Exposició dedicada a Antoni Sors i Ferrer (Sant Vicenç de Montalt, 1949 – Lhotse Shar, 1987)

L’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, en motiu del 25è aniversari de la primera ascensió catalana a l’Everest, ha organitzat una exposició dedicada a Antoni Sors. Ell, juntament amb Òscar Cadiach i Carles Vallès, va trepitjar el sostre del món el 1985, quan encara no hi havia internet i es comunicaven a través de telegrames tramesos mitjançant el Morse.

Sabia de l’acte d’homenatge que s’havia fet el 28 d’agost a la sala gran de Can Costa i Font, de Taradell, per l’amiga Mercè Marfany –companya aleshores d’Antoni Sors. Pocs polítics, molta gent, i una magnífica presentación feta pel periodista Albert Om, que el 1985 havia narrat per Ràdio Taradell els moments més intensos de l’expedició.

L’Agrupe, però, ha volgut recordar aquella gesta amb una exposició no tant dedicada a l’Everest, sinó a tot aquell seguit de muntanyes i sortides que en Toni Sors va fer al llarg de la seva vida muntanyenca. Companys i amics s’aplegaven al voltant de les fotografíes, algunes reconeixent-se molt més joves, altres recordant els qui ja no hi eren.

Broad-Peak, terres andines, els Alps, la Pica d’Estats, l’Everest, Lhotse Shar…, apareixen majestuoses a les parets de l’exposició.

En Toni, com a cap de l’expedició de Broad-Peak (8.47m), l’any 1981, s’encarregà de comunicar la mort de l’excursionista mataroní Enric Pujol, a la seva família, ignorant que uns anys més tard, al Lhotse Shar –i després d’haver trepitjat l’Everest–, serien uns altres els qui comunicarien la mateixa dissort a la seva. L’Allau també ocasionà la mort dels alpinistes mataronins Sergi Escalera, Francisco Porras i Antonio Quiñones.

Carles Vallès, el president de l’Agrupació i Joan Antoni Baron, alcalde de la ciutat, van fer unes breus paraules, però jo em fixava en aquella dona menuda que tenien al seu costat i a qui ningú havia esmentat. La Trini, de 95 anys, mare d’en Toni Sors, se’ls escolta a peu dret, sense gaire expressions a la cara. Després, tinc ocasió de parlar-hi. M’explica que una setmana després d’haver mort en Toni, va rebre una carta del Nepal. Era d’ell i li deia que aviat tornaria a ser a casa. Plora. Em diu de memòria els versos que li van posar al recordatori: “El meu fill escrivia molt, i molt bé”, em diu.

Abans de cloure l’acte, la Mercè Marfany surt al davant i es col·loca entre la mare d’en Toni i els qui han presentat l’acte. Des de Taradell que ha remogut records, i armaris. El banderí que en Toni portava quan va fer l’Everest, brodat, amb l’escut de la ciutat i amb el nom de l’Agrupe, vol regalar-lo a l’entitat.

Aquestes també són les coses que cal tenir en compte dels homenatges. Els sentiments, les emocions, el dolor, massa vegades oblidats pels absurds protocols i presses. Una encaixada o una abraçada donada a temps no arregla res, però reconforta. I veure com els seus amics i companys han volgut ser-hi.

A l’entrada, el gegant de l’Antoni Sors de Sant Vicenç de Montalt ha donat la benvinguda a tots els assistents, i en Ton Ricart. En Lluís Gómez i la Mercè Macià somriuen.

Voleu saber una cosa curiosa? El celler Laietà, de Sant Cebrià de Vallalta –familiars del metge de l’expedició de l’Everest, Ton Ricart–, ha fet una partida de 8.848 ampolles en commemoració de la primera ascensió catalana a l’Everest. Cada ampolla va numerada. Podem trobar el vi commemoratiu de l'Everest al celler de Can Montserrat, que n'han demanat l’exclusiva per Mataró. Per a qualsevol consulta, podeu adreçar-vos a cellerlaieta@coac.net. A veure qui compra la darrera i fa cim. Bona iniciativa!
Us deixo aquí algunes fotografies de l'acte.

L'alcalde Joan Antoni Baron inaugurant l'exposició

Carles Vallès, el president de l'Agrupe, i la mare d'en Toni Sors, i germana

La Trini, amb una foto del seu fill Toni al darrera

El banderí que la Mercè Marfany dóna a l'Agrupe, i la mare d'en Toni Sors

Detall del banderí

El gegant d'Antoni Sors, de Sant Vicenç de Montalt

Martinet de Cerdanya

Ara que ja ha passat el brogit de les festes, els canelons, els torrons, els regals, les carones il·luminades dels nens i nenes seguint la cavalcada, per veure si hi troben aquell regal que han demanat, aquell paquet amb el seu nom, i ara també que tot torna a la normalitat habitual –les nenes a l’escola i els gran a la feina–, tinc una estona per descriure l’estada a Martinet, a la Cerdanya.
Després d’un assaig força llarg de la cavalcada de Reis, cap a quarts d’onze vam enfilar el camí cap a Martinet. Els amics de Granollers, que havíem conegut a l’estiu al Marroc, ens van proposar pujar-hi; hi tenen una caseta petitona, coquetona, però acollidora com ells.
Tot i anar a dormir força tard, l’endemà al matí, i després d’haver esmorzat bones coques de la forneria de Martinet, a peu de carretera, vam dirigir-nos cap a Cap de Reg, per començar l’excursió que faríem fins al llac d’Orri.
Passejar-se en mig la neu, anant seguint les pistes indicatives, ajudant-nos amb els pals d’esquí, i veient com de diferent queda un paisatge nevat, amb branques trencades, amb petjades de raqueta, amb trossos gelats –alerta, això rellisca!– i arribar, finalment, al llac d’Orri tot nevat. Oh, que bella que és la Cerdanya!
Després, baixada més lleugera que la pujada, dinar a l’alberg de Cap de Reg i, havent dinat, comencem la segona tongada de l’excursió. Ens havien avisat que portéssim vestit de bany i tovallola... Carai, però si està tot nevat i fot un fred que pela!! Ens dirigim a Dorres –poble que ja coneixem perquè els Poch hi tenen una casa– i anem a banyar-nos als banys termals, on l’aigua calenta, molt sulfurosa, surt a 42º.
Quina experiència! A zero graus de temperatura a l’exterior, nosaltres sortíem embolicats amb la tovallola, corrent com guilles, per poder trobar un forat, un foradet –que ja va costar, perquè estava ple a vessar– i comprovar com n’era d’exòtic això de banyar-se a l’aire lliure, sota la llum de la lluna i les estrelles, i tenint la neu a un pam.
Vam seguir els consells de l’A. i no ens dutxem –es veu que l’aigua sulfurosa va molt bé per la pell i per als cabells– i vam arribar a punt per veure el partit del Barça–Mallorca (2 a 1).
En acabat se sopar, nit de cançons. En J.L. treu guitarra i cançoner d’en Llach i, talment com si ens trobéssim en mig d’un foc de camp, comencem tots a cantar al voltant d’una taula. El moment més màgic, però, és que els fills també s’hi apunten i s’ho passen d’allò més bé veient-nos xalar d’aquella manera.
En M. ens va regalar unes quantes cançons ben tocades a la guitarra. Li va costar, però ho va fer. Un Yesterday, dels Beatles, bonic, bonic.
Per acabar d’arrodonir la jornada, unes partidetes de Blokus i a dormir.
L’endemà, després d’un bon esmorzar amb les pastes i les coques del Forn d’en Jordi, de Martinet, decidim anar a muntar a cavall. La Violeta és una cosa que porta demanant-nos ja fa temps, i ara ja té l’experiència.
Vam dirigir-nos cap a can Mateu, un home de mitjana edat, d’aspecte rude, però molt agradable de tracte. Només per veure la cara de felicitat de la Violeta, i també la cara d’espant de la Magalí, valia la pena.
La sortida, meravellosa. Van estar una hora passejant per la Cerdanya, tenint la vall del Cadí just al davant, tota emblanquinada, i vorejant el riu. Podíem demanar més?
En acabat, canvi de xip. La tranquil·litat i la pau d’aquells dos dies –que van condir com cinc– havien de canviar. A les quatre de la tarda havíem de ser als Pastorets, perquè les nenes hi estan implicades.
O sigui que, com diu en Quimi Portet, carretera i manta, manta i carretera.
Gràcies!