Josep Fadó, Il nostre Trovatore (Església de Sant Josep, 3 de desembre, Mataró)

Fins fa pocs dies, ens crèiem que només Ramon Gener, el presentador del programa ‘Òpera en texans’, del Canal 33, era capaç de barrejar talent, música clàssica, proximitat i pedagogia amb les eines de la xarxa, Twitter i Facebook), però Josep Fadó, el tenor de Mataró, ens va demostrar que no, que ell també n’era un mestre.

Tres hores abans de la Gala lírica pro-Càritas, Josep Fadó penjava al Twitter i al Facebook 

 

I, efectivament, en entrar et lliuraven aquest programa de mà i un bolígraf. Estratègia, desconcert, joc, amb l'excusa que acabava d'arribar del Den Jyske Opera, Dinamarca, on ha estat fent Il Trovatore.

Es respira un ambient especial, perquè tothom se’l sent seu en Josep Fadó. Trepitja els escenaris dels millors teatres d’òpera mundials, però sempre hi ha qui recorda que un dels primers escenaris que va trepitjar era el de la Sala Cabanyes, de Benjamí a Manrico, i ens omple d’orgull. I això es copsa fàcilment: Pep Plaza, a la primera fila; Antoni Blanch, president del Centre Catòlic, que l’ajuda en tota la posada en escena de l’esdeveniment; la Núria Fàbregas, l’àngel Sant Miquel durant anys, també el segueix des de les primeres files, i tanta i tanta gent.

Seure darrera l’altar fa que no vegi la cara dels qui parlen i dels qui canten, però em permet copsar moments màgics, únics. Quan Pep Andreu parla dels inicis d’en Fadó i el fill d’en Pep mira com interrogant el seu avi, volent dir: ‘És cert que vau anar a can Mensa a llogar un piano pel pare?’, i l’avi fa que sí al nét, desdibuixant un somriure de satisfacció. I l’altre? Veure el fill d’en Fadó, a primera fila, com canta les primeres napolitanes en veu baixa, resseguint son pare amb la mirada, talment com si fos el seu apuntador particular. Cara d’admiració.

En Josep Fadó va establir un divertimento amb el públic, fent veure que anava sortint gent espontània, quan en realitat eren bons cantants i amics seus. Així, poder gaudir de les veus d’Anna Puche (soprano); d’Albert Casals i David Alegret (tenors), i de Simón Orfila (baix), els quals van interpretar peces sols o acompanyant en Fadó, va ser un autèntic privilegi. No és gens equivocat el tweet que deia ‘Possiblement, la millor gala lírica de l’any’. Tots de la mateixa generació, gens de segona, amb Orfila actuant a l’Scala de Milà i l’Anna Puche fent Le Grand Macabre, al Gran Teatre del Liceu.

Hi havia bona sintonia, entre ells i entre ells i el públic, i això va fer enriquir la gala. Ens ho vam passar bé, perquè es feia evident que ells –els cantants– gaudien d’allò que feien, i aquesta és la millor manera de fer arribar les coses. La mateixa posada en escena en un altre context (Foment o Teatre Monumental) penso que no hagués donat el mateix resultat, perquè l’espai se’ns hagués presentat més seriós, més distant, massa clàssic.

Tot va ser estudiat, al més mínim detall, i el resultat va ser un èxit, i ho demostren els 4.000 euros que es van recollir.

Poder escoltar, bellament cantades, aquestes cançons i àrees, per cantants que exceleixen en aquests moments, no té preu.

Core 'ngrato, de S. Cardillo; Tiene razón amigo (La chulapona); El barberillo de Lavapiés (Asenjo Barbieri); Mi barca (La Galeota, de S. Codina); No puede ser (La tabernera del puerto, Pablo Sorozábal); Per tu, Francina meva (duet de Cançó d’amor i de guerra, de R. Martínez Valls); L’emigrant (d’Amadeu Vives); Pirineus (Cançó d’amor i de guerra); Una furtiva lacrima (Elisire d’Amore, Donizetti); Oh mio babbino caro (Gianni Schicchi, de Puccini); Ah, mes amis (La fille du régiment, Donizetti); La calunnia (Il barbieri di Siviglia, Rossini); Ah, si ben mio (Il Trovatore, Verdi); Funiculí, funiculà (napolitana, de Luigi Denza); Nessun dorma (Turandot, de Puccini); O, sole mio (napolitana d’Eduardo di Capua) i Brindis (La Traviata, Verdi).

I el millor de tot és que hi havia gent que tant els hem vist escoltar els quatre nois del grup Manel, com els quatre dels Amics de les Arts, que escoltaven els quatre (tres tenors i un baix), o els cinc (amb la soprano) cantants de música clàssica.  

Que què tenim? Doncs, a Mataró tenim un tenor que es va fer gran, que va creixent i que triomfa allà on va.

Grazie mille, Pep, i que per molts anys!

Les fotos que acompanyen aquest apunt són gentilesa de Lluís Rugama (fotògraf) i d'en Josep Fadó, que me les ha facilitat.

Josep Fadó (tenor) i Anna Crexells (pianista)

David Alegret (tenor)

Anna Puche (soprano)

Simón Orfila (baix)

Albert Casals (tenor)