dissabte, 30 de gener del 2010

Adéu a un vilafranquí de Mèxic (Salvador Armendares i Sagrera)

Al llibre El factor humà, John Carlin diu que quan va preguntar a Desmond Tutu quin seria el llegat permanent d’aquell 24 de juny de 1995, dia en què es va jugar la Copa del Món de Rugbi, va contestar: “Saps una cosa? El millor de les coses bones és que poden repetir-se”.
I penso en aquest fragment perquè també és veritat que es diu el mateix, però a l’inrevés: que quan les coses van malament, a vegades s’ajunten i s’acumulen.
Ahir vaig rebre una notícia que no per veure-la a venir fa menys mal: la mort de Salvador Armendares i Sagrera, a qui vaig poder conèixer a finals del 2006, quan vaig acompanyar el meu marit a la presentació que va fer de la biografia del seu pare, Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Malgrat de Mar, 1964), a l'Orfeó Català de Mèxic.

Vam poder veure-li l’emoció als ulls mentre tenia a les mans el llibre que narrava la vida del seu pare, metge de Vilafranca del Penedès i diputat al Parlament per Esquerra Republicana de Catalunya (1932.1939). També mentre obria els presents que l’aleshores alcalde de Vilafranca del Penedès va voler que li féssim arribar, essent ell un vilafranquí que va marxar a l’exili amb només 14 anys. I encara més mentre llegíem a l'Orfeó les cartes que el president Benach, en Josep Benet, en Pep Cruanyes, la Núria Pi-Sunyer i molts d'altres ens van fer arribar per fer-los saber que, d'una manera o altra, també participaven de l'acte.
De nens com ell, dels que van haver de marxar de Catalunya essent petits, a Mèxic n’he conegut forces, molts dels quals eren fills de pares polítics. Dels primers, qui més qui menys se’n recorda, són els coneguts, els referenciats en els llibres. Els seus fills, però, penso que han estat els grans oblidats de la història i amb els quals nosaltres, com a catalans, hi tenim un deute.
En Salvador estudià medicina a Mèxic i després a Oxford, i s’especialitzà en pediatria i genètica. Des del 2002 era investigador emèrit de la UNAM (Universitat Nacional Autònoma de Mèxic) i té una obra publicada extensíssima, perquè era molt reconegut dins del món de la genètica.

En Salvador i la seva esposa, Montserrat Carrasco i Granados -filla del també metge Rossend Carrasco i Formiguera i neboda de Manuel Carrasco-, van acollir-nos amb el cor i van fer que els dies que vam passar a Mèxic els recordem força sovint.
Amb ells vam anar a passar uns dies a Valle de Bravo, en una casa que recorda les cases de la nostra Mediterrània, amb vistes a un llac immens. En tornar per la carretera, en Salvador ens explicava que justament passàvem pel camí que fan les papallones Monarques quan baixen del Canadà i s’endinsen en els boscos centrals de Mèxic. Tot i ser difícil de coincidir-hi, perquè passen milions de papallones en molt poc temps, la sort, l’atzar, l’agraïment o bé l’amor va fer de mica en mica el cel s’omplís cada cop més de papallones.

Salvador, et quedaré eternament agraïda per aquells cinc segons, i per ser en el lloc i en el moment precís.
Agafa’t amb força a les ales de la teva papallona, i vola!