Memòries d'un zero a l'esquerra, de Josep M. Francès (fragment traduït, I)

Darrerament –i per raons diverses–, he llegit aquest llibre de Josep M. Francès, editat a Mèxic, l’ant 1962, per l’Editorial Olimpo, i amb pròleg d’Antoni Rovira i Virgili.
Voldria oferir-ne alguns fragments traduïts –acceptant les meves limitacions–, que retraten aquella època de la Barcelona i la Catalunya de principis de segle XX, els temps previs a la guerra civil, la guerra civil i l’exili a Mèxic.
Autor de diverses novel·les –i crec que desconegut per bona part dels catalans–, és també autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.


“Una altra llibreria va atraure la meva atenció, a principis de 1901. Era la que portava el rètol de L’AVENÇ, a la ronda Universitat, al costat del ferrocarril del carrer Balmes. Era un quarter general dels intel·lectuals catalanistes i allí va néixer una memorable revista, Joventut, en la qual col·laboraven tots aquells que aspiraven al renaixement de Catalunya. Aquells senyors, si no manejaven armes, brandaven plomes i tenien molt a veure amb els Jocs Florals, dels quals ja en parlarem en un altre moment. Gairebé tots pertanyien a la classe mitjana, ja que el proletariat no estimava els catalanistes per considerar-los burgesos i explotadors. Amb tot, es va difondre en aquells temps un full en català, La tramuntana, de tendències francament anarquistes, on van aparèixer signatures de catalans connotats. Cal esmentar un fenomen curiós, que quan tenia deu anys em va cridar l’atenció, però amb el temps no he pogut sinó que registrar. El poble català, marcadament individualista, és anarquista sense saber-ho; des del fill de manobre al senyor que viu de renda, des del sagristà de monges al carreter de la Riba, tots, qui més qui menys, són partidaris de fer “el que els dóna la gana”. Això els torna insubmisos i propensos a la indisciplina. Amb el temps, veurem com i per què l’anarquisme va calar en les masses obreres, després d’haver-se sumat eventualment, a la demagògia lerrouxista, anticlerical i incendiària.
D’una manera insensible, em vaig familiaritzar amb els nous corrents artístics. Vaig assistí, sense adonar-me, a l’eclosió del modernisme, amb les seves figures estilitzades i l’aparició als carrers de Barcelona dels primers poetes uniformats amb pipes, cabelleres i barrets descomunals. A Els Quatre Gats, Pere Romeu feia una revolució a la seva manera mitjançant un teatre de titelles i Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Gaudí, preparaven la seva, de caràcter arquitectònic, imitada després amb poca fortuna, per Falqués, enamorat de la pedra. Àngel Guimerà, a qui vam restituir aquí l’accent amputat per les meves ties, essent oriünd de Canàries es revelava catalanista intransigent i home d’esquerres sense ser conscient que n’era. El doctor Robert, cap màxim del regionalisme de combat, va néixer a Tampico, al golf de Mèxic, però aquesta circumstància no va impedir que es prengués a pit el que després s’ha anomenat fet diferencial. Va tenir aferrissades lluites parlamentàries a Madrid i com a metge elaborà una teoria per la qual el crani dels catalans diferia del dels espanyols i justificava la seva tendència a afirmar una personalitat autònoma. Això li va valdre l’excomunió de tots els peninsulars.
Sento a parlar d’Adrià Gual, escriptor i poeta, creador del Teatre Íntim. Lloable intent d’obrir les portes de l’escena regional, excessivament ruralitzada, als vents d’Europa. Apareixien crítics com Raimon Casellas, novel·listes com Narcís Oller i Víctor Català (Caterina Albert). Santiago Rusiñol, pintor, novel·lista i dramaturg, va tenir la virtut de promoure una situació delicada, amb l’estrena del drama l’Heroi, que venia ser una aguda diatriba contra el militarisme derrotat en les colònies.”

Now!, The Pepper Pots

Dissabte a les 9, al carrer Nou de la Rambla, hi havia una bona cua esperant que les taquilles de la Sala Apolo obrissin per veure la presentació del seu nou disc Now!. L’accent gironí guanyava al barceloní.
Desconeixia aquesta banda, però el concert va valer la pena. Bon soul, bones vibracions, bona posada en escena i connexió amb el públic que va anar creixent a mida que el concert avançava. Un bon exemple de les coses que es fan aquí i que triomfen en els millors festivals de música d’Europa. No m’estranyaria que l’aval de tenir de productor el novaiorquès Binky Griptite els faci fer el salt, ràpidament, més enllà d’Europa.
El vestuari de les tres cantants de The Pepper Pots, de la dissenyadora gironina Carme Puigdevall i Plantés, no era l’únic vestuari propi dels anys 60. Bona part de la gent que els seguia –i gent jove- vestien camises entallades amb corbates estretes, ells, i les noies vestits o faldilles amb estampats de l'època. Tot un corrent, doncs, que fa més versemblant l’hora i mitja de concert. Era la contra moda, com si diguéssim, tot i que per si sols ja en creaven una.
Vaig anar bellugant-me per la sala, volia fer alguna que altra fotografia, i vaig adonar-me que traient el color de les fotos semblava talment que hagués tornat enrere amb la màquina del temps.
Molt destacable la composició de tota la banda, gent força jove, amb empenta. Els tres violins i el violoncel, s’ho passaven tan o més bé que el saxo i les trompetes.
Si fa un temps parlava dels bons aires de música que oferien els Manel, penso que The Pepper Pots omplen també un espai necessari. Now! cal portar-los a tot arreu.
Una reflexió. La Sala Apolo tenia la mida justa, semblant al Casal del carrer Nou, de Mataró, només que aquest espai no té els quatre llocs per seure. El concerts i els espais de música a la meva ciutat s’han traslladat a les afores i ara ens trobem que els adolescents, quan comencen les seves aventures musicals nocturnes, necessiten d’un suport logístic de pares que vagin fent torns. No podríem aprofitar espais com el Casal per fer un concert així, tipus The Pepper Pots? Un bon grup d’aquí també per a gaudir-lo aquí.

Us he regalat la seva pàgina. Entreu-hi Now!, després o sempre.

Francesc Giol i Suari, exemple de memòria històrica

Ahir vaig passar una bona tarda. Vaig anar a trobar en Francesc Giol i Suari, un argentoní de vuitanta-nou anys, que l’any 1938 va anar al front i encara no tenia els divuit anys. Un dels de la lleva del biberó.
Amb una memòria exemplar, em va parlar de l’any 31 a Argentona, quan la República; dels dies al front, de quan van passar pel Coll d’Ares i per Prats de Molló, el mes de febrer del 39, i dels dies passats als camps d’Adge i Argelés.
Recorda tots els noms i cognoms dels seus companys d’aquell curt, intens i monstruós viatge, així com d’on eren: un de Valls, un de Serinyà...
Sort que feia anar molt les mans, perquè de tant en tant jo notava que desviava la vista per mirar-les. Tot i que ell parlava amb serenor –vist ara tot amb certa distància– a mi em costava seguir-lo. Costa escoltar sense emocionar-te, sense poder abraçar-lo i dir-li: “Gràcies a gent com vosaltres, som aquí”.
Jo el vaig anar a trobar per altres temes, però sempre que fas una pregunta sobre aquella època, sobre el front i les seves vivències, tot queda aparcat, a un segon terme. Les ganes que tenen els qui hi han estat de parlar-ne és vital per ells. Cal recordar, cal no oblidar, i aquesta gent ja gran poques oportunitats tenen per esplaiar-se a gust, sense presses, deixant-los fer, escoltant-los, donant-los l’oportunitat de buidar altre cop el pap per buidar-se ells mateixos.
I a mi no em va saber pas greu que en Pere campaner, les campanes d’Argentona i en Xinitu fossin “aparcats” momentàniament, donant pas a la seva història, una crua història, una història real, que encara ara posa els pèls de punta.
L’abril de 1938, encara amb disset anys, va entrar en combat. El van fer anar d’Argentona a Canet de Mar, i d’aquí directament a Cubells, la Sentiu, participant a l’ofensiva de Balaguer. M’explicava que ell, que era de la 60 Divisió 95 Brigada Base 8 CC18, netejava fusells txecs i alemanys. A Tarragona havia participat en un concurs de fer nius de metralladores i el seu grup havia guanyat, a la Fatarella els van fer construir un refugi, cosa que els va permetre menjar una miqueta millor.
Em va parlar de la sortida de Prats de Molló fins a Argelés, amb camions, i que allò era horrible. Del fred que va passar, de la neu..., de la gana d’aquells dies. Que van sentir que a Agde, al Rosselló, hi havia un camp de catalans i hi van voler anar. Amb capacitat per a 24.000 persones i conegut com “el camp dels catalans”, perquè en un dels sectors s’hi propicià la concentració de membres d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’Estat Català i també els antics efectius dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia d’Assalt de la Generalitat, allò va ser tota una altra cosa.
Hi havia tres camps (el número 3 era tot de catalans, i ell s’estava al número 2, on també hi havia el secretari general de Proveïments de Catalunya, un tal Jofre). Als barracons del camp d’Adge hi dormien dues-centes persones. Intentava passar del camp 2 al 3, perquè hi havia argentonins, com els de cal Rei, pare i fill, i en Flaveric. Em deia que allà va estar més o menys tranquil, i que fins i tot a les tardes hi havia entreteniments com la boxa, els escacs i futbol, i que algunes nits hi havia funció de teatre.
El 10 de maig de 1939, Agustí Bartra, des del camp d’Adge, escriu al seu amic Carles Pi i Sunyer aquestes ratlles:
“Vaig arribar a aquest camp abans d’ahir amb la primera expedició. Continuo amb en Pere Puig fent la «campanya » de camps de concentració. Aquest camp d’Agde és ben diferent del d’Argelers. Allí sorra i sempre sorra -terra sense camins i sense llavors-, aglomeració caòtica de barraques i homes, el vent i la pluja batent-nos sempre. Jo hi vivia -diguem-ne viure- amb tres companys en una barraca que ens havíem improvisat amb les nostres mantes i fustes. Darrerament ja érem cinc: ens feia companyia Boira, un gos d’atura, lleig, de pèl gris i arrissat, […] El pobre animal ens ha seguit fins aquí. Es troba trist i desplaçat. No s’acostuma a viure en un immens pavelló d’una cabuda de 240 homes i es passa el dia ajagut al meu costat. Només s’anima un xic quan me l’emporto a passejar pel camp. […]

El poble d’Agde -que conec només per haver-lo travessat en columna de refugiat- em plagué molt. És un Vic petit, clar i rient, travessat per un riu bastant cabalós.

[…]

Adreça:camp nº 3 (catalans)

Pavillon T 1

Agde (Hérault)”

(reproduït a La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics, p. 76)."

Espero tornar-te a veure, Francesc.

L'Oriol Junqueras, a Canet de Mar

Aquest vespre he anat a sentir l’Oriol Junqueras. Com que a l’altre nou candidat d’aquestes eleccions –en Ramon Tremosa– ja l’havia anat seguint, sia presentació de llibres o tertúlies radiofòniques, avui he anat a escoltar l’Oriol. No és que em vingués de nou, perquè havia tingut la possibilitat de sentir-li alguna que altra conferència al saló de l’Ajuntament de la meva ciutat, però volia veure com es desenvolupava en un escenari electoral.
La carpa que hi havia instal·lada a Vil·la Flora, a Canet de Mar –i que ens recordava la forma d’un hivernacle del Maresme–, ha deixat clar que hi ha llavor nova, saba nova, aire nou. I, francament, això és realment necessari en un món on, quan un polític comença un discurs ja sabem què, com i quan ho dirà.
L’han precedit en Jordi Solé Ferrando, actual alcalde de Caldes de Montbui –i exassessor parlamentari a Brussel·les, durant l’època d’en Bernat Joan–, i el secretari general d’ERC, els discursos parlamentaris del qual sempre són agradables de seguir, sentir i transcriure. Se’l troba a faltar al Parlament català.
Entre discurs i discurs, passen un DVD sobre el candidat, en el qual hi surt l’Iñaki Irazabalbeitia (Aralar) parlant en català i la candidata del BNG parlant en castellà, tot i que ho fa quan es refereix al respecte que té Europa a les llengües dels pobles petits.
Un breu glossari del que s’ha parlat: finançament, espoli fiscal, estat arcaic, redireccionar la brúixola, construcció nacional, adhesions, immigració, paciència, perseverança, rigor, independència...
“Europa, com a la taula d’en Bernat, qui no és estat no hi és comptat”.
En un altre DVD parlaven de l’Oriol Junqueras la Isabel Clara-Simó, l’Enric Calpena, en Josep Huguet, en Mathew Tree, en Vicent Sanchís, la Maria Mercè Roca, en Gerard Coca, l’Enric Pujol, l’Alfred Bosch, en Joan Manuel Tresserras, en Gerard Sesé, en Joan Reig, la Mònica Sabata, i en Joan Puigcercós, entre d’altres.
Insisteixo en el fet que això dels discursos cal canviar-los, estructurar-los d’una altra manera. Va tenir més ganxo la xerrada-conferència que va fer en Tresserras a Mataró que no el que han dit en Jordi Solé i en Joan Ridao, perquè és cert que la gent n’està cansada (fins i tot alguns dels que tenia asseguts al meu davant, de la JERC, feien broma contínuament, perquè el discurs no els engrescava).
Però en arribar el moment de l’Oriol, ha canviat el ritme –fins i tot s’ha trencat una pota d’una cadira i un home ha anat per terra– i l’ha gent ha quedat enganxada. Amb un discurs de professor universitari, amb veu clara i un to potent, ha demanat parlar clar i català de la memòria històrica. A la batalla de l’Ebre, 70.000 joves catalans que van ser baixa, i 300.000 persones que van haver de marxar a l’exili. Ha parlat de les bombes que van posar a casa d’en Joan Fuster, l’any 1981, i a l’estadi del Llevant, l’any 1976. Que no és just que l’estat espanyol incompleixi el que seria delicte en altre estats europeus.
La memòria és una peça clau per a la identitat, i sense memòria la perdem. Ha preguntat a la concurrència si sabíem per què l’exèrcit d’ocupació de Catalunya –curiosament, sembla que el mateix exèrcit es va canviar el nom, que a tot arreu s’havia dit “exèrcit nacional”, just posar el peu a Catalunya– va entrar a Barcelona el 26 de gener, i no ho va fer el 25 o el 27. Doncs, perquè l’exèrcit espanyol tenia memòria i ho va fer el 26 de gener perquè un 26 de gener de 1641 l’exèrcit de la monarquia hispànica havia estat derrotat just a la falda de Montjuïc. Revenja, doncs.

Ha recordat que justament a Canet de Mar, un 16 d’abril de 1933, es va donar el vot a les dones, i amb la frase d’una dona, la Maria Mercè Marçal, ha acabat l’acte: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrb atzur de ser tres cops rebel.”

Diumenge veurem què passa, doncs.

Quim Torra

Després d'haver llegit a primera línia de mar, estirada a la sorra, sense gaire gent al voltant (es nota que no tothom té festa...), ofereixo un fragment del llibre que estic llegint en aquests moments, El nostre heroi, Josep Pla, d'Enric Vila.

17 de desembre

Trobada amb el Quim Torra. Té uns ulls petits que tot ho escruten enfonsats darrere d'unes pestanyes llargues, unes celles crispades i unes ulleres de muntura clàssica, lleugerament fumades, de miop inegral. Nas de jueu. Fa cara d'haver-se passast la vida fregant-se les mans i rient per sota el nas. Em tracta amb cortesia irònica, exagerament protocol.lària. Vesteix amb una correcció d'home que no ha trencat mai cap plat i recorda aquests majordoms més intel.ligents que els seus amos de la literatura anglesa. Pell blanquinosa, estovada pels fluorescents d'algun despatx. Sap moltes coses de la Catalunya d'entreguerres i no para de repetir que ens extingim. Ho diu amb una angoixa salpebrada d'humorisme. Procuro fer-li veure que s'equivoca, que feia segles que no teníem tants mitjans per sortir-nos-en. Em mira escèptic, donant a entendre que escolti les taules que tenim al voltant -estem en un bar:

"Sí: parlen castellà -li dic-, i què? Sense nosaltres ni Barcelona ni Catalunya no són res. Sense nosaltres no hi ha Gaudí, ni Dalí, ni Pla, ni Cambó, ni Pujol, ni Pau Casals, ni modernisme, ni descentralització, ni Barça, ni res del millor que ha donat el país."

(...)

Em mira amb compassió. Li recordo que és un alt executiu, amb tres fills, que s'ha deixat acomiadar per no haver d'anar a Madrid i que ara es dedica a investigar a les hemeroteques la història del país.

Quants d'aquests homes del bar ho farien? No són aquests gestos els que aguanten els països? A nosaltres ens mou un amor que ens trascendeix; tenim més força que no ens pensem. Posats a tenir raó li he citat una frase de Xammar: "Un home amb l'espinada dreta val per cent que es vinclen a la primera dificultat".

Us recomano el web de l'editorial A contravent, creada per en Quim.

Ens ofereix grans llibres!

Barça, Barça, Baaaaaarça!

La millor orquestra del món és incapaç de tocar una simfonia sense una bona batuta al davant (Avui, 28 de maig de 2009)

Buon giorno! Avui tinc ganes d’escriure sobre el que ja fa dies que passa a tot arreu: al mercat, a les escoles, a les feines, als bars, als carrers, a les places, a les cases..., uns espais externs als pròpiament vinculats i relacionats al lloc on es juga el futbol, un camp.
Tot i no sé experta en aquest esport, segueixo més la trajectòria i els partits del Barça des de fa uns deu anys, que és quan aleshores la meva filla Magalí en tenia sis. Encara ara no entenc d’on li venia l’afició del Barça –bé, segur que de l’avi– , però com que aleshores anava a dormir abans no s’acabaven els partits, ens demanava que li deixéssim apuntat damunt la taula del menjador el resultat final i el nom de qui havia marcat el gol. Més endavant, a mida que anava creixent –i com que allargàvem l’hora d’anar a dormir–, ens va demanar una ràdio petitona per escoltar-lo des del llit.
Ahir, ja amb setze anys, va arribar-se al Parc Central de Mataró –com tantíssima gent va fer, com vam fer– per seguir el partit des de la pantalla gegant que el Capgròs va posar per a l’ocasió. Al final, celebrava eufòrica el resultat final d’aquesta temporada magnífica, i repetia la frase d’en Guardiola: “Jo també sóc feliç”.
La Violeta –un xic més menuda, i que és ara quan comença a organitzar-se en grup per anar als llocs sense pares–, també va arribar-s’hi, però a l’hora de la festa va preferir tornar a casa. Tot al seu temps, no cal córrer tampoc.
Doncs, justament això és el que vull destacar de tot aquest equip. Sé que una copa és una copa, és un mèrit al reconeixement i a l’esforç, però, què carai!, això queda en les fotografies, en el record dels qui hi eren i ho van viure, i en una vitrina.
El que té mèrit de tot aquest enrenou és que aquest matí, mentre em dirigia a buscar el tren, un grup de nens i nenes de primària, just al davant de la porta de la seva escola, cantaven la cançó Life forever, de Coldplay, mentre ensenyaven banderes, bufandes i samarretes del Barça. També en té quan veus nois i nois d’ESO, esperant a l’andana de l’estació del Clot –avui tenen sortida–, tots vestits de cap a peus amb el vestit del seu equip guanyador, sense manies. Quan veus un pare d’uns trenta o trenta-cinc anys, agafat de la mà del seu fill de dos anys, i tots dos porten posada la samarreta. I si dels 162.979 socis, hi ha 125.154 homes i 37.825 dones, fora del camp l’equiparació home-dona, nen-nena, noi-noia és brutal.
Això és el que m’ha arribat més a l’ànima.
És evident que no tothom podia anar a Roma, però tots hi érem. El que em posa la pell de gallina és que ha encomanat il·lusió a tort i a dret, i ho ha fet en poc temps, un any tan sols, però amb un spring magnífic.

Que n’aprenguin!

Llistes escolars

Un cop feta la rutina de cada matí, baixo al quiosc de sota de casa a comprar el diari. La quiosquera, que està indignada des de dilluns perquè ja van sortir les llistes del Departament d'Educació, m’explica que no està contenta amb l’assignació d’escola que li han fet, perquè ella es passa el dia al quiosc i allà mateix hi té una escola, que és la que ella havia triat. Però no, li han assignat una escola d'una barriada. Diu que es va plantat al davant de l’escola en qüestió, a l’hora de plegar, i que els nens de nou i deu anys –horror– surten fumant!
Jo l’escolto, tot i que no hi puc fer res. No ho entenc, però la gent segueix pensant que si treballes a l’administració els pots resoldre els problemes, i moltes vegades el que no saben és que no pots resoldre ni els teus propis.
Mentre trio el diari i li deixo les monedes d’euro i de deu cèntims damunt el taulell, li dic que pot arribar-se als serveis territorials d’Educació, que estan situats al Cafè de Mar, i que almenys exposi el que li passa.
Diu que té una amiga que té bessonada. Un nen l’han assignat a una escola del barri de Rocafonda i l’altre en una de l’eixample, que si parléssim de Barcelona és com si un l’assignessin a Sarrià i l’altre a Gràcia.
Ja podem anar fent polítiques de conciliació de la vida familiar i laboral! Em poso en la pell d’aquesta mare i, francament, penso que no podrà conciliar res aquesta pobra dona, perquè la seva estona extralaboral només li donarà per anar amunt i avall, corrent per arribar a tot arreu a temps.

PD: Jacme, si llegeix aquest apunt, no t’acollonis pel que et ve al damunt, d’acord? Una besaeta