Maurici Serrahima i Salvador Espriu (II) #AnyEspriu

Segueixo amb un altre recull de fragments dels dietaris de Maurici Serrahima, on queda clara la seva amistat amb Salvador Espriu.

Del passat quan era present, III (1959-1963) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)

1 d’octubre de 1963

Es comença a dibuixar el fet que l’escriptor important de la família serà en Lluís, i em sembla molt bé perquè ell és poeta –i tant!– i jo no en sóc, i el poeta –o, en termes generals, el creador– sempre és més escriptor que el crític, o almenys més “artista”. El crític i l’assagista són més aviat intel·lectuals que no pas artistes. A més, en alguna cosa he contribuït a formar-lo, i m’ha estat reconegut: si més no, per una carta d’en Pla de la qual ja vaig parlar en aquestes pàgines; però també en la dedicatòria del llibre, i per les paraules repetides d’en Lluís mateix. Endavant! Per cert, que el llibre és exhaurit; en Pedreira va venir al despatx per veure si li’n cedíem algun dels cinquanta que jo vaig comprar, perquè li’n falten per atendre compromisos. I avui em deia en Lluís que va trobar l’Espriu –a qui ell pensava anar a veure per portar-li el llibre– i que el va tenir una hora aturat al mig del carrer, amb un interès enorme, i que abans ja li havia escrit una carta, que en Lluís va rebre després, molt valuosa com a comentari i amb elogis molt profunds. Per cert, que tot parlant, li va dir l’Espriu que cada vegada sentia més fort l’amor a la terra i que volia fer de soldat per posar-se a les ordres de qui el conduís, i en Lluís li va parlar d’en Benet i va resultar que quasi no es coneixen: “Són uns tímids, tots dos –em deia en Lluís–, i un dia d’aquests agafaré en Benet i el portaré a veure l’Espriu.” Estic content, fa uns mesos, en Benet no veia gaire clar l’avenir d’en Lluís; ara, amb la traça admirable amb què ha portat tota la campanya de la cançó –i fins ha arrossegat en Benet a dominar EDIGSA, l’editora de discos–, tinc la impressió que en Benet està més optimista. Potser perquè s’ha sentit comprès i admirat per un home jove que és algú –i que pot ésser algú molt important– i això l’ha rejovenit. Res no podia ésser tan afalagador per a mi com que el coronament de la meva vida d’home i i d’escriptor fos el triomf d’en Lluís com a poeta i com a home.”  

Homenatge a la Nova Cançó, 50 anys i un dia

Avui és d’aquells dies que, en apropar-se la nit i fer balanç, la satisfacció pren força. A dos quarts d’onze, Lluís Serrahima ens esperava, a mi i a la Maria Salicrú-Maltas, assegut en un banc, amb dos diaris a la mà, a la plaça Letamendi, de Barcelona. Sí, l’home que va fer el manifest “Ens calen cançons d’ara”, a la revista Germinabit, el gener de 1959, tenia ganes de conèixer en Genís Mayola i sentir-lo in situ, després d’haver escoltat Oratges, el seu darrer treball.

Amb en Lluís Serrahima de company de viatge, t’adones que el trajecte de Barcelona a Mataró és més curt que mai. 50 anys enrere ell va contribuir a la creació de la Nova Cançó, va escriure poemes, va fer la magnífica lletra de Què volen aquesta gent?, i et parla de Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, J.V. Foix, Carner, Joan de Segarra, Porter i Moix, Ovidi..., amb la coneixença personal de qui els ha tractat.

Ell demanava cançons d’ara fa cinquanta-anys, però comprovo que també està al cas de les cançons d’ara, de les d’avui, perquè només entrar al cotxe em parla dels Manel, Els Amics de les Arts, de la Sílvia Pérez, de Mishima, Antònia Font, Cesc Freixas... Està emocionat, nerviós, i jo –perquè penso que serà així- li dic que crec que avui serà un dia ple d’emocions, que li agradarà i que el recordarà. En acabar l’acte i tornar a pujar a l’escenari ha dit al públic: “Ara ja em puc morir”, expressió que li ha sortit de l’ànima, després de gaudir de la bona tria de cançons que ens ha ofert en Genís.

Si en Josep Fradera va escriure, en ocasió de la visita de Miquel Martí i Pol a Mataró: “Ha passat pel meu poble un poeta, abellint els camins amb son rastre”, crec que podríem dir el mateix d’en Genís. Tot i que ell pugui pensar que m’he passat set pobles, en Genís transmet un no-sé-què quan presenta les peces, quan descriu alguns d’aquests Setze Jutges, quan amorosament en dedica una als més propers, als que més estima. Tot ell és poesia.

Amb la guitarra en mà, en Genís ha entrat pel passadís, cantant Al vent. La sort d’estar al costat d’en Lluís ha fet que m’anés dient a cau d’orella el primer que li passava pel cap. “Mira, tinc la pell de gallina”, “té més veu de la que treu”, “magnífica interpretació de La tieta, i també d’A Margalida”, “quina dicció, quina pronuncia, quina potència!”, “voldria tornar enrere, tornar a començar, perquè aquest noi seria un dels Setze Jutges, indubtablement”, “he d’aconseguir que canti a Barcelona”.

A cada peça li corresponia la seva imatge: Al vent, de Raimon; Cançó de matinada, La tieta i Paraules d’amor, de Joan Manuel Serrat; Què volen aquesta gent i L’àliga negra, de M. del Mar Bonet; Laura i Respon-me, de Lluís Llach; A Margalida, de Joan Isaac,, No matareu el meu país, de Genís Mayola; Metamorfosi i Salveu-me els ulls, de Miquel Martí i Pol; Ha passat pel meu poble un poeta, de Josep Fradera; Hi ha moments, de Genís Mayola. I en les cinc darreres peces, la col·laboració de Primavera per la Pau, amb Vaixell de Grècia, de Lluís Llach; Diguem-no, de Raimon; Pare, de Joan Manuel Serrat; Viatge a Ítaca i Cançó sense nom, de Lluís Llach.

En Genís encara creu que no se li ha fet justícia a la Nova Cançó i diu a n’en Lluís Serrahima que sempre que pot explica als nanos de l’escola què va significar i qui eren els seus membres. Aleshores en Lluís ens explica que en Terri ja va fer venir els Setze Jutges a Mataró, al Racó, el 17 febrer de 1962, just dos mesos després d’haver-se presentat.

Anem a dinar al restaurant Caminetto, però el que surt a la conversa, mentre dinem i fem sobretaula, mereixeria per si sol tot un altre apunt. Un magnífic dia, sí senyor.

I ara em pregunto: què cal fer perquè aquest concert no mori a Mataró? Les coses bones cal donar-les a conèixer i per això penso que aquest concert d’Homenatge a la Nova Cançó, 50 anys i un dia, caldria que anés a força teatres del país. Qui s’implica en aquestes coses?

La Nova Cançó

Llach cantava: “Que feliç era mare, que feliç era jo”, i la veritat és que jo dimecres passat, dia 14 de gener de 2009, vaig ser molt feliç assistint a la presentació de la reedició de l’únic disc que els Setze Jutges van enregistrar en tota la seva història, Audiència pública.
Ja hi ha crítics de música que n’han parlat i en parlaran. Jo només vull deixar constància de la gran feina que va fer en Lluís Serrahima, present a l’acte, i del senyor Josep Benet, ja absent, agafant uns breus fragaments del llibre Del passat quan era present, volum V (1969 – 1971), de Maurici Serrrahima, pare d'en Lluís –i que, per cert, vaiag tenir el privilegi de transcriure–, explica el naixement de la Nova Cançó.

Diu així: “Fa molts anys –cap a vint, potser—en Josep Benet em tocava, a casa d’ell, discos amb cançons franceses i italianes, i d’una manera especial l’Arrivederci, Roma!, que es va fer tan popular. Em deia, en termes gairebé utòpics, que fer cançons com aquelles en català, que es poguessin fer populars, seria una bona cosa. (...)
Fa molts anys, però no tants –com ara quinze–, el meu fill Lluís em deia que li agradaria fer alguna cosa “pel país”, però no pas directament política, sinó per algun camí indirecte, que de moment no se li acudia. (...)
Un dia, en Lluís em va dir que havia passat tota una tarda a can Benet i que havien anat a parar al tema de la cançó. En Lluís li va parlar dels seus projectes –encara molt imprecisos– de fer alguna cosa inèdita pel país, i en Benet s’hi va agafar i el va encoratjar, ja d’una manera precisa, a intentar alguna cosa pel camí de la cançó, i a fer-ho públic.
El resultat va ser que en Lluís va escriure un article sobre la falta que feien les cançons en català, amb el títol de “Ens calen cançons d’ara”. Me’l va ensenyar, i després, si no vaig errat, amb en Benet, li van donar la forma definitiva. En Benet l’hi va publicar a Germinabit en el número de gener de 1959.
Alhora, en Lluís en va començar a parlar als seus amics. El primer, en Miquel Porter –potser, com ell ha dit, al tren de Sarrià– i també a la pròpia muller, la Remei Margarit. (...)
Immediatament, ells tres, amb en Jaume Armengol que els acompanyava amb la guitarra, van començar a trobar-se, a casa d’en Lluís i a casa d’en Miquel, per iniciar la creació de cançons. (...) En Miquel Porter recorda que ho solien fer els dijous, havent sopat; deien que no se’n volien anar a dormir fins que hagués sortit una cançó nova o altra. (...)
Algú els va dir que en Josep M. Espinàs, pel seu compte, feia traduccions de Brassens i havia intentat algú cançó original. Tot seguit s’hi van posar en contacte, i l’Espinàs es va incorporar al grup.
Quan van tenir la impressió que disposaven d’un petit repertori potable, van organitzar un recital al CICF amb el títol de “La poesia de la nova cançó”. Van cantar en Porter i l’Espinàs, i una mica en Lluís; la Remei, només una cinta magnetofònica, perquè estava de sis mesos i no es trobava prou fina. Hi van afegir cançons populars clàssiques, com ara La presó de Lleida (Espinàs) i Els estudiants de Tolosa (Porter). Hi va anar força gent i van tenir molt d’èxit. (...) Hi era present en Delfí Abella –que havia escrit ja Cap al futbol– i a partir d’aquell dia es va incorporar al grup. Un temps després, van acordar que es nomenarien “Els Setze Jutges”, perquè ja portaven la idea d’augmentar la colla. Molt aviat s’hi va incorporar en Quico Pi de la Serra. Aquella audició inicial es va produir el 19 de desembre de 1961. (...)
L’èxit va créixer i es va escampar com el foc per l’herba seca. En aquella etapa van donar un centenar d’audicions. Al despatx hi havia cua per demanar-ne, de per tot arreu, sense parar, visites i trucades telefòniques. (...)
Ja eren més colla –havien anat entrant en Barbat, la Guillermina Motta, la Maria del Carme Girau, en Martí Llauradó, en Joan Ramon Bonet– i el repertori havia augmentat molt. A més, s’havien iniciat les gravacions en disc, que contribuïen al prestigi del grup. (...)

I un altre fragment del dietari Del passat quan era present, volum IV, de Maurici Serrahima, que em sembla meravellós,:

“Bé, la festa ha donat aquest to d’una manera visible. Tots els avisos, i els rètols que sortien per anunciar els números, i els programes, i tot el que ha estat dit, en català. L’ovació esperada que ha saludat la sortida en escena dels Setze Jutges –els cinc fundadors: la Remei, en Porter, l’Espinàs, l’Abella i en Pi de la Serra– tenia un sentit inequívoc de salutació als que han posat en marxa el moviment, i jo estava content perquè se n’adonaven, però també perquè entre bastidors, en Lluís –que és el que hi ha posat l’impuls i el sentit, i sense el qual el moviment de la cançó no seria el que és o potser no existiria– devia sentir els aplaudiments i devia tremolar una mica; ell que no es posa mai en primer terme –ni tan sols a la fi de la festa no va sortir a saludar– devia sentir tot sol l’emoció silenciosa amb què qualsevol home ben nascut se sent pagat d’haver fet, ni que ningú més no ho sàpiga, allò que és un bé per a tots –fins per la dona i pels fills–, però sobretot per la terra i per la idea que estima. Molt bé, Lluís! Jo també la sento, l’emoció de pensar que tu eres al darrera, i que en tot allò hi havia la teva mà!”

No es pot dir de millor manera. Gràcies, gràcies per tot!