II Premis Blocs Catalunya (Vic, 2 d’octubre de 2009)

Ahir vaig assistir al lliurament dels II Premis Blocs Catalunya, sense sentir la pressió i els nervis que sentien els finalistes que tenia al meu voltant. I què hi vaig anar a fer? Doncs, senzillament, a donar suport a Stic.cat per la feina que fan, per les ganes que hi posen i perquè han aconseguit que un producte ben jove –només té dos anys– hagi esdevingut ràpidament un referent, i fixar-me en tot el que m’envoltava, per aprendre’n un xic més i conèixer gent que solament coneixia gràcies a la xarxa.

Però els Premis no van començar a les 8 del vespre, tot i que per la quantitat de gent que hi havia a aquesta darrera hora sí que ho semblava. L’edifici El Sucre, de Vic, ens obria les portes a les 4 de la tarda, tot prenent un cafè amb les “esferes” (Osonosfera, Penedesfera, Barcelonasfera, Xarxa Santboiana i potser una possible Vallesfera). Ningú de Maresmesfera, ni Llopasfera...?
En aquesta trobada informal de diferents blocaires, va haver la intervenció d’un forani, responsable del Departament d’Educació, especificant que també venia a escoltar, a aprendre, però ens va ensenyar la pàgina que el Departament d’Educació ha impulsat de creació de blogs a les escoles. Vaig poder parlar amb en Pep i l’Anna, els dos responsables, i em van mostrar amb un portàtil de la mida de mig full tot el que estan fent. Lluny, els vaig dir que el que m’estaven explicant quedava lluny de l’escola on anaven les meves filles, i vaig preguntar-los com fan arribar tot això a les escoles, als professors. Coneixia l’xtec i coneixia l’edu365, però no pas el que m’estaven explicant. Cal educació de blogs a les escoles, són el futur, però si els mestres no s’hi posen no hi tenim res a fer. Vaig aprendre, i molt!
Després, tres conferències per donar una visió econòmica del món tecnològic, dins la conjuntura global actual: Franc Ponti, professor de l’escola de negocis EADA especialitzat en Creativitat i Innovació aplicada a l’empresa; Joan Bellavista, president de l’Associació Internacional de Parcs Científics i Tecnològics, i Xavier Ferràs, director del Centre d’Innovació Empresarial ACC1Ó CIDEM.
Mentre el brogit de gent anava augmentant a la porta de l’entrada, i abans no va començar la celebració del lliurament de premis, en Martí Gironell em va obsequiar amb un dels moments més bells de la tarda. Vam estar parlant de literatura; de projectes, tan professionals com personals; de l’Índia, de l’Àfrica, i del món. Afable, com sempre, i compromès amb les causes més desafavorides, com la seva escala de valors li dicta.
Els premiats van ser: Millor bloc corporatiu, Gestió del coneixement; Millor bloc personal, La volta dels 25 (Marc Serena); Millor bloc de Cultura, Altres Barcelones (Dani Cortijo); Millor bloc d'Educació, Educació emocional, una filosofia de vida; Millor format audiovisual, UMTSForum.net (Laureà Folch); Premi Lletra - Literatura, Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau); Millor bloc polític, Construïnt sinergies (Raül Romeva); Millor bloc TIC, Les TIC i la discapacitat.
I es van repartir dos premis especials, que van emocionar: 1r premi especial STIC.cat: Jil Van Eyle, per Teaming.info; i 2n premi especial STIC.cat: Sonrisas de Bombay, de Jaume San Llorente.

El president Benach, president 2.0, blocaire i defensor d’aquesta nova manera d’entendre i fer política, i per tant de connectar amb el món –i mai millor dit-, va cloure l’acte.
Viure in situ l’alegria dels premiats i el “res de res” dels finalistes; tenir la possibilitat de parlar amb tots aquells que habitualment parles en xarxa (Germà Capdevila, Vilapou, Xavier Mir, i l’Eduard Batlle), amb els que segueixes (Raül Romeva, els d'Estol.cat, els d'El Pati Descobert) o bé conèixer a la Cristina Guzman, que pujava d’Aldaia (València) perquè era finalista en els blocs personals, va ser un goig.
Les quinze grandioses pintures de “Les noces de Camacho”, de Josep M. Sert de la sala del refrigeri -les quals havien decorat el menjador de l'Hotel Waldorf Astoria de Nova York- donaven calidesa als darrers moments, i la bona música interpretada a la sala van posar el punt just a una vetllada magnífica.
Gràcies, Stic.cat.

Els últims dies del president Companys

Aquest matí he llegit a la premsa l’article sobre el nou llibre de Toni Soler, L’última carta de Companys (Columna), i m’ha fet recordar la carta –aquesta real, que no de ficció– que Manuel Companys va adreçar-li a Maria, filla del president, narrant-li els últimes dies del seu pare. Acabat d’encetar el mes d’octubre, justament quan farà 69 anys del seu afusellament, és just recordar-la:

Els últims dies del president

El dia 3 d’octubre, custodiat per la Guàrdia Civil, i fortament emmanillat fins a fer-li sang, va arribar a Barcelona. El van portar a Montjuïc...
El dia 8 ho van saber les germanes, i el van voler veure, però van fracassar...
El dia 10, la Ramona (germana de Companys) va anar a Capitania amb aires de violència, i decidida a tot... Per fi, a les 7 de la tarda, el va poder veure a tres metres de distància... Està molt serè, i té la veu clara de sempre...
El dia 12, va obtenir altra vegada permís, i va poder entrar a la cel.la; es van abraçar, la Ramona sanglotava, ell la va haver de consolar. Li va dir que estava content de trobar-se a Catalunya, i de morir per ella als cinquanta-vuit anys d’edat. Li va explicar el seu captiveri, i no se’n va queixar, malgrat el mal que li feien les ferides de l’esquena i de les cames...
El dia 14 hi van anar les tres germanes sense permís; a les onze sortien del judici molts militars. “L’acusat –els va dir el defensor– és el més tranquil de la sala. Ens posa nerviosos a tots amb la seva serenitat. Els militars ho comentaven en veu alta: Quin home més serè!” A les 9 de la nit es presenta el defensor, i els diu aquestes paraules textuals: “Ja poden avisar la funerària.” Imagina’t l’escena. La Ramona, més valenta i decidida que les altres germanes, vol anar al castell tant si la deixen com si no. Fa buscar un automòbil, que costa de trobar, i se’n va amb les altres cap amunt. De gra o per força s’obre pas. Entra i crida: “Lluís!” Ell treu el cap per la finestra de la cel·la, i li diu: “Nena, on vas?” “Què véns a fer en aquestes hores?” Són dos quarts de dotze de la nit. Ella li respon que el vol veure. Diu ell: “Si m’haguessin de matar, estaria en capella.” Un militar que els acompanya fa: “Ja li llegiran la sentència.” Contesta ell: “Doncs jo em pensava que em posarien en capella.”
Entren a la cel·la. Té moltes coses escrites, cartes a amics i parents. “L’única pena –diu– és no saber res del meu fill.” Diu que la seva tristesa més gran és no haver pogut fer més bé al seu poble... Després, han de sortir.
El dia 15, a dos quarts de set del matí, és afusellat en el fossar del castell per la Guàrdia Civil. No va voler que li embenessin els ulls. Diu el defensor que va anar a la mort més tranquil que tots els senyors que eren allí. Dirigint-se a la Guàrdia Civil va dir: Afuselleu un home honrat. Les seves darreres paraules van ser: VISCA CATALUNYA!

(Lletra de Manuel Companys a la seva neboda Maria, filla del president, recollida als Quaderns de l’exili, núm. 2, octubre de 1943)

Excursió al Puigmal, en homenatge

Foto: Miquel Casademont

Demà, un grup de companys i companyes de la feina sortiran a les sis del matí direcció Queralbs. Volen pujar al Puigmal, en record d’en Lluís Varela, perquè ell va ser qui els hi va portar per primera vegada.
L’any 2000, quan feia un any de la seva mort, la van repetir. Havia passat poc temps –un any és poc en un procés de dol– i va ser molt emotiva.
Enguany la sortida especial i commemorativa havia de ser pels volts del mes de maig, però com que la neu es resistia a marxar i les complicacions laborals ajornaven la marxa, s’ha posposat fins ara.
Sé que en Lluís estaria content de veure que aquell esperit que va anar teixint a la feina, d’esgarrapar temps al migdia per sortir a córrer pel Parc de la Ciutadella i d’organitzar regularment una excursió amb companys i companyes del Parlament, es manté intacte.
Prometo pensar en tots ells al llarg del dia. I en tu, Lluís, no cal dir-ho.

Santiago Marco (Tarragona, 1885 – Barcelona, 1949)

En el llibre Quaderns de l’exili. Mèxic, 1943-1947, en el número 3 (novembre, 1943), trobo un article que em crida l’atenció. Titulat “Salvadors dels bells oficis”, per Enric F. Gual, hi ha referències al decorador Santiago Marco, que fou qui dirigí, l’any 1932, les obres d'adaptació i decoració, coordinades pel conseller de Governació, Josep Tarradellas, de l’edifici de l’actual Palau del Parlament de Catalunya.

“I encara existia un altre home, Santiago Marco. Marco té en favor seu haver fet una mena d’escola quan encara Bells Oficis no existia. Aquest il·lustre tarragoní, que originàriament és un ebenista notabilíssim sortit de can Vidal, des del seu pla de millor decorador d’Europa –així, tal com sona- exigí sempre una feina perfecta als seus col·laboradors. Això significa que durant un seguit d’anys hagué de ser el mestre corrector, encarrilador i inspirador dels Bells Oficis. El seu estudi es transformava en una oficina de consells i solucions i, el que és més, en un lloc d’on partia un corrent incessant d’estímuls. Ell fou qui aportà el nou gust i la manera d’executar-lo. És a dir, fou el reestructurador i el qui, lloat sigui Marco!, possibilità novament que s’estimés l’ofici bell.
A mitja carrera de Marco, aquest es complementà amb l’obra de Galí.
Els tallers que executaven les gran obres del primer es nodrien d’elements pastats pel segon. Els orfebres que en Marco necessitava en quantitats creixents, i els ceramistes, i els tapissers, i els tallistes, i els de la pedra artificial, i els fonedors, anaven a l’Escola a les seves mans per passar la suprema revàlida. Si llurs obres semblaven bé al gran decorador, aquell artesà estava salvat per a l’art.”

Aquests dies he tingut la sort de poder parlar amb Montserrat Mainar i Benedicto, filla de Josep Mainar i Pons (Barcelona, 1899–1996), ebenista i col·laborador de Santiago Marco en el condicionament de diversos edificis, tant de la Generalitat com del Parlament, i ha estat una delícia.

Segur que Josep Mainar va passar la suprema revàlida de Santiago Marco. El temps ho ha demostrat.

Annie torna a Sala Cabañas

Si no vau veure la representació d'Annie abans de l'estiu, ara no us la perdeu!



ANNIE, EL MUSICAL
26 de setembre, a les 9 del vespre
27 de setembre, a les 6 de la tarda
3 d´octubre, a les 9 del vespre
4 d´octubre, a les 6 de la tarda

Reserva de localitats al telefon 93.790.12.13 (de 5 a 8 de la tarda)

Horari de taquilla:
divendres, de 8 a 9 del vespre
dissabte, de 8 a 9 del vespre
diumenge, de 2/4 de 1 a 2 del migdia
i una hora abans de cada representació.

Indignada amb l'ICAM i amb la societat

Imatge presa de la web www.intersindical.es

Divendres passat vam reprendre les activitats de la coral Primavera per la Pau i vam començar amb director nou, però aquest cop de totes totes. En Xavier Rodon sempre ens havia codirigit amb en Genís, cadascú amb les seves peces, però ara el relleu ja és definitiu.
El dia del sopar de cloenda de la temporada anterior, que vam fer a finals de juny, em va estranyar que en Genís no ens adrecés unes paraules –en aquella ocasió només ho va fer el president de la coral, l’Àngel–, i això que també celebràvem els vint-i-cinc anys de la coral. En Genís no estava per festes, suposo que venia perquè havia de venir, però quan tens un problema –i dels grossos– fa que el món que tens al teu voltant es capgiri com un mitjó.
A Mataró no cal donar gaires explicacions quan parles d’en Genís. Qui no l’ha tractat a l’escola, essent pare o portant-hi el fill, l’ha pogut conèixer com a director de la coral, com a cantautor, com a persona compromesa amb el món teatral, etcètera. Per la seva projecció social, la gent coneix més en Genís, i no tant la seva esposa, la Magda.
Bé doncs, el dia del sopar la Magda va voler parlar-me. Sabia més o menys de la seva malaltia, Síndrome de Fatiga Crònica o Encefalomielitis Miàlgica (SFC-EM), però no vaig ser conscient de fins a quin punt l’afectava en el seu dia a dia fins aleshores. Em va explicar que el seu estat físic podia canviar d’un moment per l’altre, que a partir de les set de la tarda ja ha d’estirar-se al llit, que ha hagut de deixar les activitats extralaborals que feia, així com les que podia fer a casa seva, i que se sentia desemparada davant d’un ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques de Catalunya) que l’únic que feia era dir-li que si fos guàrdia de seguretat o cuinera ja li haurien donat la baixa, però que essent mestra no estava sotmesa a cap tipus d’estrès i que, per tant, entenien que no li podien donar la baixa.
A partir d’aquí la Magda es va desmuntar, això la va afectar psíquicament i va decidir deixar de menjar. No podia lluitar contra una societat injusta, se sentia impotent, però en Genís la va fer reaccionar.
Jo he intentar ajudar-los tant com he pogut –i cal dir que no he estat l’única–, sempre dins les meves possibilitats: he portat papers amunt i avall perquè gent experta en la matèria se’ls miressin, demanessin explicacions a l’ICAM; al setembre hi ha tornat, després de tenir una contesta per escrit que els deia que no calia que esperessin sis mesos per tornar a demanar la baixa, i tot i tenir uns informes més que clars del punt en què es troba la Magda ara mateix –ensorrada, desmoralitzada, depressiva, amb un dolor que pot amb ella i que no li permet estar al davant d’un classe de vint-i-cinc nens–, l’ICAM ha tornat a rebutjar la petició.
Sóc conscient que més d’un deu fer el viu, però quan coneixes gent que pateix aquesta problemàtica i saps com són –persones de pedra picada– la sensació que tens és d’una enorme indignació amb la societat. I quan no pots ajudar a la gent que t’estimes, encara més.
Així doncs, ara en Genís deixa la direcció de la coral, però no abandona el vaixell. Necessita sentir-se més lliure, poder faltar a algun assaig, perquè la vida a casa la té més complicada. Va ser un goig sentir-li a dir que ha après molt tots aquests anys, que segurament trobarà a faltar dirigir alguna coseta –tot i que li queden les corals del GEM-, que en tot aquest temps ha conegut moltíssima gent i gent molt maca.
No ho va ser tant quan va dir que la Magda li havia demanat que ens traslladés que plega definitivament de la coral, que no podrà seguir, i que com que l’ICAM segueix denegant-li la baixa, que si algú sap d’alguna feina que ella pugui fer –asseguda o agafant un telèfon– li ho faci saber.

Una societat que permet l’existència d’un Fèlix Millet –o, vés a saber, potser més i tot–, amb vuit auditories cegues del tot, i d’un ICAM que en cada visita ignora els informes mèdics del CAP i dels metges especialistes, és una societat que m’indigna i no m’agrada.

Si algú pot fer-hi alguna cosa, endavant!

L'orgue de la Basílica de Santa Maria, de Mataró

Avui ha tingut lloc, a les 9 del vespre, el concert que en Raúl Prieto havia de fer per les Santes. Era un concert pensat especialment per al lluïment de l’orgue més gran de Catalunya, amb 4.557 tubs de fins a 6 metres d’altura, 4 teclats manuals i un de peus.

L'orgue de la Basílica de Santa Maria, de Mataró, vist des de dalt

El programa:
Toccata, adagio i fuga en Do Major BWV 564, de Johann Sebastian Bach (1685–1750); Peça heroica, de César Franck (1822–1890); Fantasia en Fa menor KV 608, de W. A. Mozart (1756–1791), Paràfrasis sobre un poema de Nicolaus Lenau (transcripció de Raúl Prieto), de Franz Liszt (1811-1886)
La nau central de la basílica era plena, i això té mèrit, perquè al cap d’una hora de l’inici del concert hi havia el partit del Barça-Atlètic de Madrid.
El concert s’ha acompanyat, com d’altres vegades, amb un pantalla des d’on la gent que assistia al concert podia seguir la interpretació de l’organista. Amb tot, aquest cop la pantalla estava al davant de l’altar major i, per tant, la gent veia la pantalla, però no veia la magnificència de l’orgue, tot il·luminat. En els primers concerts que s’havien retransmès així, el públic donava l’esquena a l’altar major, però gaudia de l’orgue ben il·luminat, com poques vegades té la possibilitat de fer-ho, i no s’havia d’anar girant cada vegada que en Raúl ens oferia una petita explicació.
Que per molts anys l’Associació dels Amics de l’Orgue pugui muntar concerts com aquests. Tot i que no sóc una experta en la matèria, l’orgue ha sonat molt i molt bé, malgrat que es digui que li calen moltes reparacions.

I espero que qui hagi de prendre la determinació de reparar-lo triï la millor opció, perquè desmuntar-lo peça per peça i portar-lo a l’estranger potser és un pèl massa arriscat.