El darrer assaig de l’Elèctrica Dharma i Twitter #forçadharma (Palau de la Música, 24 d’octubre de 2011)

Aquests dies ja s’ha escrit molt sobre el darrer concert que l’Elèctrica Dharma va oferir el passat 24 d’octubre, al Palau de la Música Catalana. Ple de gom a gom, els qui no hi eren podien seguir-lo via Twittter amb l’etiqueta #forçadharma.

Si molts podran dir allò tan típic de: ‘Jo vaig ser al darrer concert de l’Elèctrica Dharma’, jo  podré afegir-hi que també vaig poder ser al darrer assaig de l’Elèctrica Dharma just abans del concert –un privilegi–, i tot gràcies al concurs que, via Twitter, va engegar @palaumusicacat. Endevinar ‘El Petit de Cal Eril’, com la banda que el seu estil musical és barreja de cançó popular i folk-rock acústic amb tocs de psicodèlia, em va permetre viure uns moments irrepetibles. Intentaré reflectir-ho amb les quatre notes que vaig prendre.

A les set de la tarda, a Barcelona queia un xàfec considerable. Un cop a la recepció del Palau, la Laia em rep i em diu que alguns dels grups que acompanyaran l’Elèctrica Dharma en el concert homenatge a Esteve Fortuny ja han provat el so, però que la major part encara ho han de fer, com també la Dharma.

Sense gairebé adonar-me’n, em trobo al bell mig de la sala del Palau, on només hi ha tècnics de so i de llum, mànagers, fotògrafs, els de la productora que enregistraran el concert i treballadors del Palau. La Glòria, representant de la Dharma, ens diu que podem fer tantes fotografies com vulguem.

Miro a banda i banda, miro el sostre i de sobte m’entra una sensació estranya. Se’m fa evident el moment, l’instant precís, l’excepcionalitat de tot el que m’entrarà per les ninetes dels ulls fins que el concert comenci. Estic completament sola asseguda a la platea i penso que això és impressionant!

En una llotja de la banda esquerra, veig Joan Reig i Roger Mas Solé comentant la jugada. Començo a penjar els primers tweets. Sóc conscient que d’aquí a unes hores aquesta sala rebentarà, la rauxa es farà més que evident. Ens diuen que hi ha previst que duri entre 2:30 i 3:00 hores, perquè són vuit grups els que acompanyaran la Dharma en aquesta ‘Nit col·lectiva’.

Sento en Roger Mas Solé que diu: ‘Aquest assaig s’allarga’..., i és que ell encara no ha pujat a provar el que hi ha de cantar. Això serà potent!

En Jordi Roigé em parla dels seus projectes. Enregistraran aquest darrer concert de la Dharma i ara mateix està acabant de muntar una pel·lícula sobre la vida: ‘Amor colateral’.

La veu d’en Roger Mas Solé i el Palau buit. Sembla que em canti. Sentir-lo cantar ‘Les aventures del petit príncep’ em corprèn.

El Petit de Cal Eril, amb la guitarra a les mans, és assegut a la llotja del costat. Diu que la seva versió de ‘Vesti la giubba’ de Pagliacci, emesa ahir en el programa Òpera en texans (min. 21:40), és força anterior al programa –per cert, una delícia. Quan puja ell a l’escenari a provar el so, amb ‘El testament d’Amèlia’, demana un cop i un altre que li pugin el so de la guitarra.

Ara és el torn de Jordi Molina. El so de la seva tenora embolcalla el Palau, és espectacular! Quin so tan bell!

Fotògrafs i més fotògrafs copsen els instants de la Dharma a l’escenari, provant el so, amb l’instrument a les mans, fent conya, empassant-se els nervis. En Joan Fortuny està impressionant, com sempre! Comencen els nervis, perquè ja falta menys per a les nou del vespre i sembla que el so no està ben ajustat. Volen provar-ho des de baix, des de la platea, perquè volen provar el so a tot el llarg de la sala. Els veig passar com si d’una cercavila es tractés i aleshores penso que la Dharma ha fet una gran feina amb els instruments propis, els tradicionals.

Chapeau! El meu reconeixement. Un plaer.

Fins aquí el que va ser l’assaig, però algunes cròniques del concert les podreu trobar a:

Enderrock: ‘Que no es perdi aquest so’

Vilaweb: ‘Música, màgia i rauxa per acomiadar laDharma’

LaMalla: ‘La Dharma s’acomiada 37 anys després’

ElPuntavui: ‘El sant sopar de la Dharma’

Diari Ara: ‘L’últim concert de la CompanyiaElèctrica Dharma esdevé un homenatge a Esteve Fortuny’

I la gent va piular amb l'etiqueta #forçadharma, tant públic com alguns dels grups participants  d'aquella 'Nit col·lectiva' (la mateixa @ElectricaDharma, @rogermassole, @ro_dutrus, @francescribera), tot i que el Palau de la Música Catalana acostuma a fer-ho amb l'etiqueta #ElPalau. La revista Enderrock va piular tot el concert. El resultat, #forçadharma va ser TT al www.twitpuntcat

Sobre l'ús de Twitter i Facebook: a aquestes alçades, encara estem així?

Cansada, molt cansada de les crítiques que alguns fan als polítics que utilitzen Twitter i Facebook dient que són una pèrdua de temps. Ja ha passat prou temps com per entendre que és una època de canvi, d’una altra manera de fer política, d’una altra manera de relacionar-nos, no? Que això es digués al principi, passa, però a aquestes alçades?

Només dos exemples.

El 8 de novembre vaig fer una piulada al regidor Quico Melero, preguntant a qui competia -si al pàrquing o a l’ajuntament- posar un mirall al Camí Ral perquè quan els cotxes sortissin del pàrquing que hi ha sota l’Abacus poguessin veure qui ve. La seva resposta, immediata, va ser: ‘Ho faig mirar. Entenc que fa falta i si és així cal posar-ho’. Bé doncs, la prova és que el mirall ja està col·locat.

Un altre exemple sobre l'ús del Twitter, aquest sense intervenció de cap polític. Ahir, dissabte 22 de gener, pels volts de quarts de dues-les dues, llegeixo una piulada a Twitter que diu que una dona s’ha quedat tancada dins l’església de Sant Josep’. A partir d’aquí, i després de fer algunes piulades i trucades, aconseguim avisar a les monges perquè li obrin la porta, al mateix temps que hi arriba una altra persona per obrir-la.

Si alguns pensen que això és una pèrdua de temps, jo sí defenso l’ús del Twitter i/o Facebook de tots els representants polítics, perquè a més de la tasca inherent amb el càrrec m’agrada saber què fan, quina música escolten o quin llibre llegeixen. I que a aquestes alçades de la pel·lícula encara hi hagi regidors sense ni Twitter ni Facebook, francament, no ho entenc.

I sense més, un text de Meius Ferrés escrit al grup de Facebook ‘Benach 2.0’, en el qual fa un retrat magnífic de la gent 2.0. Caldria que els qui ens representen, tant a nivell local com nacional, ho tinguin en compte.

“La gent 2.0 és generosa, comparteix amb els altres allò que li sembla interessant, que ha après o que l'encurioseix. La gent 2.0 aprofita el temps més que ningú, el treu de sota les pedres i és capaç de fer més d'una cosa alhora. La gent 2.0 és activa a la feina i en el temps lliure, només cal mirar el TL durant el cap de setmana. La gent 2.0 és inquieta, s'interessa per les novetats. La gent 2.0 és emprenedora, s'il•lusiona amb els nous projectes. La gent 2.0 és valenta, no s'espanta davant les dificultats. La gent 2.0 és ferma, s'enfronta a les crítiques dia sí i dia també perquè sap que provenen d'aquells que no saben de què parlen. La gent 2.0 és amiga dels seus amics, en fa el seguiment i demostra interès contínuament per allò que els passa. La gent 2.0 sap que mai més no se sentirà sola, perquè sempre hi haurà algú que li doni un cop de mà. La gent 2.0 és culta, llegeix i escriu més que ningú, valora especialment el coneixement i sap reconèixer el talent . La gent 2.0 té coses a dir, i les explica tan bé com sap per fer-se entendre.”

Els amics dels Amics 2.0 a l'Auditori de Girona

Feia dies que teníem les entrades del concert dels Amics de les Arts ben guardades en un calaix, perquè des que els havíem sentit a la Sala Clap, de Mataró, teníem ganes de repetir. Vam ser una de les famílies previsores i, per tant, estàvem ben situats a la platea de l’Auditori de Girona. També era el primer cop que hi anàvem i, francament, quin goig d’equipament! 1.200 persones, de totes edats, esperaven impacients l’aparició a l’escenari dels Amics de les Arts.

I ells, com no podia ser d’altra manera, ho van donar tot. Energia, bona música, melodies precioses que es deixen entreveure amb les mans d’en Dani al piano, intervencions entre cançó i cançó –que, tot i que sapiguem que deuen ser repetitives, són fins i tot divertides–, esments al joc dels ‘apellidus’ que havien piulat ja la nit anterior, i projecció d’audiovisuals o videoclips en gairebé cada cançó. L’Eduard va deixar anar: ‘Ja podeu deixar d’escoltar la ràdio, que nosaltres us anirem informant del resultat: Almeria, 0 – Barça, 6’; quan un del públic contestà: ‘Set, ja en tenim set’, l’Eduard salta: ‘Ostres, això és millor que el Twitter!’

Insuperable la connexió que van fer en directe amb el seu tècnic de so Albert Cortadas, des de Bogotà, des de dalt mateix de l’escenari. Indescriptible la cara de l’Albert veient com 1.200 persones estaven guaitant-lo, esperant que comencés la frase d’una cançó. Són els Amics 2.0!

Totes, les van tocar totes les del Bed & Breakfast, i també algunes de Castafiore Cabaret! Concert amb banda i el gos, només hi faltava la Marta 2.0!

Si no fos perquè és temps de vaques magres, tornaria a comprar entrades per anar al Palau de la Música Catalana.

I el que fa més goig és que en els concerts ja ens hi trobem els amics dels Amics de les Arts!

El públic de l'Auditori de Girona

D'esquerra a dreta: en Dani Alegret i l'Eduard Costa

D'esquerra a dreta: en Joan Enric Barceló i en Ferran Piqué

L'home que treballa fent de gos...

Connectant amb l'Albert Cortadas, a Bogotà

L'Eduard Costa

En primer terme, en Dani Alegret

Tot s'acaba: els Amics de les Arts, la banda i el gos

I després, uns minuts amb el públic

Twitter i els debats municipals

El passat dijous 8 d’abril, els usuaris de Twitter vam poder seguir el que passava dins del ple municipal –no em voldria equivocar, però crec que no s’havia fet mai abans–, gràcies a algunes piulades de la periodista i bloguera mataronina Judith Vives.

Acostumats com estem alguns twittaires a seguir els debats de les sessions plenàries del Parlament de Catalunya, gràcies als comentaris d’alguns diputats i diputades força actius a la xarxa que podeu seguir amb el tag #parlament, vaig aplaudir de forma 2.0 (és a dir, fent un tweet) el fet que també pogués seguir el debat municipal de la meva ciutat: “Si els regidors/ores de Mataró twittegessin durant el Ple municipal obririen el debat, com fa el #parlament” i “Com no podria ser d'altra manera, la periodista @judithvips també ens informa. Periodisme obert i al moment”.

Va sorprendre’m, però, la resposta obtinguda al moment per dos regidors de ciutats diferents, però del mateix grup polític: Ramon Bassas i Montserrat Capdevila. Els dos expressaven que ho havien intentat a les seves respectives ciutats, que sempre l’oposició ho havia vist malament i que els criticaven per no estar atents durant el debat. La política 2.0 no és política 2.0 a tot arreu?

Penso que Judith Vives va informar puntualment del que allí passava, sense comentaris personals, i això és periodisme també; periodisme obert i la moment. A més, oferia la possibilitat de retuitejar les seves piulades, i això és obrir encara més la informació a la xarxa.

La cuina del 2.0 vol temps. No estem preparats al canvis, i ara com ara els canvis van massa ràpid. Hi ha qui si llença de cap, i és pioner en moltes iniciatives, i hi ha qui vol que es cuini a foc lent, perquè en desconfia, perquè no l’acaba d’entendre. Amb el temps, però, penso que tothom acabarà entrant-hi.

Amb tot, un debat municipal al twitter sempre seria més ric amb piulades dels seus regidors i regidores, perquè donaria la possibilitat als seus conciutadans de respondre’ls, comentar-los o retuitejar la seva piulada.

Felicito, doncs, Judith Vives, per fer-nos partíceps del que passava dins la sala de plens de l’Ajuntament de Mataró. Si #política2.0 és una nova manera de fer política, el que ella va fer va ser una nova manera de fer periodisme, tal com feia quatre dies havia fet Valentí Sanjuan, director del programa Vist i no vist, de Catalunya Ràdio. I agraeixo les piulades dels regidors Alicia Romero i Ramon Bassas.

Ara caldria que els altres regidors que són al Twitter també s’hi afegissin en el proper ple. Ah, i no només a la meva ciutat.