En motiu dels #100SCT, repico un fragment de l'entrevista, signada per S.C.P, publicada a la revista El Maresme, núm. 190, nov. 1981), atès que els exemplars no els podem trobar en format digital.
Pere Calders, escriptor i
dibuixant català, des de molt jovenet es plantejà la seva passió per la
literatura. Però, sabia que no s’hi guanyaria la vida. Decidí, doncs, escollir
l’ofici de dibuixant, que li permetia menjar calent. Ha passat per la guerra,
l’exili, i el retorn. De nou a Catalunya, no ha deixat d’escriure, malgrat que
algunes crítiques l’han culpat d’inhibir-se de la realitat social i política.
El seu nom ha tornat, fa poc, a la palestra amb la posta en escena de l’espectacle
musical Antaviana, pel grup Dagoll-dagom, basat en els seus contes.
- Pere Calders va néixer a Barcelona el dia de Sant Miquel de l’any 1912.
El seu pare era viatjant. De petit va viure en una masia del Vallès, prop de
Polinyà. Aviat, però, en Pere va ser traslladat a Barcelona, on va entrar a l’escola.
“Vaig tenir la sort de poder anar a l’escola de Mossèn Cinto, que es va
fundar amb un patronat de pares i d’educadors. Un grup d’aquests educadors va
viatjar a Suïssa i a Itàlia per veure els sistemes d’ensenyament més moderns d’aquella
època. Van adquirir un solar i van construir un edifici pensat expressament per
a l’escola. El record que en tinc és d’una educació en plena llibertat. Com a
detall, diré que la religió era una assignatura, no pas una imposició. Es
començaven cada dia les classes resant el parenostre, però l’assistència a
aquest acte era absolutament voluntària. Els alumnes que no volien assistir-hi,
aquells a qui els seus pares els havien dit que no hi assistissin, sortien a
jugar al pati. Jo era dels qui es quedaven a resar el parenostre. La religió,
en mi, sempre ha estat un sentiment molt viu ja de molt petit, i ara encara em
dura. Jo diria que sóc un cristià sense una església determinada. Crec en Déu, tinc un sentiment religiós molt profund, però
no sóc catòlic.”
- A l’escola,
Pere Calders trobà un ambient de llibertat i més coses.
“El director d’aquesta escola, el senyor Josep Peronella, tenia un
preocupació per les lletres. Va seleccionar un grup molt reduït d’alumnes i els
donava classes de redacció. Per tant, des de molt jove em vaig plantejar la
meva vocació, aquesta passió per la literatura. Però sabia que no m’hi
guanyaria la vida. Aleshores, vaig triar un ofici –així, amb aquesta
deliberació–, l’ofici de dibuixant. Una
de les grans passions del senyor Peronella era en Ruyra –com a llibre de
lectura teníem Pinya de rosa. M’agradava
molt aleshores i segueix agradant-me molt ara. L’he anat rellegint al llarg de
la meva vida. Si cal citar antecedents on agafar-me, que m’hagin encomanat el
gust per les coses determinades, que hagint tingut influència en la meva obra,
jo sempre citaria Ruyra. Els clàssics anteriors a en Ruyra, encara ara els he
de llegir en pla d’estudi, de coneixement. En canvi, en Ruyra el llegeixo
sempre com un lector, amb un gust extraordinari.”
- Els anys vint, com a dibuixant-il·lustrador, Pere Calders començà a col·laborar
a algunes revistes, i publica el seu primer conte.
“La meva primera col·laboració en una publicació va ser al Diari Mercantil, una publicació una mica
especial del senyor Xavier Tusell. Era un diari –com el seu nom indica– que es
dedicava a les cotitzacions de borsa, a l’entrada i sortida de vaixells i a com
anava el problema del cotó. En un moment donat el senyor Tusell va decidir fer
el Diario Mercantil en català. Va ser
durant aquesta etapa catalana, quan n’era director Josep Janés i Olivé, quan hi
vaig entrar jo com a redactor i com a dibuixant. Janés i Olivé va fer una cosa
molt especial. Aquell era el diari d’un senyor industrial milionari amb
propòstics purament especulatius i ell va crear una redacció de xicots joves,
els quals van modificar totalment la publicació: hi havia una pàgina diària d’arts,
lletres i música. I es va anar trobant que tot allò que ell havia muntat se li
escapava dels dits. El primer conte meu va sortir publicat al Diari Mercantil, es deia Història fantasma del capil·lar Estrella”.
- Ja a la dècada dels anys trenta, durant la guerra civil, Calders es fa l’ammor
de l’Esquella de la Torratxa,
juntament amb Tísner.
“Això de l’Esquella de la Torratxa
va ser una mena d’aventura de guerra. En aquella època en què hi havia incautacions
de premsa, amb l’Avel·lí Artís-Gener –condeixeble meu perquè havíem anat junts
a l’escola Mossèn Cinto, amic de la família perquè els nostres pares ja eren
amics, i ara parents, perquè la meva dona és germana seva–, ell i jo ens vam
incautar de l’Esquella de la Torratxa.
Vam posar un rètol del Sindicat de dibuixants professionals de la UGT i vam fer
nostra l’Esquella. Dins del sindicat vam trobar un clima molt favorable perquè
apleguéssim dibuixants i els mitjans necessaris per fer-ho. Vam tenir, doncs,
les coses de cara. De fet, l’Esquella
de la guerra, la vam dirigir pràcticament en Tísner i jo.”
- Les aventures van acompanyar-lo sempre. Després de la guerra van
continuar, però, a l’exili.
“Jo era sergent de l’Estat Major de la 40 divisió. Vaig sortir amb la meva
unitat a peu, passant el coll d’Ares, que estava tot nevat, i vaig anar a parar al camp de concentració de
Prats de Molló. En ple hivern, vam passar tres dies dormint damunt la neu,
sense menjar. El tercer dia, van entrar uns camions dels francesos i ens van
tirar pa. Ho recordo com una de les coses més depriments de la meva vida: tots
els homes agafant aquells trossos de pa i menjant gairebé com gossos. El camp
estava guardat per soldats senegalesos. Aleshores ens vam reunir un grup de
dibuixants –que érem cartògrafs de diverses unitats–, vam veure que allí ho
passaríem malament, i vam acordar que ens n’havíem d’escapar. I ens vam
escapar.
En Clusellas, un dibuixant que col·laborava a l’Esquella, amb un pseudònim
de Nyerra –un molt bon dibuixant, potser un dels millors de l’Esquella– era un
xicot molt espavilat, d’aquests que no s’estan mai quiets. I va començar a
fer-se amic d’un oficial francès que menava els senegalesos. Un dia li va dir
que necessitava anar al poble perquè volia comprar una aspirina. No sé com el
va convèncer, però l’altre li vadir que sí. Així que va arribar a Prats de
Molló, en Clusellas va anar a veure l’alcalde, un pagès català-francès i li va
dir: ‘Escolteu, som un grup de vuit escriptors, intel·lectuals i dibuixants al
camp, i ens hi morirem. Les condicions són dures i no sobreviurem.’ I l’alcalde
l iva contestar: ‘Jo, d’això dels intel·lectuals no en sé res; d’això se n’ocupa
el senyor Guiu, que rea el cap de la Creu Roja del departament dels Pirineus
orientals, a més de notari del poble. I el senyor Guiu li va dir: ‘Jo no us puc
treure del camp, però si us escapeu us acolliré a casa meva’. Era una casa molt
gran, amb una mena de corral i un graner. Davant d’aquesta perspectiva, vam
organitzar la fugida. Vam sortir de nit, per sota les filferrades, i vam
traspassar un riu gelat que separava el camp del poble. Realment, el senyor
Guiu va fer una cosa admirable; anàvem plens de sarna, de polls, érem una
colla, estàvem molt atrotinats, i ens va acollir a casa seva fins que vam poder
organitzar el contacte amb un comitè universari a Tolosa, que es va fer càrrec
de nosaltres.
No sé de ningú de nosaltres que visqués de la literatura a Amèrica. Ningú
dels qui van ser companys meus a Mèxic. I, pel que sé, tampoc ningú del grup
que va anar a parar a Santiago de Xile. A Mèxic, jo era dibuixant especialitzat
en il·lustracions d’obres tècniques, diccionaris, enciclopèdies. Vaig viure
durant vint-i-tres anys com a dibuixant d’una gran editorial hispano-mexicana
que es diu UTEHA.
Durant molts anys em llevava a dos quarts de cinc –dic aquesta hora perquè
era la que posava el despertador–: i, des d’un quart de sis a dos quarts de
vuit, escrivia. A les vuit entrava a l’editorial. Aquesta jornada de treball va
ser la meva manera de viure durant aquest svint-i-tres anys.”
- A Mèxic va aferrar-se desesperadament a Catalunya, tant que no creu que
aquest país americà l’influís gaire.
“Jo més aviat me’n defensava de sentir-me
estranger i influït per un altre país. Tot aquest temps va ser una mena d’aferrament
a no deixar Catalunya i a portar-la dins, com deia en Carner. En Carner, que
era diplomàtic i havia estat molts anys fora de Catalunya deia: ‘Jo no m’he
enyorat mai perquè sempre he portat Catalunya a dins’. Això va ser molt viu en
el cas de molts catalans de Mèxic. Portàvem Catalunya a dins. Ara bé, Mèxic és
un país interessantíssim des d’un punt de vista cultural. És un poble dividit;
és una cultura destruïda per una altra cultura, una cultura que no es resigna a
morir, que encara és viva. A Mèxic, aquest xoc entre cultures és vivíssim. Jo
no m’hi vaig incorporar, en aquest problema seu. Mèxic em va interessar molt,
però vaig viure-hi com una mena d’espectador, sempre convençut que aquell no
era el país en el qual m’havia de quedar. Val la pena puntualitzar que jo tinc
escrits i publicats uns cent-cinquanta contes, però, de temes mexicans, només n’hi
ha cinc. Després d’haver estat vint-i-tres anys a Mèxic, em sembla que és una
part molt petita de la meva producció. Influït, no ho sé; impressionat, sí. Per
tot aquest fatalisme de l’indi mexicà, el concepte de la vida, de la mort.”
- La precarietat de la situació de l’exiliat, i
especialment de l’escriptor, va fer néixer nombroses eines de comunicació,
sobretot publicacions periòdiques.
“Van sortir una colla de publicacions, i a Mèxic,
un país on no hi havia ni linotipistes ni impremtes que tinguessin personal per
poder imprimir en català. A vegades era l’esforç d’una persona; a vegades, d’un
petit grup. Van sortir-ne una colla: Pont Blau, Lletres, La revista dels
catalans d’Amèrica, La nostra revista, Quaderns de l’exili, Full català, i d’altres
que potser ara oblido. Em demanaven contes, i jo els feia.
- A vegades, però no tot era per encàrrec. El
setembre de 1958 van començar a sortir fascicles literaris escrits i editats
per en Calders.
“Editats, escrits, publicats i repartits per mi
tot sol. Una mena d’aventura de joventut que ara no sé si em fa una mica de
vergonya. Però ho vaig fer. Jo comprava uns paquets de paper d’aquesta mida
holandesa llarga. Vaig entrar en contacte amb una impremta i jo m’estava al
costat del linotipista, que no sabia res de català. Feia articles, comentaris
crítics i un conte a cada un d’aquells fascicles. Després els plegava, els
engrapava i els anava a repartir a mà o els enviava per correu. Tot això d’una
manera absolutament gratuïta, en una època en la qual jo no em guanyava pas
massa bé la vida. Això era una mena d’herència infantil: a l’escola Mossèn
Cinto els alumnes fèiem una publicació mig ciclostilada i mig manuscrita i ens
la repartíem entre nosaltres.”
Us recomano el web http://www.salescalderstisner.cat
