La Nova Cançó

Llach cantava: “Que feliç era mare, que feliç era jo”, i la veritat és que jo dimecres passat, dia 14 de gener de 2009, vaig ser molt feliç assistint a la presentació de la reedició de l’únic disc que els Setze Jutges van enregistrar en tota la seva història, Audiència pública.
Ja hi ha crítics de música que n’han parlat i en parlaran. Jo només vull deixar constància de la gran feina que va fer en Lluís Serrahima, present a l’acte, i del senyor Josep Benet, ja absent, agafant uns breus fragaments del llibre Del passat quan era present, volum V (1969 – 1971), de Maurici Serrrahima, pare d'en Lluís –i que, per cert, vaiag tenir el privilegi de transcriure–, explica el naixement de la Nova Cançó.

Diu així: “Fa molts anys –cap a vint, potser—en Josep Benet em tocava, a casa d’ell, discos amb cançons franceses i italianes, i d’una manera especial l’Arrivederci, Roma!, que es va fer tan popular. Em deia, en termes gairebé utòpics, que fer cançons com aquelles en català, que es poguessin fer populars, seria una bona cosa. (...)
Fa molts anys, però no tants –com ara quinze–, el meu fill Lluís em deia que li agradaria fer alguna cosa “pel país”, però no pas directament política, sinó per algun camí indirecte, que de moment no se li acudia. (...)
Un dia, en Lluís em va dir que havia passat tota una tarda a can Benet i que havien anat a parar al tema de la cançó. En Lluís li va parlar dels seus projectes –encara molt imprecisos– de fer alguna cosa inèdita pel país, i en Benet s’hi va agafar i el va encoratjar, ja d’una manera precisa, a intentar alguna cosa pel camí de la cançó, i a fer-ho públic.
El resultat va ser que en Lluís va escriure un article sobre la falta que feien les cançons en català, amb el títol de “Ens calen cançons d’ara”. Me’l va ensenyar, i després, si no vaig errat, amb en Benet, li van donar la forma definitiva. En Benet l’hi va publicar a Germinabit en el número de gener de 1959.
Alhora, en Lluís en va començar a parlar als seus amics. El primer, en Miquel Porter –potser, com ell ha dit, al tren de Sarrià– i també a la pròpia muller, la Remei Margarit. (...)
Immediatament, ells tres, amb en Jaume Armengol que els acompanyava amb la guitarra, van començar a trobar-se, a casa d’en Lluís i a casa d’en Miquel, per iniciar la creació de cançons. (...) En Miquel Porter recorda que ho solien fer els dijous, havent sopat; deien que no se’n volien anar a dormir fins que hagués sortit una cançó nova o altra. (...)
Algú els va dir que en Josep M. Espinàs, pel seu compte, feia traduccions de Brassens i havia intentat algú cançó original. Tot seguit s’hi van posar en contacte, i l’Espinàs es va incorporar al grup.
Quan van tenir la impressió que disposaven d’un petit repertori potable, van organitzar un recital al CICF amb el títol de “La poesia de la nova cançó”. Van cantar en Porter i l’Espinàs, i una mica en Lluís; la Remei, només una cinta magnetofònica, perquè estava de sis mesos i no es trobava prou fina. Hi van afegir cançons populars clàssiques, com ara La presó de Lleida (Espinàs) i Els estudiants de Tolosa (Porter). Hi va anar força gent i van tenir molt d’èxit. (...) Hi era present en Delfí Abella –que havia escrit ja Cap al futbol– i a partir d’aquell dia es va incorporar al grup. Un temps després, van acordar que es nomenarien “Els Setze Jutges”, perquè ja portaven la idea d’augmentar la colla. Molt aviat s’hi va incorporar en Quico Pi de la Serra. Aquella audició inicial es va produir el 19 de desembre de 1961. (...)
L’èxit va créixer i es va escampar com el foc per l’herba seca. En aquella etapa van donar un centenar d’audicions. Al despatx hi havia cua per demanar-ne, de per tot arreu, sense parar, visites i trucades telefòniques. (...)
Ja eren més colla –havien anat entrant en Barbat, la Guillermina Motta, la Maria del Carme Girau, en Martí Llauradó, en Joan Ramon Bonet– i el repertori havia augmentat molt. A més, s’havien iniciat les gravacions en disc, que contribuïen al prestigi del grup. (...)

I un altre fragment del dietari Del passat quan era present, volum IV, de Maurici Serrahima, que em sembla meravellós,:

“Bé, la festa ha donat aquest to d’una manera visible. Tots els avisos, i els rètols que sortien per anunciar els números, i els programes, i tot el que ha estat dit, en català. L’ovació esperada que ha saludat la sortida en escena dels Setze Jutges –els cinc fundadors: la Remei, en Porter, l’Espinàs, l’Abella i en Pi de la Serra– tenia un sentit inequívoc de salutació als que han posat en marxa el moviment, i jo estava content perquè se n’adonaven, però també perquè entre bastidors, en Lluís –que és el que hi ha posat l’impuls i el sentit, i sense el qual el moviment de la cançó no seria el que és o potser no existiria– devia sentir els aplaudiments i devia tremolar una mica; ell que no es posa mai en primer terme –ni tan sols a la fi de la festa no va sortir a saludar– devia sentir tot sol l’emoció silenciosa amb què qualsevol home ben nascut se sent pagat d’haver fet, ni que ningú més no ho sàpiga, allò que és un bé per a tots –fins per la dona i pels fills–, però sobretot per la terra i per la idea que estima. Molt bé, Lluís! Jo també la sento, l’emoció de pensar que tu eres al darrera, i que en tot allò hi havia la teva mà!”

No es pot dir de millor manera. Gràcies, gràcies per tot!