Us convido a visitar el nou bloc que he començat aquests dies de Nadal, sobre l'obra pictòria de la Carme Pinart i Viñals, missionera del Cor de Maria, nascuda l'any 1921.
Ha exercit la docència a Olot, a Cassà de la Selva, a Barcelona i, finalment, a Mataró.
Amb els estudis de l'Escola Massana i de Belles Arts, la seva pintura és de traç personalíssim i d'estil inconfusible.
El propòsit és intentar recopilar la seva obra, fer-ne un recull virtual, i és per això que agrairé la col·laboració de tothom qui tingui obra seva.
Avui el president Pujol ha arribat tard a la llibreria Robafaves. No feia bon temps i ha sortit tard de Barcelona. Venia a presentar-hi el segon volum de les seves memòries, Temps de construir, i força estona abans ja hi havia la llibreria plena.
M’hi he deixat caure, tot i no tenir-ho previst, perquè tenia cita a la Sala Cabañes, a veure el festival de ballet de rigor, el que toca cada any abans de festes.
Només entrar a la llibreria ja ha sigut diferent de sempre. Just en el moment en què estava a punt de seure, un home –crec que l’escorta- li passa un telèfon i el president es posa a parlar. Penja i diu a tota la concurrència: “Perdoneu, però és que m’acaben de dir que torno a ser avi, crec que d’una Clàudia. Amb aquesta ja tinc setze néts i em fa molta il·lusió, perquè és d’un fill i una jove que encara no en tenien. Ja podeu aplaudir”.
Com no podia ser d’una altra manera, s’ha posat el públic a la butxaca abans de començar a parlar. I ha començat a dir que si en el primer dia ell explicava qui era, en el segon potser parlava més de la feina feta, perquè, és clar, l’havíem escollit president. I que si el nou Hospital de Mataró, que si el túnel de Parpers... “Ai, que no sé si hi surt això de Parpers en aquest segon llibre...” Sort que hi havia en Manuel Cuyàs, l’escriptor de llibre, que l’anava rectificant: “Sí que hi és, president, això de Parpers”.
I el president diu: “És el primer cop que puc dir que un llibre meu està ben escrit, perquè no l’he escrit jo”.
Mentre surto de la sala, perquè ja feia tard, sento una dona que diu: “Això sí que és un president”. I, francament, és que vist així, no té punt de comparació.
PD: No sabia que el seu pare era fill de Darnius। Carai, una altra sorpresa...
Aquesta setmana ha passat el que es venia covant ja fa un temps. En tornar de les vacances, el diputat Antonio Donaire ja ens va avisar, via 2.0, que estava a punt de començar nous reptes professionals. Però com que la cosa s’ha anat allargant, ha tingut la sort de poder viure in situ, encara al seu escó del Parlament, el darrer Ple d’aquest any 2009, amb un ordre del dia ben atapeït de tramitacions.
Aquest apunt és una manera de fer-li arribar el meu agraïment. No sóc gens experta en la matèria de les xarxes socials, m’hi bellugo molt de puntetes, i cada cop tinc més la sensació de no arribar-hi a temps, perquè quan més o menys m’assabento d’alguna novetat ja n’han sortit deu més.
DonAire ha apostat fort la política 2.0, i també la institució, i això no és fàcil. Hi ha qui encara no ho entén o no hi veu la utilitat, i s’equivoquen de totes totes.
És cert que el president Rigol va començar a obrir el Parlament a la societat. És cert que amb el president Benach la cosa ha anat a més, a molt més, a molt més en molts camps, però deixeu-me dir que em trec el barret a l’obertura, a la projecció, a la comunicació, al diàleg i a la contraposició d’idees que, tweet a tweet, ha fet sempre DonAire. Incansable, en cada sessió plenària, ha deixat anar propostes, ha demanat idees i col·laboracions a qui el seguia via Twitter.
“El debat d’una pregunta que a l’hemicicle va durar cinc minuts a la xarxa es va allargar hores”, explica @ebenach a la conferència “Com internet canvia els polítics”. I en dono fe. Així, en començar el debat de l’impost de successions, @DonAire va parlamentar (tot i que fos 2.0) amb @miquelquintana, @soniapereda, @riki_kampru, @batega, @jrosell, @jordigarcia, @martuchi, @polgoide, @mcap_sr3 i @sgarturo, entre d’altres. I en el debat de vegueries, molt comentat també a la xarxa, va fer-ho amb @jomiralb, @sergisabate, @batega, @yuribcn, @Salva_Grifell, @LauraGomezF i @erovira.
Els anys de feina m’han fet viure alguns comiats de diputats i diputades, però també és cert que potser el que més es veia eren les paraules que adreçaven ells mateixos des del faristol als seus companys i companyes.
Ahir, a partir del moment @DonAire va escriure “Han estat cinc anys extraordinaris al #Parlament”, un gavadal de tweets i retweets van començar a caure com la pluja: @xavier_mir, @marcarza,@Amgarcia01, @trinitro, @JessicaFillol, @rquerolbello, @aribo, i segur que me’n deixo.
El millor, el de @sinache: “Feies interessant el #Parlament” Què millor et podien dir?
Esperant noves piulades, gràcies per l’experiència!
