4 de maig de 1972
Gabriel Ferrater és mort. El van trobar mort al seu
estatge solitari, a Sant Cugat del Vallès. Mort com fos, tant se val, pobre
amic! (...)
Ara m’adono encara més del gran afecte que li tenia. I m’acontenta pensar
que diverses vegades l’hi vaig demostrar. L’afecte i, ja s’entén, l’admiració.
Crec que, de la gent de la meva generació, vaig ser el primer –o, en tot cas,
un dels primers– que vaig dir públicament que el tenia per un gran poeta. (I el
vaig posar en primer terme en una enquesta de Serra d’Or.) Però no era això sol. Hi veia una de les intel·ligències
més precises i més lúcides que he conegut mai. Tal com sona, i no me’n desdic.
I, a més, admirablement treballada. Ben sovint, llegint-lo, havia admirat i,
alhora, li havia envejat, el grau en el qual, davant d’una qüestió complicada,
erea capaç de tenir presents a la vegada tots els factors que hi intervenien,
tots els aspectes que calia fer intervenir en el que em deia, entre els quals
l’esforç de la redacció no produïa mai cap confusió, ni cap error en la
jerarquia. Els articles d’ell, sobre qualsevol tema que fossin, em produïen el
plaer únic, diferent de tos els altres, que només el tracte amb una
intel.ligència excepcional pot produir. I recordo que, després de llegir-ne un
sobre sintaxi –en aquell full que en van dir “La mosca”, fet per Edicions 62 i
Seix i Barral–, li vaig escriure per demanar-li que fes un estudi més complet
de la sintaxi del català, que és una feina –ell també ho deia– que només tenim
encetada. Ell l’hauria pogut fer més bé que ningú, perquè la sintaxi, on hi ha
l’arrel mateixa de l’expressió –i ningú no és escriptor si no domina o,
almenys, no “sent” la sintaxi, com a mecanisme a dominar, com a font de bellesa–,
és un joc barrejar de coneixement objectiu i viscut de la llengua i d’anàlisi
matemàtica. Ell ho tenia a l’abast; les tres o quatre mostres que ens en deixa
ho fan prou visible. Confio que li ho vaig fer ben present, amb aquella carta i
en alguna conversa. I, un dia que jo baixava per la rambla, cap al despatx, el
vaig trobar que pujava amb uns amics. Érem al nivell de l’Acadèmia de Ciències.
Quan em va veure es va separar del grup i em va emprendre, amb la cortesia que
mai no abandonava, i em va dir: “Li volia fer saber, perquè vostè s’hi va
interessar, que allò de la sintaxi ho tiraré endavant; publicaré una sèrie d’articles
a Serra d’Or, sobre aspectes del
tema...” I jo: “Després, els veurem reunits en un llibre...” Em dol no recordar
exactament els mots. La recerca d’afecte, i potser un puntet d’agraïment pel
meu interès –tan normal– hi eren visibles. Li ho vaig agrair. I gairebé, de tan
espontani, em va emocionar una mica. Em dol no haver-lo tractat més. Ja ho sé
que era molt ximple, i que li agradava exhibir que feia el ximple. Però no es
tracta d’això. És indispensable publicar, en un llibre, tots els seus escrits:
articles, pròlegs, estudis. Tant se val, que puguin ser sobre temes diversos;
la unitat s’hi farà evident quan els veurem aplegats. Estimat Ferrater! Volia
ser independent, i trencar convencions; volia tenir dones, i beure, per
convèncer-se que ho aconseguia. Es volia mostrar lliure, i fins alegre. Potser
és així com hauria estat, i li era necessari. Devia haver patit molt. I en
volia fugir. Però ell ja ho veia, que no podia. El cos no va aguantar. Cinquanta
anys justos –l’hora de la plenitud– i ara ja no el tenim. No me’n sé avenir.
Maig de 72
Sortint, em va acompanyar a casa, en
cotxe, en Josep Nadal i Farreras,
nebot “valencià” del meu gendre Manel i professor auxiliar –o com se’n digui–
de la Universitat Autònoma. Joveníssim, només el coneixia de nom, i em va fer l’efecte
que és un noi ben interessant. El tema inicial de la conversa va ser, és clar,
la mort aleshores molt recent d’en Gabriel
Ferrater (...). En Nadal col·laborava amb ell, directament, i no se sabia
avenir que ja no hi sigui. Em va contar, d’aquell home excepcional, moltes
coses que hauria d’haver anotat. Ara, ja no les recordo amb prou precisió.
Només, això sí, la manera com els deixebles l’adoraven, perquè ell es donava
del tot a ells, amb simpatia i el do d’atracció que tenia, i amb el desig d’introduir-los
en les matèries tan a fons com hi arribava ell; fins, sovint, acabada la
classe, continuava parlant del tema amb els deixebles que no se n’havien anat,
i ells l’escoltaven, o hi dialogaven, sense pensar ni poc ni molt que l’hora de
classe feia estona que s’havia acabat. Bé, em va dir moltes altres coses que no
tinc presents. Però n’hi ha una que sí que la recordo: la manera com el va
inclinar a conèixer i admirar Sagarra i Carner. En Nadal els tenia per uns
autors sobrepassats. I Sagarra, per un escriptor de poca categoria. (És el
rastre absurd de l’exclusivisme “ribianista”, que per alguns encara
subsisteix.) I va ser Ferrater qui,
un dia, i com aquell que no diu res, li va dir: “Ara llegeix en Sagarra...” En
Nadal en va agafar, de moment, les obres en prosa, una mica com un pensum. Naturalment, molt aviat va
descobrir –això m’ho vadir ell– que “en Sagarra és un escriptor extraordinari,
un dels millors que tenim”. El mateix mecanisme el va portar a conèixer en
Carner, al qual em va dir que ara admirava a fons, no sols pel que fa al
llenguatge, sinó com a poeta. Vam xerrar molta estona i, si no hagués estat l’hora
tardana, encara hauríem parlat molt més.
Nota: Fragments de Maurici Serrahima, a Del
passat quan era present, VI (1972-1974)