divendres, 17 d’abril de 2009

25 anys al Parlament

* He pres la fotografia del http://www.twitxr.com/ebenach/
Vaig començar a treballar al Parlament l’1 de setembre de 1983, el mateix any en què va morir Mercè Rodoreda, Alexandre Cirici i el pintor Joan Miró. Era un dijous, i només tenia tres anys més que els que ara té la meva filla Magalí. Déu n’hi do! Amb el primer sou –48.000 pessetes– vaig comprar-me dues càmeres Canon A-1, una per a mi i una altra per regalar.
Vint-i-cinc anys en un lloc són anys, i a vegades només ens n’adonem quan fem memòria de coses externes, potser no tan personals, però que han influït en la nostra vida.
TV3 encara no funcionava. Es va posar en marxa aquell mateix mes de setembre, per la Diada, i en Xesco Boix encara era viu. Un any més tard, el desembre de 1984, es feia l’acte d’homenatge just aquí, al parc de la Ciutadella, indret on també es va fer la manifestació en suport al president Pujol pel cas Banca Catalana.
El disc Cada loco con su tema, de Joan Manuel Serrat, tenia èxit; en Llach treia el T’estimo; en Joan Baptista Humet -mort recentment- treia al mercat Solo soy un ser humano, i encara no existien els Sopa de Cabra, els Pets i Sau. Era el temps en què Josep Maria Flotats va tornar a Catalunya, creà la seva companyia i ens oferí un Cyrano de Bergerac i un Lorenzaccio esplèndids.
Les proves de les oposicions no les fèiem al Parlament, sinó que ens examinàvem al carrer Ciutat, portant nosaltres sota el braç la màquina d’escriure manual.
Recordo que el dia que el senyor Pitarch -aleshores oficial major de la casa- va telefonar per comunicar-me oficialment que podia començar a treballar com a interina, acabava de fer les proves de la selectivitat. Era l’hora de dinar i quan vaig dir el nom del càrrec de qui em trucava, suposo que inconscientment, els meus pares es van posar dempeus. Jo tenia 19 anys.
Vam organitzar el primer sopar, però no era el de Nadal, com els d’ara. Va ser el sopar del final de la primera legislatura, perquè era la primera legislatura que s’acabava –això sol ja era important-, i ara ja en portem unes quantes a les espatlles. Vam anar al restaurant la Font del Gat, a Montjuïc, i en acabar vam apropar-nos a la “Xampanyeria”, un local aleshores de moda que hi havia al carrer Enric Granados i del qual n’era soci l’exdiputat Jaume Camps i Rovira.
Durant aquests vint-i-cinc anys n’hem viscut de tots colors, i n’hem vist passar de tots colors -i mai millor dit- perquè els polítics van renovant-se, a excepció potser del senyor Clotas, que és dels pocs que és aquí també des del principi i al qual potser també li pertocaria la medalla.
Hi ha qui en els seus discursos sempre diu que estem en temps de canvis, però és cert que si ens aquells temps ens els haguessin explicat no ens els hauríem ni imaginat.
Als qui us heu incorporat darrerament, suposo que no us ve de nou que el Parlament –sense entrar en detalls– sigui un espai sense fum, però nosaltres hem vist com durant anys i panys es fumava no només per a tot arreu, sinó que a dins l’hemicicle s’hi fumaven uns puros immensos.
Quan l’any 1937, en plena guerra civil, el president del Parlament Joan Casanovas, demanava tabac per als diputats, poc es podia arribar a imaginar que uns anys més tard un altre president del Parlament –l'Ernest Benach– declararia el Palau espai sense fum.
En la carta que adreçava al director general del Timbre i Monopolis deia: “Muy señor mío, mucho le agradeceré que para el consumo de los 87 diputados de este Parlamento y la media docena de Jefes burocráticos del mismo, autorice la expedición de tabaco rubio necesaria a la Mayordomía de esta Presidencia” i aquest li contestà: “Muy señor mío: en contestación a su atenta carta fecha 15 de los corrientes, en la cual le interesaba tabaco rubio para los Señores Diputados de ese Parlamento, me es muy grato comunicar a Vd que pueden disponer de 2.000 cajetillas de Papastratos, único tabaco exótico del que dispongo en estos días, para lo cual deberá Vd. Autorizar alguna persona para que retire dicho tabaco de éstas oficinas. El precio de estas cajetillas de 10 cigarrillos: 3,75.”
No sé si mai heu tingut la possibilitat de visitar el Mas Perxés, d’Agullana. Jo vaig fer-ho fa dos mesos, perquè la seva propietària va tenir la gentilesa d’obrir-nos el Mas en motiu del 70è aniversari de l’exili. El Mas Perxés es va convertir en la residència provisional dels intel·lectuals catalans que marxaven cap a l’exili, i també de polítics, just abans de creuar la frontera.
Vaig poder veure la cuina on, sovint, el president Companys baixava a escalfar-se; la terrassa on Pi i Sunyer i Rovira i Virgili, davant la plana de l’Empordà, parlaven del desastre de la guerra; les habitacions, on tres-centes persones passaven la nit, totes amuntegades. La Maria Perxés ens va explicar que allí es va amagar documentació no només política, sinó que també s’hi van amagar expedients del personal que treballava al Parlament, gent com nosaltres.
Per exemple, no sé si sabeu que:
a) el redactor del Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, era l’Andreu Avel·lí Artís, més conegut pel seu pseudònim, Sempronio, fill del periodista Josep Artís i Balaguer i cosí de l’Avel·lí Artís–Gener, el Tísner;
b) la persona que va encapçalar el projecte de la biblioteca va ser el bibliotecari-arxiver Joan Ors, nebot de l’escriptor i filòsof Eugeni d’Ors.
c) I el metge primer del Parlament era en Càndid Dencàs i Puigdollers, germà de l’aleshores conseller de Governació.
Tot i la normalitat que per nosaltres representa treballar en un Palau, aquestes coses ens fan més conscient que, tot i que hi ha feines que es podrien desenvolupar en altres espais o institucions, no treballem en un lloc qualsevol. Hi ha feines ben específiques, com específica és la tasca que aquí s’hi dur a terme.
Quan vam entrar a treballar ho férem amb uns ordinadors de la casa Wang, però no hi treballàvem pas tots amb ordinador, només uns quants. Quan havíem de consultar una cosa ho fèiem a l’Enciclopèdia Catalana en format paper, bàsicament perquè no n’hi havia cap altra. No podíem recórrer al Google, perquè no existia Internet. I com podíem sobreviure sense correu electrònic? Inimaginable!
No sé quants devíem ser quan nosaltres vam començar a treballar, però no devíem ser més de setanta, i ara gairebé devem ratllar les tres centenes.
Durant anys, pocs dies després de començar el període després de les vacances d’estiu, sentir a parlar dels P-1 i P-2 dels pressupostos em posava molt nerviosa, perquè era indicatiu d’hores i hores de feina, de debats inacabables i de treballar fins a les tres, les quatre o les cinc de la matinada. Ara, però, aquests temps de canvis ens han facilitat força les coses.
Quan s’apropava el dia de Nadal, ens reuníem tots a la sala de grups –aleshores sense el fals sostre–, i havia qui es disfressava de Pare Nöel i, com que ens coneixíem tots, ens repartia els regals que ens havíem fet entre nosaltres.
També havíem tingut uns Reis d’Orient ben especials passejant-se pel Saló dels Passos Perduts, mentre es dirigien al despatx del president Reventós, que els rebia i els donava la benvinguda.
Al darrer funcionari que entrava –no us ho creureu– se li feia fer el discurs el dia de la recepció de Nadal a què ens convidava la Mesa. Imagineu-vos! L’any 1983, pobret, la novetada li va tocar a l’Antoni Bosch. Segur que encara se’n recorda.
Aquí ens hem fet més grans, no pas grans del tot. Hem vist que tots anàvem passant per diferents estadis: uns ens casàvem, uns altres es separaven, ens convertíem en pares i mares, ploràvem la mort d’amics i companys entranyables i intentàvem compaginar, com fos, tot això amb la feina.
Vint-i-cinc anys en un lloc són anys –ja ho he dit al principi–, i tot i que potser sona estrany, encara avui m’agrada viure cada matí aquest petit privilegi que tenim els qui treballem aquí: travessar aquest parc magnífic, sentir un que toca el saxo i un altre que balla claqué a la glorieta del parc, veure aquest arbre que floreix cada primavera i que deixa una catifa de flors rosades a terra, i travessar la porta del Palau amb un bon dia al mosso o mossa de torn.
Per tots aquests anys, gràcies!

8 comentaris:

Joan ha dit...

Per molts anys!!!
Un post fantàstic, a més d'interessantíssim!

npini ha dit...

Doncs, moltes gràcies, i si t'ha agradat, encara més, Joan...(de la carbassa gran?)

Eduard Batlle ha dit...

Moltes felicitats! Et felicito i t'encoratjo a continuar perquè ajudes a engrandir la institució. Sempre m'ho has demostrat i t'ho agraeixo.
Enhorabona i gràcies per ser-hi quan es treballa de portes endins.

Dessmond ha dit...

L'enhoraboba per tan assenyalat aniversari. I l'enhorabona per gaudir d'aquesta màgia, que tant bé has sabut transmetre en aquest post. Una delícia!.

vigilant ha dit...

Moltíssimes felicitats per aquest aniversari, per l'homenatge merescut i per la foto tan simpàtica.

I m'ha agradat força llegir tota aquesta història. En gran part no la coneixia.

don-aire ha dit...

Felicitats. Enhorabona

25 anys es mereixen un llibre

quim roig ha dit...

Un post esplèndid. Per molts anys!

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

El post és genial, explicant amb lletra menuda l'evolució del nostre temps.
per molts anys!!
un petó
Assumpta