Josep Goday i Casals, arquitecte mataroní

La presentació del llibre Josep Goday i Casals, arquitectura escolar a Barcelona de la Mancomunitat a la República, editat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2008, es va fer a la sala d'actes del Col·legi d'Aparelledors, i va anar a càrrec de tres exposicions molt ben fetes. Josep Prats, representant de l'Associació dels Antics Alumnes, va dir que van començar a descobrir  Goday amb motiu del 150 de l'escola, celebrat el 2006, i que esperen que l'acte serveixi per donar-lo a conèixer.

Agàpit Borràs, arquitecte, va ser l’encarregat de donar unes breus pinzellades cronològiques, històriques i artístiques que ajudaven els assistents a l’acte a prendre consciència de la grandesa i la importància d’aquest arquitecte mataroní, massa vegades ignorat i situat a l’ombra de Puig i Cadafalch. Renaixença, l’Eixample de Barcelona de 1859, l’inici del Modernisme, l’Exposició Universal, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Guastavino, Gaudí, Noucentisme, Cèsar Martinell, Jujol, Sert...

No sé si hi ha gaire gent que sàpiga qui va ser Josep Goday i Casals (Mataró, 1882 – Barcelona, 1936). Sembla que va néixer al carrer d’en Molas, de Mataró, i va ser alumne de l’escola de Valldemia. Serà l’encarregat de fer una de les reformes arquitectòniques de l’escola, treball que li servirà per després repetir-les arreu de les diferents escoles. Diu Borràs: ‘En el fons, Goday era una manierista’. Goday va crear monuments escolars, palaus, apartant-se dels processos finals del Modernisme. Però qui hi havia al darrera de la magnificència de l’obra pública? Doncs, Prat de la Riba.

Em va agradar l’explicació que va fer de l’eix Rogent-Gaudí (la presó, a la part alta de la Riera – la cooperativa Obrera Mataronense, ara Nau Gaudí, a la part baixa de la ciutat), ben dibuixat al centre de la ciutat de Mataró, eix que també abraça Josep Goday (escola Valldemia) i Puig i Cadafalch (mercat de la plaça Gran i la Casa Coll i Regàs). Un eix que, evidentment, cal potenciar i divulgar.

Després d’aquesta introducció, el colofó el vam tenir amb els dos autors del llibre: Marc Cuixart i Goday, nét de l’arquitecte, i Albert Cubeles i Bonet, historiador. Ens expliquen que l’Ajuntament de Barcelona els van encarregar el llibre, pel 75è aniversari de les escoles públiques, i que van quedar parats en descobrir que l’obra era més monumental del que havien pensat.

L’Albert Cubeles declara sense embuts que som deutors del projecte noucentista i que l’hem de tenir de referent. El mètode que utilitzaven era el treball en equip. Goday treballava amb Ainaud i Martorell, i ells tenien al darrera pedagogs, pediatres i metges. L’equip no es pot entendre sense aquesta gent al darrere. L’estat del benestar va començar aquí. Prat de la Riba diu: ‘No ens en sortirem si no eduquem a la gent’ i Goday entén la idea i construeix palaus per als nens i nenes. L’arquitectura senzilla, amb estocats i esgrafiats a la façana, li permetia fer-ho amb baix pressupost. Escoles austeres, però que no transmetien pobresa. Magnífic lema el d'una manifestació que va organitzar Ainaud: 'NENS, volem aconseguir que's construeixi una escola que sigui un palau per a vosaltres'.

Goday és fill del Maresme per tots costats: el seu pare, fill de Canet de Mar, i la mare, filla d’Allela i mestra de professió. La mare de Goday va intentar que estudiés amb Puig i Cadafalch. En les estones lliures que tenien, Goday i Puig i Cadafalch jugaven a posar-se problemes de matemàtiques.

A Josep Goday el visualitzem a les escoles públiques, però el seu projecte va molt més enllà de les escoles. Quan mirem el valor estratègic del que li donen com a arquitecte de la Comissió de Cultura durant la República, t’adones que el seu paper és molt important.

Posa una escola on actualment hi ha el Museu Picasso: per preservar el patrimoni, que queia a trossos, i per educar els nens d’aquell barri. També fa les primeres reformes de la Casa l’Ardiaca.

L’Albert Cubeles també ens explica que el seu avi (Bonet i Garí, argentoní), tot i ser un gaudinà convençut, va fer la seva pròpia arquitectura. L’esport predilecte de Bonet i Garí era passejar-se per les masies del Maresme, tal com podem veure en el seu llibre Les masies del Maresme (1983).

La veu segura i contundent de Santi Estrany clou un acte que ha estat intel·lectualment ric, de descoberta per a alguns i d’agraïment per als altres. Quan Estrany pren la paraula és per mostrar el seu immens agraïment per parlar del Noucentisme a Catalunya, una de les èpoques més esplendoroses del segle XX, on també es va revitalitzar la llengua.

Amb Josep Goday hi ha una implicació familiar i personal, i és que ell va fer la casa de Salvador Armendares i Torrent, a Malgrat de Mar, l’any 1926. La relació els va venir perquè Salvador Armendares estudià medicina amb Salvador Goday, germà de Josep.

El més curiós de tot, però, és assistir a la presentació d’un llibre que està exhaurit. Caldria tornar a reeditar-lo i, tractant-se d’un arquitecte mataroní a qui cal divulgar i conèixer, potser les institucions de Mataró s’hi haurien d’implicar d’alguna manera.