La cultura i Europa, can Palauet

Ahir vaig assistir a l’acte que teòricament havia de fer Joan Manuel Tresserras, doctor en Ciències de la Comunicació i exdirector del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la UAB (1991-993), per parlar de “La cultura i Europa”.
I dic “teòricament” perquè, de fet, tot i ser un acte de campanya de les europees, sorties d’allà sense tenir aquesta sensació.
Té el cap molt ben moblat i sap fer un discurs ordenat fins i tot sense seguir un guió escrit. I això no es pot dir de tothom.
Com ell va dir, no sap fer mítings, i no en va fer. El que vam escoltar va ser el que abans la gent en deia una lliçó magistral, però no només en la seva primera intervenció, sinó en cada una de les respostes que, després d’un pregunta, oferia al públic.
Cautelós, prudent, tocant de peus a terra, analista de tot un procés intern de partit, de país i de la història europea, em va agradar que comencés parlant de coses que semblaven tretes del llibre de Ramon Tremosa Catalunya, un país emergent, molt semblant a l’acte que aquest havia fet un any enrere a Mataró, el juny del 2008, a Òmnium Cultural: les megaregions, les megaciutats, citant en Richard Florida, l’eix mediterrani (vegeu aquest apunt del blog).
Ens va regalar les orelles al llarg de més de dues hores, però sense ínfules ni sentències contundents. Recordant que hi ha coses que s’han fet malament, que el que cal tenir és cervell de tres dimensions, perquè els de dues ja marxen o van marxant; que s’han perdut bous i esquelles amb l’Estatut, però que s’han guanyat bens i cabres, i que cal saber distingir molt bé entre dretes i esquerres, perquè a vegades no tot és el que sembla. Bona afirmació quan diu que entre la confrontació, un de dretes opta per l’ordre i un d’esquerres per la justícia.
Va reclamar més d’un cop que cal apostar per fer créixer la cultura política. Jo només demano polítics cultes com ell.

Com el títol dels Manel, Tresserras seria un d'aquests bons professors europeus necessaris.

Un any!

Avui fa exactament un any que vaig encetar aquest recull de pensaments, amb la celebració de la Nit de la Solidaritat 2008, a Mataró.
Potser no sóc tan constant com jo voldria, però estic contenta perquè segueix essent una realitat, no ha estat foc d'encenalls...

Annie, el teatre de les Fires 2009

Després de gairebé quatre mesos assajant –o potser més, i deu ser que jo ja he perdut el compte–, i a només una setmana de l'estrena, m'agrada veure com aquestes menudes, i també els que no ho són tant, deixen la pell cada nit en els assajos després de la seva jornada habitual: escoles, deures, feines i maldecaps ...

Bé, "deixen" està mal dit –i segur que a algú que segueixi els Pastorets ara li ve al cap allò de "Ben dit / mal dit / Per què?–, més aviat hauria de dir "hi deixem la pell", perquè aquest cop també els he ajudat en el que modestament podia fer.

Com diu el bolero: "Teatro, lo suyo es puro teatro".

Si el lema que han fet servir per a la Mostra de Teatre Escolar 2009 a Palma és "Cuinam i servim emocions", doncs que la Sala Cabañes no deixi de cuinar ni de servir-nos-les.

Ànims, que ja esteu a la recta final!

PD: Si voleu més informació la trobareu al blog d'en Toni Blanch, el director

Can Sisternas, de Mataró

Si no coneixeu Can Sisternas, de Mataró, l’últim que heu de fer és anar al Google, perquè us portarà a http://www.poblesdecatalunya.cat/ i se us especificarà que és una casa modernista, feta per Puig i Cadafalch l’any 1892. La informació és correcta amb la fotografia que us apareixerà a la pantalla, però és que aquesta no és Can Sisternas.
Can Sisternas és un edifici que data del segle XVII, d’estil barroc i que constitueix un dels dos o tres últims edificis d’aquesta naturalesa que ens queda a Mataró dins el centre històric, essent de tots ells el millor pel conjunt dels elements constructius que el composen i per la seva ubicació, connectat amb l’hort del rector pel seu pati.
Dissabte passat –i per qüestions que no vénen ara a tomb– vaig tenir la possibilitat de parlar amb un dels fills, i em va explicar bona part de la problemàtica. En arribar a casa vaig buscar “Can Sisternas” a internet, i vaig poder comprovar que si els mitjans d’informació volen, ens poden enganyar tranquil·lament, perquè tot el que hi trobava era completament diferent al que m’havia explicat aquesta persona.
Acceptat que l’Ajuntament té una quarta part de la propietat de Can Sisternas –cosa que això ja és inqüestionable–, ells l’únic que demanen és que el repartiment sigui horitzontal, i per tant que l’Ajuntament de Mataró es quedi amb la planta baixa –un celler d’estil gòtic, de 400 metres–, però que ells puguin seguir mantenint la resta del casal. Que l’ajuntament no sap què fer-hi? Doncs, ja els ho proposo jo: la seu central de la nova Escola de Música Municipal. Un bell lloc, sí senyor, amb parets ben gruixudes, al bell mig de Mataró.
I més encara. Pel pati de can Sisternas hi ha quaranta metres de l’antiga muralla de Mataró. Dins la seva proposta, un dels altres punts és renunciar a part d’aquest pati de can Sisternas perquè l’Ajuntament de Mataró pugui fer un traçat on els ciutadans puguin passejar-hi, conèixer aquell tram de muralla, on a més hi ha petites construccions de l’arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch. Quan anem a Girona, no és un dels recorreguts turístics que fem, passejar-nos per l’antiga muralla? No estaria bé poder entrar pel carrer de Sant Simó i acabar sortint, després de passar pel darrera de Santa Maria –ara completament desconegut pel gran públic–, per l’entrada del costat de la rectoria? Per què s’expropien unes cases al davant de l’actual Actua per deixar al descobert l’antiga muralla d’aquest tram, i se’n vol ignorar aquest?
Fa més de sis anys que la ballen i suposo que l’únic que es vol és desgastar-los, anímica i econòmicament.
Per què els qui negocien no troben acceptable que ells, hereus legítims de can Sisternas, vulguin mantenir el que generació rere generació ha estat de la seva família? L’ambició moltes vegades traeix el que d’entrada és de sentit comú. Sota cap concepte, la gent de PUMSA o qui se n’encarregui, pot valorar només pedra sobre pedra, pam a pam, perquè allò té un valor històric i local, però també té un valor patrimonial de nissaga.
Sembla que properament algú de l’Ajuntament hi posarà els peus per primera vegada. L’encoratjo, doncs, a obrir bé els ulls i tractar amb la màxima cautela aquest tema.
És bo demostrar a la gent que no tenim al davant mers especuladors.

Colònia Vidal

La lectura que en aquests moments tinc a mitges de l’Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara, i l’article “Descobrint la Catalunya industrial” de la revista Sortim que ahir va treure l’Avui, ens han empès aquest matí a consensuar activitats amb tots els membres de casa –per cert, cada cop més difícil i/o complicat- i sortir direcció cap a Manresa.
M’està agradant molt aquest llibre. Els primers comentaris als mitjans de comunicació ja em van cridar l’atenció: el tema, no gaire tractat en el món novel·lesc, se’m feia atractiu; que l’autora, la S. Alcàntara, hagués viscut justament a la Colònia Vidal, una de les colònies tèxtils més ben conservades i que, a més, s’estrenés en el món de la literatura amb seixanta-cinc anys d’edat, em despertava curiositat.
Sabeu què trobo fascinant? Que fins ara llegia les pàgines i pensava en una pel·lícula que em passava per davant, però és que des d’avui la pel·lícula se’m fa més real, perquè he vist la resclosa, un pis de la colònia, la torre de l’amo, el safareig on les dones –després d’acabar la seva jornada- anaven a fer bugada i a fer safareig, la fàbrica -amb les cardadores, els batans, les llençadores, les metxeres, els fusos i els telers -, l’escola de nens amb el mapa de Palestina a la paret, i la de les nenes, la biblioteca, el teatre, l’església...
Anar cap a la fàbrica i passar pel mig del pont, on festejaven de joves en Climent i la Teresa -tot i saber que és novel·lat- i que és on s’atura la Moreua d’en Bernat, agrada a tothom. I se’t fa més present com de dur n’era treballar a la fàbrica, enmig de la borra del cotó, del soroll estrepitós que havia de ser treballar en una sala amb dos-cents telers, i amb unes possibilitats enormes de sortir ben ferida. No era gens estrany quedar ben sord de ben jove.
Diuen que les visites han incrementat a partir de la publicació del llibre Olor de Colònia, però que tenen força escoles que els visiten entre setmana. Interessant! També diuen que no saben què passarà a partir d’ara, perquè la colònia l’han comprada una companyia nord-americana, tot i que la turbina és encara propietat de la família Vidal.
El vocabulari no només per específic pot ser-nos desconegut, sinó que és molt ric, i usa paraules per narrar vivències, festes i situacions del dia a dia que penso que la meva generació encara coneix i sap de què es parla, però estic gairebé convençuda que els adolescents d’avui desconeixen: forrellat, encens, roquet, cèfinos, sagrari, la vianda, els sifons, la resclosa, la campanera, setrill, nyèbit, cuina econòmica, els farcells, patuleia, palmatòria, l’hule, pedrís, pèl moixí, tapet encartonat.
Així doncs, si de mi depengués, recomanaria la seva lectura, altament pedagògica, als instituts. Aprendrien a entendre la revolució industrial, la guerra civil, la col·lectivització de l’empresa, la relació de poder que s’establia entre amo i treballador, les millores socials i laborals se’ls farien més presents i, sobretot, descobririen un llibre que explica amb un llenguatge molt ben trobat un tipus de vida que, tot i semblar molt llunyà, és de només fa quaranta anys enrere.

Si mai algú em preguntés quin llibre m’hagués agradat escriure, la resposta seria Olor de Colònia.

Cobla La Principal d'Amsterdam (escola Valldemia, Mataró)

Abans que res, reconèixer que no m’esperava, ni de bon tros, l’esplèndid concert d’ahir a la nit. La mare m’havia preguntat si em venia de gust acompanyar-la a un concert de cobla –sense saber de quina cobla es tractava- i tot i que vaig pensar que potser se’m faria llarg, vaig anar-hi.

D’entrada, ja et sorprèn que els intèrprets siguin alts, rossos, blancs de cara, joves, tots d’ells d’Amsterdam, que vesteixin amb uns colors atractius i acolorits, on dominen les camises de tons blaus i vermells. Set homes i quatre dones. Les banderes catalana i holandesa presideixen l’escenari.
El clarinetista neerlandès Rolf van Kreveld la va fundar l’any 1987, després d’enamorar-se del so d’una tenora. Va buscar altres músics, els va fer escoltar sardanes, comprava instruments a Catalunya per a poder formar una cobla, i quan ho va tenir tot a punt va començar el seu somni. Ara, després de vint-i-dos anys, tot i que ja no forma part de la Cobla d’Amsterdam, segur que se’n sent orgullós.
Impressionant! Els solos de la tenora de Joris Vermeules a la sardana El saltiró de la cardina em van posar la pell de gallina, però el moviment trepidant de l’arquet del contrabaixista Pieter van Lier em va fer patir durant tot el concert. Quina força, quina embranzida! El foc de Castelló, d’Antoni Agramunt, una sardana esplèndida.
La Cobla d’Amsterdam va voler fer una picada d’ullet a Mataró, canviant el repertori establert i tocant Mataró, joiell del Maresme, de Martirià Font, que comença amb un solo magnífic de la tenora, arribant a uns aguts que fan aguantar-te la respiració sense adonar-te’n. Però no es van acabar aquí les picades d’ullet: també interpretaren una sardana de Joaquim Tristany, Bell record, present a la sala, que un cop s’acabà la sardana s’aixecà emocionat a saludar el primer tenora; i també interpretaren l’Hereu ceuta, d’Honorat Vilamanyà, el fill del qual també era a la sala, en Iago Vilamanyà, i que és l’autor de l’escultura que el cap de setmana passada es posà a la plaça Santa Anna d’homenatge a la sardana, dins dels actes de Mataró, ciutat pubilla de la sardana 2009.
Ben trobades les paraules que Josep Espar i Ticó adreçà a la sala en rebre el premi de mans del tinent alcalde Francesc Teixidó: “Vull començar amb les paraules que sempre acostumen a tancar un discurs: Visca Catalunya lliure!” Aplaudiments. I va seguir: “Arribarà un moment que tothom s’estimarà Catalunya”. Quin home! Defensor de la cultura catalana i de la difusió de la sardana, col·laborador de l’Avui, del Cavall Fort, d’Edigsa i de l’editorial Arc de Berà.
I en Joris Vermeules, el tenora, també adreçà uns mots en rebre el premi d’homenatge a la Cobla la Principal d’Amsterdam per la seva tasca en favor de la sardana al centre d’Europa: “Sempre és un plaer tornar a Catalunya, normalment ho fem els mesos d’abril, maig i juny, i aquest és un concert magnífic”.
Molt bella també la sardana En Guii de Sant Cebrià, de Robert Sarrade, i impressionant la Girona 1808, una sardana molt difícil d’interpretar i que no totes les cobles s’atreveixen a tocar. Es van intercalant fragments de l’himne francès i del català, representant la lluita entre els dos bàndols.
I quin acabament s’adeia a un concert d’aquestes característiques? Doncs, La Santa Espina, i dues vegades.
La sala del teatre, amb tres-centes persones aplaudint dretes, segur que van fer dormir molt i molt bé al responsable i autèntic organitzador de la vetllada, en Miquel Bruguera. Les seves paraules també són significatives: “Entre tots fem feina”.

PD: Mentre aquí anem discutint entre nosaltres, anem escoltant com la Renfe ens anuncia les coses en castellà, sentim els anuncis als mitjans de comunicació nacionals (TV3 i a Catalunya Ràdio) també en castellà, ha de venir una cobla d'Amsterdam i donar-nos tota la seva informació només en català. Però és que, a més, sense cap falta d'ortografia...

Tota una lliçó, sí senyors!

Dos llibres de Joan Peiró i Belis

Avui s’han presentat a Can Palauet, de Mataró, dos llibres sobre Joan Peiró: Joan Peiró, afusellat, de Josep Benet, d’Edicions 62, i Memòria de Joan Peiró i Belis. Retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, de Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas, de l’editorial Galerada. El primer parla de la mort de Joan Peiró i el segon de la seva vida.
Quan l’any 2002 la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró li va demanar a Josep Benet si vindria a parlar-nos de Joan Peiró, va dir: “A Mataró, i per en Peiró, vindré”. Aleshores ja estava delicat. Va fer una conferència esplèndida, amb un fil de veu, cansant-se, parant de tant en tant, però d’un contingut impecable. La sala també era plena i el lloc era el mateix, can Palauet. En Josep Benet –mort ara fa un any– ha estat ben representat per la seva esposa, la Florència Ventura, i en Germinal Belis, la Mercè Peiró i el seu fill, i la Núria Malagelada, filla de la Guillermina Peiró -que no ha pogut assistir a l'acte-, eren els representants familiars de Joan Peiró. Encara ara recordo que quan amb la Núria vam arribar-nos al Palau de la Generalitat a expressar-li el condol per la mort d'en Benet, la Florència, tot agafant-li la mà va dir-li: "Digues-li a la mare que estigui tranquil·la, que en Josep ha deixat el llibre del seu pare acabat." La Florència, puntal d'en Benet, fins a l'últim moment...

La presentació de l’acte ha anat a càrrec de Sergi Penedès, regidor de Cultura, que ha anat donant la paraula als diferent intervinents.
En paraules de Josep Puig i Pla, el llibre vol contribuir a conèixer l’obra, però sobretot la vida de Joan Peiró, que també era un dels objectius marcats per la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró. Revolucionari, volia canviar la societat, l’economia i la política. Ha fet un paral·lelisme entre Joan Peiró i mossèn Samsó, dues personalitats fortes i influents entre els seus seguidors, i que ambdós van tenir la mateixa fi: van ser assassinats. Colpidores les paraules que ha llegit del dia que Joan Peiró va assabentar-se de la mort, l’1 de setembre de 1938, de mossèn Samsó: “Alguns em culparan a mi de la seva mort”. I deixa anar un prec molt especial cap a la sala, sense mirar a ningú en concret, però que l’alcalde interpreta bé: que Joan Peiró formi part de la galeria d’il·lustres de l’ajuntament.
El segon a parlar, en Pere Gabriel, catedràtic d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, reconeix la constància i la insistència de Josep Puig. Diu que és un llibre molt meditat quant a l’estructura, que traspua respecte i reconeixement. La figura de Joan Peiró apareix en la seva vida més familiar, més íntima, i remarca que Peiró no només és un dels grans de la cultura obrera catalana, sinó que fa de pont entre el món de finals del segle XIX i el de les noves idees de principis del segle XX. Insisteix que cal introduir la mirada de la història familiar per explicar la història social, frase amb la qual estic totalment d’acord, atès que en aquests moments jo estic posant les bases a una història familiar dels sectors populars que també va viure en aquesta època –els Pinart, una nissaga de campaners-, que no sé cap on em portarà.
El curador del llibre de Josep Benet, el senyor Josep Poca i Gaya, creu que ja no cal afegir res més sobre en Joan Peiró, i parla d’en Josep Benet i del seu compromís amb el país. Explica com pren les figures de Lluís Companys, Manel Carrasco i Formiguera, Domènec Latorre, Carles Rahola i Joan Peiró per explicar com amb els seus assassinats el franquisme no mata solament persones, sinó que vol matar tot un país sencer. Es posà en contacte amb Josep Benet a partir de la comissió que es va crear per a commemorar el centenari del naixement de Maurici Serrahima, de la qual n’era el coordinador. Va aconseguir que els dietaris de Serrahima, que es guardaven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, es transcrivissin i es publiquessin (deixeu-me que us digui que aquesta ha estat una de les feines més gratificants que mai he fet, un autèntic privilegi). En ells s’explica bona part de l’activitat clandestina de Josep Benet –que sempre estava darrere de cada acte– i de molts altres.

I en darrer terme, l’alcalde Joan Baron. Diu que recordar Joan Peiró és un acte de justícia, perquè ell era un home just; que cal continuar aquest procés de recuperació de la memòria històrica; que cal reivindicar la política i les idees; també la reivindicació històrica de la ciutat, perquè Mataró és una ciutat de treballadors, on el sindicalisme i el cooperativisme són molt importants –carai, sembla que hagi llegit el meu post d’ahir!- i que no s’entendria Mataró sense el Forn del Vidre. Quina gran veritat!

PD: M'hauria agradat que la Maria Salicrú –d'altra banda, l'única dona coautora– hagués estat a la taula, com la resta. Si el problema era l'espai a la taula, no s'hagués pogut buscar alguna alternativa?