Abans que res, reconèixer que no m’esperava, ni de bon tros, l’esplèndid concert d’ahir a la nit. La mare m’havia preguntat si em venia de gust acompanyar-la a un concert de cobla –sense saber de quina cobla es tractava- i tot i que vaig pensar que potser se’m faria llarg, vaig anar-hi.
D’entrada, ja et sorprèn que els intèrprets siguin alts, rossos, blancs de cara, joves, tots d’ells d’Amsterdam, que vesteixin amb uns colors atractius i acolorits, on dominen les camises de tons blaus i vermells. Set homes i quatre dones. Les banderes catalana i holandesa presideixen l’escenari.
El clarinetista neerlandès Rolf van Kreveld la va fundar l’any 1987, després d’enamorar-se del so d’una tenora. Va buscar altres músics, els va fer escoltar sardanes, comprava instruments a Catalunya per a poder formar una cobla, i quan ho va tenir tot a punt va començar el seu somni. Ara, després de vint-i-dos anys, tot i que ja no forma part de la Cobla d’Amsterdam, segur que se’n sent orgullós.
Impressionant! Els solos de la tenora de Joris Vermeules a la sardana El saltiró de la cardina em van posar la pell de gallina, però el moviment trepidant de l’arquet del contrabaixista Pieter van Lier em va fer patir durant tot el concert. Quina força, quina embranzida! El foc de Castelló, d’Antoni Agramunt, una sardana esplèndida.
La Cobla d’Amsterdam va voler fer una picada d’ullet a Mataró, canviant el repertori establert i tocant Mataró, joiell del Maresme, de Martirià Font, que comença amb un solo magnífic de la tenora, arribant a uns aguts que fan aguantar-te la respiració sense adonar-te’n. Però no es van acabar aquí les picades d’ullet: també interpretaren una sardana de Joaquim Tristany, Bell record, present a la sala, que un cop s’acabà la sardana s’aixecà emocionat a saludar el primer tenora; i també interpretaren l’Hereu ceuta, d’Honorat Vilamanyà, el fill del qual també era a la sala, en Iago Vilamanyà, i que és l’autor de l’escultura que el cap de setmana passada es posà a la plaça Santa Anna d’homenatge a la sardana, dins dels actes de Mataró, ciutat pubilla de la sardana 2009.
Ben trobades les paraules que Josep Espar i Ticó adreçà a la sala en rebre el premi de mans del tinent alcalde Francesc Teixidó: “Vull començar amb les paraules que sempre acostumen a tancar un discurs: Visca Catalunya lliure!” Aplaudiments. I va seguir: “Arribarà un moment que tothom s’estimarà Catalunya”. Quin home! Defensor de la cultura catalana i de la difusió de la sardana, col·laborador de l’Avui, del Cavall Fort, d’Edigsa i de l’editorial Arc de Berà.
I en Joris Vermeules, el tenora, també adreçà uns mots en rebre el premi d’homenatge a la Cobla la Principal d’Amsterdam per la seva tasca en favor de la sardana al centre d’Europa: “Sempre és un plaer tornar a Catalunya, normalment ho fem els mesos d’abril, maig i juny, i aquest és un concert magnífic”.
Molt bella també la sardana En Guii de Sant Cebrià, de Robert Sarrade, i impressionant la Girona 1808, una sardana molt difícil d’interpretar i que no totes les cobles s’atreveixen a tocar. Es van intercalant fragments de l’himne francès i del català, representant la lluita entre els dos bàndols.
I quin acabament s’adeia a un concert d’aquestes característiques? Doncs, La Santa Espina, i dues vegades.
La sala del teatre, amb tres-centes persones aplaudint dretes, segur que van fer dormir molt i molt bé al responsable i autèntic organitzador de la vetllada, en Miquel Bruguera. Les seves paraules també són significatives: “Entre tots fem feina”.
El clarinetista neerlandès Rolf van Kreveld la va fundar l’any 1987, després d’enamorar-se del so d’una tenora. Va buscar altres músics, els va fer escoltar sardanes, comprava instruments a Catalunya per a poder formar una cobla, i quan ho va tenir tot a punt va començar el seu somni. Ara, després de vint-i-dos anys, tot i que ja no forma part de la Cobla d’Amsterdam, segur que se’n sent orgullós.
Impressionant! Els solos de la tenora de Joris Vermeules a la sardana El saltiró de la cardina em van posar la pell de gallina, però el moviment trepidant de l’arquet del contrabaixista Pieter van Lier em va fer patir durant tot el concert. Quina força, quina embranzida! El foc de Castelló, d’Antoni Agramunt, una sardana esplèndida.
La Cobla d’Amsterdam va voler fer una picada d’ullet a Mataró, canviant el repertori establert i tocant Mataró, joiell del Maresme, de Martirià Font, que comença amb un solo magnífic de la tenora, arribant a uns aguts que fan aguantar-te la respiració sense adonar-te’n. Però no es van acabar aquí les picades d’ullet: també interpretaren una sardana de Joaquim Tristany, Bell record, present a la sala, que un cop s’acabà la sardana s’aixecà emocionat a saludar el primer tenora; i també interpretaren l’Hereu ceuta, d’Honorat Vilamanyà, el fill del qual també era a la sala, en Iago Vilamanyà, i que és l’autor de l’escultura que el cap de setmana passada es posà a la plaça Santa Anna d’homenatge a la sardana, dins dels actes de Mataró, ciutat pubilla de la sardana 2009.
Ben trobades les paraules que Josep Espar i Ticó adreçà a la sala en rebre el premi de mans del tinent alcalde Francesc Teixidó: “Vull començar amb les paraules que sempre acostumen a tancar un discurs: Visca Catalunya lliure!” Aplaudiments. I va seguir: “Arribarà un moment que tothom s’estimarà Catalunya”. Quin home! Defensor de la cultura catalana i de la difusió de la sardana, col·laborador de l’Avui, del Cavall Fort, d’Edigsa i de l’editorial Arc de Berà.
I en Joris Vermeules, el tenora, també adreçà uns mots en rebre el premi d’homenatge a la Cobla la Principal d’Amsterdam per la seva tasca en favor de la sardana al centre d’Europa: “Sempre és un plaer tornar a Catalunya, normalment ho fem els mesos d’abril, maig i juny, i aquest és un concert magnífic”.
Molt bella també la sardana En Guii de Sant Cebrià, de Robert Sarrade, i impressionant la Girona 1808, una sardana molt difícil d’interpretar i que no totes les cobles s’atreveixen a tocar. Es van intercalant fragments de l’himne francès i del català, representant la lluita entre els dos bàndols.
I quin acabament s’adeia a un concert d’aquestes característiques? Doncs, La Santa Espina, i dues vegades.
La sala del teatre, amb tres-centes persones aplaudint dretes, segur que van fer dormir molt i molt bé al responsable i autèntic organitzador de la vetllada, en Miquel Bruguera. Les seves paraules també són significatives: “Entre tots fem feina”.
PD: Mentre aquí anem discutint entre nosaltres, anem escoltant com la Renfe ens anuncia les coses en castellà, sentim els anuncis als mitjans de comunicació nacionals (TV3 i a Catalunya Ràdio) també en castellà, ha de venir una cobla d'Amsterdam i donar-nos tota la seva informació només en català. Però és que, a més, sense cap falta d'ortografia...
Tota una lliçó, sí senyors!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada