El 14 d'abril de 1931, segons Josep M. Francès

M’he permès fer una breu traducció d'un fragment de Memorias de un cero a la izquierda, de Josep M. Francès, una joia de llibre.

“El dimarts 14 d’abril va matinar serè, tranquil. Ningú sospitava el que passaria. Molt d’hora vaig arribar a la meva feina matinera. (...)

Fins al migdia va regnar la tranquil·litat a la gran ciutat. La fàbrica va funcionar sense cap novetat. Com que es trobava lluny del centre, trigaven a arribar les impressions. A la una tocada, vaig dirigir-me a peu, com tenia costum, cap a casa. Abstret en els meus pensaments, no em vaig adonar que la gent estava agitada, es formaven grupets a les portes de les botigues i no es veia cap guàrdia ni per casualitat. Gairebé a dos quarts de tres, arribava a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal, i no em va quedar més remei que sortir de la meva abstracció. Un grup de gent força nombrós avançava per la calçada victorejant a la República, dirigint-se a una cantonada on, per fi, apareixia un fort piquet de guàrdies de seguretat. La topada entre ambdós nuclis era inevitable. Però, amb sorpresa, vaig veure que els de la Mort no es bellugaven i els del grup passaven davant d’ells sense dir-los res. Somniava? (...)

Una hora i mitja abans, Lluís Companys, capitanejant un grup reduït d’entusiastes, havia entrat a l’Ajuntament, destituït l’alcalde –per cert, un perfecte cavaller– Martínez Domingo, procedint a proclamar la República, emparat en la voluntat del poble.

Vam pensar què s’havia de fer. (...)

Tota la ciutat semblava haver-se buidat a la plaça que des d’aleshores es va dir de la República.

Una psicosis de bogeria semblava que dominava la multitud. Tots els tramvies van ser assaltats i obligats a circular portant homes i nois al sostre, en els estreps i a les plataformes. Tota classe de vehicles es van unir molt aviat a l’heteròclita desfilada. Per tot arreu apareixien ensenyes republicanes, desplaçades lentament per les catalanes. (...) No vam intentar arribar a la plaça de Sant Jaume, perquè una densa muralla de gent obstruïa les vies d’accés. Tornarem a Gràcia. (...)

Van arribant notícies per diferents costats. El grup que va seguir a Companys eren Amadeu Aragay, Ricard Opisso, Batista Nicolini, el federal Antonio Ortega i alguns més. Lluís Companys va pujar al despatx de l’alcaldia i va convidar al cavallerós alcalde a sortir. Aragay va prendre la vara de comandament que es trobava damunt la taula i va dir:

– Pren-lo, Lluís; és teu.

El funcionari va fer una resistència formulària i deixà la cadira. Una mica més tard, va tenir lloc una escena similar en el palau del davant. Macià va haver d’agafar suaument pel braç a l’honorable Maluquer i Viladot, amic seu, per ocupar el seu lloc. No va oposar resistència. Un ancià desplaçà a l’altre.

Immediatament, pels volts de les dues de la tarda, Macià va proclamar des del balcó la REPÚBLICA CATALANA. Es va imprimir molt de pressa el ban corresponent i es va posar a les cantonades. Aguadé, possiblement per una maniobra del grup, va prendre l’alcaldia, conquerida per Companys posant en perill la seva vida. La gestió d’Aguadé com a alcalde va ser nefasta per tots els ciutadans, començant pel mateix Aguadé... (...)

Fins aquí, un comprimit del que va passar el 14 d’abril; una descripció minuciosa ompliria moltes pàgines.”

Josep Mainar, decoració i Parlament

M’han fet arribar aquesta entrevista, publicada a La Vanguardia el dimarts, 28 d’agost de 1979, i he pensat que semblava escrit de feia poc.


‘El tema: Parlament de Catalunya
 El personaje: Josep Mainar i Pons: 80 años, viudo; dos hijas, cinco nietos; nació en Barcelona; decorador; su afición, el periodismo.

– Usted participó en la decoración del Parlament ¿no?
– Sí, sí, sí. Como ayudante de Santiago Marco.
– ¿Qué se buscó? ¿Estética o funcionalismo?
– Estética y funcionalismo a la hora. Sí, sí, con rigor. (Pausa.) Bueno, estética adaptada al edificio, que ya existía…
– ¿Sirve todavía?
– Como que se ha anunciado un aumento de plazas de diputados, sin que yo quiera interferir, se podría ampliar la capacidad, con ventaja de tiempo y dinero a cualquier otra solución.
– ¿Hay otra?
– (Sonríe.) No la conozco.
– ¿Una ampliación respetando la decoración o haciéndola nueva?
– ¡No, no! Conservando el carácter de la sala…
– ¿Pero la colocación de micrófonos, marcadores electrónicos, etc., lo permitiría?
– (Suspira.) Bueno, en aquel momento todo eso no existía, pero pienso que no habría problema.
– ¿Y no sería mejor un nuevo edificio, moderno? Porque comprar uno antiguo…
– ¡Hombre! Es inasequible en el tiempo: (sonríe) en la cuestión económica…

Josep Mainar, todavía ágil, habla en voz baja, ‘en un català molt polit’. Me justifica ‘su afición’ y me enseña su carnet de la Asociación de Periodistas de Barcelona, firmada por el president Macià de 1932.

– ¿Participó el president Macià en la decoración?
– No. El que intervino fue el actual president, como conseller de Governació, porque estaba a su cargo la orientación del proyecto.
– ¿Una participación muy directa?
– Sí, dirigía la obra… bueno, la vigilaba de cerca… Aún tengo una foto en la que está él, los industriales que participaron, la primera mujer periodista que hubo en Barcelona, Irene Polo, Marco y yo, hecha la antevigilia de la inauguración.”

Antoni Subirachs i Poch (Arenys de Munt, 1910 - BCN, 1990)

La imatge, aquarel·la de l'escultura El desconsol, de Josep Llimona, l'he pres d'aquest blog.

Aquestes dies de vacances conviden i em permeten fer coses que la resta de l’any no puc fer. Així, si durant els darrers mesos he intentat contactar amb familiars de funcionaris del Parlament del 1932 al 1939, i en alguns casos, m’hi he pogut posar en contacte gràcies als telèfons, correus electrònics i mòbils, ara tinc temps suficient per anar-los a veure i intentar parlar del seu fill, el seu germà o l’oncle.
Abans-d’ahir vaig visitar, a Arenys de Mar, les germanes de l’Antoni Subirachs i Poch, mecanògraf del Parlament des del juny del 1933 fins al novembre del 1936, que és quan el reclamen al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya. Viuen allà mateix on vivia l’Antoni quan va presentar-se a les oposicions al Parlament, al carrer de la Torre, número 14. La Maria Àngels té 94 anys, la Trinidad en té 90 i la Margarida, un encant de senyora, en té 86.
Com que ja ens hem trucat unes quantes vegades, els dic que tenia molta ganes de conèixer-les, i elles em reben amb una forta abraçada dient: “Avui coneixerem la famosa Neus...” Em poso vermella.
Per telèfon m’explicaren que quan l’Antoni, després del decret d’Amnistia de Franco, va anar a arreglar els papers de la jubilació, mai va poder demostrar que havia estat al Parlament de mecanògraf i que, per tant, només va cobrar com a auxiliar de la Generalitat. La Margarida, que és la que parla més, recorda a la perfecció noms i dates i se la veu més espavilada, amb un cabell ros-blanc que la fa molt vulnerable, em va dir que sempre van creure que els papers havien desaparegut, que devien ser aquells mal anomenats papers de Salamanca.
Ara, que recuperem part d’aquesta història, i després de demanar permís a la institució, els porto una còpia de la carta que el seu germà va fer quan es va presentar a les oposicions.
Avui, mentre les observava, asseguts tots al voltant de la taula del seu pati, amb l’ombra de l’arbre llimoner al fons, les veia contentes. M’expliquen que això que aquests dies els he anat explicant de l’Antonio –com l’anomenen elles– les ha fet revifar, i a mi se’m fa un nus a la gola. Penso que això no té preu.
Com que m’agrada que les meves filles coneguin la història, la història que jo crec que s’ha de conèixer, la V. ens ha acompanyat a mi i a n’en Jaume. Mentre ella obre el portàtil, jo intento explicar-los una mica que és el que estem fent, que és intentar reconstruir la plantilla de treballadors d’aleshores. Jo els pregunto coses i en Jaume anota tot el que pot. Ja ho veieu, això és treballar en equip!
La Margarida em parla d’en Vicenç Munné, molt amic del seu germà, però els dic que aquest no era del Parlament, sinó que era el director del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Diu que li sembla recordar que després de la guerra, en Vicenç Munné va entrar a treballar a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, gràcies al seu pare –el pare d’elles i de l’Antoni-, que era secretari de l’Ajuntament d’Arenys de Mar.
Quan li parlo d’altres mecanògrafs, recorda que en Francesc Benedito estava a El Noticiero. Bona cosa, una dada que no teníem! Diu que l’Antoni agafava el tren el dilluns al matí i no tornava a Arenys de Mar fins el cap de setmana. Entre setmana, i mentre va treballar al Parlament, vivia a casa d’uns oncles de Barcelona.
Els pregunto si el seu germà va haver d’exiliar-se i em diuen que va passar la frontera, va anar a un camp de concentració –a la Margarida li sembla que és el de Saint Cyprien-, però que gràcies a la dona del també funcionari Dalmau Costa, l’actriu Emma Alonso, va poder-ne sortir.
M’expliquen que en Dalmau Costa i la seva esposa els havien visitat diverses vegades a casa seva, després de la guerra, perquè havia quedat una bona amistat.
Després de la guerra, l’Antoni va treballar a l’Ajuntament d’Arenys de Munt, i després ja es va establir a Barcelona.
Quan els pregunto si recorden alguna cosa del Parlament, si parlava de res, em diuen que no acostumava a explicar gaires coses, però que si alguna cosa els repetia sovint era com l’havia impressionat la gran rebuda que el poble havia fet al president Companys després de les eleccions del febrer de 1936. Diu que això ho repetia sovint
La Margarida m’havia parlat d’un quadre d’en Barrera on hi sortia el seu germà, juntament, juntament amb el bibliòfil Arnau i en Ferran de Pol, tres joves intel·lectuals d’Arenys que organitzaven tertúlies literàries. Que era un dibuix bellíssim, però que no sabien on havia anat a parar. Gràcies a aquesta meravella que és el Google, li dic que jo ja he localitzat el quadre, i se’ls torna a il·luminar la cara.
Ara només em queda poder anar a fer una fotografia al dibuix esplèndid d’en Barrera, un escultor i dibuixant d’Arenys de Mar, que en Pep Quintana té penjat al menjador de casa seva. En ell es mostra la reunió d'intel·lectuals (Ferran de Pol, Francesc Arnau, dibuixant i blibliòfil, Subirachs...) i en Pep diu en el seu blog: “Crec, i ho dic sincerament, que és un dels millors Barreres que es poden admirar.” Hauré d’esperar encara fins al 16 d’agost, però. I em comprometo a fer-los arribar una còpia del quadre.
Quedem que després de l’estiu ens retrobarem a Barcelona, al seu pis proper a la plaça Urquinaona, on em faran a mans alguna fotografia de l’Antoni Subirachs de l’època.
Ja és fosc i ens allunyem del carrer de la Torre, número 14.

No em pregunteu perquè, però vaig sortir-ne feliç d’aquella casa.