A propòsit del Forn del Vidre de Mataró

Ara fa mes d’un any, Miguel Garau i Rolandi, doctorand en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, em va escriure: ‘Ha estat una gran sort i un gran plaer trobar el seu bloc per internet’.

Garau, qui publicarà properament l’obra Joan Peiró i Belis, dins la col·lecció ‘Cooperativistes catalans’, de l’editorial Cossetània, m’agraïa els apunts sobre ‘Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró (juny, 2008), ‘Dos llibres de Joan Peiró i Belis’ (abril, 2009), ‘In memorian Rossend Dalmau i Graupera (abril, 2009), ‘Adéu, Germi’ (agost 2009).

Em demanava parlar del tema, tot prenent un cafè. Ja havia passat temps, des del 2007, any en què va fer la seva tesina L’obra cultural i pedagògica de la cooperativa Cristalleries de Mataró. 1920-36, i això li permetria conèixer la percepció sobre la cooperativa dels familiars dels cooperadors. El vaig posar en contacte amb la meva mare, filla de Jaume Bartrolí i néta d’Enric Bartrolí Nogués, i ella amb altres descendents de cooperadors.

Parlar del Forn del Vidre –perdoneu, però no m'agrada dir-ne Cristalleries de Mataró– és parlar de Joan Peiró, però Garau aposta per obrir el tema, expandir-lo, i parlar del món cooperativista, dels treballadors, dels seus familiars, de l’esperit cooperativista i sobretot del treball cultural de la cooperativa.

Enric Bartrolí i Nogués, el meu besavi, va ser director de fabricació del Forn del Vidre, abans que Joan Peiró, i aquest el va substituir en el càrrec en caure molt malalt Enric Bartrolí, a les darreries de la dècada dels anys vint. No va ser fins el 1933 que Joan Peiró va ser designat oficialment director de fabricació, en la mort d’Enric Bartrolí.

Més d’un cop he pensat que l’època del Forn del Vidre és, segur, una època que he idealitzat. Potser hi ha contribuït la passió amb què me n’ha parlat la mare, els petjapapers de vidre de damunt de l'estudi i els peixos de colors que sempre he vist a les lleixes de casa.

Foto del bloc de

http://joanantonibaron.blogspot.com/2008/09/peixos-de-vidre.html

Foto del bloc de http://fotojral.blogspot.com/

Però quan arriba un historiador i et confirma que va ser la cooperativa de vidre més forta que va existir a Catalunya als anys trenta i una de les primeres de tot l’Estat espanyol, em reafirmo en el que sempre he pensat: Mataró no ha estat només la ciutat de la indústria tèxtil, i potser ja seria hora que ho assumíssim tots plegats.

L’any 2009, Cristalleries de Mataró donà el seu fons documental de l’empresa a l’Ajuntament de Mataró, cedint-lo gratuïtament per a facilitar-ne la conservació i posar-los a disposició dels estudiosos (això és el que diu la notícia d’El Punt, setembre’09), i l’ajuntament es comprometé a ordenar i classificar tot el llegat.

Em pregunto si als estudiants de la ciutat, més enllà de la història de Catalunya, la història d’Espanya, la història d’Europa i la història mundial, se’ls explica què va significar la cooperativa del Forn del Vidre per a la ciutat, per la indústria, per la política i pel cooperativisme.

De moment, podrem començar per visitar la col·lecció de la donació del Forn del Vidre que s’exposarà en la nova sala d’exposicions del Museu de Mataró, des del 28 d’abril fins al setembre. Però caldria fer un pas més, perquè els fills i néts d’aquells que la van fundar i van treballar-hi tenen es troben ara prop de la setantena.

L’any 2007, Capgròs va produir el documental Teixint la ciutat, un film que mostrava la història del gènere de punt a Mataró. Jo, davant l’èxit dels productes que darrerament ha fet XarxaClack (Clack Produccions), correria a demanar a Joan Salicrú i Eloi Aymerich que si posin, que no esperin gaire més, no sigui que fem tard a l’hora de recollir testimonis orals.

Per a més informació, us deixo l’article que Miguel Garau va fer a la revista d’història cultural Cercles, núm. 13.

Adéu, Germi

Aquesta tarda hem anat a dir el darrer adéu a n’en Germinal Belis i Peiró (1932-2009), nebot de la Guillermina i nét de Joan Peiró. Ja feia dies que lluitava entre acabar de fer el pas o no i, ves per on, finalment ha decidir fer unes vacances eternes.
En Germi –com gairebé l’anomenava tothom– era discret, tranquil, sempre a un segon terme, fidel als seus ideals i coherent, sobretot coherent. Home de poques paraules, però contundents.
La cerimònia ha començat amb el Va pensiero, de l’òpera Nabucco, de Giuseppe Verdi, i sentir el fragment “Oh, mia patria si bella e perduta / Oh, remembranza si cara e fatal!” em posa la pell de gallina. Em fa pensar en l’exili que va haver de patir i com segurament devia pensar que potser havia perdut la seva pàtria, Catalunya.
No fa tant que ens trobàvem, si fa no fa els mateixos, per dir adéu a un company d’en Germi, en Rossend. És una generació que es va acabant, aquesta del Forn del Vidre, la que va viure els seus inicis, l’angoixa de la guerra, la postguerra i –ai, las!- la que ha assistit també al seu declivi imparable.
En el llibre Memòria de Joan Peiró i Belis, retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, de Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas, llegeixo: “El nét Germinal Belis, al seu torn, entrà al Forn del Vidre d’aprenent el 1946 als catorze anys, i s’hi jubilà. Fou meritori al despatx, adjunt a gerència i administrador general.”
Em lliguen moltes coses amb la família Peiró, totes molt personals. El meu avi, Jaume Bartrolí Leal, va ser escollit secretari de la primera Junta de Govern l’any 1934, any en què es dóna compliment a les aspiracions dels socis cooperadors constituint-se la cooperativa amb tots els requisits legals i oficials, i anomenant-se Cristalleries de Mataró, Cooperativa Obrera amb Responsabilitat Limitada (Fundació Ros Serra).
Veure a la néta del senyor Ros i Serra, que va ser el qui va posar el capital per tirar endavant aquesta aventura, a mi m'impressiona. D’aquí a uns anys no sé si hi haurà gaire gent que relacioni coses com aquesta.
Em vénen records intermitents a la memòria, com quan en Josep –en Pepitu- i l’Olga arribaven a principis d’estiu de París i venien a casa a saludar el meu avi. Quan en Germi, un diumenge qualsevol, al quiosc de la plaça Santa Anna, a punt de comprar el diari, em va dir que al meu avi se’l coneixia amb el sobrenom de pa tou, cosa que jo desconeixia.
La Guillermina, dona d’un coratge autèntic, no ha pogut més en veure la projecció de fotografies familiars i de les excursions que feia en Germi amb la colla de la UEC, amb el Que tinguem sort, d’en Lluís Llach, de fons. S’hi sentia molt i molt lligada, molt propera. On quedaran ara les vostres tertúlies de diumenge? En Germi sempre l'havia acompanyat a tot arreu en un munt d’actes, en presentacions de llibres i xerrades. El darrer, a Argentona, en la presentació del llibre Joan Peiró, afusellat, de Josep Benet.
Ens ha pres la mà ben fort, només entrar, i ha arrencat a plorar. “La Nuri és fora”, m’ha dit. I jo li he dit que ella ha fet tot el que ha pogut per estar amb ell tot aquest temps i que no passa res. La meva mare, que estava al meu costat, també ha arrencat a plorar. Se l’estima a la Guillermina, ho sé, i veure la mare plorar sempre em descol·loca, perquè sé com ajudar les meves filles, però amb ella no sé com fer-ho.
Són esbossos trencats els que rodolen per terra. Són uns sentiments de pertinença que no sé si ara també es donen. Són unes grans persones aquestes, de veritat, de pedra picada.

La vall del riu vermell ha clos la vetllada, mentre nosaltres rellegíem els versos d’en Josep Punsola del recordatori.

PD: Envio un petó ben fort, en direcció a Londres, a la Nuri, en Jordi, l’Anna i en Marc.

Si voleu saber-ne més, cliqueu damunt d'aquest enllaç. Podeu veure'l com a testimoni per a la comissió de memòria històrica de la gent gran del consell municipal de la gent gran de l’Ajuntament de Mataró.