dijous, 28 de maig del 2009

Barça, Barça, Baaaaaarça!


La millor orquestra del món és incapaç de tocar una simfonia sense una bona batuta al davant (Avui, 28 de maig de 2009)

Buon giorno! Avui tinc ganes d’escriure sobre el que ja fa dies que passa a tot arreu: al mercat, a les escoles, a les feines, als bars, als carrers, a les places, a les cases..., uns espais externs als pròpiament vinculats i relacionats al lloc on es juga el futbol, un camp.
Tot i no sé experta en aquest esport, segueixo més la trajectòria i els partits del Barça des de fa uns deu anys, que és quan aleshores la meva filla Magalí en tenia sis. Encara ara no entenc d’on li venia l’afició del Barça –bé, segur que de l’avi– , però com que aleshores anava a dormir abans no s’acabaven els partits, ens demanava que li deixéssim apuntat damunt la taula del menjador el resultat final i el nom de qui havia marcat el gol. Més endavant, a mida que anava creixent –i com que allargàvem l’hora d’anar a dormir–, ens va demanar una ràdio petitona per escoltar-lo des del llit.
Ahir, ja amb setze anys, va arribar-se al Parc Central de Mataró –com tantíssima gent va fer, com vam fer– per seguir el partit des de la pantalla gegant que el Capgròs va posar per a l’ocasió. Al final, celebrava eufòrica el resultat final d’aquesta temporada magnífica, i repetia la frase d’en Guardiola: “Jo també sóc feliç”.
La Violeta –un xic més menuda, i que és ara quan comença a organitzar-se en grup per anar als llocs sense pares–, també va arribar-s’hi, però a l’hora de la festa va preferir tornar a casa. Tot al seu temps, no cal córrer tampoc.
Doncs, justament això és el que vull destacar de tot aquest equip. Sé que una copa és una copa, és un mèrit al reconeixement i a l’esforç, però, què carai!, això queda en les fotografies, en el record dels qui hi eren i ho van viure, i en una vitrina.
El que té mèrit de tot aquest enrenou és que aquest matí, mentre em dirigia a buscar el tren, un grup de nens i nenes de primària, just al davant de la porta de la seva escola, cantaven la cançó Life forever, de Coldplay, mentre ensenyaven banderes, bufandes i samarretes del Barça. També en té quan veus nois i nois d’ESO, esperant a l’andana de l’estació del Clot –avui tenen sortida–, tots vestits de cap a peus amb el vestit del seu equip guanyador, sense manies. Quan veus un pare d’uns trenta o trenta-cinc anys, agafat de la mà del seu fill de dos anys, i tots dos porten posada la samarreta. I si dels 162.979 socis, hi ha 125.154 homes i 37.825 dones, fora del camp l’equiparació home-dona, nen-nena, noi-noia és brutal.
Això és el que m’ha arribat més a l’ànima.
És evident que no tothom podia anar a Roma, però tots hi érem. El que em posa la pell de gallina és que ha encomanat il·lusió a tort i a dret, i ho ha fet en poc temps, un any tan sols, però amb un spring magnífic.
Que n’aprenguin!

dimecres, 27 de maig del 2009

Llistes escolars


Un cop feta la rutina de cada matí, baixo al quiosc de sota de casa a comprar el diari. La quiosquera, que està indignada des de dilluns perquè ja van sortir les llistes del Departament d'Educació, m’explica que no està contenta amb l’assignació d’escola que li han fet, perquè ella es passa el dia al quiosc i allà mateix hi té una escola, que és la que ella havia triat. Però no, li han assignat una escola d'una barriada. Diu que es va plantat al davant de l’escola en qüestió, a l’hora de plegar, i que els nens de nou i deu anys –horror– surten fumant!
Jo l’escolto, tot i que no hi puc fer res. No ho entenc, però la gent segueix pensant que si treballes a l’administració els pots resoldre els problemes, i moltes vegades el que no saben és que no pots resoldre ni els teus propis.
Mentre trio el diari i li deixo les monedes d’euro i de deu cèntims damunt el taulell, li dic que pot arribar-se als serveis territorials d’Educació, que estan situats al Cafè de Mar, i que almenys exposi el que li passa.
Diu que té una amiga que té bessonada. Un nen l’han assignat a una escola del barri de Rocafonda i l’altre en una de l’eixample, que si parléssim de Barcelona és com si un l’assignessin a Sarrià i l’altre a Gràcia.
Ja podem anar fent polítiques de conciliació de la vida familiar i laboral! Em poso en la pell d’aquesta mare i, francament, penso que no podrà conciliar res aquesta pobra dona, perquè la seva estona extralaboral només li donarà per anar amunt i avall, corrent per arribar a tot arreu a temps.

PD: Jacme, si llegeix aquest apunt, no t’acollonis pel que et ve al damunt, d’acord? Una besaeta

dimarts, 26 de maig del 2009

La cultura i Europa, can Palauet


Ahir vaig assistir a l’acte que teòricament havia de fer Joan Manuel Tresserras, doctor en Ciències de la Comunicació i exdirector del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la UAB (1991-993), per parlar de “La cultura i Europa”.
I dic “teòricament” perquè, de fet, tot i ser un acte de campanya de les europees, sorties d’allà sense tenir aquesta sensació.
Té el cap molt ben moblat i sap fer un discurs ordenat fins i tot sense seguir un guió escrit. I això no es pot dir de tothom.
Com ell va dir, no sap fer mítings, i no en va fer. El que vam escoltar va ser el que abans la gent en deia una lliçó magistral, però no només en la seva primera intervenció, sinó en cada una de les respostes que, després d’un pregunta, oferia al públic.
Cautelós, prudent, tocant de peus a terra, analista de tot un procés intern de partit, de país i de la història europea, em va agradar que comencés parlant de coses que semblaven tretes del llibre de Ramon Tremosa Catalunya, un país emergent, molt semblant a l’acte que aquest havia fet un any enrere a Mataró, el juny del 2008, a Òmnium Cultural: les megaregions, les megaciutats, citant en Richard Florida, l’eix mediterrani (vegeu aquest apunt del blog).
Ens va regalar les orelles al llarg de més de dues hores, però sense ínfules ni sentències contundents. Recordant que hi ha coses que s’han fet malament, que el que cal tenir és cervell de tres dimensions, perquè els de dues ja marxen o van marxant; que s’han perdut bous i esquelles amb l’Estatut, però que s’han guanyat bens i cabres, i que cal saber distingir molt bé entre dretes i esquerres, perquè a vegades no tot és el que sembla. Bona afirmació quan diu que entre la confrontació, un de dretes opta per l’ordre i un d’esquerres per la justícia.
Va reclamar més d’un cop que cal apostar per fer créixer la cultura política. Jo només demano polítics cultes com ell.

Com el títol dels Manel, Tresserras seria un d'aquests bons professors europeus necessaris.

dilluns, 25 de maig del 2009

Un any!

Avui fa exactament un any que vaig encetar aquest recull de pensaments, amb la celebració de la Nit de la Solidaritat 2008, a Mataró.
Potser no sóc tan constant com jo voldria, però estic contenta perquè segueix essent una realitat, no ha estat foc d'encenalls...

dissabte, 23 de maig del 2009

Annie, el teatre de les Fires 2009


Després de gairebé quatre mesos assajant –o potser més, i deu ser que jo ja he perdut el compte–, i a només una setmana de l'estrena, m'agrada veure com aquestes menudes, i també els que no ho són tant, deixen la pell cada nit en els assajos després de la seva jornada habitual: escoles, deures, feines i maldecaps ...
Bé, "deixen" està mal dit –i segur que a algú que segueixi els Pastorets ara li ve al cap allò de "Ben dit / mal dit / Per què?–, més aviat hauria de dir "hi deixem la pell", perquè aquest cop també els he ajudat en el que modestament podia fer.
Com diu el bolero: "Teatro, lo suyo es puro teatro".
Si el lema que han fet servir per a la Mostra de Teatre Escolar 2009 a Palma és "Cuinam i servim emocions", doncs que la Sala Cabañes no deixi de cuinar ni de servir-nos-les.
Ànims, que ja esteu a la recta final!

PD: Si voleu més informació la trobareu al blog d'en Toni Blanch, el director

dimarts, 19 de maig del 2009

Can Sisternas, de Mataró


Si no coneixeu Can Sisternas, de Mataró, l’últim que heu de fer és anar al Google, perquè us portarà a http://www.poblesdecatalunya.cat/ i se us especificarà que és una casa modernista, feta per Puig i Cadafalch l’any 1892. La informació és correcta amb la fotografia que us apareixerà a la pantalla, però és que aquesta no és Can Sisternas.
Can Sisternas és un edifici que data del segle XVII, d’estil barroc i que constitueix un dels dos o tres últims edificis d’aquesta naturalesa que ens queda a Mataró dins el centre històric, essent de tots ells el millor pel conjunt dels elements constructius que el composen i per la seva ubicació, connectat amb l’hort del rector pel seu pati.
Dissabte passat –i per qüestions que no vénen ara a tomb– vaig tenir la possibilitat de parlar amb un dels fills, i em va explicar bona part de la problemàtica. En arribar a casa vaig buscar “Can Sisternas” a internet, i vaig poder comprovar que si els mitjans d’informació volen, ens poden enganyar tranquil·lament, perquè tot el que hi trobava era completament diferent al que m’havia explicat aquesta persona.
Acceptat que l’Ajuntament té una quarta part de la propietat de Can Sisternas –cosa que això ja és inqüestionable–, ells l’únic que demanen és que el repartiment sigui horitzontal, i per tant que l’Ajuntament de Mataró es quedi amb la planta baixa –un celler d’estil gòtic, de 400 metres–, però que ells puguin seguir mantenint la resta del casal. Que l’ajuntament no sap què fer-hi? Doncs, ja els ho proposo jo: la seu central de la nova Escola de Música Municipal. Un bell lloc, sí senyor, amb parets ben gruixudes, al bell mig de Mataró.
I més encara. Pel pati de can Sisternas hi ha quaranta metres de l’antiga muralla de Mataró. Dins la seva proposta, un dels altres punts és renunciar a part d’aquest pati de can Sisternas perquè l’Ajuntament de Mataró pugui fer un traçat on els ciutadans puguin passejar-hi, conèixer aquell tram de muralla, on a més hi ha petites construccions de l’arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch. Quan anem a Girona, no és un dels recorreguts turístics que fem, passejar-nos per l’antiga muralla? No estaria bé poder entrar pel carrer de Sant Simó i acabar sortint, després de passar pel darrera de Santa Maria –ara completament desconegut pel gran públic–, per l’entrada del costat de la rectoria? Per què s’expropien unes cases al davant de l’actual Actua per deixar al descobert l’antiga muralla d’aquest tram, i se’n vol ignorar aquest?
Fa més de sis anys que la ballen i suposo que l’únic que es vol és desgastar-los, anímica i econòmicament.
Per què els qui negocien no troben acceptable que ells, hereus legítims de can Sisternas, vulguin mantenir el que generació rere generació ha estat de la seva família? L’ambició moltes vegades traeix el que d’entrada és de sentit comú. Sota cap concepte, la gent de PUMSA o qui se n’encarregui, pot valorar només pedra sobre pedra, pam a pam, perquè allò té un valor històric i local, però també té un valor patrimonial de nissaga.
Sembla que properament algú de l’Ajuntament hi posarà els peus per primera vegada. L’encoratjo, doncs, a obrir bé els ulls i tractar amb la màxima cautela aquest tema.
És bo demostrar a la gent que no tenim al davant mers especuladors.

dissabte, 2 de maig del 2009

Colònia Vidal



La lectura que en aquests moments tinc a mitges de l’Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara, i l’article “Descobrint la Catalunya industrial” de la revista Sortim que ahir va treure l’Avui, ens han empès aquest matí a consensuar activitats amb tots els membres de casa –per cert, cada cop més difícil i/o complicat- i sortir direcció cap a Manresa.
M’està agradant molt aquest llibre. Els primers comentaris als mitjans de comunicació ja em van cridar l’atenció: el tema, no gaire tractat en el món novel·lesc, se’m feia atractiu; que l’autora, la S. Alcàntara, hagués viscut justament a la Colònia Vidal, una de les colònies tèxtils més ben conservades i que, a més, s’estrenés en el món de la literatura amb seixanta-cinc anys d’edat, em despertava curiositat.
Sabeu què trobo fascinant? Que fins ara llegia les pàgines i pensava en una pel·lícula que em passava per davant, però és que des d’avui la pel·lícula se’m fa més real, perquè he vist la resclosa, un pis de la colònia, la torre de l’amo, el safareig on les dones –després d’acabar la seva jornada- anaven a fer bugada i a fer safareig, la fàbrica -amb les cardadores, els batans, les llençadores, les metxeres, els fusos i els telers -, l’escola de nens amb el mapa de Palestina a la paret, i la de les nenes, la biblioteca, el teatre, l’església...
Anar cap a la fàbrica i passar pel mig del pont, on festejaven de joves en Climent i la Teresa -tot i saber que és novel·lat- i que és on s’atura la Moreua d’en Bernat, agrada a tothom. I se’t fa més present com de dur n’era treballar a la fàbrica, enmig de la borra del cotó, del soroll estrepitós que havia de ser treballar en una sala amb dos-cents telers, i amb unes possibilitats enormes de sortir ben ferida. No era gens estrany quedar ben sord de ben jove.
Diuen que les visites han incrementat a partir de la publicació del llibre Olor de Colònia, però que tenen força escoles que els visiten entre setmana. Interessant! També diuen que no saben què passarà a partir d’ara, perquè la colònia l’han comprada una companyia nord-americana, tot i que la turbina és encara propietat de la família Vidal.
El vocabulari no només per específic pot ser-nos desconegut, sinó que és molt ric, i usa paraules per narrar vivències, festes i situacions del dia a dia que penso que la meva generació encara coneix i sap de què es parla, però estic gairebé convençuda que els adolescents d’avui desconeixen: forrellat, encens, roquet, cèfinos, sagrari, la vianda, els sifons, la resclosa, la campanera, setrill, nyèbit, cuina econòmica, els farcells, patuleia, palmatòria, l’hule, pedrís, pèl moixí, tapet encartonat.
Així doncs, si de mi depengués, recomanaria la seva lectura, altament pedagògica, als instituts. Aprendrien a entendre la revolució industrial, la guerra civil, la col·lectivització de l’empresa, la relació de poder que s’establia entre amo i treballador, les millores socials i laborals se’ls farien més presents i, sobretot, descobririen un llibre que explica amb un llenguatge molt ben trobat un tipus de vida que, tot i semblar molt llunyà, és de només fa quaranta anys enrere.
Si mai algú em preguntés quin llibre m’hagués agradat escriure, la resposta seria Olor de Colònia.

divendres, 1 de maig del 2009

Cobla La Principal d'Amsterdam (escola Valldemia, Mataró)


Abans que res, reconèixer que no m’esperava, ni de bon tros, l’esplèndid concert d’ahir a la nit. La mare m’havia preguntat si em venia de gust acompanyar-la a un concert de cobla –sense saber de quina cobla es tractava- i tot i que vaig pensar que potser se’m faria llarg, vaig anar-hi.
D’entrada, ja et sorprèn que els intèrprets siguin alts, rossos, blancs de cara, joves, tots d’ells d’Amsterdam, que vesteixin amb uns colors atractius i acolorits, on dominen les camises de tons blaus i vermells. Set homes i quatre dones. Les banderes catalana i holandesa presideixen l’escenari.
El clarinetista neerlandès Rolf van Kreveld la va fundar l’any 1987, després d’enamorar-se del so d’una tenora. Va buscar altres músics, els va fer escoltar sardanes, comprava instruments a Catalunya per a poder formar una cobla, i quan ho va tenir tot a punt va començar el seu somni. Ara, després de vint-i-dos anys, tot i que ja no forma part de la Cobla d’Amsterdam, segur que se’n sent orgullós.
Impressionant! Els solos de la tenora de Joris Vermeules a la sardana El saltiró de la cardina em van posar la pell de gallina, però el moviment trepidant de l’arquet del contrabaixista Pieter van Lier em va fer patir durant tot el concert. Quina força, quina embranzida! El foc de Castelló, d’Antoni Agramunt, una sardana esplèndida.
La Cobla d’Amsterdam va voler fer una picada d’ullet a Mataró, canviant el repertori establert i tocant Mataró, joiell del Maresme, de Martirià Font, que comença amb un solo magnífic de la tenora, arribant a uns aguts que fan aguantar-te la respiració sense adonar-te’n. Però no es van acabar aquí les picades d’ullet: també interpretaren una sardana de Joaquim Tristany, Bell record, present a la sala, que un cop s’acabà la sardana s’aixecà emocionat a saludar el primer tenora; i també interpretaren l’Hereu ceuta, d’Honorat Vilamanyà, el fill del qual també era a la sala, en Iago Vilamanyà, i que és l’autor de l’escultura que el cap de setmana passada es posà a la plaça Santa Anna d’homenatge a la sardana, dins dels actes de Mataró, ciutat pubilla de la sardana 2009.
Ben trobades les paraules que Josep Espar i Ticó adreçà a la sala en rebre el premi de mans del tinent alcalde Francesc Teixidó: “Vull començar amb les paraules que sempre acostumen a tancar un discurs: Visca Catalunya lliure!” Aplaudiments. I va seguir: “Arribarà un moment que tothom s’estimarà Catalunya”. Quin home! Defensor de la cultura catalana i de la difusió de la sardana, col·laborador de l’Avui, del Cavall Fort, d’Edigsa i de l’editorial Arc de Berà.
I en Joris Vermeules, el tenora, també adreçà uns mots en rebre el premi d’homenatge a la Cobla la Principal d’Amsterdam per la seva tasca en favor de la sardana al centre d’Europa: “Sempre és un plaer tornar a Catalunya, normalment ho fem els mesos d’abril, maig i juny, i aquest és un concert magnífic”.
Molt bella també la sardana En Guii de Sant Cebrià, de Robert Sarrade, i impressionant la Girona 1808, una sardana molt difícil d’interpretar i que no totes les cobles s’atreveixen a tocar. Es van intercalant fragments de l’himne francès i del català, representant la lluita entre els dos bàndols.
I quin acabament s’adeia a un concert d’aquestes característiques? Doncs, La Santa Espina, i dues vegades.
La sala del teatre, amb tres-centes persones aplaudint dretes, segur que van fer dormir molt i molt bé al responsable i autèntic organitzador de la vetllada, en Miquel Bruguera. Les seves paraules també són significatives: “Entre tots fem feina”.

PD: Mentre aquí anem discutint entre nosaltres, anem escoltant com la Renfe ens anuncia les coses en castellà, sentim els anuncis als mitjans de comunicació nacionals (TV3 i a Catalunya Ràdio) també en castellà, ha de venir una cobla d'Amsterdam i donar-nos tota la seva informació només en català. Però és que, a més, sense cap falta d'ortografia...
Tota una lliçó, sí senyors!