Un de les coses que més em va agradar en transcriure els dietaris de Maurici Serrahima, van ser les descripcions dels inicis d’aquells cantants a qui jo havia anat seguint: Llach, Raimon, Maria del Mar, Quico Pi de la Serra...
Avui el diari Ara ens ha permès comprar Rellotge d’emocions d'en Raimon (Picap), tot i que ja fa dies que en podíem fer un tastet des del seu web. Amb el CD escoltat, però encara no acabat d'assaborir del tot, busco a la llibreria Del passat quan era present, IV (1964-1968), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, i rellegeixo el que va escriure Serrahima d’en Raimon. Impressiona veure què va escriure d’ell en aquells anys.
“9 de març de 1964
En Raimon és un poeta, un músic i un cantaire de primer ordre. A València ha fet una revolució; aquí és admirat per tot el poble i per tot el jovent, i restableix amb València el vell lligam en una forma, en un grau que ningú no havia aconseguit feia segles. Alhora, ha començat a restablir també a Catalunya la idea –sovint esfumada– que parlar valencià és parlar català. Però, a més, ha sabut trobar el to actual, el que pot fer vàlid a tot el món. Si ho saben moure, pot esdevenir un valor internacional en el ram de la cançó –tan fort avui pertot arreu– i amb ell la coneixença externa i interna de la nostra llengua i del nostre cas pot fer un avenç molt important. I no sóc jo sol qui ho diu, sinó molts que en saben més que jo, i també gent inesperada com, per exemple, en William B. Watson, un quàquer i historiador nord-americà que estudia el comerç de la Catalunya medieval, i entén el català i fins el parla, i al qual l’amistat amb en Lluís i la seva colla ha permès de conèixer en Raimon –confrare en l’ofici de la història– i de sentir-lo; era a la sessió d’ahir, i deia que se sent identificat a la manera de cantar d’en Raimon, que no li resulta ni desplaçada ni exòtica, i que està segur que, amb una bona traça en presentar-lo, tindria molt d’èxit –i guanyaria molts dòlars– als Estats Units. En Lluís també ho veu així, i em deia dies enrere que, si bé per una banda el triomf d’en Raimon ha tret una mica d’importància als altres cantaires –on van , si no hi ha en Raimon, el públic se sent una mica decebut–, en canvi ha augmentat l’interès del públic pel conjunt del moviment i l’ha fet pujar de to en benefici de tots. La venda de discos del Raimon va de bon tros al davant de la de tots els altres. I caldrà editar les cançons, però també els poemes que en són la lletra; els que conec han d’anar ja d’entrada en qualsevol antologia poètica de la zona valenciana (...) i potser aviat caldrà pensar en si n’hi ha d’haver alguna en les antologies generals de la llengua.’
Agost de 1966
A un quart d’una érem a Perpinyà, on vam dormir. (...) Jo vaig comprar uns llibres i, a més –en doble exemplar–, el disc de Raimon a l’Olympia (de París), que en aquell moment tothom comentava i no era trobable a Barcelona, perquè no el deixaven entrar. (...) I vam tocar el disc, en el qual se sentien les ovacions del públic parisenc, i la dedicatòria per Raimon, en un francès elemental, d’una cançó als pares caputxins de Sarrià. Però el record inesborrable d’aquell vespre, per a mi me’l va deixar la cançó Si un dia vols...
I en el setmanari El Maresme, núm. 206, març de 1982, hi trobo un fragment del diari que escrivia el mateix Raimon:
‘Barcelona, 19 d’agost de 1970
Sempre hi ha maneres de donar a entendre tot el que no es pot dir. Però dura ja massa anys el parlar amb mitges paraules, l’insinuar. Com a conseqüència d’això, la confusió és terrible. Els únics que tenen les idees clares són la gent de dreta i amb prou feines. Després vénen els gauche divine, dient que l’artista ha de ser despolititzat de la seva obra. Com si en aquest país hom pogués escollir entre ser o no ser despolititzat en l’obra. La quantitat de collonades que s’arriben a dir quan no es pot parlar o escriure amb llibertat, és immensa. (...) Ara es posarà de moda aquí aquella conya italiana del dissempegno. Mentrestant maten els obrers a Granada i on sigui, però com que d’això no es pot escriure al diari, parlem de Tarzan i dels culs de les senyores. Em sabria molt de greu morir sense que aquesta societat hagués plegat un esclafit fortíssim, més fort que el francès del 1789.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada