Primavera per la Pau canta a Badalona

 La Coral Primavera per la Pau (www.primaveraperlapau.org) cantarà el proper divendres 4 de juny, a les 19:30, al Col·legi Santíssima Trinitat, al carrer Santiago, 49-57, a Badalona.

Quatre ratlles per qui no ens conegui. Primavera per la Pau va néixer l’any 1983 per commemorar l’assassinat del president Allende i per denunciar l’opressió i la violència del règim de Pinochet. I ho va fer amb la Cantata popular de Santa Maria de Iquique, un cant per denunciar la violència contra els treballadors, de Luis Advis. I ara ja fa vint-i-set anys que cantem!

Posem la música al servei de la justícia i la llibertat, i així promoure i divulgar la cultura de la pau per mitjà del llenguatge universal de la música, i cantem en català, en castellà, en euskera, en occità, en francès, en anglès, en el que convingui. Quan ens agrada una cançó i s’adhiu a allò que volem fer, la incorporem al repertori.

Algú va dir un cop: “Quan hi ha un concert de Primavera per la Pau no s’ha de saber només quin dia i en quin lloc ho fa, sinó quina és la causa”.

Alguns exemples: hem cantat per Nicaragua, amb la Misa Campesina, de Carlos Mejía Godoy; en el primer homenatge multitudinari dedicat a Miquel Martí i Pol, l’any 1988;  l’any 1992 estrenem la Cantata de la Terra Sense Mal, amb lletra de Pere Casaldàliga; contra la guerra dels Balcans, l’any 1993; participem en els actes de Mataró per Bòsnia, i també en l’homenatge a la líder guatemalteca Rigoberta Menchú, que es fa a l’església de Santa Maria del Mar, de Barcelona; el febrer de 2003, ho fem a la plaça Catalunya, en la manifestació del “No a la guerra”; l’abril del 2006, el president Benach ens confia el concert de l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor del Parlament a Adolfo Pérez Esquivel; ... I no parem.

Si us atrau la idea de venir-nos a escoltar, sapigueu que el proper divendres, 4 de juny, el nostre repertori serà el següent: Siyahamba (tradicional zulú); Quan en el món és negra nit (tradicional anglesa); Vaixell de Grècia (Ll. Llach); Llàgrimes al cel (Eric Clapton); Al banderer de la pau (dedicada a Xirinachs); de la Misa Campesina, Canto de entrada, Miskito i Gloria; Pare (Joan M. Serrat); Ragupati (popular indú); Ahir (Raimon); Valshina (Buarque i Vinicius de Moraes); Por qué cantamos, de M. Benedetti; Mons Apart (B. Springsteen), Escolta-ho en el vent (B. Dylan) i Cançó sense nom (Ll. Llach).

I tot això ho farem sota la direcció de Xavier Rodona i acompanyats dels músics Eloi Martí, al piano; Pepe Camacho, a la guitarra; Anna Salicrú, a les flautes de bec; Antònia Escalas, al violí; Camilo Zorrilla, a la bateria i percussions; i Rut Costa, a la flauta travessera.

Us hi esperem!

Els Fets del Palau de la Música, 50 anys!

Per completar el desagreujament, el govern havia autoritzat un concert en homenatge a Joan Maragall al Palau de la Música, amb motiu del centenari del seu naixement. El repertori havia de ser interpretat per l’Orfeó Català però vam saber que El  cant de la senyera, autoritzat d’antuvi, corria el perill de ser suprimit. El governador civil era Acedo-Colunga.

En aquella sessió d’homenatge a Maragall, hi assistiren els ministres del govern, ja que coincidien amb l’estada de Franco a Barcelona. Sabíem que no tenien dret a prohibir El cant de la senyera i que, si el prohibien, calia cantar-lo. Això ho sabíem, era una presa de consciència; ara, una cosa és la consciència que ho has de fer i una altra cosa és poder-ho fer o veure-s’hi amb cor. (...) El cant de la senyera havia de cantar-se al començament de la tercera part del programa. Si l’Orfeó no el cantava, nosaltres havíem de cantar-lo al final del concert. Al galliner. Aquestes eren les consignes. (...)

El gran problema nostre era, com sempre, el temor de la policia. Jo aquell dia estava realment preocupat, havia seguit una mica de lluny tota la precipitada, per força, preparació d’aquest acte. Sabia la consigna i prou. Sabia que s’havien de produir unes desplegades de banderes, però ni com ni quan. Anàvem molt amb compte de preguntar i de voler saber coses que portessin cua i que comportessin massa gent implicada en l’afer. (...)

En una de les pauses del concert es va produir una mena d’incendi a l’escenari que de moment va semblar un curtcircuit. La fumera era densa. La tensió que hi havia en aquells moments al Palau de la Música no es pot explicar. A l’escenari havia de caure la bandera catalana, és a dir s’encenia una metxa que, en cremar-se, havia de deixar caure la bandera. El fet concret és que es va encendre alguna cosa, però la bandera no es va desplegar. (...)

“El cantarem”, havia sentenciat la Montserrat Martí. “Si no el deixen cantar a l’Orfeó, el cantarem nosaltres.” Li havia sortit de l’entranya més viva, del nacionalisme oprimit. Un poble vexat que es rebel·lava contra la ignomínia. (...) Catalunya cantarà! I la consigna saltava de boca en boca. I la consigna arribava a la policia. I la policia havia d’impedir-ho. I tant, si ho impediria! Amb en Franco a Barcelona, amb en Camilo al Palau, amb els ministres al Palau. La policia. Omnipotent i omnipresent. (...) La consigna ens tenallava. “Cantarem.” I nosaltres ficats dins la ratera. I a fora, els jeeps. (...)

Encara duraven els aplaudiments. Però com més duraven, més inquietants. El cap em bullia: és que no poden, no cantaran. Eren uns aplaudiments que amagaven coses. Amagaven la nostra vergonya col·lectiva. Són uns covards. No cantaran. Catalunya és un poble esquifit, miserable, cretí, mesell. Només saben aplaudir. Cada cop de palmell és una gorja que emmudeix. Ja n’hi ha prou, d’aplaudir. Han aplaudit, han aplaudit molt. Era ple de gom a gom, però no s’ha cantat.  Era ple de policia. Però no s’ha cantat. Aquest serà el balanç. Amb el cap cot. Amb el cor oprimit. Sense gosar mirar-nos els uns als altres. Si dèiem que estimàvem Catalunya no podíem fer-la quedar covardament.

Les mans ja no poden més. Els braços flaquegen. Algú gosa moure’s com si ja s’hagués acabat tot, com si ja se n’anessin. L’aplaudiment flaqueja, es debilita, s’extingeix. Silenci. Ja hi ha silenci. O ara o mai. O ara o tot perdut, o ara o res de res. Ningú no canta. Ara no és l’hora de cap silenci. Ara el silenci és indignitat. Foll de basarda i ebri. Marejat per una por irracional.

Però si tinc por és que vull cantar. Si no volgués ja no hi hauria qüestió. Vull. Tinc por perquè vull cantar. Com un llampec que em fa trontollar, l’ànima em rebenta. El pit agafa alenada. El meu crit ressona per tot el Palau. “Per damunt dels nostres cants.” L’entrada és secundada per un llarg centenar de veus disperses. A dalt, a baix, al costat. Totes al galliner. “Aixequem una senyera”.

Inútil continuar. Ja no he pogut acabar. Ja els tinc al damunt. M’han agafat. Un de cada braç. Em tenallen. Ens tenallen, a tots els que hem cantat. Els teníem al costat. Estàvem controlats.”

Amb C de Catalunya. Memòries 1936-1093, de J. Espar i Ticó

Nit dels Museus a Ca l’Arenas

Afegint-se al Dia Internacional dels Museus, Ca l’Arenas va fer ahir una celebració completa en la seva Nit dels Museus 2010.

En primer lloc, es va presentar el catàleg de l’exposició Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil; l’exemple de Mataró, a càrrec d’Assumpta Montellà, comissària de la mostra, i dels descendents de Rafael Estrany i Marià Ribas. Vam seguir amb una visita guiada de l’exposició i vam cloure la Nit dels Museus amb un concert per la pau, a càrrec de la coral Primavera per la Pau.

Santi Estrany, seguint les explicacions d'A. Montellà

Un moment de la visita guiada

Coral Primavera per la Pau

El catàleg inclou dos regals a tenir en compte: el dietari La guerra civil a Mataró, de Rafael Estrany, i el dietari Història de Mataró, història d’un final tràgic, de Marià Ribas, els manuscrits dels quals es poden veure a l’exposició, dues edicions que segur que ens faran descobrir nous elements sobre què passava a la nostra ciutat en aquells anys tan difícils –i narrats en primera persona.

La resposta de la gent va ser magnífica, molts van seguir les explicacions i fins n’hi va haver que van dir que aportarien fotografies inèdites. Això és el que genera la participació.

Mataró, balla gitanes

L’última vegada que els encarregats del ball de gitanes van sortir de l’Aliança va ser l’any 1921. Avui, noranta anys després, han entrat a la plaça de Santa Anna, mentre el sol treia el nas discretament.

Ara Mataró balla gitanes. Colles d’arreu els han acompanyat: de Llinars, la Disfressada de Premià de Mar i els padrins, les gitanes de Sant Esteve de Palautordera.

La indumentària, dissenyada per Pau Fernàndez, porta els colors de la ciutat. Això sí, haurem d’esperar fins al proper Carnestoltes per tornar-los a veure.

Entrada a la plaça

A l'esquerra, gitanes de Mataró; al mig, gitanes de Sant Esteve

de Palautordera, i a la dreta, les de Llinars

Les gitanes de Llinars

Ball de les gitanes de Sant Esteve de Palautordera,

padrins de les de Mataró

Ball de gitanes i públic, amb el regidor de Cultura al mig

Detall dels picarols, amb els colors de Mataró

“La narrativa catalana actual”, conferència de Xavier Bosch

Mercè Colomer, presidenta d’Òmnium Cultural de Mataró, ha presentat el protagonista de l’acte institucional d’enguany. El darrer Premi Sant Jordi, Xavier Bosch, imposa. Alt i corpulent, té una mirada entre sorneguera i cínica.

Ha començat bé, presentant una visió optimista de la literatura catalana: “som una gran potència, tenim bona salut i estem com mai”. A Catalunya anem pels 100.000 exemplars de Les veus del Pamano, però saber que a Alemanya van pels 800.000, Déu n’hi do! També ha deixat clar que la nostra història és a la literatura catalana, tant l’època medieval, la guerra, postguerra...

Noms com Montserrat Roig, Jaume Fuster, Josep Albanell, Carme Riera, Pep Coll, Ferran Torrent, Jesús Montcada, Joan-Lluís Lluís, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Pere Calders, Sebastià Alzamora, Emili Teixidor, Joan Anton Baulenas, Jaume Cabré, Quim Monzó, Julià de Jòdar...

Com s’hi d’un vi parlés, ha dit que la collita del 2009-2010 és una bona collita: 9 de cada 10 llibres venuts en català, són d’autors catalans.

Xavier Bosch, però, també ha sigut molt clar quan ha dit que l’únic problema que hi ha és la llengua, el llenguatge que s’utilitza, i que en cada bugada hi perdem un llençol. Els escriptors opten massa pel llenguatge planer, entenedor, i el vocabulari es va empobrint.

Se sabrà tot, el seu darrer llibre, parla de la realitat emmanillada, de les relacions de poder i de la manca de llibertat dels periodistes. Ha fet somriure el públic assistent quan ha explicat que justament el dia que anava a portar, en cotxe, el llibre a relligar –per poder-lo presentar a Òmnium–, la ràdio explicava l’entrada dels mossos del Palau de la Música, pel cas Millet, i ell va pensar que potser la seva obra ja havia quedat desfasada i tot.

Amb paraules contundents ha dit: “El periodisme que fem és massa aborregat i cal fer-ho des d’una mirada més pròpia”. “La literatura catalana es troba en un moment magnífic. L’únic problema que té és Catalunya.” Ens cal més autoestima.

A Mataró, Xavier Bosch ha clos les xerrades que ha anat fent des que l’11 de desembre de l’any passat, a Terrassa, el premiessin amb el Sant Jordi 2009.

L’acte inconnu, de V. Novarina

El Museu Picasso ahir va obrir les seves portes, a les nou del vespre. S’hi estrenava la versió en català de L’acte inconnu, de Valère Novarina, dins dels Barribrossa 2010.

Qui és Valère Novarina? És escriptor, pintor i director d’escena francès, i el convidat a la setena edició del Barribrossa, una iniciativa del Brossa Espai Escènic consistent en un seguit d’accions relacionades amb les arts teatrals i la seva transversalitat amb la cultura escènica i visual. Segons Hermann Bonnin: “Novarina és un teòleg de la paraula que ha reflexionat molt sobre les condicions de l’actor”.

V. Novarina va ser l’artista convidat al Festival d’Avinyó l’any 2007, i va estrenar L’acte inconnu al Palau dels Papes, amb més de quaranta actors. Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy, els quals van assistir a la representació, van decidir convidar-lo a Barcelona, cosa que ha estat possible enguany. El subtítol del Barribrossa d’enguany és “La llengua com a escenari en el drama”, i exactament això és el que es va poder veure ahir al Museu Picasso. Un aplaudiment molt especial a les traductores de l’obra al català, Sabine Dufrenoy i Anna Soler.

Mataró hi ha posat el seu petit granet de sorra: la direcció ha anat a càrrec de Moisès Maicas i Genís Mayola ha dirigit els sis actors de l’espectacle –Victor Álvaro, Imma Colomer, Bealia Guerra, Laia Mendoza, Pep Minguell i Albert Pérez– i un cor de quinze veus.

Llàstima que Christian Paccoud, creador de la banda sonora de l’obra de Novarina –i amb qui havíem assajat en dies anteriors– no va poder acompanyar-nos amb el seu acordió i la seva veu esquerdada, per culpa de les restriccions de vols a l’espai europeu.

Rosa Novell, des del públic, s’introduïa en el món de l’autor. El proper dia 22 recitarà, en el CCCB, Carta als actors, una reflexió de Novarina sobre el seu ofici.

Participar-hi ha estat tota una experiència.

Twitter i els debats municipals

El passat dijous 8 d’abril, els usuaris de Twitter vam poder seguir el que passava dins del ple municipal –no em voldria equivocar, però crec que no s’havia fet mai abans–, gràcies a algunes piulades de la periodista i bloguera mataronina Judith Vives.

Acostumats com estem alguns twittaires a seguir els debats de les sessions plenàries del Parlament de Catalunya, gràcies als comentaris d’alguns diputats i diputades força actius a la xarxa que podeu seguir amb el tag #parlament, vaig aplaudir de forma 2.0 (és a dir, fent un tweet) el fet que també pogués seguir el debat municipal de la meva ciutat: “Si els regidors/ores de Mataró twittegessin durant el Ple municipal obririen el debat, com fa el #parlament” i “Com no podria ser d'altra manera, la periodista @judithvips també ens informa. Periodisme obert i al moment”.

Va sorprendre’m, però, la resposta obtinguda al moment per dos regidors de ciutats diferents, però del mateix grup polític: Ramon Bassas i Montserrat Capdevila. Els dos expressaven que ho havien intentat a les seves respectives ciutats, que sempre l’oposició ho havia vist malament i que els criticaven per no estar atents durant el debat. La política 2.0 no és política 2.0 a tot arreu?

Penso que Judith Vives va informar puntualment del que allí passava, sense comentaris personals, i això és periodisme també; periodisme obert i la moment. A més, oferia la possibilitat de retuitejar les seves piulades, i això és obrir encara més la informació a la xarxa.

La cuina del 2.0 vol temps. No estem preparats al canvis, i ara com ara els canvis van massa ràpid. Hi ha qui si llença de cap, i és pioner en moltes iniciatives, i hi ha qui vol que es cuini a foc lent, perquè en desconfia, perquè no l’acaba d’entendre. Amb el temps, però, penso que tothom acabarà entrant-hi.

Amb tot, un debat municipal al twitter sempre seria més ric amb piulades dels seus regidors i regidores, perquè donaria la possibilitat als seus conciutadans de respondre’ls, comentar-los o retuitejar la seva piulada.

Felicito, doncs, Judith Vives, per fer-nos partíceps del que passava dins la sala de plens de l’Ajuntament de Mataró. Si #política2.0 és una nova manera de fer política, el que ella va fer va ser una nova manera de fer periodisme, tal com feia quatre dies havia fet Valentí Sanjuan, director del programa Vist i no vist, de Catalunya Ràdio. I agraeixo les piulades dels regidors Alicia Romero i Ramon Bassas.

Ara caldria que els altres regidors que són al Twitter també s’hi afegissin en el proper ple. Ah, i no només a la meva ciutat.