diumenge, 6 de febrer de 2011

A propòsit de Rellotge d’emocions, el nou CD de Raimon

Un de les coses que més em va agradar en transcriure els dietaris de Maurici Serrahima, van ser les descripcions dels inicis d’aquells cantants a qui jo havia anat seguint: Llach, Raimon, Maria del Mar, Quico Pi de la Serra...

Avui el diari Ara ens ha permès comprar Rellotge d’emocions d'en Raimon (Picap), tot i que ja fa dies que en podíem fer un tastet des del seu web. Amb el CD escoltat, però encara no acabat d'assaborir del tot, busco a la llibreria Del passat quan era present, IV (1964-1968), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, i rellegeixo el que va escriure Serrahima d’en Raimon. Impressiona veure què va escriure d’ell en aquells anys.

“9 de març de 1964
En Raimon és un poeta, un músic i un cantaire de primer ordre. A València ha fet una revolució; aquí és admirat per tot el poble i per tot el jovent, i restableix amb València el vell lligam en una forma, en un grau que ningú no havia aconseguit feia segles. Alhora, ha començat a restablir també a Catalunya la idea –sovint esfumada– que parlar valencià és parlar català. Però, a més, ha sabut trobar el to actual, el que pot fer vàlid a tot el món. Si ho saben moure, pot esdevenir un valor internacional en el ram de la cançó –tan fort avui pertot arreu– i amb ell la coneixença externa i interna de la nostra llengua i del nostre cas pot fer un avenç molt important. I no sóc jo sol qui ho diu, sinó molts que en saben més que jo, i també gent inesperada com, per exemple, en William B. Watson, un quàquer i historiador nord-americà que estudia el comerç de la Catalunya medieval, i entén el català i fins el parla, i al qual l’amistat amb en Lluís i la seva colla ha permès de conèixer en Raimon –confrare en l’ofici de la història– i de sentir-lo; era a la sessió d’ahir, i deia que se sent identificat a la manera de cantar d’en Raimon, que no li resulta ni desplaçada ni exòtica, i que està segur que, amb una bona traça en presentar-lo, tindria molt d’èxit –i guanyaria molts dòlars– als Estats Units. En Lluís també ho veu així, i em deia dies enrere que, si bé per una banda el triomf d’en Raimon ha tret una mica d’importància als altres cantaires –on van , si no hi ha en Raimon, el públic se sent una mica decebut–, en canvi ha augmentat l’interès del públic pel conjunt del moviment i l’ha fet pujar de to en benefici de tots. La venda de discos del Raimon va de bon tros al davant de la de tots els altres. I caldrà editar les cançons, però també els poemes que en són la lletra; els que conec han d’anar ja d’entrada en qualsevol antologia poètica de la zona valenciana (...) i potser aviat caldrà pensar en si n’hi ha d’haver alguna en les antologies generals de la llengua.’

Agost de 1966

A un quart d’una érem a Perpinyà, on vam dormir. (...) Jo vaig comprar uns llibres i, a més –en doble exemplar–, el disc de Raimon a l’Olympia (de París), que en aquell moment tothom comentava i no era trobable a Barcelona, perquè no el deixaven entrar. (...) I vam tocar el disc, en el qual se sentien les ovacions del públic parisenc, i la dedicatòria per Raimon, en un francès elemental, d’una cançó als pares caputxins de Sarrià. Però el record inesborrable d’aquell vespre, per a mi me’l va deixar la cançó Si un dia vols...

I en el setmanari El Maresme, núm. 206, març de 1982, hi trobo un fragment del diari que escrivia el mateix Raimon:

‘Barcelona, 19 d’agost de 1970
Sempre hi ha maneres de donar a entendre tot el que no es pot dir. Però dura ja massa anys el parlar amb mitges paraules, l’insinuar. Com a conseqüència d’això, la confusió és terrible. Els únics que tenen les idees clares són la gent de dreta i amb prou feines. Després vénen els gauche divine, dient que l’artista ha de ser despolititzat de la seva obra. Com si en aquest país hom pogués escollir entre ser o no ser despolititzat en l’obra. La quantitat de collonades que s’arriben a dir quan no es pot parlar o escriure amb llibertat, és immensa. (...) Ara es posarà de moda aquí aquella conya italiana del dissempegno. Mentrestant maten els obrers a Granada i on sigui, però com que d’això no es pot escriure al diari, parlem de Tarzan i dels culs de les senyores. Em sabria molt de greu morir sense que aquesta societat hagués plegat un esclafit fortíssim, més fort que el francès del 1789.”