Els papers del Mas Perxés

Fa dies que, quan la feina laboral m’ho permet, remeno, llegeixo i analitzo els papers de Mas Perxés, d’Agullana. Per qui no sàpiga de què parlo, els papers del Mas Perxés són alguns dels documents de la cambra parlamentària de l’època republicana que es van trobar a la capella del casal i que l’Arxiu Nacional de Catalunya els han classificat i restaurat.
D’entrada, m’interessa treballar els expedients del personal del Parlament republicà, alguns dels quals, després, van ser personalitats destacades en la seva vessant professional –Alcoverro, Dalmau Costa, Roure-Torent, Sempronio, Xuriguera...-o bé eren familiars directes d’homes destacats en el món polític –Bru, Dencàs, Francès, Patxot Irla...

Aquests dies estic llegint L’exili manllevat, de Núria Pi-Sunyer, i m’ha agradat trobar-hi una carta del seu pare, en Carles Pi-Sunyer, escrita justament els dies que s’estaven a Mas Perxés, just abans de marxar a l’exili.
Permeteu-me que la reprodueixi, perquè llegir-la m’emociona. En ella podeu veure-hi reflectida la seva preocupació per ajudar als treballadors que estaven a la seva conselleria, implicats com estaven –suposo– políticament també.

Diu així:
“Agullana, 30 de gener de 1939. La meva molt estimada Carmen: t’escric en un moment, avui que puc enviar-te aquesta carta, perquè sàpigues de mi i vegis lletra meva. En Panxo (Francesc Pi-Sunyer) ja t’escriurà des d’Illa donant-te més detalls de la nostra estada aquí. Te suposo a tu i a les noies patint molt; no estigueu, però, massa inquietes perquè em sembla que personalment tot s’arranjarà bé. El dolorós és aquest gran sofriment d’una multitud que pateix, i aquesta enorme amargura i tristesa de tantes coses que s’enfonsen. Què hi farem! Cal esperar que encara puguin quedar-nos hores de pau en família. Que així sigui, no patiu!
Som al Mas Perxés d’Agullana, per tant com pot constar-te no gaire lluny de la frontera. En Pep està amb mi, com també en Joan (Casanovas) i en Cèsar (Pi-Sunyer). En Panxo hi ha estat, però marxa demà amb el grup dels intel·lectuals. La teva mare i els de la Jonquera van marxar fa tres dies; suposo que ja deuen haver-te escrit. Tot això és un gran drama, però em fa l’efecte que podrà sortir força gent. No cal dir aquests dies com penso amb vosaltres. He fet un gran esforç per a treure tota la gent afecta a la Conselleria de Barcelona i portar-los a França. Em sembla haver fet una bona obra; però estic cansat, amb una fadiga infinita. Que en caldrà, de repòs! (...)
Fins aviat. Amb tot el meu enyor i el meu amor, una forta abraçada a tots. Carles”

Dret de sobirania

No calen més paraules...

“Més crec que nosaltres tenim una sobirania, que des del moment que se’ns ha deixat constituir un Parlament, i que a aquest Parlament se li ha confiat la darrera paraula per damunt de la qual no pot parlar ningú, en certs punts de legislació i en certs punts d’execució de les lleis, això és una sobirania. Perquè si sobirania vol dir alguna cosa en el món, és el dret de parlar el darrer, de parlar per damunt de tots. Si nosaltres podem parlar per damunt de tots en aquelles coses que ens han estat respectades, nosaltres tenim un dret de sobirania, i està bé que nosaltres a aquest dret li posem una definició teòrica, i que sobre d’aquest dret aixequem una bandera. (...)
De manera que pot ésser que no tingui una eficiència immediata tota aquesta part de declaracions que hi poden haver en el nostre Estatut, però quan són una definició, un intent, quan vénen a representar la voluntat, quan vénen a declarar un sentiment i a afirmar una bandera, per damunt de les nostres propagandes i de les nostres actuacions, això té un sentit pregon de realitat, i aquest sentit pregon s’haurà de traduir un dia i altre dia en l’obra de la nostra actuació en el Parlament i fora del Parlament.

Dijous, 2 de març de 1933
El conseller de Justícia i Dret,

Pere Coromines i Montanya”

S'hi voleu veure el vídeo que n'ha fet Vilaweb de la manifestació de dissabte 27 de març

http://www.vilaweb.tv/?video=5713

De quan vaig servir a les ordres directes del President Macià, pel coronel Enric. P Farràs (Quaderns de l’exili, any II, núm. 6, abril 1944)

Quan remenant llibres trobo perletes d’aquest tipus, m’agrada compartir-les:

“Un cert partit polític –no recordo ara amb motiu de què– va organitzar un míting en una barriada extrema de Barcelona, en un cinema d’ínfima categoria. Pot deduir-se que en aquells moments les relacions del partit esmentat amb un cert altre partit no devien ésser massa cordials, tota vegada que els grups d’acció d’aquest partit impediren, amb violència, la celebració de l’acte. Els organitzadors van haver de claudicar, fent constar, però, que el míting es celebraria i que hi portarien el president.
De tot això me’n vaig assabentar un mes després, en ésser cridat al despatx d’un conseller on hi havia diverses personalitats. Em van dir que aquella nit celebrarien l’acte que un partit rival havia frustrat, i que m’ho advertien perquè el president també hi aniria. (...)
Vaig sortir d’aquell despatx amb l’estat d’ànim que hom pot imaginar, i vaig anar de dret a la residència presidencial. Macià em va rebre amb aquell “Hola, xiquet” afectuós de sempre. En preguntar-li si aquella nit pensava assistir al míting projectat, em contestà afirmativament: “No vull que ningú pugui pensar que he tingut por”, va acabar per dir. (...) Em vaig atrevir a contestar-li amb certa energia: “Del valor personal de Francesc Macià no en dubta ningú, perquè prou proves n’heu donat; però no sou únicament Francesc Macià; sou el President de Catalunya”. Aquestes frases, acompanyades potser d’altres de més dures, el van fer dubtar uns moments, però va acabar dient que de totes maneres aniria a l’acte i que sortiria de la residència a les nou del vespre. Després d’acomiadar-me’n vaig passar al Palau de la Generalitat per tal d’ordenar al cotxe presidencial que se n’anés al garatge i que si algú demanava el seu servei abans de les nou contestés que li calia reparar un desperfecte del motor.
A les nou en punt en un taxi vaig anar a recollir el President, el qual va comprendre de seguida el per què del canvi de vehicle, però no hi va fer al·lusió. Jo ja havia indicat al conductor, home de tota la meva confiança, l’itinerari a seguir.
Vam arribar al cinema sense novetat. Qui sap què hauria esdevingut si haguéssim anat en el cotxe oficial i pel trajecte normal, perquè a posteriori em vaig assabentar que en distintes cantonades hi havia grups portadors de pistolers i amb la consigna de fer foc.
L’entrada al local fou apocalíptica: crits, xiulets, amenaces. La tribuna trontollava com si anés a enfonsar-se. El President em va dir a cau d’orella: “Saps, xiquet, que tenies raó quan em deies que no havíem de vindre?” Li vaig dir seriosament que ja era massa tard i que no hi havia més remei que ballar, ja que érem al ball.
(...) Dins del dolor que em produí la mort del President, durant el trajecte que va recórrer el seguici fúnebre vaig sentir una íntima satisfacció de veure tants de generals, caps i oficials, tributant honors de capità general amb comandament en plaça, els màxims honors dins de la milícia, a les despulles d’un Comandant d’enginyers que en vida es va veure oblidat a demanar la seva separació de l’exèrcit, perquè el seu honor militar i la seva dignitat de ciutadà li van fer exterioritzar la seva disconformitat amb la militarada realitzada pels caps i oficials de la guarnició de Barcelona en assaltar i trossejar la redacció i la impremta Cu-Cut.Quan repasso, en els racons de la meva memòria, la sèrie turbulent d’episodis que m’ha tocat de viure, la quantitat de personatges polítics que he hagut de conèixer, el veig a ell, el President, tan alt, tan per damunt de tot i de tots!"

La Maternitat d'Elna

(a l'espera de la fotografia d'avui, annexo una de les fotografies de la trobada d'Elnes al parc de la Ciutadella, que es va fer el 8 de juny de 2008, extreta del blog de l'Assumpta Montellà)

El 14 de juny del 2008, vaig visitar per primera vegada la Maternitat d’Elna, amb l’Assumpta Montellà. Feia un dia esplèndid, com avui, i en vaig fer un apunt perquè vaig dir-me que faria tot el possible per intentar explicar i fer conèixer aquesta història.
Avui, just un any després, hi ha la trobada d’Elnes a Elna, tal com recull l'Assumpta en el seu blog .
En la darrera edició de La Maternitat d’Elna, amb imatges, l’Assumpta escriu:

“Vaig estar a punt de passar pàgina abruptament en el tema de la Maternitat d’Elna. No fer més xerrades, no atendre més trucades ni contestar més cartes. Em feia patir massa. Però aleshores va arribar-me un petit regal. Una felicitació de Nadal amb una fotografia d’una nena menuda, petita, que es deia Elna. Els seus pares em deien que havien decidit posar-li aquest nom després d’escoltar-me en una conferència, perquè li volien explicar a la seva filla, quan fos gran, que el seu nom era sinònim de generositat i de solidaritat.
Després vaig saber que hi havia més de quaranta petites Elnes pel mateix motiu. En vaig parlar amb l’Elisabeth i ella va confessar-me que aquest fenomen era el que més il·lusió li feia de tota la moguda mediàtica que s’havia fet de la seva història a casa nostra. El seu comentari era breu però carregat de simbolisme. Va dir-me: ...el fet que després de setanta anys hi hagi nenes que portin el nom d’Elna, vol dir que els nens continuen sent el motor d’aquesta història, i això és bo perquè ells són el “vostre” futur.
Des d’aleshores he continuat explicant la història de la Maternitat d’Elna, allà on m’han volgut escoltar. He conegut un munt de petites Elnes, els seus pares, germans, avis..., tots sumant per una societat més solidària, com l’illa de pau que va crear fa setanta anys l’Elisabeth Eidenbenz a Elna, enmig d’un món d’entreguerres.”

Estic contenta, perquè allò que em vaig proposar ara fa un any ho he fet en la mesura de les meves possibilitats. He recomanar el llibre, l’obra de teatre que se n’ha fet, he explicat la història i recomanat la visita a Elna.
I saber que avui hi ha alguns diputats i diputades del Parlament de Catalunya que acompanyen aquestes petites Elnes, m’agrada. Ells també han de conèixer aquestes realitats més emotives, de sentiments a flor de pell.

Una nit amb nota

Va ser un concert diferent, el que vam fer ahir a la plaça de la Muralla, l’espai que es troba entre les modernors de l’edifici de l’Actua, la cooperativa d’Abacus i Robafaves, i la història d’anys i anys que ens recorda la part antiga de la muralla de Mataró.
La Coral La Nota, que ja ha fet deu anys, va convidar altres corals a participar en un concert commemoratiu, i la veritat és que ens ho vam passar d’allò més bé, tot i la solejada que vam haver d’aguantar a la tarda, mentre fèiem les proves de so per a poder enregistrar el concert en directe, gràcies a la gent de la Casa de la Música.
Ahir es feien un munt de coses a la ciutat, perquè a més del Dia de les Seleccions Catalanes –amb esports, correfoc i espectacles arreu– hi havia festa al carrer de Bonaire, activitats a les escoles, concerts, una altra representació de l’obra Annie, a la Sala Cabañes. Però a les nou del vespre, la plaça era plena i l’organització s’havia quedat curta amb les cadires per al públic. Dalt la muralla, una filera de gent treia els caps seguint el concert.
Com va dir la Gemma Sancho, la directora de la coral amfitriona, cada coral va oferir tres peces del seu repertori habitual, regalant al públic un repertori ben ampli de cançons. La part final del concert van ser quatre cançons interpretades conjuntament pels cantaires de les quatre corals. Molt encertada la informació que la veu en off anava oferint sobre cada coral, mentre una sortia i l’altra se situava a l’escenari.
Així, les diferents propostes van ser: per Primavera per la Pau, vam interpretar Jxulieto, una cançó en occità; el Cor Madrigalista va proposar Lloraré, una cançó harmonitzada per Carlos Guastavino; Gospel Sons ens va ensenyar a cantar Soon and very soon, i la Coral La Nota va proposar-nos interpretar Junts, de Carly Simon.
No trec mèrit a cap dels directors, però deixeu-me destacar –per la seva joventut i empenta– la força amb què la directora de Gospel Sons, la Georgina Blanch, marca el ritme, les pauses, la força i els silencis. Capaç de fer vibrar a la persona més apàtica, va fer participar el públic, el va fer aixecar de les cadires, i d’una manera admirable va crear la complicitat necessària per poder fer que petits i grans cantessin les respostes de Soon and very soon.
Esperant amb ganes el CD, demanant que iniciatives com aquestes es repeteixin, i suggerint que se’n tregui el màxim profit de la plaça de la Muralla, perquè penso que és un escenari natural al qual es podria treure molt de suc. La prova és que gent que sortia o entrava al pàrquing, es quedava a sentir el concert.

Vegi l’embosta de mestai* perlera (fragment II, Memòries d'un zero a l'esquerra)

Aprofitant que ara ja han sortit els estudiants que s’examinaven de llengua catalana a la selectivitat del 2009, un altre fragment de Memòries d’un zero a l’esquerra, de Josep M. Francès

“Una vegada hi va haver a Barcelona una escampada de cartells en els quals hi sortien versos signats per l’excels Agulló, Pol, matemàtic electoral. El primer vers, Vegi l’embosta de mestai perlera, deixava perplexes els vianants, que es preguntaven: en quin idioma està escrit això? Quan seguien llegint, s’adonaven que els hendecasíl·labs restants eren normals i que es tractava d’una exhortació en català perquè la gent cooperés en determinada obra benèfica.
Entre els escriptors catalans predomina el criteri de buscar per a cada frase les paraules més enrevessades i si un text resulta incomprensible, molt millor, doncs és senyal evident que es troba per damunt de la multitud. De passada, una successió de paraules i frases d’orfebreria, estalvia el treball de fer que les novel·les o els contes tinguin contingut. Ja han passat els temps en què Caterina Albert (Víctor Català), Narcís Oller, Alfons Maseres, Prudenci Bertrana, i d’altres, intentaven omplir els seus originals d’acció i emoció. L’any 1929 ja no s’estilen aquestes coses. Les normes ortogràfiques, de l’Institut i del diccionari del mestre Fabra, on si es busca bé es troben termes desconeguts, permeten elaborar un estil ampli i aliè, com el món de Ciro Alegría."

*Mestall: mescla de blat i sègol o ordi

Més memòries

Un altre llibre a la cua. Més llibres, més memòria històrica i més de tot.