Quaderns de l’exili (1943-1947) i País Valencià

Avui, 9 d’octubre –com tantes vegades faig–, busco en una de les lleixes Quaderns de l’exili (Mèxic, 1943-1947) i hi cerco, entre les pàgines, referències al País Valencià. Petit homenatge.

En el número 1, de l’any 1 (setembre de 1943) hi trobem resumida els propòsits de la revista: “Catalunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació. És missió de la nostra època realitzar la unitat nacional dels catalans, valencians i balears en un Estat en el qual siguin emparades les peculiaritats de cada un dels tres Països.

I un poema de Vicent W. Querol, escrit el 1868:

Jo, endormiscat a l’ombra, i embriac amb la flaire

que, tarongers i palmes vinclant, em porta l’aire,

oixc vostra veu, que em sembla ressò de l’aviar.

I em ve a l’esment la glòria dels jorns passats, i plore

quan en el carner cerque els morts per qui m’enyore,

l’host coratjosa i sàvia dels nostres segles d’or.

Vicenç Llorca, Ferran de Pol i Enric F. Gual parlen sovint sobre la unitat nacional o el renaixement i els països de llengua catalana, sempre referint-se al Principat, al País Valencià i Balears.

El novembre de 1943 se’ns anuncia que sortirà publicat per Ediciones Ajusco, de Mèxic, un llibre sobre l’escultor alacantí Francesc Albert, amb reproduccions fotogràfiques d’algunes de les seves obres.

També s’hi troba un fragment del pròleg del Llibret de Versos, València, 1885, de Llorente, sobre el valencià:

"Diuen els adversaris de la Renaixença que és treball perdut fer reviure una llengua morta. Llengua morta és la llatina, que no parla ningú... més, ¡llengua morta la valenciana! Ixcau al carrer, atengau als primers que passen, i sabreu si és llengua morta; aneu de poble en poble pel nostre regne de València i voreu que està tan viva com el paixerell més cantador. El que estava mig mort és son conreu literari, i això és el que renaix, el mateix ací que en Catalunya i Mallorca..."

El febrer de 1944, el Quaderns recull que l’escriptor valencià J. Amo, resident a Mèxic de fa molts anys, està recollint material per a la publicació d’una Enciclopèdia de la guerra i postguerra d’Espanya en deu grans volums, i que d’una manera objectiva hi ressaltarà l’enorme esforç realitzat pels catalans, valencians i balears en els camps de batalla. I també que la comunitat catalana de Mèxic preparava una vetllada de teatre català i valencià, on els organitzadors es proposaven representar obres d’Avel·lí Artís i de Felip Melià.

Pels Quaderns sabem que a Mèxic també es publicà València fallera, una revista de format semblant a Quaderns de l’exili, de 16 pàgines x 4 de cobertes.

En el primer número de la revista Mediterrani hi ha un article del poeta valencià Alcalà-Llorente, sobre les modernes tendències de la poesia valenciana, que és molt interessant.

Si de poesia es tracta, també hi podem trobar l’anàlisi del poema ‘Les coses que em plauen’, del poeta Pere March (València, 1338-1413):

Dona em plau ben arreada

I cavaller ben armat,

I donzella enfresada,

I servent arremangat,

I cavall amb gran illada,

Ardit i ben afrenat

I sofrint bé tranuitada.

El 24 de juliol de 1944, el comediògraf valencià Felip Melià va donar una conferència a la Casa Regional Valenciana, sobre el tema ‘La nostra parla’. Diu la nota: ‘Davant d’un auditori nombrós, va desplegar, en un agradós estil de conversa planera, el tema anunciat, amb un humorisme que va ser molt del gust de tots els oients. Amb fina ironia, es va referir a certs compatriotes que fingeixen haver oblidat la llengua materna, i va enaltir aquesta, recordant els seus timbres d’honor, que són tants.’ Davant l’èxit, després en preparà una de l’escriptor Alcalà Llorente, que versà sobre història i literatura del País Valencià.

El desembre de 1944 sembla un monogràfic: València la clara, la Dama d’Elx, Joanot Martorell, un article de Felip Melià titulat ‘País Valencià, país d’art’; Francesc Alcalà-Llorente escriu ‘Paisatge d’un primer dia a Mèxic’; un excel·lent article de Julià Amo, sobre la valenciania de Joan Lluís Vives, o l’article de Josep Serra Crespo ‘Record i lloança de Bernat i Baldoví’, on hi trobem unes ratlles sobre la fonètica suecana i sobre com era Sueca a meitats del segle XIX.

I tot això, és només un apunt del que he trobat en una quarta part del llibre.

Bona Diada i bona Mocadorà!

De quan vaig servir a les ordres directes del President Macià, pel coronel Enric. P Farràs (Quaderns de l’exili, any II, núm. 6, abril 1944)

Quan remenant llibres trobo perletes d’aquest tipus, m’agrada compartir-les:

“Un cert partit polític –no recordo ara amb motiu de què– va organitzar un míting en una barriada extrema de Barcelona, en un cinema d’ínfima categoria. Pot deduir-se que en aquells moments les relacions del partit esmentat amb un cert altre partit no devien ésser massa cordials, tota vegada que els grups d’acció d’aquest partit impediren, amb violència, la celebració de l’acte. Els organitzadors van haver de claudicar, fent constar, però, que el míting es celebraria i que hi portarien el president.
De tot això me’n vaig assabentar un mes després, en ésser cridat al despatx d’un conseller on hi havia diverses personalitats. Em van dir que aquella nit celebrarien l’acte que un partit rival havia frustrat, i que m’ho advertien perquè el president també hi aniria. (...)
Vaig sortir d’aquell despatx amb l’estat d’ànim que hom pot imaginar, i vaig anar de dret a la residència presidencial. Macià em va rebre amb aquell “Hola, xiquet” afectuós de sempre. En preguntar-li si aquella nit pensava assistir al míting projectat, em contestà afirmativament: “No vull que ningú pugui pensar que he tingut por”, va acabar per dir. (...) Em vaig atrevir a contestar-li amb certa energia: “Del valor personal de Francesc Macià no en dubta ningú, perquè prou proves n’heu donat; però no sou únicament Francesc Macià; sou el President de Catalunya”. Aquestes frases, acompanyades potser d’altres de més dures, el van fer dubtar uns moments, però va acabar dient que de totes maneres aniria a l’acte i que sortiria de la residència a les nou del vespre. Després d’acomiadar-me’n vaig passar al Palau de la Generalitat per tal d’ordenar al cotxe presidencial que se n’anés al garatge i que si algú demanava el seu servei abans de les nou contestés que li calia reparar un desperfecte del motor.
A les nou en punt en un taxi vaig anar a recollir el President, el qual va comprendre de seguida el per què del canvi de vehicle, però no hi va fer al·lusió. Jo ja havia indicat al conductor, home de tota la meva confiança, l’itinerari a seguir.
Vam arribar al cinema sense novetat. Qui sap què hauria esdevingut si haguéssim anat en el cotxe oficial i pel trajecte normal, perquè a posteriori em vaig assabentar que en distintes cantonades hi havia grups portadors de pistolers i amb la consigna de fer foc.
L’entrada al local fou apocalíptica: crits, xiulets, amenaces. La tribuna trontollava com si anés a enfonsar-se. El President em va dir a cau d’orella: “Saps, xiquet, que tenies raó quan em deies que no havíem de vindre?” Li vaig dir seriosament que ja era massa tard i que no hi havia més remei que ballar, ja que érem al ball.
(...) Dins del dolor que em produí la mort del President, durant el trajecte que va recórrer el seguici fúnebre vaig sentir una íntima satisfacció de veure tants de generals, caps i oficials, tributant honors de capità general amb comandament en plaça, els màxims honors dins de la milícia, a les despulles d’un Comandant d’enginyers que en vida es va veure oblidat a demanar la seva separació de l’exèrcit, perquè el seu honor militar i la seva dignitat de ciutadà li van fer exterioritzar la seva disconformitat amb la militarada realitzada pels caps i oficials de la guarnició de Barcelona en assaltar i trossejar la redacció i la impremta Cu-Cut.Quan repasso, en els racons de la meva memòria, la sèrie turbulent d’episodis que m’ha tocat de viure, la quantitat de personatges polítics que he hagut de conèixer, el veig a ell, el President, tan alt, tan per damunt de tot i de tots!"