Jornades MIQUEL MARTÍ I POL (Roda de Ter, 9-13 de novembre)

Si Josep Fradera va escriure el bell poema Ha passat pel meu poble un poeta –que recorda el dia que Mataró va homenatjar Miquel Martí i Pol–, aquest cop vaig ser jo qui va passar pel seu poble.

A la Biblioteca Bac de Roda, de Roda de Ter, i dins les Jornades Miquel Martí i Pol, dissabte passat va haver-hi la presentació del llibre de poemes Natana, de Josep Fàbrega i Selva (Súria, 1947), guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2010. La presentació es feia en format de cafè-tertúlia i va ser conduïda per Roger Canadell, professor de la UOC. Si això prou ja era una temptació, poder anar-hi amb la Montserrat Sans era magnífic.

Natana representa el segon vèrtex del triangle que el poeta va iniciar amb Parlo d’Aloma, però que també ens va anunciar que clouria la trilogia amb L’altra veu. Els referents són del Llibre d’Evast i Blanquerna, de Ramon Llull, i la poesia és rica en llenguatge i plena de colors. Sentir la veu d’en Ramon Martí i Pol, germà d’en Miquel, llegint ‘No hi ha cap veu a l’altra banda...’, m’emocionà; la seva veu greu, però càlida, segura fins i tot en la primera lectura, denota anys i panys de lectures poètiques. I acabem parlant de La fàbrica...
Si el protagonista de Natana busca superar-se anant riu avall, Miquel Martí i Pol cantava Riu amunt.

La Biblioteca Bac de Roda és acolorida. Dibuixos de mainada de diferents escoles de Roda de Ter vesteixen les seves parets, perquè durant tota la setmana han treballat l’obra de l’últim poeta popular de Catalunya, com també l’anomena Josep Fàbrega.

Just al pis de sobre on hi va haver la presentació de Natana hi havia els 7.000 llibres de la biblioteca particular de Miquel Martí i Pol, així com també tota la seva documentació, per facilitar que qui els vulgui estudiar o consultar pugui fer-ho. La Montserrat ens ho ensenya i explica amb aquella emoció que encara se li veu als ulls.

I sembla que ja se’n prepara una de sonada de cara al 2013, que és quan farà deu anys de la mort del poeta. Caldrà estar atents, doncs, i participar-hi com sigui.

PD: Si mai aneu a l’Hotel Can Boix, a Peramola, on en Miquel Martí i Pol tenia per costum passar-hi uns dies, fixeu-vos bé en l’etiqueta de les ampolles d’oli. Podreu gaudir d’un poema manuscrit d’en Miquel Martí i Pol.

“Per estar sà i menjar bé

en un paisatge d’idil·li

lluny del soroll del carrer

sense que ningú et vigili,

recomano al que està moix

i al que troba que tot ‘mola’

que faci estada a Can Boix,

a Can Boix de Peramola”

M. Martí i Pol

#20aniversariMRoig (Montserrat Roig, 1946 - 1991)

Llibres que fa temps que m'acompanyen, des de principis dels anys 80, els de la Montserrat Roig. Denoten el pas del temps, amb les pàgines esgrogueides i frases subratllades. Per una contraportada, m’adono que quan va publicar Ramona, adéu tenia només vint-i-sis anys

He escollit un fragment en què Maurici Serrahima parla de la Montserrat Roig…

17 de desembre de 1972

"Aquest matí he anat a l’escola Garbí, on els d’Edicions 62 m’han demanat que anés a signar exemplars del meu últim llibre. (...) En signaven, amb mi, la Montserrat Roig –Ramona, adéu–, i en Cesc –Arriba Spain– i, per una altra banda, la Guillermina Motta signava discos. (...) No cal dir que n’he dedicat un, ben expressivament, a la Montserrat Roig –filla d’en Tomàs Roig i Llop, a qui conec de fa tants anys– i que em tracta amb un cert respecte i fins amb una mica de timidesa, però alhora amb un aire de confiança, potser vagament admirativa. És alta i prima, i té un rostre interessant, clar de color i una mica infantívol. A despit d’uns somriures moderats però afectuosos i agradables, fa pensar que potser en un altre nivell seria capaç de manifestar-se amb més llibertat –o fins de deixar-se anar una mica, o un tros–, però que, si ho fa, o més ben dit, no s’hi deu deixar anar fins al fons d’ella mateixa, perquè dóna la impressió de ser molt tancada –potser fins una mica distant, sense voler–, i de portar a dintre un pòsit amagat de desencís, o potser, encara més, de tristesa".

Fragment Del passat quan era present, VI (1972-1974), de Maurici Serrahima

Nota: No sé si ha estat casualitat, però justament aquesta setmana he pogut parlar amb Arcadi Fransitorra, cosí de la Montserrat Roig. Després de mesos i mesos, ho he pogut fer justament en la setmana en què recordem el #20aniversariMRoig. El motiu? Manuel Fransitorra i Alenyà, oncle de la Montserrat Roig, va ser durant dos mesos (desembre 1932-febrer 1933) taquígraf segon al Parlament de Catalunya del període republicà... Molt poc temps, sí, però uns mesos ben interessants, segur, perquè era just l'inici d'aquella etapa.

El darrer assaig de l’Elèctrica Dharma i Twitter #forçadharma (Palau de la Música, 24 d’octubre de 2011)

Aquests dies ja s’ha escrit molt sobre el darrer concert que l’Elèctrica Dharma va oferir el passat 24 d’octubre, al Palau de la Música Catalana. Ple de gom a gom, els qui no hi eren podien seguir-lo via Twittter amb l’etiqueta #forçadharma.

Si molts podran dir allò tan típic de: ‘Jo vaig ser al darrer concert de l’Elèctrica Dharma’, jo  podré afegir-hi que també vaig poder ser al darrer assaig de l’Elèctrica Dharma just abans del concert –un privilegi–, i tot gràcies al concurs que, via Twitter, va engegar @palaumusicacat. Endevinar ‘El Petit de Cal Eril’, com la banda que el seu estil musical és barreja de cançó popular i folk-rock acústic amb tocs de psicodèlia, em va permetre viure uns moments irrepetibles. Intentaré reflectir-ho amb les quatre notes que vaig prendre.

A les set de la tarda, a Barcelona queia un xàfec considerable. Un cop a la recepció del Palau, la Laia em rep i em diu que alguns dels grups que acompanyaran l’Elèctrica Dharma en el concert homenatge a Esteve Fortuny ja han provat el so, però que la major part encara ho han de fer, com també la Dharma.

Sense gairebé adonar-me’n, em trobo al bell mig de la sala del Palau, on només hi ha tècnics de so i de llum, mànagers, fotògrafs, els de la productora que enregistraran el concert i treballadors del Palau. La Glòria, representant de la Dharma, ens diu que podem fer tantes fotografies com vulguem.

Miro a banda i banda, miro el sostre i de sobte m’entra una sensació estranya. Se’m fa evident el moment, l’instant precís, l’excepcionalitat de tot el que m’entrarà per les ninetes dels ulls fins que el concert comenci. Estic completament sola asseguda a la platea i penso que això és impressionant!

En una llotja de la banda esquerra, veig Joan Reig i Roger Mas Solé comentant la jugada. Començo a penjar els primers tweets. Sóc conscient que d’aquí a unes hores aquesta sala rebentarà, la rauxa es farà més que evident. Ens diuen que hi ha previst que duri entre 2:30 i 3:00 hores, perquè són vuit grups els que acompanyaran la Dharma en aquesta ‘Nit col·lectiva’.

Sento en Roger Mas Solé que diu: ‘Aquest assaig s’allarga’..., i és que ell encara no ha pujat a provar el que hi ha de cantar. Això serà potent!

En Jordi Roigé em parla dels seus projectes. Enregistraran aquest darrer concert de la Dharma i ara mateix està acabant de muntar una pel·lícula sobre la vida: ‘Amor colateral’.

La veu d’en Roger Mas Solé i el Palau buit. Sembla que em canti. Sentir-lo cantar ‘Les aventures del petit príncep’ em corprèn.

El Petit de Cal Eril, amb la guitarra a les mans, és assegut a la llotja del costat. Diu que la seva versió de ‘Vesti la giubba’ de Pagliacci, emesa ahir en el programa Òpera en texans (min. 21:40), és força anterior al programa –per cert, una delícia. Quan puja ell a l’escenari a provar el so, amb ‘El testament d’Amèlia’, demana un cop i un altre que li pugin el so de la guitarra.

Ara és el torn de Jordi Molina. El so de la seva tenora embolcalla el Palau, és espectacular! Quin so tan bell!

Fotògrafs i més fotògrafs copsen els instants de la Dharma a l’escenari, provant el so, amb l’instrument a les mans, fent conya, empassant-se els nervis. En Joan Fortuny està impressionant, com sempre! Comencen els nervis, perquè ja falta menys per a les nou del vespre i sembla que el so no està ben ajustat. Volen provar-ho des de baix, des de la platea, perquè volen provar el so a tot el llarg de la sala. Els veig passar com si d’una cercavila es tractés i aleshores penso que la Dharma ha fet una gran feina amb els instruments propis, els tradicionals.

Chapeau! El meu reconeixement. Un plaer.

Fins aquí el que va ser l’assaig, però algunes cròniques del concert les podreu trobar a:

Enderrock: ‘Que no es perdi aquest so’

Vilaweb: ‘Música, màgia i rauxa per acomiadar laDharma’

LaMalla: ‘La Dharma s’acomiada 37 anys després’

ElPuntavui: ‘El sant sopar de la Dharma’

Diari Ara: ‘L’últim concert de la CompanyiaElèctrica Dharma esdevé un homenatge a Esteve Fortuny’

I la gent va piular amb l'etiqueta #forçadharma, tant públic com alguns dels grups participants  d'aquella 'Nit col·lectiva' (la mateixa @ElectricaDharma, @rogermassole, @ro_dutrus, @francescribera), tot i que el Palau de la Música Catalana acostuma a fer-ho amb l'etiqueta #ElPalau. La revista Enderrock va piular tot el concert. El resultat, #forçadharma va ser TT al www.twitpuntcat

En record de M. Aurèlia Capmany

 ‘De mica en mica, van arribar els altres. La Maria Aurèlia Capmany, amb aquell aspecte mig solemne mig tronat, i els ulls prodigiosament grossos i expressius, se’m va adreçar tot seguit i em va dir que em volia donar una notícia: em dedica un llibre! Vull dir, amb una dedicatòria impresa! Té per títol Pedra de toc, i es refereix a qüestions literàries i estètiques lligades amb la seva vida d’escriptora. Diu que hi surto, al costat de l’Espriu: “Tu vas ésser el primer que es va interessar per mi!” És cert. Li responc: “Si no vaig errat, vaig ésser jo el qui et va enviar a veure l’Espriu!” Em diu que no volia que el llibre aparegués, dedicat a mi, sense que jo ho sabés abans; m’havia telefonat, sense sort. Li dono les gràcies, molt expressivament, i li dic que fora del llibre de versos d’en Lluís –dedicat “al meu pare”–, serà el primer llibre que algú em dedica, i que em sento molt emocionat. Una mica, és cert. És curiós, però sempre hi ha hagut, entre ella i jo, una mena d’entesa tàcita. En Lluís em diu, de vegades, que a ell li passa el mateix; troba, no sols que és intel·ligent –amb un cap molt treballat–, sinó també que “hi toca”; esbojarrada com és, no perd el bon sentit ni la visió dels homes. I em té, amb l’afecte amical, una confiança: no fa gaire, amb motiu d’haver de redactar jo l’article d’ella a l’Enciclopèdia, em va escriure una carta –sobre com pensa– personalíssima i meravellosa.” 

Del passat quan era present, V (1969-1971)

Maurici Serrahima

Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Quaderns de l’exili (1943-1947) i País Valencià

Avui, 9 d’octubre –com tantes vegades faig–, busco en una de les lleixes Quaderns de l’exili (Mèxic, 1943-1947) i hi cerco, entre les pàgines, referències al País Valencià. Petit homenatge.

En el número 1, de l’any 1 (setembre de 1943) hi trobem resumida els propòsits de la revista: “Catalunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació. És missió de la nostra època realitzar la unitat nacional dels catalans, valencians i balears en un Estat en el qual siguin emparades les peculiaritats de cada un dels tres Països.

I un poema de Vicent W. Querol, escrit el 1868:

Jo, endormiscat a l’ombra, i embriac amb la flaire

que, tarongers i palmes vinclant, em porta l’aire,

oixc vostra veu, que em sembla ressò de l’aviar.

I em ve a l’esment la glòria dels jorns passats, i plore

quan en el carner cerque els morts per qui m’enyore,

l’host coratjosa i sàvia dels nostres segles d’or.

Vicenç Llorca, Ferran de Pol i Enric F. Gual parlen sovint sobre la unitat nacional o el renaixement i els països de llengua catalana, sempre referint-se al Principat, al País Valencià i Balears.

El novembre de 1943 se’ns anuncia que sortirà publicat per Ediciones Ajusco, de Mèxic, un llibre sobre l’escultor alacantí Francesc Albert, amb reproduccions fotogràfiques d’algunes de les seves obres.

També s’hi troba un fragment del pròleg del Llibret de Versos, València, 1885, de Llorente, sobre el valencià:

"Diuen els adversaris de la Renaixença que és treball perdut fer reviure una llengua morta. Llengua morta és la llatina, que no parla ningú... més, ¡llengua morta la valenciana! Ixcau al carrer, atengau als primers que passen, i sabreu si és llengua morta; aneu de poble en poble pel nostre regne de València i voreu que està tan viva com el paixerell més cantador. El que estava mig mort és son conreu literari, i això és el que renaix, el mateix ací que en Catalunya i Mallorca..."

El febrer de 1944, el Quaderns recull que l’escriptor valencià J. Amo, resident a Mèxic de fa molts anys, està recollint material per a la publicació d’una Enciclopèdia de la guerra i postguerra d’Espanya en deu grans volums, i que d’una manera objectiva hi ressaltarà l’enorme esforç realitzat pels catalans, valencians i balears en els camps de batalla. I també que la comunitat catalana de Mèxic preparava una vetllada de teatre català i valencià, on els organitzadors es proposaven representar obres d’Avel·lí Artís i de Felip Melià.

Pels Quaderns sabem que a Mèxic també es publicà València fallera, una revista de format semblant a Quaderns de l’exili, de 16 pàgines x 4 de cobertes.

En el primer número de la revista Mediterrani hi ha un article del poeta valencià Alcalà-Llorente, sobre les modernes tendències de la poesia valenciana, que és molt interessant.

Si de poesia es tracta, també hi podem trobar l’anàlisi del poema ‘Les coses que em plauen’, del poeta Pere March (València, 1338-1413):

Dona em plau ben arreada

I cavaller ben armat,

I donzella enfresada,

I servent arremangat,

I cavall amb gran illada,

Ardit i ben afrenat

I sofrint bé tranuitada.

El 24 de juliol de 1944, el comediògraf valencià Felip Melià va donar una conferència a la Casa Regional Valenciana, sobre el tema ‘La nostra parla’. Diu la nota: ‘Davant d’un auditori nombrós, va desplegar, en un agradós estil de conversa planera, el tema anunciat, amb un humorisme que va ser molt del gust de tots els oients. Amb fina ironia, es va referir a certs compatriotes que fingeixen haver oblidat la llengua materna, i va enaltir aquesta, recordant els seus timbres d’honor, que són tants.’ Davant l’èxit, després en preparà una de l’escriptor Alcalà Llorente, que versà sobre història i literatura del País Valencià.

El desembre de 1944 sembla un monogràfic: València la clara, la Dama d’Elx, Joanot Martorell, un article de Felip Melià titulat ‘País Valencià, país d’art’; Francesc Alcalà-Llorente escriu ‘Paisatge d’un primer dia a Mèxic’; un excel·lent article de Julià Amo, sobre la valenciania de Joan Lluís Vives, o l’article de Josep Serra Crespo ‘Record i lloança de Bernat i Baldoví’, on hi trobem unes ratlles sobre la fonètica suecana i sobre com era Sueca a meitats del segle XIX.

I tot això, és només un apunt del que he trobat en una quarta part del llibre.

Bona Diada i bona Mocadorà!

Un assaig especial

Fa pocs dies que hem reprès, després de l’estiu, l’activitat a la Coral Primavera per la Pau, tot i que aquest curs l’hem començat amb un concert ben especial: el que vam fer per la Diada, a Cabrera de Mar.

L’assaig d’ahir va ser un xic especial, perquè m’atreveixo a dir que després d’aquest tots vam tornar cap a casa més rics. Més rics, sí, perquè nosaltres ens enriquim no de diners, sinó de paraules, de mots, de música i d’emocions.

Quina magnífica història la de la Lola Casas! Resumidament, la mestra proposa als seus alumnes de sisè (curs 2010-2011) que triïn una notícia que els cridi l’atenció, ells proposen la dels miners que van quedar atrapats a la mina de San José, a Capiapó (Xile), i això els dóna peu a parlar del treball a la mina, de la dictadura –tant la de Franco com la de Pinochet-, dels Quilapayún, i de Víctor Jara i les seves cançons.

En un món tant competitiu com el nostre, a contrarellotge, on sembla que a l’escola a vegades també només compti la millor nota, la nota de tall i la superficialitat més absoluta, aquesta història ajuda a reconciliar-te amb la vida, amb el món educatiu i amb la persona humana. “Vam donar unes coses que també s’han de donar a les escoles, perquè també s’ha d’ensenyar tot això, a més d’ensenyar a sumar, restar i dividir.’

Ens assegura que les lletres de Víctor Jara encara ara aixeca les bondats del cor humà, però això nosaltres ja ho sabem. Els nens de sisè van voler aprendre les cançons de Jara, fins al punt que les van anar a interpretar a la Casa Amèrica, a Barcelona, davant d’un públic que acabava plorant.

Si algú vol seguir el procés de tota aquesta experiència, pot veure’l en el bloc de Lola Casas, dins l’apunt: ‘Diari de classe. Iberoamèrica.’

La cirereta del pastís, els germans Marín, que amb la seva música de xarango ens van recordar els inicis de Primavera per la Pau.Van venir-nos a escoltar a Cabrera (un dels concerts on més hem xalat) i diuen que tot i no entendre el català van adonar-se que cantàvem cançons de contingut humà i de justícia.

Doncs sí, avui sóc més rica –humanament parlant, és clar.

Demostracions en viu de vidre bufat

Amb motiu de la clausura de l’exposició El treball del vidre. La donació de Cristalleries Mataró (Can Serra. Museu de Mataró: del 28 d’abril al 25 de setembre de 2011), el proper dissabte 24 de setembre, a les 7 de la tarda, a la plaça de l'Ajuntament, podrem veure demostracions en viu de vidre bufat tradicional a càrrec Ferran Collado i Lluís Roca, vidriers artesans.  Ferran Collado i Lluís Roca són artistes vidriers utilitzen una tècnica, la de bufar vidre, que no es veu en públic habitualment, molt semblant a la que feien servir els cooperativistes de Cristalleries Mataró per crear peces artístiques com les que s’exposen al Museu de Mataró.