Ahir va morir un català a l'exili, en Josep M. Francès, en Xitu –fill del periodista Josep M. Francès, que va escriure, entre d'altres, Memorias de un cero a la izquierda (Mèxic, 1962), on reflecteix el clima literari i polític de Catalunya d'abans de la Guerra, amb pròleg d'Antoni Rovira i Virgili.
El vaig conèixer el novembre del 2006, ara fa just dos anys, quan vam anar a Mèxic a fer la presentació del llibre Salvador Armendares i Torrent (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), metge i polític a l'Orfeó Català de Mèxic. En Josep M. Francès estava casat amb una de les fills de Salvador Armendares, la Mercè, ara també molt delicada de salut.
Dels tres fills del polític, en Josep M. i la Mercè són els únics que no han tingut fills, i potser per això s'han dedicat tant l'un a l'altre. Quina enveja més sana veure la dolçor entre ells, junts sempre i a tot hora, com s'aïllaven del món –de fet, en Josep M. ja feia temps que ho estava per culpa de l'Alzheimer–, i com la Mercè es desvivia per fer-li la vida més agradable.
Sincerament, a mi el que primer em va sobtar, potser perquè m'era més conegut, va ser saber que el fill gran d'en Salvador Armendares estava casat amb la Montserrat Carrasco i Granados, néta del compositor Enric Granados, però quan em van parlar d'en Josep Maria Francès no en sabia gran cosa.
Ara en sé alguna cosa més d'en Josep M. Francès pare, exiliat el 1939, com tants d'altres. Ell i la seva família van agafar un autobús que els va portar al mas Perxés, a mig camí de l'exili, juntament amb Xavier Benguerel, Pau Vila, Domènec Guansé, els Murià, Sebastià Gasch, Alfons Maseras, i la família de Pompeu Fabra...
Les vivències d'aquesta sortida de Barcelona les podem llegir ara en el llibre El bibliobús de la llibertat, dietari de Miquel Joseph, que fou l'encarregat d'organitzar i assegurar la sortida.
Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, col·laborador del diari republicà La Humanitat, i autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
Tot i que Montserrat Corretger en el llibre Alfons Maseras: intel·lectual d'acció i literat diu que l'explicació que fa Josep M. Francès en Memorias de un cero a la izquierda es poc fiable perquè difereix de les narracions que en fan Anna Murià i Xavier Benguerel, potser estaria bé que algun dia les poguéssim llegir en català.
El vaig conèixer el novembre del 2006, ara fa just dos anys, quan vam anar a Mèxic a fer la presentació del llibre Salvador Armendares i Torrent (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), metge i polític a l'Orfeó Català de Mèxic. En Josep M. Francès estava casat amb una de les fills de Salvador Armendares, la Mercè, ara també molt delicada de salut.
Dels tres fills del polític, en Josep M. i la Mercè són els únics que no han tingut fills, i potser per això s'han dedicat tant l'un a l'altre. Quina enveja més sana veure la dolçor entre ells, junts sempre i a tot hora, com s'aïllaven del món –de fet, en Josep M. ja feia temps que ho estava per culpa de l'Alzheimer–, i com la Mercè es desvivia per fer-li la vida més agradable.
Sincerament, a mi el que primer em va sobtar, potser perquè m'era més conegut, va ser saber que el fill gran d'en Salvador Armendares estava casat amb la Montserrat Carrasco i Granados, néta del compositor Enric Granados, però quan em van parlar d'en Josep Maria Francès no en sabia gran cosa.
Ara en sé alguna cosa més d'en Josep M. Francès pare, exiliat el 1939, com tants d'altres. Ell i la seva família van agafar un autobús que els va portar al mas Perxés, a mig camí de l'exili, juntament amb Xavier Benguerel, Pau Vila, Domènec Guansé, els Murià, Sebastià Gasch, Alfons Maseras, i la família de Pompeu Fabra...
Les vivències d'aquesta sortida de Barcelona les podem llegir ara en el llibre El bibliobús de la llibertat, dietari de Miquel Joseph, que fou l'encarregat d'organitzar i assegurar la sortida.
Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, col·laborador del diari republicà La Humanitat, i autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
Tot i que Montserrat Corretger en el llibre Alfons Maseras: intel·lectual d'acció i literat diu que l'explicació que fa Josep M. Francès en Memorias de un cero a la izquierda es poc fiable perquè difereix de les narracions que en fan Anna Murià i Xavier Benguerel, potser estaria bé que algun dia les poguéssim llegir en català.
En Xitu, doncs, era hereu d'aquesta nostra història i d'aquest gran grup de fills d'exiliats que, a poc a poc, ens van deixant.
Amb la tranquil·litat que dóna, però, saber que tota la família Armendares a Mèxic fa una gran pinya, us enviem una forta abraçada a tots des de Catalunya, i en especial per a tu, Mercè
Amb la tranquil·litat que dóna, però, saber que tota la família Armendares a Mèxic fa una gran pinya, us enviem una forta abraçada a tots des de Catalunya, i en especial per a tu, Mercè
3 comentaris:
VIVIM TEMPS DE "MEMORIA HISTORICA",PARLEM DE FUSELLATS,I DESAPAREGUTS. PERO EL COLECTIU DEL EXILI,TINC LA SENSAÇIO,QUE DE MICA EN MICA,LA ESTEM APARTAN DEL RECORD COLECTIU. GRACIES PER EL TEU POST. JUGANT AMB BCN.......
Anònim, gràcies pel teu comentari al blog. Justament, això és el que jo no vull i intento, de totes totes, que això no passi. Si em deixes recomenar-te un llibre que justament intenta que no passi això que dius, és Un dia revolt, del periodista Guillamón. Una meravella, on recull el testimoni dels fills dels exiliats a arreu. Una abraçada des de Catalunya...
Un post magnífic. Em dic Quim Torra i vaig treballar precisament en l´edició de El Bibliobús de la Llibertat que parles. Jo vaig quedar absolutament corprès de les memòries d´un zero a l´esquerra. Fins al punt de contactar la família Francès-Armendares per tal de poder-les traduir al català. Fa poc vaig saber que havia mort ell i ara ella, la Mercè. Crec que dóna encara més valor -i dolor- al post que tu has escrit. M´interessaria contactar amb tu però no sé com fer-ho. Si em pots deixar algun missatge? La web de la meva editorial és www.acontravent.cat
Publica un comentari a l'entrada