Aquest vespre he anat a sentir l’Oriol Junqueras. Com que a l’altre nou candidat d’aquestes eleccions –en Ramon Tremosa– ja l’havia anat seguint, sia presentació de llibres o tertúlies radiofòniques, avui he anat a escoltar l’Oriol. No és que em vingués de nou, perquè havia tingut la possibilitat de sentir-li alguna que altra conferència al saló de l’Ajuntament de la meva ciutat, però volia veure com es desenvolupava en un escenari electoral.
La carpa que hi havia instal·lada a Vil·la Flora, a Canet de Mar –i que ens recordava la forma d’un hivernacle del Maresme–, ha deixat clar que hi ha llavor nova, saba nova, aire nou. I, francament, això és realment necessari en un món on, quan un polític comença un discurs ja sabem què, com i quan ho dirà.
L’han precedit en Jordi Solé Ferrando, actual alcalde de Caldes de Montbui –i exassessor parlamentari a Brussel·les, durant l’època d’en Bernat Joan–, i el secretari general d’ERC, els discursos parlamentaris del qual sempre són agradables de seguir, sentir i transcriure. Se’l troba a faltar al Parlament català.
Entre discurs i discurs, passen un DVD sobre el candidat, en el qual hi surt l’Iñaki Irazabalbeitia (Aralar) parlant en català i la candidata del BNG parlant en castellà, tot i que ho fa quan es refereix al respecte que té Europa a les llengües dels pobles petits.
Un breu glossari del que s’ha parlat: finançament, espoli fiscal, estat arcaic, redireccionar la brúixola, construcció nacional, adhesions, immigració, paciència, perseverança, rigor, independència...
“Europa, com a la taula d’en Bernat, qui no és estat no hi és comptat”.
En un altre DVD parlaven de l’Oriol Junqueras la Isabel Clara-Simó, l’Enric Calpena, en Josep Huguet, en Mathew Tree, en Vicent Sanchís, la Maria Mercè Roca, en Gerard Coca, l’Enric Pujol, l’Alfred Bosch, en Joan Manuel Tresserras, en Gerard Sesé, en Joan Reig, la Mònica Sabata, i en Joan Puigcercós, entre d’altres.
Insisteixo en el fet que això dels discursos cal canviar-los, estructurar-los d’una altra manera. Va tenir més ganxo la xerrada-conferència que va fer en Tresserras a Mataró que no el que han dit en Jordi Solé i en Joan Ridao, perquè és cert que la gent n’està cansada (fins i tot alguns dels que tenia asseguts al meu davant, de la JERC, feien broma contínuament, perquè el discurs no els engrescava).
Però en arribar el moment de l’Oriol, ha canviat el ritme –fins i tot s’ha trencat una pota d’una cadira i un home ha anat per terra– i l’ha gent ha quedat enganxada. Amb un discurs de professor universitari, amb veu clara i un to potent, ha demanat parlar clar i català de la memòria històrica. A la batalla de l’Ebre, 70.000 joves catalans que van ser baixa, i 300.000 persones que van haver de marxar a l’exili. Ha parlat de les bombes que van posar a casa d’en Joan Fuster, l’any 1981, i a l’estadi del Llevant, l’any 1976. Que no és just que l’estat espanyol incompleixi el que seria delicte en altre estats europeus.
La memòria és una peça clau per a la identitat, i sense memòria la perdem. Ha preguntat a la concurrència si sabíem per què l’exèrcit d’ocupació de Catalunya –curiosament, sembla que el mateix exèrcit es va canviar el nom, que a tot arreu s’havia dit “exèrcit nacional”, just posar el peu a Catalunya– va entrar a Barcelona el 26 de gener, i no ho va fer el 25 o el 27. Doncs, perquè l’exèrcit espanyol tenia memòria i ho va fer el 26 de gener perquè un 26 de gener de 1641 l’exèrcit de la monarquia hispànica havia estat derrotat just a la falda de Montjuïc. Revenja, doncs.
La carpa que hi havia instal·lada a Vil·la Flora, a Canet de Mar –i que ens recordava la forma d’un hivernacle del Maresme–, ha deixat clar que hi ha llavor nova, saba nova, aire nou. I, francament, això és realment necessari en un món on, quan un polític comença un discurs ja sabem què, com i quan ho dirà.
L’han precedit en Jordi Solé Ferrando, actual alcalde de Caldes de Montbui –i exassessor parlamentari a Brussel·les, durant l’època d’en Bernat Joan–, i el secretari general d’ERC, els discursos parlamentaris del qual sempre són agradables de seguir, sentir i transcriure. Se’l troba a faltar al Parlament català.
Entre discurs i discurs, passen un DVD sobre el candidat, en el qual hi surt l’Iñaki Irazabalbeitia (Aralar) parlant en català i la candidata del BNG parlant en castellà, tot i que ho fa quan es refereix al respecte que té Europa a les llengües dels pobles petits.
Un breu glossari del que s’ha parlat: finançament, espoli fiscal, estat arcaic, redireccionar la brúixola, construcció nacional, adhesions, immigració, paciència, perseverança, rigor, independència...
“Europa, com a la taula d’en Bernat, qui no és estat no hi és comptat”.
En un altre DVD parlaven de l’Oriol Junqueras la Isabel Clara-Simó, l’Enric Calpena, en Josep Huguet, en Mathew Tree, en Vicent Sanchís, la Maria Mercè Roca, en Gerard Coca, l’Enric Pujol, l’Alfred Bosch, en Joan Manuel Tresserras, en Gerard Sesé, en Joan Reig, la Mònica Sabata, i en Joan Puigcercós, entre d’altres.
Insisteixo en el fet que això dels discursos cal canviar-los, estructurar-los d’una altra manera. Va tenir més ganxo la xerrada-conferència que va fer en Tresserras a Mataró que no el que han dit en Jordi Solé i en Joan Ridao, perquè és cert que la gent n’està cansada (fins i tot alguns dels que tenia asseguts al meu davant, de la JERC, feien broma contínuament, perquè el discurs no els engrescava).
Però en arribar el moment de l’Oriol, ha canviat el ritme –fins i tot s’ha trencat una pota d’una cadira i un home ha anat per terra– i l’ha gent ha quedat enganxada. Amb un discurs de professor universitari, amb veu clara i un to potent, ha demanat parlar clar i català de la memòria històrica. A la batalla de l’Ebre, 70.000 joves catalans que van ser baixa, i 300.000 persones que van haver de marxar a l’exili. Ha parlat de les bombes que van posar a casa d’en Joan Fuster, l’any 1981, i a l’estadi del Llevant, l’any 1976. Que no és just que l’estat espanyol incompleixi el que seria delicte en altre estats europeus.
La memòria és una peça clau per a la identitat, i sense memòria la perdem. Ha preguntat a la concurrència si sabíem per què l’exèrcit d’ocupació de Catalunya –curiosament, sembla que el mateix exèrcit es va canviar el nom, que a tot arreu s’havia dit “exèrcit nacional”, just posar el peu a Catalunya– va entrar a Barcelona el 26 de gener, i no ho va fer el 25 o el 27. Doncs, perquè l’exèrcit espanyol tenia memòria i ho va fer el 26 de gener perquè un 26 de gener de 1641 l’exèrcit de la monarquia hispànica havia estat derrotat just a la falda de Montjuïc. Revenja, doncs.
Ha recordat que justament a Canet de Mar, un 16 d’abril de 1933, es va donar el vot a les dones, i amb la frase d’una dona, la Maria Mercè Marçal, ha acabat l’acte: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrb atzur de ser tres cops rebel.”
Diumenge veurem què passa, doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada