dissabte, 16 de gener del 2010

El penúltim concert dels Manel al Palau


Havia d’haver estat el darrer concert de la gira d’Els millors professors europeus, dels Manel, al Palau de la Música, però el d’ahir es va convertir en el penúltim. Les entrades es van exhaurir ràpidament i, molt sàviament, en faran un altre el proper 18 de gener.
 

Em costa explicar un concert dels Manel, perquè el millor és ser-hi. Veure el silenci que es crea quan en Guillem, a poc a poc, comença a desgranar quatre notes amb el seu ukelele, amb frases curtes, però també veure com tothom es converteix en un quan des de dalt se sent: “quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans, giren contents al meu voltant, somriuen i piquen de mans” , i tot el Palau respon així, picant de mans a l’igual que el CD, amb una precisió inimaginable per qui no coneix la cançó.


I canta, canta, tot el Palau canta les lletres, creant una connexió brutal. La gent dels concerts dels Manel no només canta les lletres: xiula, fa els instruments, respon amb la seva millor entrega.
No sé si han tingut els millors professors europeus, però a casa nostra ha estat el grup que més i millor a sonat durant tot l’any 2009. No crec que els Manel s’arribessin a imaginar una consagració en el món musical en tan poc temps, però és que la seva particularitat, el seu folk català, la seva música ha estat la primera que ha unit pares i fills, com ningú s’hagués imaginat.



Un cor masculí de setze nois encorbatats van fer els cors d’acompanyament, i això va donar un toc diferent al concert, una cosa inesperada. Els qui ja els hem vist més d’un cop, ja sabem les presentacions de les cançons, la separació del públic per a fer l’acompanyament d’instrument d’una cançó, i la participació del públic en les corrandes no ens ve de nou. I n’hi va haver una d’esperada: “En Millet se n’ha endut coses / però això segueix sent bonic / ens ha costat Déu i ajuda / arribar fins aquí”, i una de molt aplaudida, fins i tot pel conseller Treserras, situat a la primera llotja de la platea: "Volem un referèndum / tenim dret a decidir / ens ha costat Déu i ajuda / arribar fins aquí"


Han deixat el llistó molt alt, ara cal fer noves lletres i no trigar gaire, perquè el seu públic ja les espera impacient.
A l’Arnau, en Guillem, en Martí i en Roger, gràcies!