Avui s’han presentat a Can Palauet, de Mataró, dos llibres sobre Joan Peiró: Joan Peiró, afusellat, de Josep Benet, d’Edicions 62, i Memòria de Joan Peiró i Belis. Retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, de Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas, de l’editorial Galerada. El primer parla de la mort de Joan Peiró i el segon de la seva vida.
Quan l’any 2002 la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró li va demanar a Josep Benet si vindria a parlar-nos de Joan Peiró, va dir: “A Mataró, i per en Peiró, vindré”. Aleshores ja estava delicat. Va fer una conferència esplèndida, amb un fil de veu, cansant-se, parant de tant en tant, però d’un contingut impecable. La sala també era plena i el lloc era el mateix, can Palauet. En Josep Benet –mort ara fa un any– ha estat ben representat per la seva esposa, la Florència Ventura, i en Germinal Belis, la Mercè Peiró i el seu fill, i la Núria Malagelada, filla de la Guillermina Peiró -que no ha pogut assistir a l'acte-, eren els representants familiars de Joan Peiró. Encara ara recordo que quan amb la Núria vam arribar-nos al Palau de la Generalitat a expressar-li el condol per la mort d'en Benet, la Florència, tot agafant-li la mà va dir-li: "Digues-li a la mare que estigui tranquil·la, que en Josep ha deixat el llibre del seu pare acabat." La Florència, puntal d'en Benet, fins a l'últim moment...
La presentació de l’acte ha anat a càrrec de Sergi Penedès, regidor de Cultura, que ha anat donant la paraula als diferent intervinents.
En paraules de Josep Puig i Pla, el llibre vol contribuir a conèixer l’obra, però sobretot la vida de Joan Peiró, que també era un dels objectius marcats per la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró. Revolucionari, volia canviar la societat, l’economia i la política. Ha fet un paral·lelisme entre Joan Peiró i mossèn Samsó, dues personalitats fortes i influents entre els seus seguidors, i que ambdós van tenir la mateixa fi: van ser assassinats. Colpidores les paraules que ha llegit del dia que Joan Peiró va assabentar-se de la mort, l’1 de setembre de 1938, de mossèn Samsó: “Alguns em culparan a mi de la seva mort”. I deixa anar un prec molt especial cap a la sala, sense mirar a ningú en concret, però que l’alcalde interpreta bé: que Joan Peiró formi part de la galeria d’il·lustres de l’ajuntament.
El segon a parlar, en Pere Gabriel, catedràtic d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, reconeix la constància i la insistència de Josep Puig. Diu que és un llibre molt meditat quant a l’estructura, que traspua respecte i reconeixement. La figura de Joan Peiró apareix en la seva vida més familiar, més íntima, i remarca que Peiró no només és un dels grans de la cultura obrera catalana, sinó que fa de pont entre el món de finals del segle XIX i el de les noves idees de principis del segle XX. Insisteix que cal introduir la mirada de la història familiar per explicar la història social, frase amb la qual estic totalment d’acord, atès que en aquests moments jo estic posant les bases a una història familiar dels sectors populars que també va viure en aquesta època –els Pinart, una nissaga de campaners-, que no sé cap on em portarà.
El curador del llibre de Josep Benet, el senyor Josep Poca i Gaya, creu que ja no cal afegir res més sobre en Joan Peiró, i parla d’en Josep Benet i del seu compromís amb el país. Explica com pren les figures de Lluís Companys, Manel Carrasco i Formiguera, Domènec Latorre, Carles Rahola i Joan Peiró per explicar com amb els seus assassinats el franquisme no mata solament persones, sinó que vol matar tot un país sencer. Es posà en contacte amb Josep Benet a partir de la comissió que es va crear per a commemorar el centenari del naixement de Maurici Serrahima, de la qual n’era el coordinador. Va aconseguir que els dietaris de Serrahima, que es guardaven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, es transcrivissin i es publiquessin (deixeu-me que us digui que aquesta ha estat una de les feines més gratificants que mai he fet, un autèntic privilegi). En ells s’explica bona part de l’activitat clandestina de Josep Benet –que sempre estava darrere de cada acte– i de molts altres.
Quan l’any 2002 la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró li va demanar a Josep Benet si vindria a parlar-nos de Joan Peiró, va dir: “A Mataró, i per en Peiró, vindré”. Aleshores ja estava delicat. Va fer una conferència esplèndida, amb un fil de veu, cansant-se, parant de tant en tant, però d’un contingut impecable. La sala també era plena i el lloc era el mateix, can Palauet. En Josep Benet –mort ara fa un any– ha estat ben representat per la seva esposa, la Florència Ventura, i en Germinal Belis, la Mercè Peiró i el seu fill, i la Núria Malagelada, filla de la Guillermina Peiró -que no ha pogut assistir a l'acte-, eren els representants familiars de Joan Peiró. Encara ara recordo que quan amb la Núria vam arribar-nos al Palau de la Generalitat a expressar-li el condol per la mort d'en Benet, la Florència, tot agafant-li la mà va dir-li: "Digues-li a la mare que estigui tranquil·la, que en Josep ha deixat el llibre del seu pare acabat." La Florència, puntal d'en Benet, fins a l'últim moment...
La presentació de l’acte ha anat a càrrec de Sergi Penedès, regidor de Cultura, que ha anat donant la paraula als diferent intervinents.
En paraules de Josep Puig i Pla, el llibre vol contribuir a conèixer l’obra, però sobretot la vida de Joan Peiró, que també era un dels objectius marcats per la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró. Revolucionari, volia canviar la societat, l’economia i la política. Ha fet un paral·lelisme entre Joan Peiró i mossèn Samsó, dues personalitats fortes i influents entre els seus seguidors, i que ambdós van tenir la mateixa fi: van ser assassinats. Colpidores les paraules que ha llegit del dia que Joan Peiró va assabentar-se de la mort, l’1 de setembre de 1938, de mossèn Samsó: “Alguns em culparan a mi de la seva mort”. I deixa anar un prec molt especial cap a la sala, sense mirar a ningú en concret, però que l’alcalde interpreta bé: que Joan Peiró formi part de la galeria d’il·lustres de l’ajuntament.
El segon a parlar, en Pere Gabriel, catedràtic d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, reconeix la constància i la insistència de Josep Puig. Diu que és un llibre molt meditat quant a l’estructura, que traspua respecte i reconeixement. La figura de Joan Peiró apareix en la seva vida més familiar, més íntima, i remarca que Peiró no només és un dels grans de la cultura obrera catalana, sinó que fa de pont entre el món de finals del segle XIX i el de les noves idees de principis del segle XX. Insisteix que cal introduir la mirada de la història familiar per explicar la història social, frase amb la qual estic totalment d’acord, atès que en aquests moments jo estic posant les bases a una història familiar dels sectors populars que també va viure en aquesta època –els Pinart, una nissaga de campaners-, que no sé cap on em portarà.
El curador del llibre de Josep Benet, el senyor Josep Poca i Gaya, creu que ja no cal afegir res més sobre en Joan Peiró, i parla d’en Josep Benet i del seu compromís amb el país. Explica com pren les figures de Lluís Companys, Manel Carrasco i Formiguera, Domènec Latorre, Carles Rahola i Joan Peiró per explicar com amb els seus assassinats el franquisme no mata solament persones, sinó que vol matar tot un país sencer. Es posà en contacte amb Josep Benet a partir de la comissió que es va crear per a commemorar el centenari del naixement de Maurici Serrahima, de la qual n’era el coordinador. Va aconseguir que els dietaris de Serrahima, que es guardaven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, es transcrivissin i es publiquessin (deixeu-me que us digui que aquesta ha estat una de les feines més gratificants que mai he fet, un autèntic privilegi). En ells s’explica bona part de l’activitat clandestina de Josep Benet –que sempre estava darrere de cada acte– i de molts altres.
I en darrer terme, l’alcalde Joan Baron. Diu que recordar Joan Peiró és un acte de justícia, perquè ell era un home just; que cal continuar aquest procés de recuperació de la memòria històrica; que cal reivindicar la política i les idees; també la reivindicació històrica de la ciutat, perquè Mataró és una ciutat de treballadors, on el sindicalisme i el cooperativisme són molt importants –carai, sembla que hagi llegit el meu post d’ahir!- i que no s’entendria Mataró sense el Forn del Vidre. Quina gran veritat!
PD: M'hauria agradat que la Maria Salicrú –d'altra banda, l'única dona coautora– hagués estat a la taula, com la resta. Si el problema era l'espai a la taula, no s'hagués pogut buscar alguna alternativa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada