Ja fa dies que els mitjans locals, la façana de la basílica, i ara també els mitjans nacionals, es fan ressò de la beatificació del Doctor Samsó, que tindrà lloc aquest proper dissabte, a les 11:30, a Santa Maria.
Uns ens expliquen que properament sortirà el llibre El pastor retrobat, de l’historiador mataroní Ramon Reixach i Puig; altres expliquen breument qui era el doctor Samsó, i altres corren a enumerar la llarga llista de convidats a la cerimònia, siguin eclesiàstics o polítics, cosa que farà que sigui una cerimònia molt seguida, però no per la gent de Mataró, que segurament quedarà relegada a fora de l’església. Però bé, no ens queixem, que han pensat posar unes pantalles gegants a la plaça, perquè ho puguem seguir...
El campaner Josep Pinart i Font
El meu avi Bartomeu tenia catorze anys quan va trepitjar Santa Maria i la menuda d’aleshores, la Carme Pinart m’explica que van baixar a peu per la riera d’Argentona, perquè encara no existia el tramvia que unia Mataró i Argentona. Diu que li donaven trossos de xocolata perquè no es cansés.
A l’igual que el Doctor Samsó, tots ells van viure des de dins de Santa Maria els anys més agitats, social i políticament parlant, tant els fets de 1934 com l’inici de la guerra civil el 1936, fins que el 21 de juliol de 1936 es van haver de lliurar les claus de la basílica, d’acord amb una ordre de la Generalitat.
En Pere Rigau l’any 1990 va publicar una colla d’articles titulats Ning, Nang al Crònica de Mataró, diari ja desaparegut, on anava desgranant aquesta relació entre el campaner Pinart i mossèn Samsó.
“Continuem desgranant records de la petita història basilical des de l’any 1939, amb la figura del campaner en Josep Pinart i Font. Deia que en Pinart es cuidava dels horts. Del que llavors anomenàvem l’hort de la rectoria i l’hort del campaner. Perfecte coneixedor del seu ofici, ambdós horts feien goig de veure. Collia pel senyor rector i per a ell.
A l’hort de la rectoria, junt amb els angles que fa la capella i edificacions del Roser, hi havia un raconet amb un banc de pedra, que en Pinart el cuidava amorosament. Em deia que era el racó preferit del Dr. Samsó, on hi anava a resar sovint el breviari i a llegir. Ni una fulla per terra, ni una herbota per arrencar. El racó era netíssim i acurat.”
O també: "Els dissabtes al matí s’escombrava la basílica de dalt a baix. Una cosa és escombrar una casa, però una altra aquells metres i metres de nau i de creuers. Els fills l’ajudaven. (...) A la tarda, era la petita i única estona que en Pinart tenia de lleure. Tocada la campana pel Catecisme, anava al primer pis del Foment a jugar una estona a la manilla, però a les sis, més o menys, ja tornava al temple, per tornar a posar els bancs al seu lloc, a fi que estigués tot a punt per a la funció parroquial, força abans de les 7."
Potser per això m’agradaria ser-hi, ni que fos en un raconet..., i quan voltegin les campanes segur que pensaré en ell, en el meu besavi
