Dia del Tirant (lo Blanc)

M’assabento pel @llibreter que Joanot Martorell començà a escriure Tirant lo Blanc el 2 de gener de 1460, i ens proposa que celebrem el ‘dia del Tirant’ a la xarxa. Pel seu bloc –molt recomanable, per cert–, veig que ell ja va fer-ho el 2006 i el 2007.

Destaco la iniciativa de posar Tirant lo Blanc a la xarxa: ‘Tirant, en edició de butxaca, té unes 1.000 pàgines, de manera que amb uns quants centenars d'escolars voluntaris que introduïssin 2 o 3 pàgines cada un, aconseguiríem en poc temps tenir en format electrònic Tirant. En l’edició digital constaria en cada capítol el nom dels escolars i dels centres que hi han col·laborat”. No sé quin abast ha tingut ni si hi ha força escoles que s’hi hagin apuntat, però penso que és una bon exemple que aglutina literatura, cultura i noves tecnologies.

La meva petita col·laboració al Dia del Tirant 2011 la faig amb el text on Tirant diu a la Princesa que pel seu amor donaria la vida (ell se daria la mort):

“Però sé-us tant dir, que per totes les parts del món la majestat vostra trobarà cavallers de major estat e dignitat, de llinatge e de riqueses, més gentils d’honor e fama, ab més afabilitat e gràcia, d’armes més valents, e ab més ànimo esforçat de cavalleria (d’aquests tals se’n trobarien més que no tinc cabells al cap), però, senyora, sé-us dir, que si mil anys vostra altesa viu en lo món, no trobareu jamés cavaller, patge ni escuder qui tant desitge glòria, honor e la prosperitat de la celsitud vostra, com jo faç; ni aplicar servei a serveis, honor a honors, e delit a delits; e jo hauré açò de l’altesa vostra, ço és repòs, si repòs en tribulacions pot ésser dit. E ara coneixerà la celsitud vostra quanta era l’amor e la voluntat que jo tenia de servir la majestat vostra. E puix lo meu cor ha tant fallit que és estat causador de tant agreujar la mia mà plena de cruel venjança, ans que lo sol haja passat les columnes d’Hèrcules, jo el partiré en dues parts. L’una trametré a vostra excel•lència perquè d’aquell en prengau complica venjança; l’altra part trametré a la mare que nou mesos lo portà en lo seu ventre, perquè d’aquell prenga la darrera consolació. (...) Aquest serà lo darrer any, mes, dia e hora que l’altesa vostra viu me veurà, e aquestes seran les darreres suplicacions que jamés faré a vostra celsitud. (...)

E venint-li quasi los ulls en aigua e acompanyat de dolorosos sospirs, se llevà dels peus de la Princesa e ixaqué de la cambra faent la vida de sa posada.

Com la Pincesa véu que ab tan gran desconhort se n’era partit, moguda de molta amor e d’extrema dolor, los seus ulls destil.laren vives llàgrimes mesclades ab molts sospirs e sanglots, que nenguna de les sues donzelles no la podien aconhortar, llançant veus doloroses e mostrant ses dobles e tristes dolors”.

PD: Per cert, a Mataró tenim Tirant lo Blau, la revista de la colla castellera Capgrossos de Mataró.

Homenatge al president Companys

D’aquí a unes poques hores, farà setanta anys de l’assassinat del president Companys. Per recordar-ho, un fragment del llibre El president Companys, afusellat, de Josep Benet (Edicions 62)

El piquet que l’havia d’executar estava integrat per soldats d’infanteria. El manava un tinent provisional que havia estat elegit per torn rigorós. Era molt jove. Se’l veia emocionat, com n’estaven també molts dels presents. L’oficial s’acostà al president Companys per tal d’embenar-li els ulls i posar-lo d’esquena al piquet d’execució. Ell, però, amb un gest sobri i sense pronunciar ni un sol mot, refusà el drap i es mantingué de cara, mirant sense titubejar el piquet. En la tènue llum d’aquella matinada, destacaven les seves sabatilles de roba blanca i el mocadoret blanc que duia, com sempre, a la butxaca superior de l’americana. En el moment en què els soldats anaven a disparar, cridà amb fermesa i clarament: ‘Per Catalunya!’.

Aquestes foren les seves darreres paraules.

Caigué malferit, malgrat que els soldats havien disparat des d’una distància d’uns sis metres. L’oficial que manava el piquet se li acostà per donar-li el tret de gràcia. Emocionat, desconcertat, li tremolava el pols. Va haver de repetir els trets per acabar l’execució. Després, s’ajupí per comprovar la mort i, en fer-ho, recollí discretament el mocadoret blanc que Companys duia a la butxaqueta de l’americana. Era xop de sang. Va guardar-lo. El seu gest, però, fou vist pel capità de la guàrdia civil, Gonzalo Fernández Valdés, l’agent dels serveis militars d’informació, present a l’execució, el qual va denunciar l’oficial. Aquest fou obligat a tornar aquell petit mocador, que quedà en poder dels serveis d’informació militar de la 2a Bis. Posteriorment, fou sotmès a un tribunal d’honor i expulsat de l’exèrcit. (...)

Eren les 6:30 del matí, aproximadament. Tenia 58 anys.

La seva execució corresponia a la número 2.761 de les fetes oficialment a Catalunya pel règim franquista des que havia estat ocupada la ciutat de Barcelona, el 26 de gener de 1939. (...)

Dos empleats dels serveis funeraris municipals de Casa Caritat de Barcelona es feren càrrec del cadàver. Col·locat en una civera de les que s’utilitzaven a la infermeria del castell i cobert amb una manta vermella, el traslladaren al furgó que esperava davant la porta d’entrada a la fortalesa. Al peu d’aquest furgó fou col·locat en el modestíssim taüt, dit de beneficència, que, per ordre de les autoritats militars, havien facilitat els esmentats serveis funeraris, com es feia en el cas de tots els executats per motius polítics.

(...)

Tancat i clavetejat el fèretre, el furgó militar el traslladà al Cementiri Nou. Aparcà davant les oficines administratives del cementiri. A l’entorn d’aquestes i pel camí que, des del castell, hi porta, s’havia establert una forta vigilància militar i policíaca. A les nou, mentre encara s’estaven fent els tràmits per enterrar Companys a la fossa comuna anomenada ‘La Pedrera’, arribà Ramona, amb el seu cunyat Ramon Puig, en un cotxe llogat. Les altres germanes, Neus i Maria de l’Alba, no havien tingut prou coratge per acompanyar-los.

La seva arribada provocà sorpresa i desconcert entre els militars i les persones presents. Ella, amb decisió, interrompé els tràmits que s’estaven fent per enterrar el seu germà a la fossa comuna i exigí se li donés sepultura –va dir– dignament.

(...) Després de l’execució, un tinent que servia a la bateria d’artilleria de costa, de guarnició, a la muntanya de Montjuïc, es va adreçar als soldats catalans que hi feien el servei militar i, brutalment, els digué: ‘Catalanes, hemos fusilado a vuestro presidente’.

Tenia raó.



Exposició dedicada a Antoni Sors i Ferrer (Sant Vicenç de Montalt, 1949 – Lhotse Shar, 1987)

L’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, en motiu del 25è aniversari de la primera ascensió catalana a l’Everest, ha organitzat una exposició dedicada a Antoni Sors. Ell, juntament amb Òscar Cadiach i Carles Vallès, va trepitjar el sostre del món el 1985, quan encara no hi havia internet i es comunicaven a través de telegrames tramesos mitjançant el Morse.

Sabia de l’acte d’homenatge que s’havia fet el 28 d’agost a la sala gran de Can Costa i Font, de Taradell, per l’amiga Mercè Marfany –companya aleshores d’Antoni Sors. Pocs polítics, molta gent, i una magnífica presentación feta pel periodista Albert Om, que el 1985 havia narrat per Ràdio Taradell els moments més intensos de l’expedició.

L’Agrupe, però, ha volgut recordar aquella gesta amb una exposició no tant dedicada a l’Everest, sinó a tot aquell seguit de muntanyes i sortides que en Toni Sors va fer al llarg de la seva vida muntanyenca. Companys i amics s’aplegaven al voltant de les fotografíes, algunes reconeixent-se molt més joves, altres recordant els qui ja no hi eren.

Broad-Peak, terres andines, els Alps, la Pica d’Estats, l’Everest, Lhotse Shar…, apareixen majestuoses a les parets de l’exposició.

En Toni, com a cap de l’expedició de Broad-Peak (8.47m), l’any 1981, s’encarregà de comunicar la mort de l’excursionista mataroní Enric Pujol, a la seva família, ignorant que uns anys més tard, al Lhotse Shar –i després d’haver trepitjat l’Everest–, serien uns altres els qui comunicarien la mateixa dissort a la seva. L’Allau també ocasionà la mort dels alpinistes mataronins Sergi Escalera, Francisco Porras i Antonio Quiñones.

Carles Vallès, el president de l’Agrupació i Joan Antoni Baron, alcalde de la ciutat, van fer unes breus paraules, però jo em fixava en aquella dona menuda que tenien al seu costat i a qui ningú havia esmentat. La Trini, de 95 anys, mare d’en Toni Sors, se’ls escolta a peu dret, sense gaire expressions a la cara. Després, tinc ocasió de parlar-hi. M’explica que una setmana després d’haver mort en Toni, va rebre una carta del Nepal. Era d’ell i li deia que aviat tornaria a ser a casa. Plora. Em diu de memòria els versos que li van posar al recordatori: “El meu fill escrivia molt, i molt bé”, em diu.

Abans de cloure l’acte, la Mercè Marfany surt al davant i es col·loca entre la mare d’en Toni i els qui han presentat l’acte. Des de Taradell que ha remogut records, i armaris. El banderí que en Toni portava quan va fer l’Everest, brodat, amb l’escut de la ciutat i amb el nom de l’Agrupe, vol regalar-lo a l’entitat.

Aquestes també són les coses que cal tenir en compte dels homenatges. Els sentiments, les emocions, el dolor, massa vegades oblidats pels absurds protocols i presses. Una encaixada o una abraçada donada a temps no arregla res, però reconforta. I veure com els seus amics i companys han volgut ser-hi.

A l’entrada, el gegant de l’Antoni Sors de Sant Vicenç de Montalt ha donat la benvinguda a tots els assistents, i en Ton Ricart. En Lluís Gómez i la Mercè Macià somriuen.

Voleu saber una cosa curiosa? El celler Laietà, de Sant Cebrià de Vallalta –familiars del metge de l’expedició de l’Everest, Ton Ricart–, ha fet una partida de 8.848 ampolles en commemoració de la primera ascensió catalana a l’Everest. Cada ampolla va numerada. Podem trobar el vi commemoratiu de l'Everest al celler de Can Montserrat, que n'han demanat l’exclusiva per Mataró. Per a qualsevol consulta, podeu adreçar-vos a cellerlaieta@coac.net. A veure qui compra la darrera i fa cim. Bona iniciativa!
Us deixo aquí algunes fotografies de l'acte.

L'alcalde Joan Antoni Baron inaugurant l'exposició

Carles Vallès, el president de l'Agrupe, i la mare d'en Toni Sors, i germana

La Trini, amb una foto del seu fill Toni al darrera

El banderí que la Mercè Marfany dóna a l'Agrupe, i la mare d'en Toni Sors

Detall del banderí

El gegant d'Antoni Sors, de Sant Vicenç de Montalt

'A Celdoni Fonoll', un poema de Vicent Andrés Estellés

Avui, homenatge a Vicent Andrés Estellés, he trobat escaient reproduir aquests seu poema dedicat a Celdoni Fonoll, bon amic, però també un poeta i rapsoda que encara no ha rebut l'admiració que mereix.

A Celdoni Fonoll

era diumenge i a boqueta nit vares arribar
venies de les terres d’Alacant
parlaves de vi de festa de tot un poble
que celebrava com al voltant d’un garrofer
la seva veu retrobada com una llosa

emic oh clar amic venies de més amunt
duies la pols de la marxa de la llibertat
duies el cansament del manament august
però havies de seguir encara de caminar moltíssim
tenies les ungles negres d’escarbotar la terra

et recorde moltíssim et recorde entre les flames
d’aquest moment únic mai no podràs descansar
com no descansen els rius les terres
duràs la teva veu al llit del malalt
el miraràs aixecar-se del llit

reparteixes els mots entre la boca del poble
com repartiries les lloses de les Homilies d’Organyà
beus vi després i raones amb tot déu
et lleves matiner i continues el camí
que és el teu però que és el de tothom

oh amic de la veu potent de la barba fosca
hem d’anar un jorn a la cova negra de Xàtiva
a la cova del Parpalló i amb lenta mà
s’escolarà la terra entre els teus dits
i besaràs els murs

t’espere al Perelló la mar canta
però seguesc aplicat a uns mots
es farà de nit i s’encendrà la mar
vine al Perelló Isabel i jo t’esperem
esperem la teva veu la teva confiança la llibertat.

V. A. Estellés (1977) 

Acte de reconeixement a Pilar Adan

Avui, primer dia de juliol -el mes de les Santes-, prop de dues-centes cinquanta persones han homenatjar Pilar Adan per la seva dedicació i contribució al món de la música i per tants anys que ha cantat la Missa de les Santes. La Sala Casal Aliança era plena de gom a gom.

Dues hores emotives, dues hores d’un gran nivell musical i humà. Això és el que ens han regalat aquest vespre Els Amics de la Ciutat de Mataró, amb l’adhesió de directors, solistes i cor de la Missa de les Santes, l’IMAC, la Fundació Caixa Laietana, i diverses entitats mataronines, entre les quals la Fundació El Maresme.

Els parlaments han anat a càrrec de Ricard Bonamusa, vicepresident dels Amics de la Ciutat de Mataró; de Marcel Olm, compositor i pianista, habitual acompanyant de Pilar Adan en tots els seus recitals; i de Francesc Cortés, doctor en musicologia per la UAB, i director de la Missa de les Santes en quatre ocasions.

Molts companys de viatge de la Pilar s’han sumat a l’acte, i això ha estat magnífic.

El Màgic Trio (Lídia Martínez, soprano; Svetlana Mujortova, violí, i Pere Gonzàlez, piano), han interpretat T’estim i t’estimaré, d’Antoni Parera Fons; Duo del zapateado, de la sarsuela La Tempranica, de Gerónimo Giménez, i amb Josep Ruiz, Be my love, de The toast of New Orleans (El brindis de Nova Orleans), de Nicholas Brodszky.

Josep Ruiz, amb una veu magnífica, també ha interpretat L’alba sepàra dalla luce l’ombra, de Francesco Paolo Testi.

Rosa Mateu, acompanyada per Pere Gonzàlez, ha interpretat Clavell al balcó i L’estel del dematí, d’Enric Morera.

I en Josep Fadó, el nostre Fadó, amb Josep Canal al piano, ha cantat Ah sí, ben mio, d’Il Trovatore, de Giuseppe Verdi. Després, ens ha regalat L’emigrant, d’Amadeu Vives, que no era al programa. Suau, amb bon timbre i un silenci a la sala que posava els pèls de punta.

Montserrat Tarruella també s’ha afegit a l’acte de reconeixement, i tot i no sortir al programa ha cantat una àrea operística.

La cirereta del pastís l’ha posat el cor de la Missa de les Santes, dirigit per Jordi Lluch, el director d’enguany. El Crucifixus i el Quoniam tu solus sanctus, de la Missa de les Santes de Mossèn Blanch ens han fet recordar que només queden vint-i-sis dies per sentir-los en el lloc oficial, la Basílica de Santa Maria. Una recomanació: si no hi heu assistit mai, anoteu-vos-ho al calendari i veniu-hi.

La Pilar, dalt de l’escenari, ens ha recordat que el que més feliç l’ha fet mai ha estat cantar.
Que per molts anys, Pilar!

D'esquerra a dreta: Ricard Bonamusa, Marcel Olm

i Francesc Cortés

Pere Gonzàlez, Lídia Martínez, Josep Ruiz

i Svetlana Mujortova

Pere Gonzàlez i Rosa Mateu

Josep Canal i Montserrat Tarruella

En Josep Fadó

Jordi Lluch i el cor de la Missa de les Santes

la Pilar Adan rep la medalla de mans

del Sr. Francesc Robert 

Tot recordant Jesús Moncada

"Senyora Mort: vostè sap millor que els més eixerit dels savis, que la gent d’aquest món –vull dir, entenguem-nos, el del cantó dels vius– no tenim manera d’esbrinar el destí ni d’assabentar-nos amb anticipació de l’hora del nostre traspàs. Barrina, cavil·la, dóna-hi voltes, tantes com vulguis: acabes marejadet i no en treus mai l’entrellat. Així doncs, enquimerat per aquesta incertesa, dicto la present al meu amic Miquel Dalmau, la Clenxa, un dels berbers de la vila, xicot molt repolit i d’allò més sabut en coses de lletra, al revés de mi, que sempre vaig ser un sapastre fet i dret per als estudis; la dicto avui, sense esperar a demà, no sigui cas que, per desídia o galvana, se me¡n vagi tot en orris i em quedi de soldat de peu. De més verdes n’he vist madurar; encara no fa un any –a l’abril serà l’aniversari- en aquesta mateixa taula del Cafè de la Granota on ara ens trobem la Clenxa i jo, l’oncle Campells, un homenàs de ferro colat que pareixia que no s’havia de morir mai de la vida, va cascar-la de sobte mentre jugava a la botifarra. I no es pensi que és l’únic. De casos semblants, li’n contaria a cabassos; es quedaria esglaiadeta."

Fragment de “Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues”, El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada,

[La meva contribució a la iniciativa del blog Saragatona.]

Caminant per Sinera

Vaig caminar per Sinera un diumenge al matí, resseguint els indrets d’Espriu, de la mà de Montserrat Caba, directora del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, caminades que s'afegien a l'homenatge dels 25 anys sense Espriu.

La regidora Isabel Roig m’explica l’èxit que han tingut aquestes trobades, tres diumenges seguits, on han hagut de duplicar cada dia la sortida. No tothom és d’Arenys, hi ha gent d’arreu, i això està bé.

El carrer de la Perera, el carrer de l’Església, l’Església i el seu retaule, la Riera, la Sala Mercè, el camí del Cementiri i, evidentment, el Cementiri d’Arenys.

Els diumenges al matí, hi ha carrers de Sinera encara deserts; la gent es desperta a poc a poc, aprofita la festa, i si el sol acompanya el teu recorregut hi ha moments magnífics.

La Montserrat ens va oferir una parla distesa, apassionada, de persona que domina el tema, tant literari com personal.

Res de les dues hores previstes que havia de durar la passejada! Quin regal, quatre hores trepitjant camins i rials, sense pols, però, perquè ja estan tots asfaltats.

El carrer de l'Església

A la plaça de l'Església

La casa familiar dels Espriu, al carrer de la Parera, núm. 27

El camí del Cementiri

Des del mirador del Cementiri

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre.

Al president Companys

Fa dies que no escric al bloc, però com que vaig dir que intentaria fer un post sobre l’acte de desgreuge al president Companys que va tenir lloc, al Palau de la Generalitat, el passat dia 29 de setembre, penso que avui és un dia més que adequat per posar-m’hi, ja que avui en fa 68 del seu afusellament.
Vaig dirigir-me cap a la plaça de Sant Jaume amb força temps d’antelació. Vaig asseure’m al Bocatta, on una colla de manifestants estaven davant de l’Ajuntament de Barcelona. Crec que eren de Comissions Obreres. Tot i que no eren gaires, feien força soroll, i els mossos d’esquadra, de tant en tant, els deixaven anar un “petardo” per espantar-los. Cridaven: “A por ellos, oeee...”, però no sé pas a qui es referien. Tot i que potser feia estona que hi eren, en arribar jo a la plaça començaven a dissoldre’s.
Tenia una gran finestra al davant, cosa que em permetia una visió privilegiada de tota la plaça. Vaig veure l’Antoni Vives, president actual de la Fundació Trias Fargas, que la travessava.
Just en el moment en què estaven més alterats els manifestants i que arribaven reforços dels mossos d’esquadra –una mica granadets, la veritat–, va aparcar davant de la finestra una furgoneta de BCNeta, impedint-me veure si la cosa s’esverava més del compte.
Asseguda com estava, veient les coses des de la barrera, vaig pensar que m’hagués agradat ser com en Pascal, el dels diaris d'en Pascal. M’agrada escriure i, no sé ben bé perquè, també m’agrada la política. Déu ser, potser, perquè sempre m’han agradat les coses col·lectives, que es fan amb l’ajuda de tots.
Em dol veure una plaça buida, em dol veure com els actes que valen realment la pena la gran societat, la gran massa les ignora, mentre que tots es mobilitzen per foteses, com anar a veure l’estrena de Vicky, Cristina, Barcelona, de l’Allen, una autèntica cagaradeta, pel meu gust.
No sé pas què passava aquell dia a l’Ajuntament de Barcelona, però no paraven d’arribar cotxes amb militars, i no militars rasos, sinó militars amb galons, i cotxes amb guardaespatlles. I vés, a l’altra banda de la plaça, a punt de començar l’acte de desgreuge al president Companys!
Em va agradar veure entrar la mòbil de Catalunya Ràdio i un cotxe de TV3, perquè almenys els “nostres” es comportaven amb l’acte.
En Sobrequés es dirigia al carrer del Bisbe, i l’acompanyava la Núria Feliu.


Bé, però anem per explicar l’acte en qüestió, no?, que això és el que interessa.
A la taula presidencial hi havia el vicepresident Carod, acompanyat dels cònsols de França i Alemanya a Barcelona, Pascal Brice i Christine Gläser, en Pep Cruanyes i una de les últimes fotografies del president Companys.
En Pep Cruanyes començà l’acte protagonitzant una divertida anècdota. Es dirigí a n’en Carod com a “honorable president”, fet que va fer que aquest somrigués.
Em sobtà veure tots els diputats i diputades actuals ben asseguts a primera fila, mentre el senyor Fornas, exdiputat també d’ERC, va aguantar dret tota l’estona que va durar l’acte.
En Pep Cruanyes va tenir un record per en Josep Benet, sense esmentar, però, que hi havia present la Florència Ventura, la seva vídua. També es va recordar de la família Peiró, dient que també volien fer-li un homenatge, i especificant que hi havia en Germinal Belis representant a la família. El públic de la sala va arrencar un aplaudiment que em va emocionar.
I a acabar les seves paraules dient una frase de Helmut Khol: “Un poble que no coneix la seva història, no pot comprendre el present ni construir el seu futur”. Magnífic!

El discurs del cònsol de França, què voleu que us digui? Només va dir que era aquí per motius personals, que va estudiar a la ciutat on el president Companys va ser detingut i que la seva àvia va ser una exiliada. I va voler deixar ben clar que ell no era aquí per assumir responsabilitats de la República francesa.
En canvi, la cònsol d’Alemanya va ser tota una altra cosa. Va explicar que era cònsol a Barcelona des del juny i va reconèixer que no coneixia en Companys. Que es va documentar i que va descobrir el terrible paper que va jugar el govern alemany en la detenció del president.
Ella, a diferència del cònsol de França, va dir que calia acceptar la seva culpa (la d’Alemanya) i que s’havien d’assumir responsabilitats.
I va ser aleshores que va irrompre en Jordi Dauder a l’escenari –gran persona, gran actor– on va recitar l’Oda al president Companys, escrita per Joan Brossa el 1976.
I el discurs d’en Carod va ser contundent. Va recordar que el franquisme va fer víctimes individuals i víctimes col·lectives, i que calia recordar-ho. Que a diferència d’altres règims europeus, el franquisme no ha estat titllat com a delicte. Que l’afusellament del president Companys va ser una manera simbòlica de matar també la nació. Que si estàvem al Palau era perquè creia que era el millor lloc per fer l’acte de desgreuge, atès que era va ser allà on Companys va viure tants moments de dolor i d’esperança. I va destacar que companys va ser un home valent, coratjós i que rebutjà el camí d’Amèrica, preferint ser a prop del seu país i de la seva gent.
També va fer una petita confessió: el 15 d’octubre de 1973 va escriure el text d’una octaveta per primera vegada i justament ho va fer per recordar l’afusellament de Companys.
I va acabar les seves paraules dient que faltava la veu definitiva, oficial i concloent de l’Espanya democràtica, i que, ras i curt, el que cal és l’anul·lació del procés que el va portar fins a la mort.

No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
Ni el gra de blat ni el roserer florit–,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.
Fragment de Joan Brossa

Ramon Tremosa i Ainaud de Lasarte

Avui ens hem hagut de dividir, perquè hi havia dos actes als quals ens interessava anar. Jo he anat a la presentació del llibre Catalunya, un país emergent, de Ramon Tremosa, a l'Òmnium Cultural de Mataró, i en Jaume ha anat a la presentació del llibre La vaga d'usuaris de tramvies de Barcelona de 1957, de Maria Coll i Josep Puig i Pla, a l'Ajuntament de Barcelona, i després s'ha arribat a l'acte d'homenatge d'en Josep Maria Ainaud de Lasarte, al Museu d'Història de Catalunya.

D'en Ramon Tremosa només puc dir que l'escolto embadalida. Quina mà de paraules, de noms propis, de números, de dates, d'exemples... Em fa pensar amb les intervencions d'en Sanuy, però de diferent manera. Bombai. Holanda. Zoom mundial. Papa Borja. Finlàndia. Irlanda. Eslovàquia. Estònia. Polònia. Àsia. Lliure comerç. Xarxes globals. Energia eòlica. La mediterrània. Segle XXI. Wolkswagen. Ikea. Valls. Martorell. Megaregions. Richard Florida. Megaciutats. Nueno. IESE. Ports de València i Barcelona. Marsella i Gènova. Eliseu Climent. Trànsit de contenidors i creuers. Competitivitat. Logística.
I per acabar, una frase: "Mentre la Catalunya política l'anem fent com podem, hem d'apostar fort per la Catalunya econòmica".

I l'acte d'en Josep Maria Ainaud de Lasarte ha sigut un reconeixement molt emotiu. Diu en J. que l'auditori del Museu i el vestíbul eren plens a vessar, amb personalitats de diferents àmbits: des d'en Francesc Casares, Ramon Folch i Camarasa, Jordi Pujol, Josep Espar-Ticó, Ramon Camp, Vinyet Pañella, Albert Manent, Concepció Sugranyes, el periodista Manuel Cuyàs, i molts d'altres.
També hi ha volgut ser la Florència Ventura, i es feia estrany veure-la sense el seu estimat Josep Benet. Tenint com tenia la companyia d'en J., que l'acompanyaria després fins a casa, ha tingut ganes de no marxar de seguit i s'ha vist prou valenta per saludar a la gent.
Res, que la vida continua.