diumenge, 26 d’agost del 2012

MarxaANC a Montserrat (25 d’agost)


“El que es vol organitzar a Montserrat es pot convertir en un bon instrument per al desvetllament del país. (...) No han deixat posar la bandera, però la bandera hi ha anat tota sola. Tothom corria d’una banda a l’altra. Els altaveus retrunyien pertot arreu i tornaven a parlar en català. Es veia que era festa grossa. La bandera, petita a dalt de tot de les roques, presidia en silenci, gairebé com si dormís. (...) El país ha estat remogut i la gent hi torna a pensar: parlaven de Montserrat com si fossin en plena Renaixença.(...) Els monjos, atrafegats com una cuinera de festa major. Tothom està per tothom. La veritat de moltes coses esdevé visible a través de les solemnitats organitzades. Els qui treballen de debò són amagats, a dintre. Estem contents. Una mica nerviosos, però contents. Després, cadascú ha anat per les seves i tot ha tornat a ésser el que era abans. M’he assegut a la barana de la plaça i he contemplat el monestir i la muntanya.” (Del passat quan era present, I, de Maurici Serrahima, abril de 1947)

Fa seixanta-cinc anys que Maurici Serrahima va escriure aquest text en la festa de l’abat Oliba i l’acte de la MarxaANC a Montserrat m’hi va fer pensar. Sembla que tenim un país encallat, on coses que has llegit i rellegit tornen a succeir un cop darrere l’altre, tot i que amb petites diferències.
Vaig començar el dia d’ahir llegint un tuit de Donaire, que deia: “Pasear por Cartagena, escuchar una música de fondo, acercarse y descubrir a Silvio Rodríguez. Hay veces que el mundo es maravilloso”, però desconeixia que al cap de poques hores jo podria escoltar el refilet de veu de la Lídia Pujol, asseguda a la mateixa fila que jo a la Missa conventual de Montserrat. Doncs sí, amic Donaire, hi ha vegades que el món et regala petits moments meravellosos. Vestit negre i discreta, ella també va voler ser a Montserrat i escoltar –suposo– el parlament de la seva amiga Teresa Forcades, entre d’altres.
Només arribar-hi, ja veiem uns quants Miquelets que pugen amb la indumentària ben posada i el fusell a punt. Un jove se’ls apropa i un d’ells li explica la història de l’exèrcit català. A la sortida del Cremallera, un munt d’estelades, els Falcons de Piera que comencen a enfaixar-se i els Gegants de Sant Just Desvern, amb dues estelades lligades al coll. Comencen els preparatius, la Coral del Poble assaja les peces que interpretaran després, els organitzadors preparen bé tot l’ordre de l’acte i nosaltres optem per assistir, primer, a la Missa Conventual. Una bandera estelada s’arrepenja a l’entrada de la Capella del Santíssim.
Em crida l’atenció una frase de l’oficiant, que no és el pare Abat: “Hem de ser cooperadors, no protagonistes”, i penso que justament això és el que s’intenta amb els actes de la MarxaANC. Tothom hi té cabuda, tothom coopera, no hi ha sigles partidistes ni pancartes de partits. No hi ha protagonistes, perquè els protagonistes ho hem de ser tots: el poble!. Es prega també pels Cristians per la Independència i després hi ha l’ofrena que l’ANC fa a Montserrat i que recolza en el frontal de l’altar major, obra de la ceramista Montserrat Mainar. Molt hàbilment, la Carme Forcadell, en un moment del seu parlament, va proclamar que quan havien fet l’ofrena, ella havia mirat la Moreneta, aquesta li havia picat l’ullet i li havia dit: ‘Aneu bé, aneu bé’.
Santi Arisa, coordina la tabalada amb diferents grups de tabalers, i s'erigeix com a bon animador. Excel·lents les fanfàrries del grup de trompetes, que donaven aquest toc de majestuositat a les diferents parts de l’acte, així com també l’estrena de La Cobla per la Independència, amb músics de diferents indrets.
No sé si els parlaments eren el que més esperàvem tots els qui vam pujar a Montserrat, però és evident que tant l'escriptora Patrícia Gabancho, la monja Teresa Forcades i la Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, cadascú amb el seu propi llenguatge, van regalar-nos les orelles. Podríem dir que elles eren l’exemple d’allò que intentava explicar-nos Teresa Forcades quan ens parlava de la Trinitat, que són tres en un, la unitat: tres dones que ho tenen clar, tres dones de móns diferents, d’àmbits diversos, però que volen i creuen en una mateixa cosa: la independència.
No havia escoltat mai la Carme Forcadell, ho reconec, i té força! Parla de manera contundent, amb frases curtes i sense discurs escrit, i convenç. Però a mi el que em va colpir més va ser veure la plaça de Montserrat no només plena d’estelades, sinó a vessar de gent que potser ni tan sols posa sovint un peu a l’església, de totes les edats, escoltant la Teresa Forcades. Potser va fer un discurs massa teològic, molt d’Antic i Nou Testament, mentre que altres vegades ha usat un llenguatge més directament polític. Però si Gabancho va dir que això de Bankia potser seria la darrera cosa que pagaríem al Govern espanyol, la Teresa Forcades va dir de manera contundent que no hi estava d’acord i que encara hi érem a temps. A cada frase, té un nou seguidor. La prova? Tant l'escriptora com la presidenta de l'ANC en acabar els seus parlaments no tenen dificultat per diluir-se entre la multitud, no així la monja benedictina Teresa Forcades.
El proper #11s2012, #1pais1veu!!





dissabte, 9 de juny del 2012

Pere Calders: ‘Sabia que amb la literatura no em guanyaria la vida’



En motiu dels #100SCT, repico un fragment de l'entrevista, signada per S.C.P, publicada a la revista El Maresme, núm. 190, nov. 1981), atès que els exemplars no els podem trobar en format digital.


Pere Calders, escriptor i dibuixant català, des de molt jovenet es plantejà la seva passió per la literatura. Però, sabia que no s’hi guanyaria la vida. Decidí, doncs, escollir l’ofici de dibuixant, que li permetia menjar calent. Ha passat per la guerra, l’exili, i el retorn. De nou a Catalunya, no ha deixat d’escriure, malgrat que algunes crítiques l’han culpat d’inhibir-se de la realitat social i política. El seu nom ha tornat, fa poc, a la palestra amb la posta en escena de l’espectacle musical Antaviana, pel grup Dagoll-dagom, basat en els seus contes.

- Pere Calders va néixer a Barcelona el dia de Sant Miquel de l’any 1912. El seu pare era viatjant. De petit va viure en una masia del Vallès, prop de Polinyà. Aviat, però, en Pere va ser traslladat a Barcelona, on va entrar a l’escola.
“Vaig tenir la sort de poder anar a l’escola de Mossèn Cinto, que es va fundar amb un patronat de pares i d’educadors. Un grup d’aquests educadors va viatjar a Suïssa i a Itàlia per veure els sistemes d’ensenyament més moderns d’aquella època. Van adquirir un solar i van construir un edifici pensat expressament per a l’escola. El record que en tinc és d’una educació en plena llibertat. Com a detall, diré que la religió era una assignatura, no pas una imposició. Es començaven cada dia les classes resant el parenostre, però l’assistència a aquest acte era absolutament voluntària. Els alumnes que no volien assistir-hi, aquells a qui els seus pares els havien dit que no hi assistissin, sortien a jugar al pati. Jo era dels qui es quedaven a resar el parenostre. La religió, en mi, sempre ha estat un sentiment molt viu ja de molt petit, i ara encara em dura. Jo diria que sóc un cristià sense una església determinada. Crec en Déu,  tinc un sentiment religiós molt profund, però no sóc catòlic.”
- A l’escola, Pere Calders trobà un ambient de llibertat i més coses.
“El director d’aquesta escola, el senyor Josep Peronella, tenia un preocupació per les lletres. Va seleccionar un grup molt reduït d’alumnes i els donava classes de redacció. Per tant, des de molt jove em vaig plantejar la meva vocació, aquesta passió per la literatura. Però sabia que no m’hi guanyaria la vida. Aleshores, vaig triar un ofici –així, amb aquesta deliberació–, l’ofici de dibuixant.  Una de les grans passions del senyor Peronella era en Ruyra –com a llibre de lectura teníem Pinya de rosa. M’agradava molt aleshores i segueix agradant-me molt ara. L’he anat rellegint al llarg de la meva vida. Si cal citar antecedents on agafar-me, que m’hagin encomanat el gust per les coses determinades, que hagint tingut influència en la meva obra, jo sempre citaria Ruyra. Els clàssics anteriors a en Ruyra, encara ara els he de llegir en pla d’estudi, de coneixement. En canvi, en Ruyra el llegeixo sempre com un lector, amb un gust extraordinari.”
- Els anys vint, com a dibuixant-il·lustrador, Pere Calders començà a col·laborar a algunes revistes, i publica el seu primer conte.
“La meva primera col·laboració en una publicació va ser al Diari Mercantil, una publicació una mica especial del senyor Xavier Tusell. Era un diari –com el seu nom indica– que es dedicava a les cotitzacions de borsa, a l’entrada i sortida de vaixells i a com anava el problema del cotó. En un moment donat el senyor Tusell va decidir fer el Diario Mercantil en català. Va ser durant aquesta etapa catalana, quan n’era director Josep Janés i Olivé, quan hi vaig entrar jo com a redactor i com a dibuixant. Janés i Olivé va fer una cosa molt especial. Aquell era el diari d’un senyor industrial milionari amb propòstics purament especulatius i ell va crear una redacció de xicots joves, els quals van modificar totalment la publicació: hi havia una pàgina diària d’arts, lletres i música. I es va anar trobant que tot allò que ell havia muntat se li escapava dels dits. El primer conte meu va sortir publicat al Diari Mercantil, es deia Història fantasma del capil·lar Estrella”.
- Ja a la dècada dels anys trenta, durant la guerra civil, Calders es fa l’ammor de l’Esquella de la Torratxa, juntament amb Tísner.
“Això de l’Esquella de la Torratxa va ser una mena d’aventura de guerra. En aquella època en què hi havia incautacions de premsa, amb l’Avel·lí Artís-Gener –condeixeble meu perquè havíem anat junts a l’escola Mossèn Cinto, amic de la família perquè els nostres pares ja eren amics, i ara parents, perquè la meva dona és germana seva–, ell i jo ens vam incautar de l’Esquella de la Torratxa. Vam posar un rètol del Sindicat de dibuixants professionals de la UGT i vam fer nostra l’Esquella. Dins del sindicat vam trobar un clima molt favorable perquè apleguéssim dibuixants i els mitjans necessaris per fer-ho. Vam tenir, doncs, les coses de cara. De fet, l’Esquella de la guerra, la vam dirigir pràcticament en Tísner i jo.”
- Les aventures van acompanyar-lo sempre. Després de la guerra van continuar, però, a l’exili.
“Jo era sergent de l’Estat Major de la 40 divisió. Vaig sortir amb la meva unitat a peu, passant el coll d’Ares, que estava tot nevat, i  vaig anar a parar al camp de concentració de Prats de Molló. En ple hivern, vam passar tres dies dormint damunt la neu, sense menjar. El tercer dia, van entrar uns camions dels francesos i ens van tirar pa. Ho recordo com una de les coses més depriments de la meva vida: tots els homes agafant aquells trossos de pa i menjant gairebé com gossos. El camp estava guardat per soldats senegalesos. Aleshores ens vam reunir un grup de dibuixants –que érem cartògrafs de diverses unitats–, vam veure que allí ho passaríem malament, i vam acordar que ens n’havíem d’escapar. I ens vam escapar.
En Clusellas, un dibuixant que col·laborava a l’Esquella, amb un pseudònim de Nyerra –un molt bon dibuixant, potser un dels millors de l’Esquella– era un xicot molt espavilat, d’aquests que no s’estan mai quiets. I va començar a fer-se amic d’un oficial francès que menava els senegalesos. Un dia li va dir que necessitava anar al poble perquè volia comprar una aspirina. No sé com el va convèncer, però l’altre li vadir que sí. Així que va arribar a Prats de Molló, en Clusellas va anar a veure l’alcalde, un pagès català-francès i li va dir: ‘Escolteu, som un grup de vuit escriptors, intel·lectuals i dibuixants al camp, i ens hi morirem. Les condicions són dures i no sobreviurem.’ I l’alcalde l iva contestar: ‘Jo, d’això dels intel·lectuals no en sé res; d’això se n’ocupa el senyor Guiu, que rea el cap de la Creu Roja del departament dels Pirineus orientals, a més de notari del poble. I el senyor Guiu li va dir: ‘Jo no us puc treure del camp, però si us escapeu us acolliré a casa meva’. Era una casa molt gran, amb una mena de corral i un graner. Davant d’aquesta perspectiva, vam organitzar la fugida. Vam sortir de nit, per sota les filferrades, i vam traspassar un riu gelat que separava el camp del poble. Realment, el senyor Guiu va fer una cosa admirable; anàvem plens de sarna, de polls, érem una colla, estàvem molt atrotinats, i ens va acollir a casa seva fins que vam poder organitzar el contacte amb un comitè universari a Tolosa, que es va fer càrrec de nosaltres.
No sé de ningú de nosaltres que visqués de la literatura a Amèrica. Ningú dels qui van ser companys meus a Mèxic. I, pel que sé, tampoc ningú del grup que va anar a parar a Santiago de Xile. A Mèxic, jo era dibuixant especialitzat en il·lustracions d’obres tècniques, diccionaris, enciclopèdies. Vaig viure durant vint-i-tres anys com a dibuixant d’una gran editorial hispano-mexicana que es diu UTEHA.
Durant molts anys em llevava a dos quarts de cinc –dic aquesta hora perquè era la que posava el despertador–: i, des d’un quart de sis a dos quarts de vuit, escrivia. A les vuit entrava a l’editorial. Aquesta jornada de treball va ser la meva manera de viure durant aquest svint-i-tres anys.”
- A Mèxic va aferrar-se desesperadament a Catalunya, tant que no creu que aquest país americà l’influís gaire.
“Jo més aviat me’n defensava de sentir-me estranger i influït per un altre país. Tot aquest temps va ser una mena d’aferrament a no deixar Catalunya i a portar-la dins, com deia en Carner. En Carner, que era diplomàtic i havia estat molts anys fora de Catalunya deia: ‘Jo no m’he enyorat mai perquè sempre he portat Catalunya a dins’. Això va ser molt viu en el cas de molts catalans de Mèxic. Portàvem Catalunya a dins. Ara bé, Mèxic és un país interessantíssim des d’un punt de vista cultural. És un poble dividit; és una cultura destruïda per una altra cultura, una cultura que no es resigna a morir, que encara és viva. A Mèxic, aquest xoc entre cultures és vivíssim. Jo no m’hi vaig incorporar, en aquest problema seu. Mèxic em va interessar molt, però vaig viure-hi com una mena d’espectador, sempre convençut que aquell no era el país en el qual m’havia de quedar. Val la pena puntualitzar que jo tinc escrits i publicats uns cent-cinquanta contes, però, de temes mexicans, només n’hi ha cinc. Després d’haver estat vint-i-tres anys a Mèxic, em sembla que és una part molt petita de la meva producció. Influït, no ho sé; impressionat, sí. Per tot aquest fatalisme de l’indi mexicà, el concepte de la vida, de la mort.”
- La precarietat de la situació de l’exiliat, i especialment de l’escriptor, va fer néixer nombroses eines de comunicació, sobretot publicacions periòdiques.
“Van sortir una colla de publicacions, i a Mèxic, un país on no hi havia ni linotipistes ni impremtes que tinguessin personal per poder imprimir en català. A vegades era l’esforç d’una persona; a vegades, d’un petit grup. Van sortir-ne una colla: Pont Blau, Lletres, La revista dels catalans d’Amèrica, La nostra revista, Quaderns de l’exili, Full català, i d’altres que potser ara oblido. Em demanaven contes, i jo els feia.
- A vegades, però no tot era per encàrrec. El setembre de 1958 van començar a sortir fascicles literaris escrits i editats per en Calders.
“Editats, escrits, publicats i repartits per mi tot sol. Una mena d’aventura de joventut que ara no sé si em fa una mica de vergonya. Però ho vaig fer. Jo comprava uns paquets de paper d’aquesta mida holandesa llarga. Vaig entrar en contacte amb una impremta i jo m’estava al costat del linotipista, que no sabia res de català. Feia articles, comentaris crítics i un conte a cada un d’aquells fascicles. Després els plegava, els engrapava i els anava a repartir a mà o els enviava per correu. Tot això d’una manera absolutament gratuïta, en una època en la qual jo no em guanyava pas massa bé la vida. Això era una mena d’herència infantil: a l’escola Mossèn Cinto els alumnes fèiem una publicació mig ciclostilada i mig manuscrita i ens la repartíem entre nosaltres.”

Us recomano el web http://www.salescalderstisner.cat 

diumenge, 20 de maig del 2012

#90ambFerrater





4 de maig de 1972

Gabriel Ferrater és mort. El van trobar mort al seu estatge solitari, a Sant Cugat del Vallès. Mort com fos, tant se val, pobre amic! (...)
Ara m’adono encara més del gran afecte que li tenia. I m’acontenta pensar que diverses vegades l’hi vaig demostrar. L’afecte i, ja s’entén, l’admiració. Crec que, de la gent de la meva generació, vaig ser el primer –o, en tot cas, un dels primers– que vaig dir públicament que el tenia per un gran poeta. (I el vaig posar en primer terme en una enquesta de Serra d’Or.) Però no era això sol. Hi veia una de les intel·ligències més precises i més lúcides que he conegut mai. Tal com sona, i no me’n desdic. I, a més, admirablement treballada. Ben sovint, llegint-lo, havia admirat i, alhora, li havia envejat, el grau en el qual, davant d’una qüestió complicada, erea capaç de tenir presents a la vegada tots els factors que hi intervenien, tots els aspectes que calia fer intervenir en el que em deia, entre els quals l’esforç de la redacció no produïa mai cap confusió, ni cap error en la jerarquia. Els articles d’ell, sobre qualsevol tema que fossin, em produïen el plaer únic, diferent de tos els altres, que només el tracte amb una intel.ligència excepcional pot produir. I recordo que, després de llegir-ne un sobre sintaxi –en aquell full que en van dir “La mosca”, fet per Edicions 62 i Seix i Barral–, li vaig escriure per demanar-li que fes un estudi més complet de la sintaxi del català, que és una feina –ell també ho deia– que només tenim encetada. Ell l’hauria pogut fer més bé que ningú, perquè la sintaxi, on hi ha l’arrel mateixa de l’expressió –i ningú no és escriptor si no domina o, almenys, no “sent” la sintaxi, com a mecanisme a dominar, com a font de bellesa–, és un joc barrejar de coneixement objectiu i viscut de la llengua i d’anàlisi matemàtica. Ell ho tenia a l’abast; les tres o quatre mostres que ens en deixa ho fan prou visible. Confio que li ho vaig fer ben present, amb aquella carta i en alguna conversa. I, un dia que jo baixava per la rambla, cap al despatx, el vaig trobar que pujava amb uns amics. Érem al nivell de l’Acadèmia de Ciències. Quan em va veure es va separar del grup i em va emprendre, amb la cortesia que mai no abandonava, i em va dir: “Li volia fer saber, perquè vostè s’hi va interessar, que allò de la sintaxi ho tiraré endavant; publicaré una sèrie d’articles a Serra d’Or, sobre aspectes del tema...” I jo: “Després, els veurem reunits en un llibre...” Em dol no recordar exactament els mots. La recerca d’afecte, i potser un puntet d’agraïment pel meu interès –tan normal– hi eren visibles. Li ho vaig agrair. I gairebé, de tan espontani, em va emocionar una mica. Em dol no haver-lo tractat més. Ja ho sé que era molt ximple, i que li agradava exhibir que feia el ximple. Però no es tracta d’això. És indispensable publicar, en un llibre, tots els seus escrits: articles, pròlegs, estudis. Tant se val, que puguin ser sobre temes diversos; la unitat s’hi farà evident quan els veurem aplegats. Estimat Ferrater! Volia ser independent, i trencar convencions; volia tenir dones, i beure, per convèncer-se que ho aconseguia. Es volia mostrar lliure, i fins alegre. Potser és així com hauria estat, i li era necessari. Devia haver patit molt. I en volia fugir. Però ell ja ho veia, que no podia. El cos no va aguantar. Cinquanta anys justos –l’hora de la plenitud– i ara ja no el tenim. No me’n sé avenir.



Maig de 72
Sortint, em va acompanyar  a casa, en cotxe, en Josep Nadal i Farreras, nebot “valencià” del meu gendre Manel i professor auxiliar –o com se’n digui– de la Universitat Autònoma. Joveníssim, només el coneixia de nom, i em va fer l’efecte que és un noi ben interessant. El tema inicial de la conversa va ser, és clar, la mort aleshores molt recent d’en Gabriel Ferrater (...). En Nadal col·laborava amb ell, directament, i no se sabia avenir que ja no hi sigui. Em va contar, d’aquell home excepcional, moltes coses que hauria d’haver anotat. Ara, ja no les recordo amb prou precisió. Només, això sí, la manera com els deixebles l’adoraven, perquè ell es donava del tot a ells, amb simpatia i el do d’atracció que tenia, i amb el desig d’introduir-los en les matèries tan a fons com hi arribava ell; fins, sovint, acabada la classe, continuava parlant del tema amb els deixebles que no se n’havien anat, i ells l’escoltaven, o hi dialogaven, sense pensar ni poc ni molt que l’hora de classe feia estona que s’havia acabat. Bé, em va dir moltes altres coses que no tinc presents. Però n’hi ha una que sí que la recordo: la manera com el va inclinar a conèixer i admirar Sagarra i Carner. En Nadal els tenia per uns autors sobrepassats. I Sagarra, per un escriptor de poca categoria. (És el rastre absurd de l’exclusivisme “ribianista”, que per alguns encara subsisteix.) I va ser Ferrater qui, un dia, i com aquell que no diu res, li va dir: “Ara llegeix en Sagarra...” En Nadal en va agafar, de moment, les obres en prosa, una mica com un pensum. Naturalment, molt aviat va descobrir –això m’ho vadir ell– que “en Sagarra és un escriptor extraordinari, un dels millors que tenim”. El mateix mecanisme el va portar a conèixer en Carner, al qual em va dir que ara admirava a fons, no sols pel que fa al llenguatge, sinó com a poeta. Vam xerrar molta estona i, si no hagués estat l’hora tardana, encara hauríem parlat molt més.

Nota: Fragments de Maurici Serrahima, a Del passat quan era present, VI (1972-1974)

dimecres, 9 de maig del 2012

aPARAULA'm: la meva, 'tritllejar'


aPARAULA’m


M’apunto a la proposta que ens fa Víctor Pàmies d’apadrinar una paraula i participar en l’acte d’homenatge de la catosfera a l’Any de la Paraula Viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
La que jo he triat és tritllejar

A La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès

“De baix del poble hi responia el tritllejar de les campanes, l’espinguet de la cobla llogada pels pabordes, que seguia els carrers camí de l’església. I per tota la vall s’escampaven ressons de triomfal alegria.”

A la Basílica de Santa Maria de Mataró, la Juliana i Semproniana són les que es toquen amb el tritlleig. Situades a l’interior del campanar, porten el nom de les patrones de Mataró.

DIEC
v. tr. [LC] [MU] Tocar (les campanes) a cops ràpids i seguits en senyal de festa. L’escolà tritllejava les campanes. Acabat l’ofici, l’escolà començà a tritllejar.
intr. [LC] Les campanes, sonar amb tocs ràpids i seguits en senyal de festa.
Totes les campanes es posaren a tritllejar alhora.

DGEC
[1864; d'un ll. vg. *trinionare, der. del ll. trīnio, -ōnis 'aparell de tres campanes' (origen paral·lel al de carilló), que degué seguir el procés trinyonar, trinyonejar, trinyolejar, trinylejar, trillejar, tritllejar]

[®envejar ] v intr Sonar les campanes amb tocs ràpids i seguits, en senyal de festa. Les campanes del poble tritllejaven per l'inici de la festa major.