Apunt de rèplica a ‘Connexió arenyenca’

Llegeixo via Twitter l’apunt que en Joan Salicrú penja al seu bloc ‘Coses meves’, titulat ‘Connexió arenyenca’, on hi explica breument els darrers contactes i relacions amb gent d’Arenys . En llegir l’inici del seu darrer paràgraf: ‘Algun dia ens havíem de conèixer, Arenys’, m’afegeixo a contestar-li el Twitter: ‘Val més tard que mai, Joan, perquè jo sense Arenys seria una altra persona.’ Després d’aquests comentaris creuats, un dia ens trobem passejant tots dos per la Riera i em suggereix que faci un apunt de rèplica a les seves ratlles. Aquí va, doncs.

Fa anys que m’estimo Arenys de Mar, i dic ‘m’estimo’ perquè si digués ‘conec’ no seria prou exacte. A l’edifici del Xifré vaig cursar-hi el COU, a la branca de ciències. I per què? Doncs, perquè en aquells dies jo tenia al cap que volia fer la carrera d’exactes –valga’m Déu, penso ara!– i en Joan Radó, professor de matemàtiques, hi havia anat a parar. A Arenys, però, no només hi vaig estudiar, sinó que vaig fer-hi molts amics i m’hi vaig implicar culturalment.

Amb la coral Etzutzac, dirigida per l’Eulàlia Salbanyà, vaig aprendre i cantar moltíssimes cançons que m’han acompanyat sempre. Vaig viatjar amb la coral a Estrasburg, per l’Europa Cantat 9, el juliol de 1985, i encara ara prenc les partitures del Singet dem Hernn ein Neues Lied, de Johann Sebastian Bach, el motet a doble cor que vam interpretar sota la batuta de Erwin List, i canto tot escoltant el disc de vinil. Si no fos per la cançó que cantàvem a la coral, segurament la meva filla gran no es diria com es diu: ‘Oh, Magalí, ma ben amada! Guaiti ton cap al finestró!’ Un altre moment especial viscut amb la coral va ser el funeral de Salvador Espriu, però això ja ho he explicat en un altre apunt.

Als Seràfics no només hi cantàvem, sinó que també portàvem un grup de nois al CESF (Centre Excursionista Sant Francesc) –emblemàtica la sortida de la baixada del riu Vero, a la Sierra de Guara!– i hi fèiem teatre. Vaig participar en l'obra Cervells en la fosca, de Juli Manuel Pou i Vilabella, amb la música de Sacco e Vanzetti de fons, que fins i tot vam portar de bolos a Santa Coloma de Farners. En la meva segona etapa de Pastorets –perquè la primera havia estat a Mataró, a la Sala Cabanyes, essent adolescent–, la Mercè Pons, ara actriu professional, feia d’àngel i baixava penjada d’una corda per anunciar la bona nova. I del Grup Artístic Carles Xena vaig empassar-me obres i més obres, en un teatre acollidor, amb molt bon ambient i participant-hi quan m’hi convidaven.

Recordo la posada en escena de l’obra In paradisum, de Jordi Pons-Ribot, que posteriorment es va poder veure al teatre Casal Aliança, de Mataró, en la qual s’escenificava que el poble d’Arenys s’inundava i que l’aigua arribava fins dalt del campanar de l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar. Vés per on, les campanes ja m’acompanyaven... Per cert, què se n’ha fet d’en Joan de les ametlles?

En Joan diu en el seu apunt que ha conegut un mite, en Pep Quintana! Uf, què puc dir jo d’en Pep que no se sàpiga ja? En Joan l’anomena ‘gastrònom i viatger’, però és que en Pep és moltes més coses. Tastaolletes i coneixedor d’Espriu, també va conduir el primer bibliobús de la democràcia, tal com recull el llibre Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals, la Pobla de Segur: Història i cultura del Pallars, 1985. Però si alguna cosa ens hauria d’explicar són els dies que va passar amb el president Josep Tarradellas, un cop retornat de Sant Martin-le-Beau, perquè en va ser el seu xofer. Com dius tu, Joan, en Pep és una persona autènticament sorprenent.

De la mà d’en Pere Ibern  i la Imma Caballé, vaig conèixer l’arxiver Josep M. Pons i Guri, advocat, historiador i arxiver d’Arenys de Mar, altrament conegut com l’avi Pons, un dels altres mites d’Arenys. Amb en Pere i la Imma vaig endinsar en el món de la música tradicional catalana. En aquell temps, ells havien recuperat un sac de gemecs antic de la Masia de Can Monfulleda de Sant Pere de Riu (Pineda de Mar) i ja tenien un munt d’articles sobre el sac de gemecs, el carnestoltes arenyencs i d’altres articles vinculats amb la música tradicional o el folklore. Cap als anys 80, vaig encarregar a Pau Orriols un flabiol de boix, que guardo com un petit tresor. Amb ell havia acompanyat la Cobla de Tres Quartans –en la qual crec recordar que també hi participava en Rafael Codina, de Mataró–, i també el grup d’animació Pot de gresca, amb en Jordi i la Noemí Bibolas, en Joan i la Marta Torrens, en Vicenç Martí i la Montserrat Rebollo.

L’any 1985, durant el carnestoltes, va tenir lloc primer Ball de cançons. Sortíem a cantar antigues cançons recuperades, tot passejant pels carrerons d’Arenys i convidant a la gent a sumar-se a la gresca . N'érem una bona colla!

I dels sopar a la fresca del carrer de sant Ramon, a finals d’estiu, recordo els versos recitats per en Joan Pera. Els que queien cada any eren: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres...’ i ‘En un castel·lo perduto / entre boscos e jardinos / tre gattis de pelo fino / fachian mau, mau, marramiau!!. Si anava a aquest sopar era per en Jordi Bilbeny, ara conegut pels seus recents llibres Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya o Brevíssima relació de la destrucció de la Història: La falsificació de la descoberta catalana d'Amèrica. A mi m’agrada recordar, però, els seus inicis, amb Paraules de Iho –el qual vaig ajudar a publicar–, Safreig de menta o amb Tal·là-Tal·lera, aquest darrer il·lustrat per en Martí Doy. I de com em va fer conèixer en Celdoni Fonoll o descobrir les cançons d’en Toni Morlà, d'en Josep Tero i de tantes i tantes coses...

Encara ara, si no sóc fora, pujo a veure la Dansa d’Arenys, per Sant Roc. M’agrada sentir l’olor d’alfàbrega i colònia de les almorratxes, mentre els macips –i ara també les macipes– criden: ‘Sant Roc! Sant Roc!’ Hi ha tants amics balladors!

Així doncs, Joan, et recomano que et deixis enamorar per Arenys, perquè això d’Arenys va de debò. Tingues per segur que hi ha una manera de viure el món diferent. L’Arenys que a mi em va enamorar era el de la sabateria de can Majó a la plaça de l’església; el del restaurant ca la Montserrat, dalt de tot de la Riera, petit i delicat, però molt exquisit, i també el de la Reixa; el dels concerts d’en Pep Mayolas, cantant les cançons dels Beatles, amb l’Assum Balliu fent els cors, quan no treballava la ceràmica; dels concerts de l'Eulàlia Salbanyà, amb la Blanca Soler al piano; de les penjades de naps la nit de Reis, que em venien a penjar fins i tot a la façana de casa, a Mataró, davant la sorpresa de tota la gent que l’endemà al matí hi passava per davant; el de la gent que s’arremangava les mànigues i arranjava la casa de Can Roig del Castell, seguint les directrius d’en Manel Pasqual, perquè la mainada i el jovent pogués pujar-hi de colònies. Les nits de cap d’any que hi havíem passat!

I l’Arenys dels vaixells de fusta construïts per en Jaume Bibolas... Però això, senyors meus, ja són figues d’un altre paner...



Ball de cançons, Carnestoltes'85.
S'hi veu l'Espriu, en Xavi Abad, l'Oriol Ferran  i en Pep Quintana



El director del taller de l'Europa Cantat'09 (any 1985)

Pastorets dels Seràfics

Pot de gresca, tocant per les Santes a Mataró (any 1984)

Els membres del grup Pot de Gresca (any 1984)

25 anys al Parlament

* He pres la fotografia del http://www.twitxr.com/ebenach/

Vaig començar a treballar al Parlament l’1 de setembre de 1983, el mateix any en què va morir Mercè Rodoreda, Alexandre Cirici i el pintor Joan Miró. Era un dijous, i només tenia tres anys més que els que ara té la meva filla Magalí. Déu n’hi do! Amb el primer sou –48.000 pessetes– vaig comprar-me dues càmeres Canon A-1, una per a mi i una altra per regalar.
Vint-i-cinc anys en un lloc són anys, i a vegades només ens n’adonem quan fem memòria de coses externes, potser no tan personals, però que han influït en la nostra vida.
TV3 encara no funcionava. Es va posar en marxa aquell mateix mes de setembre, per la Diada, i en Xesco Boix encara era viu. Un any més tard, el desembre de 1984, es feia l’acte d’homenatge just aquí, al parc de la Ciutadella, indret on també es va fer la manifestació en suport al president Pujol pel cas Banca Catalana.
El disc Cada loco con su tema, de Joan Manuel Serrat, tenia èxit; en Llach treia el T’estimo; en Joan Baptista Humet -mort recentment- treia al mercat Solo soy un ser humano, i encara no existien els Sopa de Cabra, els Pets i Sau. Era el temps en què Josep Maria Flotats va tornar a Catalunya, creà la seva companyia i ens oferí un Cyrano de Bergerac i un Lorenzaccio esplèndids.
Les proves de les oposicions no les fèiem al Parlament, sinó que ens examinàvem al carrer Ciutat, portant nosaltres sota el braç la màquina d’escriure manual.
Recordo que el dia que el senyor Pitarch -aleshores oficial major de la casa- va telefonar per comunicar-me oficialment que podia començar a treballar com a interina, acabava de fer les proves de la selectivitat. Era l’hora de dinar i quan vaig dir el nom del càrrec de qui em trucava, suposo que inconscientment, els meus pares es van posar dempeus. Jo tenia 19 anys.
Vam organitzar el primer sopar, però no era el de Nadal, com els d’ara. Va ser el sopar del final de la primera legislatura, perquè era la primera legislatura que s’acabava –això sol ja era important-, i ara ja en portem unes quantes a les espatlles. Vam anar al restaurant la Font del Gat, a Montjuïc, i en acabar vam apropar-nos a la “Xampanyeria”, un local aleshores de moda que hi havia al carrer Enric Granados i del qual n’era soci l’exdiputat Jaume Camps i Rovira.
Durant aquests vint-i-cinc anys n’hem viscut de tots colors, i n’hem vist passar de tots colors -i mai millor dit- perquè els polítics van renovant-se, a excepció potser del senyor Clotas, que és dels pocs que és aquí també des del principi i al qual potser també li pertocaria la medalla.
Hi ha qui en els seus discursos sempre diu que estem en temps de canvis, però és cert que si ens aquells temps ens els haguessin explicat no ens els hauríem ni imaginat.
Als qui us heu incorporat darrerament, suposo que no us ve de nou que el Parlament –sense entrar en detalls– sigui un espai sense fum, però nosaltres hem vist com durant anys i panys es fumava no només per a tot arreu, sinó que a dins l’hemicicle s’hi fumaven uns puros immensos.
Quan l’any 1937, en plena guerra civil, el president del Parlament Joan Casanovas, demanava tabac per als diputats, poc es podia arribar a imaginar que uns anys més tard un altre president del Parlament –l'Ernest Benach– declararia el Palau espai sense fum.
En la carta que adreçava al director general del Timbre i Monopolis deia: “Muy señor mío, mucho le agradeceré que para el consumo de los 87 diputados de este Parlamento y la media docena de Jefes burocráticos del mismo, autorice la expedición de tabaco rubio necesaria a la Mayordomía de esta Presidencia” i aquest li contestà: “Muy señor mío: en contestación a su atenta carta fecha 15 de los corrientes, en la cual le interesaba tabaco rubio para los Señores Diputados de ese Parlamento, me es muy grato comunicar a Vd que pueden disponer de 2.000 cajetillas de Papastratos, único tabaco exótico del que dispongo en estos días, para lo cual deberá Vd. Autorizar alguna persona para que retire dicho tabaco de éstas oficinas. El precio de estas cajetillas de 10 cigarrillos: 3,75.”
No sé si mai heu tingut la possibilitat de visitar el Mas Perxés, d’Agullana. Jo vaig fer-ho fa dos mesos, perquè la seva propietària va tenir la gentilesa d’obrir-nos el Mas en motiu del 70è aniversari de l’exili. El Mas Perxés es va convertir en la residència provisional dels intel·lectuals catalans que marxaven cap a l’exili, i també de polítics, just abans de creuar la frontera.
Vaig poder veure la cuina on, sovint, el president Companys baixava a escalfar-se; la terrassa on Pi i Sunyer i Rovira i Virgili, davant la plana de l’Empordà, parlaven del desastre de la guerra; les habitacions, on tres-centes persones passaven la nit, totes amuntegades. La Maria Perxés ens va explicar que allí es va amagar documentació no només política, sinó que també s’hi van amagar expedients del personal que treballava al Parlament, gent com nosaltres.
Per exemple, no sé si sabeu que:
a) el redactor del Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, era l’Andreu Avel·lí Artís, més conegut pel seu pseudònim, Sempronio, fill del periodista Josep Artís i Balaguer i cosí de l’Avel·lí Artís–Gener, el Tísner;
b) la persona que va encapçalar el projecte de la biblioteca va ser el bibliotecari-arxiver Joan Ors, nebot de l’escriptor i filòsof Eugeni d’Ors.
c) I el metge primer del Parlament era en Càndid Dencàs i Puigdollers, germà de l’aleshores conseller de Governació.
Tot i la normalitat que per nosaltres representa treballar en un Palau, aquestes coses ens fan més conscient que, tot i que hi ha feines que es podrien desenvolupar en altres espais o institucions, no treballem en un lloc qualsevol. Hi ha feines ben específiques, com específica és la tasca que aquí s’hi dur a terme.
Quan vam entrar a treballar ho férem amb uns ordinadors de la casa Wang, però no hi treballàvem pas tots amb ordinador, només uns quants. Quan havíem de consultar una cosa ho fèiem a l’Enciclopèdia Catalana en format paper, bàsicament perquè no n’hi havia cap altra. No podíem recórrer al Google, perquè no existia Internet. I com podíem sobreviure sense correu electrònic? Inimaginable!
No sé quants devíem ser quan nosaltres vam començar a treballar, però no devíem ser més de setanta, i ara gairebé devem ratllar les tres centenes.
Durant anys, pocs dies després de començar el període després de les vacances d’estiu, sentir a parlar dels P-1 i P-2 dels pressupostos em posava molt nerviosa, perquè era indicatiu d’hores i hores de feina, de debats inacabables i de treballar fins a les tres, les quatre o les cinc de la matinada. Ara, però, aquests temps de canvis ens han facilitat força les coses.
Quan s’apropava el dia de Nadal, ens reuníem tots a la sala de grups –aleshores sense el fals sostre–, i havia qui es disfressava de Pare Nöel i, com que ens coneixíem tots, ens repartia els regals que ens havíem fet entre nosaltres.
També havíem tingut uns Reis d’Orient ben especials passejant-se pel Saló dels Passos Perduts, mentre es dirigien al despatx del president Reventós, que els rebia i els donava la benvinguda.
Al darrer funcionari que entrava –no us ho creureu– se li feia fer el discurs el dia de la recepció de Nadal a què ens convidava la Mesa. Imagineu-vos! L’any 1983, pobret, la novetada li va tocar a l’Antoni Bosch. Segur que encara se’n recorda.
Aquí ens hem fet més grans, no pas grans del tot. Hem vist que tots anàvem passant per diferents estadis: uns ens casàvem, uns altres es separaven, ens convertíem en pares i mares, ploràvem la mort d’amics i companys entranyables i intentàvem compaginar, com fos, tot això amb la feina.
Vint-i-cinc anys en un lloc són anys –ja ho he dit al principi–, i tot i que potser sona estrany, encara avui m’agrada viure cada matí aquest petit privilegi que tenim els qui treballem aquí: travessar aquest parc magnífic, sentir un que toca el saxo i un altre que balla claqué a la glorieta del parc, veure aquest arbre que floreix cada primavera i que deixa una catifa de flors rosades a terra, i travessar la porta del Palau amb un bon dia al mosso o mossa de torn.
Per tots aquests anys, gràcies!

Final del 2008

Una de les moltes manies que tinc –perquè tothom en té- és guardar totes les meves agendes. Ja em direu quina beneiteria, però hi ha moments que m’agrada saber què vaig fer, on vaig anar, quan vam anar a veure aquella obra de teatre o aquella pel·lícula, quan va ser que ho vam passar malament per aquella febrada... I si algun dia és millor que altre per repassar-ho, aquest és avui, quan toca fer balanç de tot l’any que estem a punt de tancar.
Vaig començar l’any a Quart, amb molt bona companyia. Colla, molta colla, però la M. estava molt enfebrada, massa; potser aquell ja va ser el principi, el que ens anunciava que el mes de febrer passaríem una setmana a l’hospital de Sant Joan de Déu. Mai havia estat ingressada, la veritat, i ens vam espantar força. Res, que el seu punt feble és el coll, les angines...
Gener. Comencen les classes de reforç de la M., abans no s’angoixi massa. Assisteixo a la presentació del llibre Paraules del president Benach, amb una presentació divertidíssima que va fer en Carles Capdevila. Representacions dels Pastorets, típiques del gener i el febrer, ajudant els dimonis i els follets a vestir-se i desvestir-se. S’inaugura l’exposició “Metges catalans a l’exili” i també van començar les oposicions a correctors dels meus companys de feina.
Febrer. Carnestoltes. Comencem a mirar la informació de les colònies de la Generalitat “L’estiu és teu”. La V. assaja per anar a tocar amb l’orquestra a Santander. La M. assisteix al seu primer partit del Barça al Camp Nou. Com ja he apuntat abans, la M. passa una setmana a l’habitació 155 de la planta 10 de l’hospital de Sant Joan de Déu. En faig 44 i el meu pare 70. Tot i ser fort com un roure, té el genoll tocat. Se’ns espatlla el televisor. La meva germana va a Mallorca amb la coral, un cap de setmana, i ens porta ensaïmades. Visitem el monestir de Sant Benet de Bages, impressionant. Comencen els assajos de la Lira d’Orfeu. I truquem a la Florència, perquè el senyor Benet està hospitalitzat.
Març. Fem unes noves ulleres per la M. Hi ha eleccions a l’estat espanyol. Seguim parlant amb la Florència. Mor el pare Cassià M. Just. Se celebra el sorteig de la Generalitat per a les colònies de l’”Estiu es teu”, i toca a l’alberg de Núria. Mor en Josep Benet, un gran home. El bon amic J. Lopesino presenta el llibre Maragda. Anem a veure L’home, la bèstia i la virtut, al TNC. Surt el llibre Memòries I, de l’esperança a la desfeta (1920-1939), de Josep Benet.
Abril. La V. marxa tres dies amb l’orquestra de l’Escola del Mar a Cantàbria, i està molt emocionada. S’activen els congressos polítics. Més assajos del musical la Lira d’Orfeu. La V. es fa mal al peu, i va una setmana enguixada. Lectura al Parlament de fragments de Mercè Rodoreda per celebrar sant Jordi. La M. celebra la setmana del cigró, que traduït vol dir una setmana “vivint” fora de casa, al cau. Pep Sala, a la Sala Cabañes, i hi puc tenir una bona xerrada, perquè tenim amics comuns. Inauguració del nou local casteller dels Capgrossos de Mataró, amb la descoberta d’una placa dedicada a la Mariona. Glups! La M. és el primer any que participa en una parada de roses amb el cau. Anem a veure Boscos endins, de Dagoll Dagom, al teatre Victòria. La M. se’n va a fer el Puigmal, i dormen a l’alberg Pic de l’àliga. Operen el pare del genoll.
Maig. Comencen les representacions de la Lira d’Orfeu. En T. Cabré porta el Viatge a Califòrnia al Teatre Monumental. Es presenta el llibre de les escoles de Barcelona, de Marc Cuixart. Concert de Càritas al Foment, amb forces corals de Mataró. Cantem la Passió del segle XXI a la residència d’avis Gatassa. Les nenes es presenten al càsting de la pel·lícula Dieta mediterrània. No hi ha sort. Guardiola substitueix F. Reijkaard.
Juny. Mes ple de concerts d’orquestres diverses, tant de la M. com de la V. Molta música! Elecció del president i del secretari general d’ERC, canvis. Visita a la Maternitat d’Elna i al Museu de l’Exili de la Jonquera, amb l’excepcional companyia de l’Assumpta Montellà. Inici d’una bona relació. Apuntada als Pastorets –sí, sí, encara que sembli increïble i massa temps abans. La V. se’n va a Pineta, tres dies. S’acaba l’escola. Festa de la Música, amb la M. al violoncel. I la M. se’n va a Núria, amb les colònies de la Generalitat. Tercer any que s’hi apunta i s’ho passa pipa. Estrena de l’obra Jo en vull 18. Sexo en Nueva York.
Juliol. Reunions preparatòries per als campaments de finals de mes. Fem un cafè amb l’A. Montellà al Lo blanc, darrere l’ajuntament, m’engresca i començo a treballar. En J. fa de casteller per primer cop, i li agrada força. L'Antoni Bassas deixa de dir: "Bon dia, són les set". Les nenes marxen de campaments deu dies a Les Lloses, a prop de Ripoll, amb l’estrena de la M. com a intendent. Assaig especial dels Capgrossos per a la diada castellera de Les Santes. Sopar tradicional de Santes a cals Poch –no tinc paraules, sublim. Reunió preparatòria per a la sortida de la M. a la Pica d’Estats. Carai, quin estiu! Santes, Santes, Santes!
Agost. Marxem al Marroc. L’agenda és buida tot aquest mes, perquè les anotacions eren en una altra banda. De fet, ja en vaig anar fent post.
Setembre. Comprar els llibres de l’escola. Trobades amb els tutors. La M. se’n va a les colònies de música a La Farga del Montseny. Mor l’avi de la Clara de Ramon. Diada. En Jaume fa una conferència sobre en Salvador Armendares al Col·legi de Metges de Barcelona, a metges hispano-mexicans, i ells ens conviden a sopar en un hotel de Barcelona. Emocionant i agradable. En F. Viñals, de Mèxic, ve a Barcelona. Tornen a fer Jo en vull 18, i aquest cop la M. sí que hi pot anar. Amb la coral, cantem a Sant Adrià del Besòs. Nou bar-restaurant a la feina.
Octubre. Debat general. Sortida de traspassos. Anem al concurs de castells de Tarragona. S’estrena Iglú, de T. Cabré, al Temporada Alta de Girona. Celebració dels 25 anys de Primavera per la Pau, amb la Cantata de Santa Maria de Iquique. Acte d’homenatge a Xirinacs, al Palau de la Música. Comencen els assajos dels Pastorets. Presentació del llibre Josep Goday i Casals, de Marc Cuixart. S’estrena Che, a la Sala Cabañes, amb la M. fent de canonera. Ens tornem a trobar amb els amics de Granollers i de Sant Andreu, amb qui vam coincidir la nit al desert a Merzouga. Comencem a baixar, desplegar i penjar decorats dels Pastorets.
Novembre. Panellets, castanyes i moniatos a Quart. Surt publicat el llibre pòstum de Josep Benet, Joan Peiró, afusellat. Xerrades molt interessants al Museu Arxiu de Santa Maria. Neix la Rita. Diada castellera a Santa Maria. Mor en Josep Maria Francès, de Mèxic. Entrevista amb el tutor de la M. Presentació de la biografia de Francesc Candel. Les noces de Fígaro, al teatre Monumental, amb prova pilot. Neix en Ferran. Les nenes es presenten al càsting de la pel·lícula Blog. Anem a passar un cap de setmana a Montserrat, tranquils. Bones xerrades amb grans amics. 17 anys de casats. Mor la Mercè Armendares. Yes, Barack Obama can!

Desembre. No podré assistir al concert homenatge a Miquel Martí i Pol, coincideix amb el festival de ballet de la V. Mor en Joan Baptista Humet. Arriben a Barcelona els fills del diputat Dot i Arxé. Gran sotragada, mor un company de feina, jove, massa jove. Els fills Dot visiten el Parlament i tenen una audiència amb el president. El fenomen Manel, amb el CD "Els millors professors europeus" ja ha començat. La M. comença més classes de reforç. Anem a Olot, a la presentació del llibre Antoni Dot i Arxé, de l’Albert Planas, a la casa Trinxeria, i anem plegats a sopar a La Perla. Bona xerrada amb en Pere Bosch, exalcalde de Banyoles. Es fa una nova presentació del llibre Salvador Armendares a Arenys de Mar. Dinem amb l’Assumpta Montellà i família, a Cardedeu, i ens obsequia amb el nou llibre d’imatges de La maternitat d’Elna, un per a mi i un altre per al president Benach. Tarda magnífica! A la nit, Demà coneixeràs en Klein, de T. Cabré, al Teatre Gaudí Barcelona. El pare i la mare estan empiocats. Em telefona la G. i m'explica que ja li han assignat dos germans de cinc i quatre anyets, de l'Índia, i jo em poso a plorar. Canelons, torrons, neules, encàrrecs, àpats, tió, més àpats, Pastorets, pessebre vivent d’Òrrius, més Pastorets. Catalunya-Colòmbia, 2-1. Les nenes marxen a Santa Pau, quatre dies, just els dies que neva més a Osona i la Garrotxa. Quan no hi són hi ha massa pau a casa, què voleu que us digui. Avui tornen i ja tinc ganes de veure-les.