dijous, 31 de març de 2011

A propòsit del Forn del Vidre de Mataró

Ara fa mes d’un any, Miguel Garau i Rolandi, doctorand en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, em va escriure: ‘Ha estat una gran sort i un gran plaer trobar el seu bloc per internet’.

Garau, qui publicarà properament l’obra Joan Peiró i Belis, dins la col·lecció ‘Cooperativistes catalans’, de l’editorial Cossetània, m’agraïa els apunts sobre ‘Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró (juny, 2008), ‘Dos llibres de Joan Peiró i Belis’ (abril, 2009), ‘In memorian Rossend Dalmau i Graupera (abril, 2009), ‘Adéu, Germi’ (agost 2009).

Em demanava parlar del tema, tot prenent un cafè. Ja havia passat temps, des del 2007, any en què va fer la seva tesina L’obra cultural i pedagògica de la cooperativa Cristalleries de Mataró. 1920-36, i això li permetria conèixer la percepció sobre la cooperativa dels familiars dels cooperadors. El vaig posar en contacte amb la meva mare, filla de Jaume Bartrolí i néta d’Enric Bartrolí Nogués, i ella amb altres descendents de cooperadors.

Parlar del Forn del Vidre –perdoneu, però no m'agrada dir-ne Cristalleries de Mataró– és parlar de Joan Peiró, però Garau aposta per obrir el tema, expandir-lo, i parlar del món cooperativista, dels treballadors, dels seus familiars, de l’esperit cooperativista i sobretot del treball cultural de la cooperativa.

Enric Bartrolí i Nogués, el meu besavi, va ser director de fabricació del Forn del Vidre, abans que Joan Peiró, i aquest el va substituir en el càrrec en caure molt malalt Enric Bartrolí, a les darreries de la dècada dels anys vint. No va ser fins el 1933 que Joan Peiró va ser designat oficialment director de fabricació, en la mort d’Enric Bartrolí.

Més d’un cop he pensat que l’època del Forn del Vidre és, segur, una època que he idealitzat. Potser hi ha contribuït la passió amb què me n’ha parlat la mare, els petjapapers de vidre de damunt de l'estudi i els peixos de colors que sempre he vist a les lleixes de casa.

Foto del bloc de


Però quan arriba un historiador i et confirma que va ser la cooperativa de vidre més forta que va existir a Catalunya als anys trenta i una de les primeres de tot l’Estat espanyol, em reafirmo en el que sempre he pensat: Mataró no ha estat només la ciutat de la indústria tèxtil, i potser ja seria hora que ho assumíssim tots plegats.

L’any 2009, Cristalleries de Mataró donà el seu fons documental de l’empresa a l’Ajuntament de Mataró, cedint-lo gratuïtament per a facilitar-ne la conservació i posar-los a disposició dels estudiosos (això és el que diu la notícia d’El Punt, setembre’09), i l’ajuntament es comprometé a ordenar i classificar tot el llegat.

Em pregunto si als estudiants de la ciutat, més enllà de la història de Catalunya, la història d’Espanya, la història d’Europa i la història mundial, se’ls explica què va significar la cooperativa del Forn del Vidre per a la ciutat, per la indústria, per la política i pel cooperativisme.

De moment, podrem començar per visitar la col·lecció de la donació del Forn del Vidre que s’exposarà en la nova sala d’exposicions del Museu de Mataró, des del 28 d’abril fins al setembre. Però caldria fer un pas més, perquè els fills i néts d’aquells que la van fundar i van treballar-hi tenen es troben ara prop de la setantena.

L’any 2007, Capgròs va produir el documental Teixint la ciutat, un film que mostrava la història del gènere de punt a Mataró. Jo, davant l’èxit dels productes que darrerament ha fet XarxaClack (Clack Produccions), correria a demanar a Joan Salicrú i Eloi Aymerich que si posin, que no esperin gaire més, no sigui que fem tard a l’hora de recollir testimonis orals.

Per a més informació, us deixo l’article que Miguel Garau va fer a la revista d’història cultural Cercles, núm. 13.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Podeu consultar / esmenar / enriquir una nova entrada a la Viquipèdia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Cristalleries_de_Matar%C3%B3. També s'hi arriba (redirecció)per http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Forn_del_Vidre&redirect=no