apunt que ha conegut un mite, en Pep Quintana! Uf, què puc dir jo d’en Pep que no se sàpiga ja? En Joan l’anomena ‘gastrònom i viatger’, però és que en Pep és moltes més coses. Tastaolletes i coneixedor d’Espriu, també va conduir el primer bibliobús de la democràcia, tal com recull el llibre Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals, la Pobla de Segur: Història i cultura del Pallars, 1985. Però si alguna cosa ens hauria d’explicar són els dies que va passar amb el president Josep Tarradellas, un cop retornat de Sant Martin-le-Beau, perquè en va ser el seu xofer. Com dius tu, Joan, en Pep és una persona autènticament sorprenent.
De la mà d’en Pere Ibern  i la Imma Caballé, vaig conèixer l’arxiver Josep M. Pons i Guri, advocat, historiador i arxiver d’Arenys de Mar, altrament conegut com l’avi Pons, un dels altres mites d’Arenys. Amb en Pere i la Imma vaig endinsar en el món de la música tradicional catalana. En aquell temps, ells havien recuperat un sac de gemecs antic de la Masia de Can Monfulleda de Sant Pere de Riu (Pineda de Mar) i ja tenien un munt d’articles sobre el sac de gemecs, el carnestoltes arenyencs i d’altres articles vinculats amb la música tradicional o el folklore. Cap als anys 80, vaig encarregar a Pau Orriols un flabiol de boix, que guardo com un petit tresor. Amb ell havia acompanyat la Cobla de Tres Quartans –en la qual crec recordar que també hi participava en Rafael Codina, de Mataró–, i també el grup d’animació Pot de gresca, amb en Jordi i la Noemí Bibolas, en Joan i la Marta Torrens, en Vicenç Martí i la Montserrat Rebollo.
L’any 1985, durant el carnestoltes, va tenir lloc primer Ball de cançons. Sortíem a cantar antigues cançons recuperades, tot passejant pels carrerons d’Arenys i convidant a la gent a sumar-se a la gresca . N'érem una bona colla!
I dels sopar a la fresca del carrer de sant Ramon, a finals d’estiu, recordo els versos recitats per en Joan Pera. Els que queien cada any eren: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres...’ i ‘En un castel·lo perduto / entre boscos e jardinos / tre gattis de pelo fino / fachian mau, mau, marramiau!!. Si anava a aquest sopar era per en Jordi Bilbeny, ara conegut pels seus recents llibres Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya o Brevíssima relació de la destrucció de la Història: La falsificació de la descoberta catalana d'Amèrica. A mi m’agrada recordar, però, els seus inicis, amb Paraules de Iho –el qual vaig ajudar a publicar–, Safreig de menta o amb Tal·là-Tal·lera, aquest darrer il·lustrat per en Martí Doy. I de com em va fer conèixer en Celdoni Fonoll o descobrir les cançons d’en Toni Morlà, d'en Josep Tero i de tantes i tantes coses...
Encara ara, si no sóc fora, pujo a veure la Dansa d’Arenys, per Sant Roc. M’agrada sentir l’olor d’alfàbrega i colònia de les almorratxes, mentre els macips –i ara també les macipes– criden: ‘Sant Roc! Sant Roc!’ Hi ha tants amics balladors!
Així doncs, Joan, et recomano que et deixis enamorar per Arenys, perquè això d’Arenys va de debò. Tingues per segur que hi ha una manera de viure el món diferent. L’Arenys que a mi em va enamorar era el de la sabateria de can Majó a la plaça de l’església; el del restaurant ca la Montserrat, dalt de tot de la Riera, petit i delicat, però molt exquisit, i també el de la Reixa; el dels concerts d’en Pep Mayolas, cantant les cançons dels Beatles, amb l’Assum Balliu fent els cors, quan no treballava la ceràmica; dels concerts de l'Eulàlia Salbanyà, amb la Blanca Soler al piano; de les penjades de naps la nit de Reis, que em venien a penjar fins i tot a la façana de casa, a Mataró, davant la sorpresa de tota la gent que l’endemà al matí hi passava per davant; el de la gent que s’arremangava les mànigues i arranjava la casa de Can Roig del Castell, seguint les directrius d’en Manel Pasqual, perquè la mainada i el jovent pogués pujar-hi de colònies. Les nits de cap d’any que hi havíem passat!
I l’Arenys dels vaixells de fusta construïts per en Jaume Bibolas... Però això, senyors meus, ja són figues d’un altre paner...


Ball de cançons, Carnestoltes'85.
S'hi veu l'Espriu, en Xavi Abad, l'Oriol Ferran  i en Pep Quintana


El director del taller de l'Europa Cantat'09 (any 1985)

Pastorets dels Seràfics

Pot de gresca, tocant per les Santes a Mataró (any 1984)

Els membres del grup Pot de Gresca (any 1984)

diumenge, 18 d’abril del 2010

L’acte inconnu, de V. Novarina


El Museu Picasso ahir va obrir les seves portes, a les nou del vespre. S’hi estrenava la versió en català de L’acte inconnu, de Valère Novarina, dins dels Barribrossa 2010.
Qui és Valère Novarina? És escriptor, pintor i director d’escena francès, i el convidat a la setena edició del Barribrossa, una iniciativa del Brossa Espai Escènic consistent en un seguit d’accions relacionades amb les arts teatrals i la seva transversalitat amb la cultura escènica i visual. Segons Hermann Bonnin: “Novarina és un teòleg de la paraula que ha reflexionat molt sobre les condicions de l’actor”.
V. Novarina va ser l’artista convidat al Festival d’Avinyó l’any 2007, i va estrenar L’acte inconnu al Palau dels Papes, amb més de quaranta actors. Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy, els quals van assistir a la representació, van decidir convidar-lo a Barcelona, cosa que ha estat possible enguany. El subtítol del Barribrossa d’enguany és “La llengua com a escenari en el drama”, i exactament això és el que es va poder veure ahir al Museu Picasso. Un aplaudiment molt especial a les traductores de l’obra al català, Sabine Dufrenoy i Anna Soler.
Mataró hi ha posat el seu petit granet de sorra: la direcció ha anat a càrrec de Moisès Maicas i Genís Mayola ha dirigit els sis actors de l’espectacle –Victor Álvaro, Imma Colomer, Bealia Guerra, Laia Mendoza, Pep Minguell i Albert Pérez– i un cor de quinze veus.

Llàstima que Christian Paccoud, creador de la banda sonora de l’obra de Novarina –i amb qui havíem assajat en dies anteriors– no va poder acompanyar-nos amb el seu acordió i la seva veu esquerdada, per culpa de les restriccions de vols a l’espai europeu.
Rosa Novell, des del públic, s’introduïa en el món de l’autor. El proper dia 22 recitarà, en el CCCB, Carta als actors, una reflexió de Novarina sobre el seu ofici.
Participar-hi ha estat tota una experiència.

dissabte, 23 de maig del 2009

Annie, el teatre de les Fires 2009


Després de gairebé quatre mesos assajant –o potser més, i deu ser que jo ja he perdut el compte–, i a només una setmana de l'estrena, m'agrada veure com aquestes menudes, i també els que no ho són tant, deixen la pell cada nit en els assajos després de la seva jornada habitual: escoles, deures, feines i maldecaps ...
Bé, "deixen" està mal dit –i segur que a algú que segueixi els Pastorets ara li ve al cap allò de "Ben dit / mal dit / Per què?–, més aviat hauria de dir "hi deixem la pell", perquè aquest cop també els he ajudat en el que modestament podia fer.
Com diu el bolero: "Teatro, lo suyo es puro teatro".
Si el lema que han fet servir per a la Mostra de Teatre Escolar 2009 a Palma és "Cuinam i servim emocions", doncs que la Sala Cabañes no deixi de cuinar ni de servir-nos-les.
Ànims, que ja esteu a la recta final!

PD: Si voleu més informació la trobareu al blog d'en Toni Blanch, el director

dilluns, 9 de març del 2009

Els clàssics preferits de l'MPClassics


Dissabte passat, com que ja estava preavisada, vaig escoltar en directe el programa MPClassics, a Catalunya Música. El dissabte que no puc –ja sabem tots com anem al dissabte al matí, entre mercat i mercat–, ho escolto després al web del programa

Normalment, pels volts de dos quarts d’una, la locutora entrevista un personatge, vinculat o no amb la música, per intentar descobrir quin són els seus clàssics preferits. Alguns dels que han passat pels clàssics perferits des de principis d'any han estat, per exemple, el compositor Joan Vives; Xavier Baulies, director de la Camerata de Sant Cugat; Gregori Ferrer, acordionista, pianista clàssic i professor; l'argentí Fernándo Álvarez, director d'orquestra, i Xavier Pastrana, director titular del Cor Lieder Càmera.

Aquest dissabte vam poder saber, doncs, quins són els clàssics preferits de Josep Galindo, director teatral i dramaturg, i actual director de l’obra La Maternitat d’Elna, basada en el llibre de la historiadora Assumpta Montellà.

Interpretada per l’actriu Rosa Galindo, germana del director, i amb música en directe pel pianista Luc Olivier Sánchez, la podeu veure fins al 15 de març, atès que s’ha prorrogat una setmana.

Si us bé de gust sentir l’entrevista, podeu fer-ho aquí

dilluns, 19 de gener del 2009

Els Pastorets


Ahir vam anar tota una colla a veure Els Pastorets de la Sala Cabañes, de Mataró. Sembla mentida, però els nebodets –i també els nebodassos– volen veure'ls un any rere un altre. I allí ens tens, gaudint de l'espectacle.
Amb tot, ens hem fet el propòsit l'any vinent d'anar a veure també els de Girona. Enguany, una trentena de persones de Mataró, que també havien fet el text de mossèn Gay al teatre de la Coma, els van anar a veure i en van sortir encantats.
El director de l'espectacle els va anar a esperar al matí, els va passejar pel casc antic de Girona, va dinar amb ells i a la tarda, just abans de començar l'espectacle, els va ensenyar les interioritats del teatre.
Doncs, a veure si ho fem.


Us deixo amb una dimonieta. Però com que és de la família, m'agrada...

Apa, que només queden tres funcions!

divendres, 31 d’octubre del 2008

Setmana complicada: tristor i satisfacció


El pas del temps té aquestes coses, que comences una setmana i mai saps què passarà. Aquesta que estem a punt d'acabar –tot i que encara falta l'activitat de les castanyes i els panellets, a casa ho fem demà– m'ha proporcionat dos estats d'ànim ben diferenciats: tristor i satisfacció. Anem a pams.

Tristor, perquè un bon amic ha sofert un linxament mediàtic descomunal, desproporcionat, mal intencionat, i penso que preparat amb totes les de la llei, tot i que també crec que no tota la gent ha sabut interpretar-ho de la mateixa manera. Més d'un cop caiem de quatre potes a la més mínima, i no n'aprenem. Estava d'acord amb les afirmacions d'un amic meu quan em deia que calia haver estat més ràpid a respondre, i també ho estava quan em deia que no ens havíem d'haver retractar pas. Jo també penso que calia contundència, però el tempo no el marquem només nosaltres i molt sovint hi ha coses que estan fora del nostre abast, i això fa que, a voltes, un cafè programat es perllongui setmanes i setmanes. Ens sabem a prop i això ja ens val.

Satisfacció, perquè he après a fer una feina que no havia fet fins ara, tot i que l'havia ensumat de ben a prop. Aquesta setmana, i només per a unes hores a la nit, he estat tramoia de la Sala Cabañes. Van demanar-nos col·laboració per al muntatge previ als Pastorets, i ja ens tens allà, de dos quarts de nou a dos quarts de dotze de la nit.
M'han ensenyat a baixar decorats, de roba i de paper; a penjar-los a les fustes; m'han deixat pujar on hi ha "les sabates", que és on hi ha les cordes ben col·locades per a baixar i pujar cada decorat, en un pis les parells i en un segon pis les senars. I això que per a fer Els Pastorets n'hi ha quaranta-vuit!
M'ha agradat aprendre un vocabulari que desconeixia, i també m'ha agradat veure que la gent, després d'una jornada de treball, treu forces d'allà on sigui per a una causa comuna que, la majoria de vegades, ni es reconeix, ni s'agraeix, ni s'aplaudeix –ja sabem que els aplaudiments són per als artistes.
He recordat temps de joventut, de quan trepitjava el mateix escenari per acompanyar el pare, el dimoni gros.
I veure com és la meva filla gran la que s'hi implica, que no té mai un no, que pregunta perquè es fa això i perquè es fa així o aixà, també et demostra que tot i que el tempo no el marquem nosaltres, hi ha alguna cosa d'aquest tempo, d'aquesta nostra manera de fer, que penetra en la gent més propera.