Ahir vaig assistir a l’acte que teòricament havia de fer Joan Manuel Tresserras, doctor en Ciències de la Comunicació i exdirector del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la UAB (1991-993), per parlar de “La cultura i Europa”.
I dic “teòricament” perquè, de fet, tot i ser un acte de campanya de les europees, sorties d’allà sense tenir aquesta sensació.
Té el cap molt ben moblat i sap fer un discurs ordenat fins i tot sense seguir un guió escrit. I això no es pot dir de tothom.
Com ell va dir, no sap fer mítings, i no en va fer. El que vam escoltar va ser el que abans la gent en deia una lliçó magistral, però no només en la seva primera intervenció, sinó en cada una de les respostes que, després d’un pregunta, oferia al públic.
Cautelós, prudent, tocant de peus a terra, analista de tot un procés intern de partit, de país i de la història europea, em va agradar que comencés parlant de coses que semblaven tretes del llibre de Ramon Tremosa Catalunya, un país emergent, molt semblant a l’acte que aquest havia fet un any enrere a Mataró, el juny del 2008, a Òmnium Cultural: les megaregions, les megaciutats, citant en Richard Florida, l’eix mediterrani (vegeu aquest apunt del blog).
Ens va regalar les orelles al llarg de més de dues hores, però sense ínfules ni sentències contundents. Recordant que hi ha coses que s’han fet malament, que el que cal tenir és cervell de tres dimensions, perquè els de dues ja marxen o van marxant; que s’han perdut bous i esquelles amb l’Estatut, però que s’han guanyat bens i cabres, i que cal saber distingir molt bé entre dretes i esquerres, perquè a vegades no tot és el que sembla. Bona afirmació quan diu que entre la confrontació, un de dretes opta per l’ordre i un d’esquerres per la justícia.
Va reclamar més d’un cop que cal apostar per fer créixer la cultura política. Jo només demano polítics cultes com ell.
I dic “teòricament” perquè, de fet, tot i ser un acte de campanya de les europees, sorties d’allà sense tenir aquesta sensació.
Té el cap molt ben moblat i sap fer un discurs ordenat fins i tot sense seguir un guió escrit. I això no es pot dir de tothom.
Com ell va dir, no sap fer mítings, i no en va fer. El que vam escoltar va ser el que abans la gent en deia una lliçó magistral, però no només en la seva primera intervenció, sinó en cada una de les respostes que, després d’un pregunta, oferia al públic.
Cautelós, prudent, tocant de peus a terra, analista de tot un procés intern de partit, de país i de la història europea, em va agradar que comencés parlant de coses que semblaven tretes del llibre de Ramon Tremosa Catalunya, un país emergent, molt semblant a l’acte que aquest havia fet un any enrere a Mataró, el juny del 2008, a Òmnium Cultural: les megaregions, les megaciutats, citant en Richard Florida, l’eix mediterrani (vegeu aquest apunt del blog).
Ens va regalar les orelles al llarg de més de dues hores, però sense ínfules ni sentències contundents. Recordant que hi ha coses que s’han fet malament, que el que cal tenir és cervell de tres dimensions, perquè els de dues ja marxen o van marxant; que s’han perdut bous i esquelles amb l’Estatut, però que s’han guanyat bens i cabres, i que cal saber distingir molt bé entre dretes i esquerres, perquè a vegades no tot és el que sembla. Bona afirmació quan diu que entre la confrontació, un de dretes opta per l’ordre i un d’esquerres per la justícia.
Va reclamar més d’un cop que cal apostar per fer créixer la cultura política. Jo només demano polítics cultes com ell.
Com el títol dels Manel, Tresserras seria un d'aquests bons professors europeus necessaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada