Va ser un concert diferent, el que vam fer ahir a la plaça de la Muralla, l’espai que es troba entre les modernors de l’edifici de l’Actua, la cooperativa d’Abacus i Robafaves, i la història d’anys i anys que ens recorda la part antiga de la muralla de Mataró.
La Coral La Nota, que ja ha fet deu anys, va convidar altres corals a participar en un concert commemoratiu, i la veritat és que ens ho vam passar d’allò més bé, tot i la solejada que vam haver d’aguantar a la tarda, mentre fèiem les proves de so per a poder enregistrar el concert en directe, gràcies a la gent de la Casa de la Música.
Ahir es feien un munt de coses a la ciutat, perquè a més del Dia de les Seleccions Catalanes –amb esports, correfoc i espectacles arreu– hi havia festa al carrer de Bonaire, activitats a les escoles, concerts, una altra representació de l’obra Annie, a la Sala Cabañes. Però a les nou del vespre, la plaça era plena i l’organització s’havia quedat curta amb les cadires per al públic. Dalt la muralla, una filera de gent treia els caps seguint el concert.
Com va dir la Gemma Sancho, la directora de la coral amfitriona, cada coral va oferir tres peces del seu repertori habitual, regalant al públic un repertori ben ampli de cançons. La part final del concert van ser quatre cançons interpretades conjuntament pels cantaires de les quatre corals. Molt encertada la informació que la veu en off anava oferint sobre cada coral, mentre una sortia i l’altra se situava a l’escenari.
Així, les diferents propostes van ser: per Primavera per la Pau, vam interpretar Jxulieto, una cançó en occità; el Cor Madrigalista va proposar Lloraré, una cançó harmonitzada per Carlos Guastavino; Gospel Sons ens va ensenyar a cantar Soon and very soon, i la Coral La Nota va proposar-nos interpretar Junts, de Carly Simon.
No trec mèrit a cap dels directors, però deixeu-me destacar –per la seva joventut i empenta– la força amb què la directora de Gospel Sons, la Georgina Blanch, marca el ritme, les pauses, la força i els silencis. Capaç de fer vibrar a la persona més apàtica, va fer participar el públic, el va fer aixecar de les cadires, i d’una manera admirable va crear la complicitat necessària per poder fer que petits i grans cantessin les respostes de Soon and very soon.
Esperant amb ganes el CD, demanant que iniciatives com aquestes es repeteixin, i suggerint que se’n tregui el màxim profit de la plaça de la Muralla, perquè penso que és un escenari natural al qual es podria treure molt de suc. La prova és que gent que sortia o entrava al pàrquing, es quedava a sentir el concert.
La Coral La Nota, que ja ha fet deu anys, va convidar altres corals a participar en un concert commemoratiu, i la veritat és que ens ho vam passar d’allò més bé, tot i la solejada que vam haver d’aguantar a la tarda, mentre fèiem les proves de so per a poder enregistrar el concert en directe, gràcies a la gent de la Casa de la Música.
Ahir es feien un munt de coses a la ciutat, perquè a més del Dia de les Seleccions Catalanes –amb esports, correfoc i espectacles arreu– hi havia festa al carrer de Bonaire, activitats a les escoles, concerts, una altra representació de l’obra Annie, a la Sala Cabañes. Però a les nou del vespre, la plaça era plena i l’organització s’havia quedat curta amb les cadires per al públic. Dalt la muralla, una filera de gent treia els caps seguint el concert.
Com va dir la Gemma Sancho, la directora de la coral amfitriona, cada coral va oferir tres peces del seu repertori habitual, regalant al públic un repertori ben ampli de cançons. La part final del concert van ser quatre cançons interpretades conjuntament pels cantaires de les quatre corals. Molt encertada la informació que la veu en off anava oferint sobre cada coral, mentre una sortia i l’altra se situava a l’escenari.
Així, les diferents propostes van ser: per Primavera per la Pau, vam interpretar Jxulieto, una cançó en occità; el Cor Madrigalista va proposar Lloraré, una cançó harmonitzada per Carlos Guastavino; Gospel Sons ens va ensenyar a cantar Soon and very soon, i la Coral La Nota va proposar-nos interpretar Junts, de Carly Simon.
No trec mèrit a cap dels directors, però deixeu-me destacar –per la seva joventut i empenta– la força amb què la directora de Gospel Sons, la Georgina Blanch, marca el ritme, les pauses, la força i els silencis. Capaç de fer vibrar a la persona més apàtica, va fer participar el públic, el va fer aixecar de les cadires, i d’una manera admirable va crear la complicitat necessària per poder fer que petits i grans cantessin les respostes de Soon and very soon.
Esperant amb ganes el CD, demanant que iniciatives com aquestes es repeteixin, i suggerint que se’n tregui el màxim profit de la plaça de la Muralla, perquè penso que és un escenari natural al qual es podria treure molt de suc. La prova és que gent que sortia o entrava al pàrquing, es quedava a sentir el concert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada