Darrerament –i per raons diverses–, he llegit aquest llibre de Josep M. Francès, editat a Mèxic, l’ant 1962, per l’Editorial Olimpo, i amb pròleg d’Antoni Rovira i Virgili.
Voldria oferir-ne alguns fragments traduïts –acceptant les meves limitacions–, que retraten aquella època de la Barcelona i la Catalunya de principis de segle XX, els temps previs a la guerra civil, la guerra civil i l’exili a Mèxic.
Autor de diverses novel·les –i crec que desconegut per bona part dels catalans–, és també autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
“Una altra llibreria va atraure la meva atenció, a principis de 1901. Era la que portava el rètol de L’AVENÇ, a la ronda Universitat, al costat del ferrocarril del carrer Balmes. Era un quarter general dels intel·lectuals catalanistes i allí va néixer una memorable revista, Joventut, en la qual col·laboraven tots aquells que aspiraven al renaixement de Catalunya. Aquells senyors, si no manejaven armes, brandaven plomes i tenien molt a veure amb els Jocs Florals, dels quals ja en parlarem en un altre moment. Gairebé tots pertanyien a la classe mitjana, ja que el proletariat no estimava els catalanistes per considerar-los burgesos i explotadors. Amb tot, es va difondre en aquells temps un full en català, La tramuntana, de tendències francament anarquistes, on van aparèixer signatures de catalans connotats. Cal esmentar un fenomen curiós, que quan tenia deu anys em va cridar l’atenció, però amb el temps no he pogut sinó que registrar. El poble català, marcadament individualista, és anarquista sense saber-ho; des del fill de manobre al senyor que viu de renda, des del sagristà de monges al carreter de la Riba, tots, qui més qui menys, són partidaris de fer “el que els dóna la gana”. Això els torna insubmisos i propensos a la indisciplina. Amb el temps, veurem com i per què l’anarquisme va calar en les masses obreres, després d’haver-se sumat eventualment, a la demagògia lerrouxista, anticlerical i incendiària.
D’una manera insensible, em vaig familiaritzar amb els nous corrents artístics. Vaig assistí, sense adonar-me, a l’eclosió del modernisme, amb les seves figures estilitzades i l’aparició als carrers de Barcelona dels primers poetes uniformats amb pipes, cabelleres i barrets descomunals. A Els Quatre Gats, Pere Romeu feia una revolució a la seva manera mitjançant un teatre de titelles i Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Gaudí, preparaven la seva, de caràcter arquitectònic, imitada després amb poca fortuna, per Falqués, enamorat de la pedra. Àngel Guimerà, a qui vam restituir aquí l’accent amputat per les meves ties, essent oriünd de Canàries es revelava catalanista intransigent i home d’esquerres sense ser conscient que n’era. El doctor Robert, cap màxim del regionalisme de combat, va néixer a Tampico, al golf de Mèxic, però aquesta circumstància no va impedir que es prengués a pit el que després s’ha anomenat fet diferencial. Va tenir aferrissades lluites parlamentàries a Madrid i com a metge elaborà una teoria per la qual el crani dels catalans diferia del dels espanyols i justificava la seva tendència a afirmar una personalitat autònoma. Això li va valdre l’excomunió de tots els peninsulars.
Sento a parlar d’Adrià Gual, escriptor i poeta, creador del Teatre Íntim. Lloable intent d’obrir les portes de l’escena regional, excessivament ruralitzada, als vents d’Europa. Apareixien crítics com Raimon Casellas, novel·listes com Narcís Oller i Víctor Català (Caterina Albert). Santiago Rusiñol, pintor, novel·lista i dramaturg, va tenir la virtut de promoure una situació delicada, amb l’estrena del drama l’Heroi, que venia ser una aguda diatriba contra el militarisme derrotat en les colònies.”
Voldria oferir-ne alguns fragments traduïts –acceptant les meves limitacions–, que retraten aquella època de la Barcelona i la Catalunya de principis de segle XX, els temps previs a la guerra civil, la guerra civil i l’exili a Mèxic.
Autor de diverses novel·les –i crec que desconegut per bona part dels catalans–, és també autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
“Una altra llibreria va atraure la meva atenció, a principis de 1901. Era la que portava el rètol de L’AVENÇ, a la ronda Universitat, al costat del ferrocarril del carrer Balmes. Era un quarter general dels intel·lectuals catalanistes i allí va néixer una memorable revista, Joventut, en la qual col·laboraven tots aquells que aspiraven al renaixement de Catalunya. Aquells senyors, si no manejaven armes, brandaven plomes i tenien molt a veure amb els Jocs Florals, dels quals ja en parlarem en un altre moment. Gairebé tots pertanyien a la classe mitjana, ja que el proletariat no estimava els catalanistes per considerar-los burgesos i explotadors. Amb tot, es va difondre en aquells temps un full en català, La tramuntana, de tendències francament anarquistes, on van aparèixer signatures de catalans connotats. Cal esmentar un fenomen curiós, que quan tenia deu anys em va cridar l’atenció, però amb el temps no he pogut sinó que registrar. El poble català, marcadament individualista, és anarquista sense saber-ho; des del fill de manobre al senyor que viu de renda, des del sagristà de monges al carreter de la Riba, tots, qui més qui menys, són partidaris de fer “el que els dóna la gana”. Això els torna insubmisos i propensos a la indisciplina. Amb el temps, veurem com i per què l’anarquisme va calar en les masses obreres, després d’haver-se sumat eventualment, a la demagògia lerrouxista, anticlerical i incendiària.
D’una manera insensible, em vaig familiaritzar amb els nous corrents artístics. Vaig assistí, sense adonar-me, a l’eclosió del modernisme, amb les seves figures estilitzades i l’aparició als carrers de Barcelona dels primers poetes uniformats amb pipes, cabelleres i barrets descomunals. A Els Quatre Gats, Pere Romeu feia una revolució a la seva manera mitjançant un teatre de titelles i Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Gaudí, preparaven la seva, de caràcter arquitectònic, imitada després amb poca fortuna, per Falqués, enamorat de la pedra. Àngel Guimerà, a qui vam restituir aquí l’accent amputat per les meves ties, essent oriünd de Canàries es revelava catalanista intransigent i home d’esquerres sense ser conscient que n’era. El doctor Robert, cap màxim del regionalisme de combat, va néixer a Tampico, al golf de Mèxic, però aquesta circumstància no va impedir que es prengués a pit el que després s’ha anomenat fet diferencial. Va tenir aferrissades lluites parlamentàries a Madrid i com a metge elaborà una teoria per la qual el crani dels catalans diferia del dels espanyols i justificava la seva tendència a afirmar una personalitat autònoma. Això li va valdre l’excomunió de tots els peninsulars.
Sento a parlar d’Adrià Gual, escriptor i poeta, creador del Teatre Íntim. Lloable intent d’obrir les portes de l’escena regional, excessivament ruralitzada, als vents d’Europa. Apareixien crítics com Raimon Casellas, novel·listes com Narcís Oller i Víctor Català (Caterina Albert). Santiago Rusiñol, pintor, novel·lista i dramaturg, va tenir la virtut de promoure una situació delicada, amb l’estrena del drama l’Heroi, que venia ser una aguda diatriba contra el militarisme derrotat en les colònies.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada