dimecres, 3 de febrer de 2010

Valors i política, una aliança possible?

Els actes i conferències que organitza la revista Valors acostumen a ser interessants, i habitualment tenen un lloc destacat dins de la meva agenda. Els tres convidats a la taula rodona “Valors i política, una aliança possible?”–Antoni Gutiérrez Rubí, Francesc-Marc Àlvaro i el president Benach– van exposar ahir els seus punts de vista a la Sala d’Actes de la Caixa Laietana, i no van decebre’m.


Veure entre els assistents regidors de tot l’espectre polític de l’Ajuntament de Mataró, va sorprendre’m gratament, i això és una cosa a la qual la ciutadania en general no hi estem acostumats –massa vegades els polítics acostumen a anar només als actes dels seus polítics–, però que quan passa el públic s’hi fixa i és el primer que comenta en veu baixa.
Que en un acte sobre política i valors es parli de Foix, de Václav Havel, de Maquiavel, de Joan Rigol, de Macià, d’Obama, de crisi de valors, d’esperança i desafecció –ai, no!, que és desconfiança–, de justícia, de llibertat, igualtat i fraternitat, crea atenció i interès.
Si Antoni Gutiérrez va acabar la seva intervenció dient que volia exposar les cinc coses que el fan ser optimista i pensar que la resposta a la pregunta plantejada és que sí, que valors i política poden anar junts, Francesc-Marc Àlvaro va començar dient: “Jo no sóc polític, però sóc un malalt de la política”, i només amb això va aconseguir la complicitat de la sala. Ell no creu que la política sigui necessària, sinó imprescindible, perquè sense ella el que hi ha és guerra, dictadura i opressió. “Els atributs del polític no són els de l’artista, encara que n’hi ha passen pel trapezi”, etziba sense particularitzar en el tema, però qui més qui menys pensa en algú concret. I té raó quan diu que la política són combinacions complexes i diabòliques, però també la té quan diu que política és decidir, és transformar la realitat, de la mateixa manera que ho és la no-acció. Les regles de la política són pròpies de la política, i aquestes no són ni les de l’ètica ni les de la moral.


Entre el públic hi havia twitaires, blogaires i facebokaires, però ahir no es va parlar de política 2.0. “Avui parlaré com un filòsof”, va començar dient el president Benach. I va seguir amb els valors de la reflexió, el debat i el pensament crític. Crisi econòmica, crisi mediambiental, crisi alimentària, crisi de valors ètics i morals. Afirma que el país pateix una crisi política greu, que també pateix la ciutadania, però que en poc temps passaran coses: canviarà el mapa de partits i els partits també canviaran, perquè si no ho fan no quedarà ningú.
Benach està convençut –i no es cansa de repetir-ho– que el que cal canviar és la relació entre polítics i ciutadans, entre ciutadans i polítics, però això no serà fàcil. Malament rai quan només són uns pocs els que creuen en aquesta comunicació bidireccional. Farà falta que molts s’apuntin a aquesta idea i que se la creguin, perquè això passi.
Cal tornar a tenir confiança en els polítics, per descomptat, però no només això: cal que cadascú de nosaltres tornem a tenir confiança en el gènere humà. Quan no recelem del qui tenim al davant, pensant que si fa això és per aconseguir allò altre, començarem a anar bé.
El polític que es mostri persona humana, amb les seves virtuts i els seus defectes, ho tindrà més fàcil per retornar a la ciutadania aquesta confiança. Tenim necessitat de dirigents coherents, responsables i eficients, però també demanem proximitat.
Benach es va mostrar emocionat, en alguns moments enfadat, amb una gesticulació que ajuda a l’entesa del seu discurs, que mira els ulls de la gent que l’escolta, i això el fa proper. Lluny queda aquell primer discurs que va fer en prendre possessió del càrrec, l’any 2003, en el qual ja parlava de valors, de cohesió social, de pau, de drets i de deures, de participació ciutadana i de modernitat, però on es mostrava més distant, més tímid i no tan abrandat. Ell també ha canviat.

1 comentari:

joansalicru ha dit...

gràcies neus pel teu suport!