Antoni Dot i Arxer (1908 - 1972)

Aquesta nit m’he posat molt tard al llit, vora quarts de tres de la matinada. Arribava de la presentació de la biografia del que fou el diputat benjamí del Parlament republicà, el senyor Antoni Dot i Arxer (1908 – 1972), que es va fer a la casa de cultura Can Trinxeria, d’Olot, d’on ell n’era fill.
Va ser una presentació especial. Hi havia molts motius per ser-ho –Olot va decidir celebrar el centenari del naixement de l’Antoni Dot i així recuperar la seva figura, la joventut de l’autor del llibre, l’Albert Planas i Serra, fer l’acte a la mateixa ciutat del biografiat–, però, sobretot, havia de ser especial a la força, perquè els seus dos fills, en Jordi i la Montse, van viatjar des de Mèxic per poder-hi ser presents.
La presentació va anar a càrrec, entre d’altres, d’en Josep Vall, de la Fundació Josep Irla; de Jesús M. Gutiérrez, del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), de l’Albert Planas i Serra, l’autor, i d’en Jordi Dot i Masdemont, fill de l’Antoni Dot. En un darrer terme, va intervenir també el diputat Pere Bosch Cuenca, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i exalcalde de Banyoles, excusant l’absència del president del partit, en Joan Puigcercós, que per motius personals no havia pogut acudir a la cita.
A pocs minuts de començar l’acte, ja ens vam adonar que la sala quedaria petita. Impressionant, 156 persones omplien les dues sales de Can Trinxeria, i més de la meitat van haver de restar dretes durant tot l’acte. La sorpresa dels fills de l’Antoni Dot, i també del seu nét, tots ells vinguts des de l’altra banda de l’Atlàntic, quedava palesa en el seu rostre. Es preguntaven, una i altra vegada, com és que hi havia tanta gent i, sobretot, com és que hi havia tanta gent jove.
Estic acostumada a assistir a actes d’aquest tipus, històrics i polítics, on és veritat que la majoria de vegades la mitjana d’edat és força elevada. Quin goig ahir veure gairebé una trentena de joves, entre vint i vint-i-cinc anys, assistint a la conferència d’un company seu! Quin gran encert que va tenir la Fundació Josep Irla d’encarregar la biografia de l’Antoni Dot a un jove llicenciat en història, fill de Santa Pau, perquè justament això fa que la preocupació per a la recuperació de la memòria històrica no quedi en mans només d’aquells que ja saben, qui més qui menys, el que es va coure en les èpoques que tots coneixem, sinó que passi el relleu a aquells historiadors que pugen.
L’Albert Planas va exposar el seu mètode de treball, va fer pinzellades de traç gruixut –perquè no es va estalviar res– sobre la vida política de l’Antoni Dot, i ho va fer encomanant-nos la seva vitalitat, la seva energia, la seva espontaneïtat, fent una presentació amena i, com deia ell, ben propera a la gent. No volia explicar una missa en llatí, sinó una exposició didàctica i educativa. I us prometo que ho va aconseguir.
En Josep Vall, de la Fundació Irla, va fer una bona introducció. Va explicar que just feia dos anys la Fundació havia participat en la publicació del llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), de Jaume Torrent, que era la biografia d'un altre diputat del Parlament de 1932, l’autor del qual es trobava a la sala, i que en veure l'estructura del llibre van pensar que havien de fer alguna cosa per recuperar part d’aquella història, d’aquella gent, atès que fins aleshores només es disposava de biografies dels personatges més destacats –Companys, Irla, Macià...–, però que encara quedava molt feina per fer.
Així, al desembre del 2006, van marxar cap a Mèxic i van anar contactant, amb l’ajuda de l’Orfeó Català de Mèxic, amb descendents d’aquells que es van veure obligats a exiliar-se. Va ser aleshores que van contactar amb en Jordi Dot i Masdemont, fill de l’Antoni Dot i Arxer, que els va facilitar tota mena de documentació i fotografies, cosa que els va permetre posar fil a l’agulla per ara poder tenir la biografia que ahir es presentava.
Jo vaig conèixer en Jordi Dot just fa dos anys, a Mèxic, i la presentació de la biografia del seu pare a Catalunya ha permès que ens tornéssim a veure. Permeteu-me que expliqui un detall molt personal.
Quan l’Antoni Dot va haver de marxar de Catalunya el seu fill, en Jordi, només tenia set anys. Sempre havia vist per casa fotografies de l’hemicicle del Parlament de Catalunya, però no ha estat fins aquest dimarts passat que ha pogut trepitjar el saló de sessions. Quan vam saber que s’estarien a Barcelona i que fins el dia 11 no s’instal·larien a Olot, vaig pensar que podia convidar-los a venir al Parlament i que poguessin veure, in situ, on havia treballat el seu pare.
Veure com els ulls d’en Jordi i la Montse s’humitejaven just en el moment d’entrar al saló de sessions, és una cosa que no té preu. Caminaven just pels mateixos racons on havia treballat el seu pare, identificaren de seguida on s’asseia el secretari primer del Parlament del 1932 –que era el seu pare– i marxar cap a Mèxic havent pogut parlar amb el president Ernest Benach, que els dedicà uns minuts, és una cosa que agrairan sempre. I poder saludar, a Olot, a qui també ocupà un càrrec com el seu pare, el senyor Marçal Casanovas, que fou secretari quart del Parlament de Catalunya del 1988 al 1992, també els va emocionar.
Que tard que fem a vegades les coses! No serem a temps de fer-ho amb tots, evidentment, però fer que, amb setanta-set anys, un exiliat pugui passar unes hores al Parlament de Catalunya, tal i com fa poc va fer també el senyor Serra Puche, fill del diputat Serra Húnter, a mi em reconforta l’ànima.
Després de la presentació del llibre, vam anar plegats a sopar a La perla d’Olot.
Tot i el fred, intens, va ser una nit magnífica!