Quan remenant llibres trobo perletes d’aquest tipus, m’agrada compartir-les:
“Un cert partit polític –no recordo ara amb motiu de què– va organitzar un míting en una barriada extrema de Barcelona, en un cinema d’ínfima categoria. Pot deduir-se que en aquells moments les relacions del partit esmentat amb un cert altre partit no devien ésser massa cordials, tota vegada que els grups d’acció d’aquest partit impediren, amb violència, la celebració de l’acte. Els organitzadors van haver de claudicar, fent constar, però, que el míting es celebraria i que hi portarien el president.
De tot això me’n vaig assabentar un mes després, en ésser cridat al despatx d’un conseller on hi havia diverses personalitats. Em van dir que aquella nit celebrarien l’acte que un partit rival havia frustrat, i que m’ho advertien perquè el president també hi aniria. (...)
Vaig sortir d’aquell despatx amb l’estat d’ànim que hom pot imaginar, i vaig anar de dret a la residència presidencial. Macià em va rebre amb aquell “Hola, xiquet” afectuós de sempre. En preguntar-li si aquella nit pensava assistir al míting projectat, em contestà afirmativament: “No vull que ningú pugui pensar que he tingut por”, va acabar per dir. (...) Em vaig atrevir a contestar-li amb certa energia: “Del valor personal de Francesc Macià no en dubta ningú, perquè prou proves n’heu donat; però no sou únicament Francesc Macià; sou el President de Catalunya”. Aquestes frases, acompanyades potser d’altres de més dures, el van fer dubtar uns moments, però va acabar dient que de totes maneres aniria a l’acte i que sortiria de la residència a les nou del vespre. Després d’acomiadar-me’n vaig passar al Palau de la Generalitat per tal d’ordenar al cotxe presidencial que se n’anés al garatge i que si algú demanava el seu servei abans de les nou contestés que li calia reparar un desperfecte del motor.
A les nou en punt en un taxi vaig anar a recollir el President, el qual va comprendre de seguida el per què del canvi de vehicle, però no hi va fer al·lusió. Jo ja havia indicat al conductor, home de tota la meva confiança, l’itinerari a seguir.
Vam arribar al cinema sense novetat. Qui sap què hauria esdevingut si haguéssim anat en el cotxe oficial i pel trajecte normal, perquè a posteriori em vaig assabentar que en distintes cantonades hi havia grups portadors de pistolers i amb la consigna de fer foc.
L’entrada al local fou apocalíptica: crits, xiulets, amenaces. La tribuna trontollava com si anés a enfonsar-se. El President em va dir a cau d’orella: “Saps, xiquet, que tenies raó quan em deies que no havíem de vindre?” Li vaig dir seriosament que ja era massa tard i que no hi havia més remei que ballar, ja que érem al ball.
(...) Dins del dolor que em produí la mort del President, durant el trajecte que va recórrer el seguici fúnebre vaig sentir una íntima satisfacció de veure tants de generals, caps i oficials, tributant honors de capità general amb comandament en plaça, els màxims honors dins de la milícia, a les despulles d’un Comandant d’enginyers que en vida es va veure oblidat a demanar la seva separació de l’exèrcit, perquè el seu honor militar i la seva dignitat de ciutadà li van fer exterioritzar la seva disconformitat amb la militarada realitzada pels caps i oficials de la guarnició de Barcelona en assaltar i trossejar la redacció i la impremta Cu-Cut.Quan repasso, en els racons de la meva memòria, la sèrie turbulent d’episodis que m’ha tocat de viure, la quantitat de personatges polítics que he hagut de conèixer, el veig a ell, el President, tan alt, tan per damunt de tot i de tots!"
“Un cert partit polític –no recordo ara amb motiu de què– va organitzar un míting en una barriada extrema de Barcelona, en un cinema d’ínfima categoria. Pot deduir-se que en aquells moments les relacions del partit esmentat amb un cert altre partit no devien ésser massa cordials, tota vegada que els grups d’acció d’aquest partit impediren, amb violència, la celebració de l’acte. Els organitzadors van haver de claudicar, fent constar, però, que el míting es celebraria i que hi portarien el president.
De tot això me’n vaig assabentar un mes després, en ésser cridat al despatx d’un conseller on hi havia diverses personalitats. Em van dir que aquella nit celebrarien l’acte que un partit rival havia frustrat, i que m’ho advertien perquè el president també hi aniria. (...)
Vaig sortir d’aquell despatx amb l’estat d’ànim que hom pot imaginar, i vaig anar de dret a la residència presidencial. Macià em va rebre amb aquell “Hola, xiquet” afectuós de sempre. En preguntar-li si aquella nit pensava assistir al míting projectat, em contestà afirmativament: “No vull que ningú pugui pensar que he tingut por”, va acabar per dir. (...) Em vaig atrevir a contestar-li amb certa energia: “Del valor personal de Francesc Macià no en dubta ningú, perquè prou proves n’heu donat; però no sou únicament Francesc Macià; sou el President de Catalunya”. Aquestes frases, acompanyades potser d’altres de més dures, el van fer dubtar uns moments, però va acabar dient que de totes maneres aniria a l’acte i que sortiria de la residència a les nou del vespre. Després d’acomiadar-me’n vaig passar al Palau de la Generalitat per tal d’ordenar al cotxe presidencial que se n’anés al garatge i que si algú demanava el seu servei abans de les nou contestés que li calia reparar un desperfecte del motor.
A les nou en punt en un taxi vaig anar a recollir el President, el qual va comprendre de seguida el per què del canvi de vehicle, però no hi va fer al·lusió. Jo ja havia indicat al conductor, home de tota la meva confiança, l’itinerari a seguir.
Vam arribar al cinema sense novetat. Qui sap què hauria esdevingut si haguéssim anat en el cotxe oficial i pel trajecte normal, perquè a posteriori em vaig assabentar que en distintes cantonades hi havia grups portadors de pistolers i amb la consigna de fer foc.
L’entrada al local fou apocalíptica: crits, xiulets, amenaces. La tribuna trontollava com si anés a enfonsar-se. El President em va dir a cau d’orella: “Saps, xiquet, que tenies raó quan em deies que no havíem de vindre?” Li vaig dir seriosament que ja era massa tard i que no hi havia més remei que ballar, ja que érem al ball.
(...) Dins del dolor que em produí la mort del President, durant el trajecte que va recórrer el seguici fúnebre vaig sentir una íntima satisfacció de veure tants de generals, caps i oficials, tributant honors de capità general amb comandament en plaça, els màxims honors dins de la milícia, a les despulles d’un Comandant d’enginyers que en vida es va veure oblidat a demanar la seva separació de l’exèrcit, perquè el seu honor militar i la seva dignitat de ciutadà li van fer exterioritzar la seva disconformitat amb la militarada realitzada pels caps i oficials de la guarnició de Barcelona en assaltar i trossejar la redacció i la impremta Cu-Cut.Quan repasso, en els racons de la meva memòria, la sèrie turbulent d’episodis que m’ha tocat de viure, la quantitat de personatges polítics que he hagut de conèixer, el veig a ell, el President, tan alt, tan per damunt de tot i de tots!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada