Els papers del Mas Perxés

Fa dies que, quan la feina laboral m’ho permet, remeno, llegeixo i analitzo els papers de Mas Perxés, d’Agullana. Per qui no sàpiga de què parlo, els papers del Mas Perxés són alguns dels documents de la cambra parlamentària de l’època republicana que es van trobar a la capella del casal i que l’Arxiu Nacional de Catalunya els han classificat i restaurat.
D’entrada, m’interessa treballar els expedients del personal del Parlament republicà, alguns dels quals, després, van ser personalitats destacades en la seva vessant professional –Alcoverro, Dalmau Costa, Roure-Torent, Sempronio, Xuriguera...-o bé eren familiars directes d’homes destacats en el món polític –Bru, Dencàs, Francès, Patxot Irla...

Aquests dies estic llegint L’exili manllevat, de Núria Pi-Sunyer, i m’ha agradat trobar-hi una carta del seu pare, en Carles Pi-Sunyer, escrita justament els dies que s’estaven a Mas Perxés, just abans de marxar a l’exili.
Permeteu-me que la reprodueixi, perquè llegir-la m’emociona. En ella podeu veure-hi reflectida la seva preocupació per ajudar als treballadors que estaven a la seva conselleria, implicats com estaven –suposo– políticament també.

Diu així:
“Agullana, 30 de gener de 1939. La meva molt estimada Carmen: t’escric en un moment, avui que puc enviar-te aquesta carta, perquè sàpigues de mi i vegis lletra meva. En Panxo (Francesc Pi-Sunyer) ja t’escriurà des d’Illa donant-te més detalls de la nostra estada aquí. Te suposo a tu i a les noies patint molt; no estigueu, però, massa inquietes perquè em sembla que personalment tot s’arranjarà bé. El dolorós és aquest gran sofriment d’una multitud que pateix, i aquesta enorme amargura i tristesa de tantes coses que s’enfonsen. Què hi farem! Cal esperar que encara puguin quedar-nos hores de pau en família. Que així sigui, no patiu!
Som al Mas Perxés d’Agullana, per tant com pot constar-te no gaire lluny de la frontera. En Pep està amb mi, com també en Joan (Casanovas) i en Cèsar (Pi-Sunyer). En Panxo hi ha estat, però marxa demà amb el grup dels intel·lectuals. La teva mare i els de la Jonquera van marxar fa tres dies; suposo que ja deuen haver-te escrit. Tot això és un gran drama, però em fa l’efecte que podrà sortir força gent. No cal dir aquests dies com penso amb vosaltres. He fet un gran esforç per a treure tota la gent afecta a la Conselleria de Barcelona i portar-los a França. Em sembla haver fet una bona obra; però estic cansat, amb una fadiga infinita. Que en caldrà, de repòs! (...)
Fins aviat. Amb tot el meu enyor i el meu amor, una forta abraçada a tots. Carles”

Més memòries

Un altre llibre a la cua. Més llibres, més memòria històrica i més de tot.

Francesc Giol i Suari, exemple de memòria històrica

Ahir vaig passar una bona tarda. Vaig anar a trobar en Francesc Giol i Suari, un argentoní de vuitanta-nou anys, que l’any 1938 va anar al front i encara no tenia els divuit anys. Un dels de la lleva del biberó.
Amb una memòria exemplar, em va parlar de l’any 31 a Argentona, quan la República; dels dies al front, de quan van passar pel Coll d’Ares i per Prats de Molló, el mes de febrer del 39, i dels dies passats als camps d’Adge i Argelés.
Recorda tots els noms i cognoms dels seus companys d’aquell curt, intens i monstruós viatge, així com d’on eren: un de Valls, un de Serinyà...
Sort que feia anar molt les mans, perquè de tant en tant jo notava que desviava la vista per mirar-les. Tot i que ell parlava amb serenor –vist ara tot amb certa distància– a mi em costava seguir-lo. Costa escoltar sense emocionar-te, sense poder abraçar-lo i dir-li: “Gràcies a gent com vosaltres, som aquí”.
Jo el vaig anar a trobar per altres temes, però sempre que fas una pregunta sobre aquella època, sobre el front i les seves vivències, tot queda aparcat, a un segon terme. Les ganes que tenen els qui hi han estat de parlar-ne és vital per ells. Cal recordar, cal no oblidar, i aquesta gent ja gran poques oportunitats tenen per esplaiar-se a gust, sense presses, deixant-los fer, escoltant-los, donant-los l’oportunitat de buidar altre cop el pap per buidar-se ells mateixos.
I a mi no em va saber pas greu que en Pere campaner, les campanes d’Argentona i en Xinitu fossin “aparcats” momentàniament, donant pas a la seva història, una crua història, una història real, que encara ara posa els pèls de punta.
L’abril de 1938, encara amb disset anys, va entrar en combat. El van fer anar d’Argentona a Canet de Mar, i d’aquí directament a Cubells, la Sentiu, participant a l’ofensiva de Balaguer. M’explicava que ell, que era de la 60 Divisió 95 Brigada Base 8 CC18, netejava fusells txecs i alemanys. A Tarragona havia participat en un concurs de fer nius de metralladores i el seu grup havia guanyat, a la Fatarella els van fer construir un refugi, cosa que els va permetre menjar una miqueta millor.
Em va parlar de la sortida de Prats de Molló fins a Argelés, amb camions, i que allò era horrible. Del fred que va passar, de la neu..., de la gana d’aquells dies. Que van sentir que a Agde, al Rosselló, hi havia un camp de catalans i hi van voler anar. Amb capacitat per a 24.000 persones i conegut com “el camp dels catalans”, perquè en un dels sectors s’hi propicià la concentració de membres d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’Estat Català i també els antics efectius dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia d’Assalt de la Generalitat, allò va ser tota una altra cosa.
Hi havia tres camps (el número 3 era tot de catalans, i ell s’estava al número 2, on també hi havia el secretari general de Proveïments de Catalunya, un tal Jofre). Als barracons del camp d’Adge hi dormien dues-centes persones. Intentava passar del camp 2 al 3, perquè hi havia argentonins, com els de cal Rei, pare i fill, i en Flaveric. Em deia que allà va estar més o menys tranquil, i que fins i tot a les tardes hi havia entreteniments com la boxa, els escacs i futbol, i que algunes nits hi havia funció de teatre.
El 10 de maig de 1939, Agustí Bartra, des del camp d’Adge, escriu al seu amic Carles Pi i Sunyer aquestes ratlles:
“Vaig arribar a aquest camp abans d’ahir amb la primera expedició. Continuo amb en Pere Puig fent la «campanya » de camps de concentració. Aquest camp d’Agde és ben diferent del d’Argelers. Allí sorra i sempre sorra -terra sense camins i sense llavors-, aglomeració caòtica de barraques i homes, el vent i la pluja batent-nos sempre. Jo hi vivia -diguem-ne viure- amb tres companys en una barraca que ens havíem improvisat amb les nostres mantes i fustes. Darrerament ja érem cinc: ens feia companyia Boira, un gos d’atura, lleig, de pèl gris i arrissat, […] El pobre animal ens ha seguit fins aquí. Es troba trist i desplaçat. No s’acostuma a viure en un immens pavelló d’una cabuda de 240 homes i es passa el dia ajagut al meu costat. Només s’anima un xic quan me l’emporto a passejar pel camp. […]

El poble d’Agde -que conec només per haver-lo travessat en columna de refugiat- em plagué molt. És un Vic petit, clar i rient, travessat per un riu bastant cabalós.

[…]

Adreça:camp nº 3 (catalans)

Pavillon T 1

Agde (Hérault)”

(reproduït a La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics, p. 76)."

Espero tornar-te a veure, Francesc.