A propòsit del Forn del Vidre de Mataró

Ara fa mes d’un any, Miguel Garau i Rolandi, doctorand en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, em va escriure: ‘Ha estat una gran sort i un gran plaer trobar el seu bloc per internet’.

Garau, qui publicarà properament l’obra Joan Peiró i Belis, dins la col·lecció ‘Cooperativistes catalans’, de l’editorial Cossetània, m’agraïa els apunts sobre ‘Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró (juny, 2008), ‘Dos llibres de Joan Peiró i Belis’ (abril, 2009), ‘In memorian Rossend Dalmau i Graupera (abril, 2009), ‘Adéu, Germi’ (agost 2009).

Em demanava parlar del tema, tot prenent un cafè. Ja havia passat temps, des del 2007, any en què va fer la seva tesina L’obra cultural i pedagògica de la cooperativa Cristalleries de Mataró. 1920-36, i això li permetria conèixer la percepció sobre la cooperativa dels familiars dels cooperadors. El vaig posar en contacte amb la meva mare, filla de Jaume Bartrolí i néta d’Enric Bartrolí Nogués, i ella amb altres descendents de cooperadors.

Parlar del Forn del Vidre –perdoneu, però no m'agrada dir-ne Cristalleries de Mataró– és parlar de Joan Peiró, però Garau aposta per obrir el tema, expandir-lo, i parlar del món cooperativista, dels treballadors, dels seus familiars, de l’esperit cooperativista i sobretot del treball cultural de la cooperativa.

Enric Bartrolí i Nogués, el meu besavi, va ser director de fabricació del Forn del Vidre, abans que Joan Peiró, i aquest el va substituir en el càrrec en caure molt malalt Enric Bartrolí, a les darreries de la dècada dels anys vint. No va ser fins el 1933 que Joan Peiró va ser designat oficialment director de fabricació, en la mort d’Enric Bartrolí.

Més d’un cop he pensat que l’època del Forn del Vidre és, segur, una època que he idealitzat. Potser hi ha contribuït la passió amb què me n’ha parlat la mare, els petjapapers de vidre de damunt de l'estudi i els peixos de colors que sempre he vist a les lleixes de casa.

Foto del bloc de

http://joanantonibaron.blogspot.com/2008/09/peixos-de-vidre.html

Foto del bloc de http://fotojral.blogspot.com/

Però quan arriba un historiador i et confirma que va ser la cooperativa de vidre més forta que va existir a Catalunya als anys trenta i una de les primeres de tot l’Estat espanyol, em reafirmo en el que sempre he pensat: Mataró no ha estat només la ciutat de la indústria tèxtil, i potser ja seria hora que ho assumíssim tots plegats.

L’any 2009, Cristalleries de Mataró donà el seu fons documental de l’empresa a l’Ajuntament de Mataró, cedint-lo gratuïtament per a facilitar-ne la conservació i posar-los a disposició dels estudiosos (això és el que diu la notícia d’El Punt, setembre’09), i l’ajuntament es comprometé a ordenar i classificar tot el llegat.

Em pregunto si als estudiants de la ciutat, més enllà de la història de Catalunya, la història d’Espanya, la història d’Europa i la història mundial, se’ls explica què va significar la cooperativa del Forn del Vidre per a la ciutat, per la indústria, per la política i pel cooperativisme.

De moment, podrem començar per visitar la col·lecció de la donació del Forn del Vidre que s’exposarà en la nova sala d’exposicions del Museu de Mataró, des del 28 d’abril fins al setembre. Però caldria fer un pas més, perquè els fills i néts d’aquells que la van fundar i van treballar-hi tenen es troben ara prop de la setantena.

L’any 2007, Capgròs va produir el documental Teixint la ciutat, un film que mostrava la història del gènere de punt a Mataró. Jo, davant l’èxit dels productes que darrerament ha fet XarxaClack (Clack Produccions), correria a demanar a Joan Salicrú i Eloi Aymerich que si posin, que no esperin gaire més, no sigui que fem tard a l’hora de recollir testimonis orals.

Per a més informació, us deixo l’article que Miguel Garau va fer a la revista d’història cultural Cercles, núm. 13.

Josep Goday i Casals, arquitecte mataroní

La presentació del llibre Josep Goday i Casals, arquitectura escolar a Barcelona de la Mancomunitat a la República, editat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2008, es va fer a la sala d'actes del Col·legi d'Aparelledors, i va anar a càrrec de tres exposicions molt ben fetes. Josep Prats, representant de l'Associació dels Antics Alumnes, va dir que van començar a descobrir  Goday amb motiu del 150 de l'escola, celebrat el 2006, i que esperen que l'acte serveixi per donar-lo a conèixer.

Agàpit Borràs, arquitecte, va ser l’encarregat de donar unes breus pinzellades cronològiques, històriques i artístiques que ajudaven els assistents a l’acte a prendre consciència de la grandesa i la importància d’aquest arquitecte mataroní, massa vegades ignorat i situat a l’ombra de Puig i Cadafalch. Renaixença, l’Eixample de Barcelona de 1859, l’inici del Modernisme, l’Exposició Universal, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Guastavino, Gaudí, Noucentisme, Cèsar Martinell, Jujol, Sert...

No sé si hi ha gaire gent que sàpiga qui va ser Josep Goday i Casals (Mataró, 1882 – Barcelona, 1936). Sembla que va néixer al carrer d’en Molas, de Mataró, i va ser alumne de l’escola de Valldemia. Serà l’encarregat de fer una de les reformes arquitectòniques de l’escola, treball que li servirà per després repetir-les arreu de les diferents escoles. Diu Borràs: ‘En el fons, Goday era una manierista’. Goday va crear monuments escolars, palaus, apartant-se dels processos finals del Modernisme. Però qui hi havia al darrera de la magnificència de l’obra pública? Doncs, Prat de la Riba.

Em va agradar l’explicació que va fer de l’eix Rogent-Gaudí (la presó, a la part alta de la Riera – la cooperativa Obrera Mataronense, ara Nau Gaudí, a la part baixa de la ciutat), ben dibuixat al centre de la ciutat de Mataró, eix que també abraça Josep Goday (escola Valldemia) i Puig i Cadafalch (mercat de la plaça Gran i la Casa Coll i Regàs). Un eix que, evidentment, cal potenciar i divulgar.

Després d’aquesta introducció, el colofó el vam tenir amb els dos autors del llibre: Marc Cuixart i Goday, nét de l’arquitecte, i Albert Cubeles i Bonet, historiador. Ens expliquen que l’Ajuntament de Barcelona els van encarregar el llibre, pel 75è aniversari de les escoles públiques, i que van quedar parats en descobrir que l’obra era més monumental del que havien pensat.

L’Albert Cubeles declara sense embuts que som deutors del projecte noucentista i que l’hem de tenir de referent. El mètode que utilitzaven era el treball en equip. Goday treballava amb Ainaud i Martorell, i ells tenien al darrera pedagogs, pediatres i metges. L’equip no es pot entendre sense aquesta gent al darrere. L’estat del benestar va començar aquí. Prat de la Riba diu: ‘No ens en sortirem si no eduquem a la gent’ i Goday entén la idea i construeix palaus per als nens i nenes. L’arquitectura senzilla, amb estocats i esgrafiats a la façana, li permetia fer-ho amb baix pressupost. Escoles austeres, però que no transmetien pobresa. Magnífic lema el d'una manifestació que va organitzar Ainaud: 'NENS, volem aconseguir que's construeixi una escola que sigui un palau per a vosaltres'.

Goday és fill del Maresme per tots costats: el seu pare, fill de Canet de Mar, i la mare, filla d’Allela i mestra de professió. La mare de Goday va intentar que estudiés amb Puig i Cadafalch. En les estones lliures que tenien, Goday i Puig i Cadafalch jugaven a posar-se problemes de matemàtiques.

A Josep Goday el visualitzem a les escoles públiques, però el seu projecte va molt més enllà de les escoles. Quan mirem el valor estratègic del que li donen com a arquitecte de la Comissió de Cultura durant la República, t’adones que el seu paper és molt important.

Posa una escola on actualment hi ha el Museu Picasso: per preservar el patrimoni, que queia a trossos, i per educar els nens d’aquell barri. També fa les primeres reformes de la Casa l’Ardiaca.

L’Albert Cubeles també ens explica que el seu avi (Bonet i Garí, argentoní), tot i ser un gaudinà convençut, va fer la seva pròpia arquitectura. L’esport predilecte de Bonet i Garí era passejar-se per les masies del Maresme, tal com podem veure en el seu llibre Les masies del Maresme (1983).

La veu segura i contundent de Santi Estrany clou un acte que ha estat intel·lectualment ric, de descoberta per a alguns i d’agraïment per als altres. Quan Estrany pren la paraula és per mostrar el seu immens agraïment per parlar del Noucentisme a Catalunya, una de les èpoques més esplendoroses del segle XX, on també es va revitalitzar la llengua.

Amb Josep Goday hi ha una implicació familiar i personal, i és que ell va fer la casa de Salvador Armendares i Torrent, a Malgrat de Mar, l’any 1926. La relació els va venir perquè Salvador Armendares estudià medicina amb Salvador Goday, germà de Josep.

El més curiós de tot, però, és assistir a la presentació d’un llibre que està exhaurit. Caldria tornar a reeditar-lo i, tractant-se d’un arquitecte mataroní a qui cal divulgar i conèixer, potser les institucions de Mataró s’hi haurien d’implicar d’alguna manera.

Josep Abril i Argemí, l’alcalde de Mataró afusellat

Cada any, per aquestes dates, apareix a la plaça de Santa Anna de Mataró una pancarta d’ERC que recorda Josep Abril i Argemí, l’alcalde de Mataró que fou afusellat al Camp de la Bota el 16 de març de 1939.

Qui era Josep Abril? Reprodueixo la nota biogràfica dels Fulls/94 del Museu Arxiu de Santa Maria (abril, 2009):

‘Josep Abril i Argemí neix l’any 1869 a Santa Maria de Palautodera (Vallès Oriental), essent el cinquè fill del matrimoni format per Josep Abril i Maria Argemí, pares d’un total de deu fills. Treballa de sabater a Granollers i Mataró. Contrau matrimoni amb Josepa Catarineu i Tàpias, amb qui té tres fills. Després de la mort d’aquesta, el juny de 1910, es casa en segones núpcies amb Neus Sànchez i Rodríguez, amb qui tindrà dos fills més.

S’afilia al Partit Federalista Republicà de Pi i Margall. L’any 1893 és escollit president del Comité Republicano Democrático Federalista Radical de Mataró.

És regidor de l’Ajuntament de Mataró durant la restauració borbònica, en concret, els anys 1899, 1901-1902, 1904-1906, 1909-1911, 1913, 1920, 1922 i 1925.

És un dels fundadors d’ERC a la capital del Maresme. Avui, la seu d’ERC de Mataró porta el seu nom.

Escriu les monografies Colección de diálogos i La Revolución de Julio de 1909 en Mataró sobre la Setmana Tràgica. També participa en diversos periòdics mataronins, sobretot a El Nuevo Ideal.

Va ésser el primer alcalde de Mataró de la segona república (1931-1939). Ell mateix va ser qui la va proclamar a la capital del Maresme. El seu mandat va ésser molt inestable políticament. Conseller-regidor de l’Ajuntament de Mataró el 1934.

Empresonat pels Fets d’Octubre de 1934.

Com a conseller-regidor de l’Ajuntament de Mataró per ERC, a partir del 20 de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Salut Pública o Comitè Local Antifeixista.

Va ésser alcalde accidental en algun moment de l’inici de la Guerra Civil, substituint Salvador Cruxent, que emmalaltia sovint.

Va exercir de comissari municipal de Dosrius fins als darrers mesos de l’any 1938.

Creient que no hi hauria cap represàlia, va decidir no exiliar-se, però el 2 de febrer de 1939 fou empresonat a Mataró i, poc més tard, el 27 de febrer, a la presó Model de Barcelona. Condemnat a mort en consell de guerra el 7 de març de 1939, fou afusellat al Camp de la Bota el 16 de març de 1939, a l’edat de 70 anys.”

Rafael Estrany explica en el seu dietari sobre la guerra civil va Mataró que Josep Abril va ser una de les persones, juntament amb els altres alcaldes Cruxent i Molist –i del Comitè revolucionari, en Peiró-, i també els tres consellers de cultura que hi hagueren durant aquell període (Albert Puig, Mora i Rabat), que van ajudar i van donar tota classe de facilitats i atencions per poder salvar, classificar i catalogar el patrimoni artístico-cultural i objectes de culte de la ciutat.

Josep Abril va ser víctima de la intolerància franquista després de la Guerra Civil, i junt amb Joan Peiró i Belis són les dues víctimes de més relleu i significació política i social a la ciutat de Mataró.

Enguany farà setanta-dos anys del seu afusellament i ERC-Mataró demana a l’alcalde de Mataró que s’iniciïn els procediments per incloure l’alcalde Abril a la galeria de mataronins il·lustres.

Alguns enllaços d’interès:

1. Josep Abril i Argemí, una aproximació al federalisme republicà.

2. 'Josep Abril i Argemí, primer alcalde republicà', article de Josep Xaubet, publicat a Independència, el butlletí d'ERCMataró (novembre de 1998) 

3. Article de Jordi Surinyach, a Vilaweb (2004)

4. La Comissió de Joan Peiró s'adhereix a l'acte d'homenatge a Josep Abril i Argemí (2002)

5. Joan Giménez reivindica Josep Abril com l'apaivagador de la Setmana Tràgica (2009)

6. ERC-Mataró demana que es procedeixi a incloure l'Alcalde Abril a la Galeria de Mataronins Il·lustres.

Flashmob a Mataró

La Coixinera avui ha enregistrat un vídeoclip a Mataró, i ho ha fet amb la cançó d'El xotis d'en Borina.

Fa dies que sabíem d'aquesta convocatòria i havien penjat al youtube el tutorial perquè la gent es pogués aprendre el ball.

Sort que la gent ha demanat: 'Volem tornar a ballar, volem tornar a ballar...', perquè si no no hi hauria arribat temps.

Algunes fotografies de l'enregistrament d'aquest flashmob, que s'ha ballat a les 12:00, a la plaça de Santa Anna, de Mataró.

A propòsit de Rellotge d’emocions, el nou CD de Raimon

Un de les coses que més em va agradar en transcriure els dietaris de Maurici Serrahima, van ser les descripcions dels inicis d’aquells cantants a qui jo havia anat seguint: Llach, Raimon, Maria del Mar, Quico Pi de la Serra...

Avui el diari Ara ens ha permès comprar Rellotge d’emocions d'en Raimon (Picap), tot i que ja fa dies que en podíem fer un tastet des del seu web. Amb el CD escoltat, però encara no acabat d'assaborir del tot, busco a la llibreria Del passat quan era present, IV (1964-1968), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, i rellegeixo el que va escriure Serrahima d’en Raimon. Impressiona veure què va escriure d’ell en aquells anys.

“9 de març de 1964

En Raimon és un poeta, un músic i un cantaire de primer ordre. A València ha fet una revolució; aquí és admirat per tot el poble i per tot el jovent, i restableix amb València el vell lligam en una forma, en un grau que ningú no havia aconseguit feia segles. Alhora, ha començat a restablir també a Catalunya la idea –sovint esfumada– que parlar valencià és parlar català. Però, a més, ha sabut trobar el to actual, el que pot fer vàlid a tot el món. Si ho saben moure, pot esdevenir un valor internacional en el ram de la cançó –tan fort avui pertot arreu– i amb ell la coneixença externa i interna de la nostra llengua i del nostre cas pot fer un avenç molt important. I no sóc jo sol qui ho diu, sinó molts que en saben més que jo, i també gent inesperada com, per exemple, en William B. Watson, un quàquer i historiador nord-americà que estudia el comerç de la Catalunya medieval, i entén el català i fins el parla, i al qual l’amistat amb en Lluís i la seva colla ha permès de conèixer en Raimon –confrare en l’ofici de la història– i de sentir-lo; era a la sessió d’ahir, i deia que se sent identificat a la manera de cantar d’en Raimon, que no li resulta ni desplaçada ni exòtica, i que està segur que, amb una bona traça en presentar-lo, tindria molt d’èxit –i guanyaria molts dòlars– als Estats Units. En Lluís també ho veu així, i em deia dies enrere que, si bé per una banda el triomf d’en Raimon ha tret una mica d’importància als altres cantaires –on van , si no hi ha en Raimon, el públic se sent una mica decebut–, en canvi ha augmentat l’interès del públic pel conjunt del moviment i l’ha fet pujar de to en benefici de tots. La venda de discos del Raimon va de bon tros al davant de la de tots els altres. I caldrà editar les cançons, però també els poemes que en són la lletra; els que conec han d’anar ja d’entrada en qualsevol antologia poètica de la zona valenciana (...) i potser aviat caldrà pensar en si n’hi ha d’haver alguna en les antologies generals de la llengua.’

Agost de 1966

A un quart d’una érem a Perpinyà, on vam dormir. (...) Jo vaig comprar uns llibres i, a més –en doble exemplar–, el disc de Raimon a l’Olympia (de París), que en aquell moment tothom comentava i no era trobable a Barcelona, perquè no el deixaven entrar. (...) I vam tocar el disc, en el qual se sentien les ovacions del públic parisenc, i la dedicatòria per Raimon, en un francès elemental, d’una cançó als pares caputxins de Sarrià. Però el record inesborrable d’aquell vespre, per a mi me’l va deixar la cançó Si un dia vols...

I en el setmanari El Maresme, núm. 206, març de 1982, hi trobo un fragment del diari que escrivia el mateix Raimon:

‘Barcelona, 19 d’agost de 1970

Sempre hi ha maneres de donar a entendre tot el que no es pot dir. Però dura ja massa anys el parlar amb mitges paraules, l’insinuar. Com a conseqüència d’això, la confusió és terrible. Els únics que tenen les idees clares són la gent de dreta i amb prou feines. Després vénen els gauche divine, dient que l’artista ha de ser despolititzat de la seva obra. Com si en aquest país hom pogués escollir entre ser o no ser despolititzat en l’obra. La quantitat de collonades que s’arriben a dir quan no es pot parlar o escriure amb llibertat, és immensa. (...) Ara es posarà de moda aquí aquella conya italiana del dissempegno. Mentrestant maten els obrers a Granada i on sigui, però com que d’això no es pot escriure al diari, parlem de Tarzan i dels culs de les senyores. Em sabria molt de greu morir sense que aquesta societat hagués plegat un esclafit fortíssim, més fort que el francès del 1789.”

Fi de temporada dels Pastorets de Mataró (2010-2011)

Demà s’acaba la temporada 2010-2011 dels Pastorets de Mataró de Sala Cabanyes. Enguany han creat més expectació que l’habitual, atès que en la roda de premsa Josep Rodri els va presentar com uns Pastorets agnòstics.

Jaume  Calsapeu, a la revista El Maresme, va escriure al núm. 195 (desembre de 1981): ‘El text ingenu reprendrà el seu camí com si els pèndols oscil·lants dels rellotges d’una societat que viu marcada pel seu propi impuls de canvi accelerat s’haguessin deturat en el temps i les busques, invertint el moviment, volguessin recular al seu punt de partida. És aquesta la sensació que sorprèn cada any els nombrosos espectadors d’arreu de Catalunya que donen bo de sentir i de veure en el decurs del cicle nadalenc la representació 'naïf' i pregonament arrelada de Sala Cabanyes, que no ha pogut ser anihilada en nom de cap avenç social ni suposadament dramàtic. Aquesta transmissió escènica de pares a fills, avui Patrimoni Cultural de la Ciutat, conserva encara el seu efecte gràcies a un esforç col.lectiu que ha estat capaç de respectar fidelment l’espectacle en el seu estat original, lluny de dubtoses modernitats. Aquesta és, sens dubte, una de les contradictòries virtuts dels Pastorets de Mataró.”

En el mateix número es publicava un quadre amb els costos de l’espectacle d’aquella temporada 81-82. Veure’l ara, fa somriure.

                                                                                                     Pessetes

Orquestra i direcció musical                                                         718.000

Tramoies                                                                                    292.000

Personal de sala (porters, acomodadors, taquilleres)                     102.000

Propaganda                                                                                 515.000

Lloguer de l’ase                                                                            24.000

Llum                                                                                           120.000

Societat General d’Autors i Menors                                               230.940

Manteniment Sala (neteja i calefacció)                                           31.200

Assegurança d’accidents (actors, tècnics i públic)                           50.000

Cartelleres entrades i sortides de Mataró                                        45.000

Josep Mainar, decoració i Parlament

M’han fet arribar aquesta entrevista, publicada a La Vanguardia el dimarts, 28 d’agost de 1979, i he pensat que semblava escrit de feia poc.


‘El tema: Parlament de Catalunya
 El personaje: Josep Mainar i Pons: 80 años, viudo; dos hijas, cinco nietos; nació en Barcelona; decorador; su afición, el periodismo.

– Usted participó en la decoración del Parlament ¿no?
– Sí, sí, sí. Como ayudante de Santiago Marco.
– ¿Qué se buscó? ¿Estética o funcionalismo?
– Estética y funcionalismo a la hora. Sí, sí, con rigor. (Pausa.) Bueno, estética adaptada al edificio, que ya existía…
– ¿Sirve todavía?
– Como que se ha anunciado un aumento de plazas de diputados, sin que yo quiera interferir, se podría ampliar la capacidad, con ventaja de tiempo y dinero a cualquier otra solución.
– ¿Hay otra?
– (Sonríe.) No la conozco.
– ¿Una ampliación respetando la decoración o haciéndola nueva?
– ¡No, no! Conservando el carácter de la sala…
– ¿Pero la colocación de micrófonos, marcadores electrónicos, etc., lo permitiría?
– (Suspira.) Bueno, en aquel momento todo eso no existía, pero pienso que no habría problema.
– ¿Y no sería mejor un nuevo edificio, moderno? Porque comprar uno antiguo…
– ¡Hombre! Es inasequible en el tiempo: (sonríe) en la cuestión económica…

Josep Mainar, todavía ágil, habla en voz baja, ‘en un català molt polit’. Me justifica ‘su afición’ y me enseña su carnet de la Asociación de Periodistas de Barcelona, firmada por el president Macià de 1932.

– ¿Participó el president Macià en la decoración?
– No. El que intervino fue el actual president, como conseller de Governació, porque estaba a su cargo la orientación del proyecto.
– ¿Una participación muy directa?
– Sí, dirigía la obra… bueno, la vigilaba de cerca… Aún tengo una foto en la que está él, los industriales que participaron, la primera mujer periodista que hubo en Barcelona, Irene Polo, Marco y yo, hecha la antevigilia de la inauguración.”